Marat i els anacronismes
El quadre mostra una banyera de fusta, i dins la banyera un home mort, el cap embolicat amb benes; a la mà dreta, que cau a terra, hi ha la ploma, mentre l’esquerra sosté encara un paper; el pit el travessen reguerons de sang. L’home és Jean-Paul Marat, “l’amic del poble”, revolucionari jacobí assassinat per Charlotte Corday, una jove de 25 anys procedent de l’aristocràcia rural i partidària dels girondins. És un episodi molt secundari de la Revolució Francesa, però curiosament, i no només a través de la pintura de David, és dels més recordats.
Part de la culpa la té Peter Weiss. Reprenent, en certa manera, una tradició representativa de la Revolució Francesa que té la fita més clara en La mort de Danton, de Büchner, Weiss altera la distància. Nosaltres, com a públic, assistim a una representació teatral dels fets duta a terme pels pacients del manicomi de Charenton, sota la direcció del marquès de Sade i amb l’assistència, entre el públic, del director de la institució, Coulmier, el qual interromprà sovint l’obra per tal d’intentar controlar-la. Charlotte Corday és, aquí, una mera titella, un objecte del desig de tots els assistents (curiosament, quan es va fer l’autòpsia de la dona real, es va descobrir que era verge), una mena de segona versió de Judit o d’Esther. Estem, és clar, en l’àmbit d’una metalepsi constant: és aquesta la que permet a Sade dialogar amb Marat, i dir el que pensa sobre la revolució:
(cito per la traducció de Feliu Formosa; prescindeixo de les acotacions, que indiquen que mentre Sade parla Corday el fueteja, acte que Peter Brook transforma, en la seua versió; allà, el fuet de Corday són els seus cabells)
I durant els mesos següents quan les carretes amb la seva càrrega arribaven regularment al lloc del suplici i la ganiveta queia i pujava i tornava a caure vaig veure que aquella venjança perdia tot sentit era una venjança mecànica acomplerta amb una indiferent inhumanitat amb una tecnocràcia particular i ara Marat ara veig on ens porta aquesta revolució ens porta a un atuïment de l’individu a una lenta dissolució en la uniformitat a una extinció de la capacitat de judici a negar-se un mateix a una mortal feblesa sota un Estat l’estructura del qual resta infinitament lluny de cadascun de nosaltres i no podem intervenir-hi Per això me n’aparto ja no pertanyo a ningú Si estic condemnat a la desaparició vull arrencar d’aquesta decadència allò que puc arrencar amb les pròpies forcesI, més endavant:
Marat No hi ha res més proper que aquest cos que t’espera Marat quan jo era tancat a la ciutadella durant tretze anys vaig aprendre que aquest món és un món de cossos i que cada cos és ple d’una tremenda força i que està sol i turmentat per la seva inquietud En aquesta soledat enmig d’un mar de murs vaig sentir sense treva aquest murmuri de llavis vaig viure sense interrupció damunt els palmells i en tota la pell del cos aquests contactes Empresonat darrera tretze panys i amb cadenes als peus somniava únicament en aquelles obertures del cos que hi són perquè se t’empassin i et retinguin Sense parar somniava amb l’altre que tenim davant amb aquest ésser únic i era un somni de gelosia rabiosa i violentes meditacions Marat aquestes presons de la interioritat són pitjors que els més profunds calabossos de pedra i mentre no siguin obertes tota la vostra rebel·lió serà tan sols una revolta de presos que acabarà esclafada per companys de captiveri subornatsAquestes paraules, naturalment, pertanyen a Weiss, i al moment històric en què aquest escriu l’obra; podríem aventurar fins i tot que han envellit pitjor que l’obra de Büchner i que els textos reals de Sade. El propi anacronisme, però, obre una via possible per representar la història: representar-la com a representació, sense pretendre cap fidelitat, mostrar-la com un discurs narratiu representat per uns actors fatigats de repetir sempre els mateixos gestos, cansats de ser el que el poder vol que siguin.
I ara, vegin.
