Reescriptures (2)

Al llibre Le sucrier velours trobem el següent poema:

Prenc la lluneta i observe el degotall

de l’aigua dels arbres

com una sola mà sens ungles.

Un niell de polsim

i la conquilla clara em parlen de danses:

Cara de roca menuda,

em copsa el dany per la pua.

Aire de vent a la parada

de la pluja blanca:

Un temps parell al nostre

parcel·la els esglaons del desvari.

Ampla color del mar és terra ferma.

Més amunt les fulles es vinclen.

En aquests moments és quan arribe

a les parts aèries de la planta.

És per l’existència d’aquest poema que un dels inclosos a Infinitud de paisatge durà per títol “Poema ja enregistrat”:

Parcel·le els esglaons del foll desvari

i em copsa la copaiba per la pua.

En un llarg somni del tafileter

la passera repetida esdevé

niell de polsim, penjollós, menut.

Els filferros de l’entrada no pincen

un gimnasta per ben poc, una sola

mà, sense ungles, fa sonar la crinera

o millor la gusla amb desdeny de l’arpa.

En aquests moments és quan jo arribava

a les parts aèries de la planta,

prenc la lluneta i mire el moviment

de l’aigua, com degota pels jardins.

Més amunt les fulles es vinclen: caic.

En ambdós casos, es tracta d’un assalt a un hort; però en el segon, havent pujat a l’arbre, el protagonista cau. La maduresa deu ser això…