La ciutat de Bauçà

A Cants jubilosos (1959, versió de 1985), al poema “Una veritable flama, o un almud de justícia per a la meva carn salvatge”, qui parla demana a Déu “quin turonell obscur serà el solaç per al meu plant”, “quina badia o quin port serà el més avinent per a la meva fuita santa”, “a quin país aniré, a quina ribera fàcil deixaré el meu cos irredempt”. El lloc, la troballa del lloc correcte, resoldria aquí el problema de la incomprensió (“per al meu clam no hi ha orelles”) sentimental.

En “Només una flor negra…” (Una bella història, 1962), l’exili és l’única solució, tot i que ara el problema és polític:

Al qui no vol arrencar-se els ulls i penjar-los

als peus de les àguiles, no li queda més remei

que fugir, començar a córrer per pàtries grises.

La terra és “lassa, / retuda i anorreada”, domina la mateixa negror que a “La freixura li bota…”, hi ha presos, monuments substituïts, una “general pudor” que “fa agenollar els homes”.

“Un matí com el d’avui” (El noble joc, 1972) juga amb la distància entre les activitats rurals (arrencar herbes, segar fenc, péixer vaques) i el present del qui parla, que és a ciutat observant els vianants enderiats (una posició contemplativa que és la de bona part dels textos de Bauçà); allà mateix, “Tot entrant dins l’estertor…” recupera el motiu de la fugida; qui parla fuig del camp i se’n va a ciutat, intentant alliberar-se “del pecat que em perseguia, / com abans, entre els albons, / les sivines i les mates”. Però el propòsit es revela esgarriat:

Aquells rètols que em ferien

no em deixaven alçar el crit.

Una sèrie de poemes dels anys setanta descriuen aquell món rural, perdut, destruït, cada vegada més estrany (un procés que culmina en El crepuscle encén estels). En El canvi, qui parla troba a ciutat un refugi, una alternativa a la tribalitat: un anonimat que coincideix amb la llibertat (allà és possible viure sol, que “és la resposta correcta metafísica a l’absurditat de l’existent”). La ciutat no és per a Bauçà una forma arquitectònica, sinó una modalitat de convivència; per això mateix, en fer la seua proposta sobre els ciutats futures, pot desconstruir l’oposició ciutat/natura (“hom veuria una fageda i seria una ciutat”).

No tinc notícia que ningú hagi relacionat això amb Simmel; els paral·lelismes són astoradors. El problema de la vida moderna, per al sociòleg alemany, rau en “la pretensió de l’individu de conservar l’autonomia i peculiaritat de la seua existència davant la prepotència de la societat, d’allò històricament heretat, de la cultura externa i de la tècnica de la vida”. Per a Simmel, la vida urbana possibilita una nova forma de llibertat el preu de la qual és la pèrdua del benestar: les relacions interpersonals esdevenen reservades, antipàtiques, fugisseres. I és en aquest complex on neix la idea de la singularitat personal.