La biblioteca de Manolo Ripollés

Són llibres, o només els seus lloms, exposats a la paret, tots junts.  Lloms desfets, bruts, desgastats, rovellats (una mirada atenta pot descobrir que en realitat són trossos de planxa, fustes, canyissos). Només els lloms, un baix relleu de lloms de llibres que mai no llegirem. Una biblioteca que atueix per la seua acumulació, pel seu hermetisme; alguns ostenten títols pedants: “Summa astrologie”, “Liber Apocalipsis”, “De signatura rerum”, “Plutarcus”. S’endevina que són llibres pertanyents a una tradició important; llibres d’un laboratori d’alquimista. De quan la ciència encara no s’havia separat de les humanitats.

El llibre tancat significa sempre el poder; són els volums dels despatxos dels advocats i els metges, llibres que ells mai no obriran, llibres potser buits. Per això aquests no tenen relleu. És només quan l’obres que el llibre perd el seu caracter ominós; agafes el poder, te n’apropies. L’agafes individualment; perque la pròpia acumulació de llibres espanta. La biblioteca, l’atapeïment de grossos volums antics, fràgils però pesants, atueix. D’un en un, però, pots aspirar a dominar-los, o a ser dominat per ells.

Aquí, però, se’ns mostra la seva acumulació. Encara diria més: és en l’acumulació mateixa que descansa l’efecte de les obres, en els ritmes verticals, determinats pel gruix dels llibres, en els jocs de tonalitats (la grisor de “Llenguatges ocults”, el cru d’”Espais ascètics”, la negror d’”Absència de text”). Una acumulació de llibres hermètics que és, repetim-ho, una imatge del poder, d’allò que ha estat i encara és el poder al llarg de segles: un coneixement exclusiu, excloent, mitjançant la qual dominar els altres. Però hi ha la deterioració palpable, la pàtina, la tradició grecollatina convocada pels noms; és un poder pretèrit que se’ns mostra erosionat. Perquè la xarxa de connotacions inclou la banda entranyable d’aquesta tradició: que només calia obrir un llibre per alliberar-se. I ara mateix, això, potser ja no va així.