La nit dels autors vivents

A l’últim número de Quimera, Graciela Speranza examina què ha passat (especialment a Argentina) amb l’autor un cop que Barthes va decidir, fa quaranta anys, que havia mort. Una època en la qual, suposo que a la cantonada del costat, Foucault li donava un cop de gràcia a cop de sentit comú (alhora que, més imprudentment, certificava la caducitat de la idea d’home). Speranza mateixa indica que poc després, significativament, Barthes publicava un llibre titulat (o batejat) Roland Barthes per Roland Barthes.

En realitat, no crec que Barthes pronunciés un “l’autor ha mort”, o pugués pronunciar la frase així. La seva constatació seria més aviat en un altre temps verbal: “l’autor va morir”. Va morir des del llibre sobre no-res de Flaubert, des dels naufragis de Mallarmé, des de l’atzar de DADA. Essent així, potser de manera no del tot conscient, Barthes apuntava una mena de supervivència, de la qual el primer cop clar damunt la taula és potser l’obra de Sebald.

Perquè l’autor amb Sebald (i amb Michon, i amb Vila-Matas, i amb Magris) reapareix, però ja no com a garantia extraliterària de sentit amb la qual estalviar-se la lectura, sinó com a recurs constructiu dins de l’obra. Tenint en compte que un dels mestres de Barthes és Blanchot, podem entendre el títol de l’article del primer d’una altra manera; entrar a formar part de la ficció és sempre una mena de mort, l’accés a un món fantasmal. El de les identitats canviants de Pessoa.