Arxivar per Octubre, 2008

L’Obra de Manent

Posted in Els altres, Marià Manent with tags , , , , on Octubre 29, 2008 by joantdo

Marià Manent és un poeta menor: un Carner tardà sense ironia ni profunditat filosòfica. Un dietarista discret, sense la mala bava de Pla ni la capacitat especulativa de Gaziel. Un crític superficial, que en sap i sap escriure, però que poques vegades diu res de nou. I un traductor decididament fluix, que domestica alegrement la sintaxi d’Emily Dickinson o, com ja va indicar fa anys Comadira en el seu pamflet contra l’estètica tova, cobreix les vergonyes de Keats.

Aleshores? Tots aquests elements per separat no donen un bon escriptor. Són tots ells alhora, però, els qui donen la mesura de Manent. Perquè hi ha tot un sistema invisible de preguntes i respostes que travessen la seva obra escrita. Com quan un poema recupera un motiu tractat a El vel de Maia. O quan un text sobre Wordsworth (on tanmateix no descobrim res sobre Wordsworth) ens dóna una clau sobre una anotació paisatgística. La veritable obra manentiana, així, rau en els intersticis, en el dibuix global que uneix la constel·lació dels seus textos, un dibuix a la fi molt semblant al seu rostre.

Poetes i polítics

Posted in El món coetani on Octubre 29, 2008 by joantdo

Un estudi sociològic que algun dia seria interessant de fer seria una comparació entre la classe política i la classe (si això socioeconòmicament existeix) poètica. Els seus mecanismes socials, les seues trobades, la manera de relacionar-se, la manera com es decideix (i es projecta enfora) qui són els millors i els pitjors, la seua visió del món, la seua relació amb el poder i amb els mitjans de comunicació, la manera com es miren la gent que no es dedica a la mateixa dèria que ells (és a dir, la societat civil i el públic, respectivament). Sense obviar la diferència que uns s’hi guanyen la vida i els altres tenen un simple hobby que desenvolupen les nits i els caps de setmana, mentre el seu ofici és un altre. I la pregunta més urgent a respondre seria: ¿per què ambdues fan créixer l’abstenció?

El plagi segons Josep Palàcios

Posted in Els altres, Joan Fuster, Josep Palàcios with tags , , , , on Octubre 28, 2008 by joantdo

Dins els tres “Esvaïments” que omplen una secció d’alfaBet, Josep Palàcios n’inclou un, el “Gòtic”, que és una reescriptura d’un fragment dels Quadres de viatge, de Heinrich Heine. El fragment pertany a l’estada a Goslar, durant la qual el viatge visita el cementiri i sedueix una noia; al vespre, contemplant la lluna, s’exalta pensant en la idea d’immortalitat, que relaciona amb l’amor. I passa a narrar l’estrany episodi d’aquella nit, amb l’aparició del doctor Saul Ascher, un defensor de la Raó que “s’havia perdut filosofant el bo i millor de la vida: els raigs de sol, tota possibilitat de creença i totes les flors, i no li restava altra cosa que la tomba freda, positiva”.

El doctor Ascher té una idea fixa: “El principi suprem és la raó!”, i una caracterització: “Saul Ascher, amb les seves cames abstractes, amb la seva levita estreta, d’un gris transcendental i la seva cara aspra, d’una fredor glaçada, que hauria pogut servir d’il·lustració d’un manual de geometria”. I apareix davant el viatger just després que aquest, havent llegit un conte de fantasmes, hagi recordat la seva idea fixa per tal de fer fugir la basarda. L’espectre d’Ascher, aleshores, comença a mirar de demostrar racionalment la inexistència dels fantasmes, tot citant la diferència kantiana entre fenomen i noümen, amb una insistència rídícula (la cita de la Crítica de la raó pura, molt precisa, és tanmateix falsa; el passatge indicat no parla d’això).

Palàcios canvia poquíssimes coses del relat. Bàsicament, l’extreu del context dels Quadres de viatge, convertint-lo en un conte autònom, que comença in medias res. Un parell de detalls en l’inici alteren completament la posició del narrador respecte a l’enunciació. Tot partint de la traducció de Joan Fontcuberta, modifica algunes formes gramaticals, adaptant-les al dialecte valencià, i allunyant-les de la prosa neonoucentista; i modifica la lectura del relat de fantasmes. Aquí el narrador ha escrit un conte on se li apareix, amb intencions lascives, l’espectre de la pròpia infantesa (relat que finalment es materialitzarà en la revista Literatures). I acaba el conte creant un efecte d’eco. Els canvis són mínims.

Però després, en l’aparell de comentaris que acompanyen els contes d’alfaBet, Palàcios ens confessarà que un altre d’ells ve motivat per un plagi de Joan Roís de Corella, i que aquest plagi és una única paraula, sortida de la Tragèdia de Caldesa. El conte és “N de nedar”; la paraula, “manyeta”:

Algú replicarà que una paraula no és una cita, i, per tant, si es fa sense advertir-ho, un plagi. La meua “originalitat” no necessita aquestes defenses. Sí que és plagi, li replique, des del moment que jo vull que siga llegida exactament en el to per a aconseguir el qual el meu precedent s’esmerçà a construir un món, i només en aquest to, tot i que me’n separen cinc segles, o precisament per això.

Caldria demanar-nos si, aquí, el mot “originalitat”, entre cometes no és per la seua banda un plagi de Fuster (l’autor de Les originalitats i de l’entrada “Plagi” dins del Diccionari per a ociosos). En qualsevol cas, Palàcios transforma el plagi en un fet de lectura, exigint del lector una atenció suplementària: llegir en la repetició el seu origen, sense deixar de llegir-la com a repetició. Com si, allà on ja no pot haver-hi tradició, només quedés el plagi.

La verdor i l’absent

Posted in Ricard Martínez Pinyol with tags , , on Octubre 27, 2008 by joantdo

Contra el que un llibre tan incontinent com La maison bleue prometia, Ricard Pinyol ha acabat esdevenint una certa mena de poeta: sintètic, refinat, sensible. Poemes breus, on la major part del treball és invisible, i lent: tres llibres en vint anys, vorejats per diverses edicions d’artista. Abelles i oblit i La verdor i l’absent, és cert, només els separa un any; i tanmateix, en ambdós hi ha el mateix despullament, la mateixa depuració, una fidelitat a uns recursos i unes formes (la manera d’encreuar paisatge i llenguatge) que fa temps que l’acompanyen. Una poètica que recorda, sense impostacions, però prou explícitament, la lírica japonesa. I la capacitat de fer versos perfectes. Si de cas, en aquesta nova entrega, tot esdevé més concret, més localitzat; la base mítica rau més al rerefons, en sordina:

El riu transporta un vers
sobre una cinta
tremolosa de plata,
transcriu la conversa de les fulles
que la tinta dels àlbers
damunt l’aigua retalla.
El riu no emulsiona les ombres,
no les enregistra, no les guarda;
la seua làmina
imanta imatges,
cels i fondàries.

Recitals

Posted in Antonio Gamoneda, Dilemes with tags , , on Octubre 25, 2008 by joantdo

Dins l’extens pròleg del llibre Sense contemplacions, Manuel Guerrero lligava la suposada i tòpica efervescència dels recitals poètics dels noranta amb la noció debordiana de societat de l’espectacle; un apunt que no desenvolupa gaire més. Més recentment, en taules rodones i discussions hom ha observat el curiós fenomen que als recitals de poesia hi va molta gent, però en canvi cada vegada es compren i es venen menys llibres de poesia (fins i tot a la sortida del propi recital, i descomptant, naturalment, les sempre honroses excepcions).

En principi, pareixeria una mena de contradicció. En realitat, hom tendeix a concebre la relació entre llibre i recital a partir del model disc/concert creat dins la música pop, dins del qual ambdós articles de consum es potencien mútuament. Però no és així: el recital i la lectura íntima són dos moviments absolutament oposats, contraris. El recital és un esdeveniment públic, social, intrínsecament gregari: hom hi va per veure gent, per quedar bé amb l’amic poeta, per demostrar públicament que té sensibilitat, perquè passava per allí, perquè vol lligar, perquè l’han enredat, perquè vol aconseguir una llanterna per poc preu o perquè li agrada què fa el poeta en qüestió.

En el recital, hom es bressola, dolçament o abrupta, en el ritme, la veu, els gestos, dins una experiència sensorial (en el millor dels casos gairebé extàtica, fascinada) que sempre va més ràpida que la construcció del sentit. Tot sol a casa, en canvi, no hi ha res a demostrar si no és a si mateix; és el moment, potser, de la sinceritat, si tal cosa realment existeix. El moment de perfer activament el poema; tot sol, sense ajuda. L’hora de la invisibilitat.

Ara bé: si examinen els comentaris a aquesta notícia, i la pròpia notícia en si, amb la no gaire subtil manera com el titular busca crear (i crea) una polèmica que altrament no tindria lloc, hom tendeix a veure oralitat i llibre com a possibilitats que no coincideixen més que dins el conflicte. Fins i tot el paràgraf anterior, que vaig escriure fa uns mesos, ho podria suggerir. Però l’arrel del problema possiblement no és aquí: una de les trampetes de l’article d’El País per fer forrolla és introduir un tros de text separat sobre la polèmica de Gamoneda amb Benedetti ; un afegitó que, deixant a banda les reticències de Gamoneda a l’oralitat, que comentàvem ahir, no té cap relació amb el tema principal de l’article (el periodista, aquí, ignora l’atac simplista d’Agustín Fernández Mallo contra les lectures orals, inclòs a Postpoesía). És com si el periodista volgués parlar d’una altra cosa; el terreny de joc veritable seria finalment l’etern problema castellà entre poesia que s’entén i poesia que no s’entén (la modernitat mal digerida, vaja). Ara badallin amb mi…

Apartem la brossa, doncs: el problema és voler dir alguna cosa quan no saps encara com ni què, i agafar el full en blanc i trobar la manera d’escriure-la. O, a partir del text escrit, embastat o pensat (per mi o per altri), posar-se davant d’algú i comunicar-lo. En certa manera, fins ara els rapsodes ho han tingut fàcil per manca de tradició. A partir d’ara, amb tres o quatre poetes (en llengua catalana) capaços de dur una veritable doble vida, ja no hi ha excuses: no n’hi ha prou amb agafar el llibre i llegir-lo en veu alta com qui canta els números de la grossa de Nadal; ja no n’hi ha prou, ni tan sols, amb muntar el número o fer una festa de final de curs. ¿El futur ja no cap en els llibres? Tractant-se d’un diari, resulta poc elegant recordar que segurament el futur no cap en el paper…

La ciutat de Bauçà

Posted in Miquel Bauçà, Postil·les with tags , , on Octubre 24, 2008 by joantdo

A Cants jubilosos (1959, versió de 1985), al poema “Una veritable flama, o un almud de justícia per a la meva carn salvatge”, qui parla demana a Déu “quin turonell obscur serà el solaç per al meu plant”, “quina badia o quin port serà el més avinent per a la meva fuita santa”, “a quin país aniré, a quina ribera fàcil deixaré el meu cos irredempt”. El lloc, la troballa del lloc correcte, resoldria aquí el problema de la incomprensió (“per al meu clam no hi ha orelles”) sentimental.

En “Només una flor negra…” (Una bella història, 1962), l’exili és l’única solució, tot i que ara el problema és polític:

Al qui no vol arrencar-se els ulls i penjar-los
als peus de les àguiles, no li queda més remei
que fugir, començar a córrer per pàtries grises.

La terra és “lassa, / retuda i anorreada”, domina la mateixa negror que a “La freixura li bota…”, hi ha presos, monuments substituïts, una “general pudor” que “fa agenollar els homes”.

“Un matí com el d’avui” (El noble joc, 1972) juga amb la distància entre les activitats rurals (arrencar herbes, segar fenc, péixer vaques) i el present del qui parla, que és a ciutat observant els vianants enderiats (una posició contemplativa que és la de bona part dels textos de Bauçà); allà mateix, “Tot entrant dins l’estertor…” recupera el motiu de la fugida; qui parla fuig del camp i se’n va a ciutat, intentant alliberar-se “del pecat que em perseguia, / com abans, entre els albons, / les sivines i les mates”. Però el propòsit es revela esgarriat:

Aquells rètols que em ferien
no em deixaven alçar el crit.

Una sèrie de poemes dels anys setanta descriuen aquell món rural, perdut, destruït, cada vegada més estrany (un procés que culmina en El crepuscle encén estels). En El canvi, qui parla troba a ciutat un refugi, una alternativa a la tribalitat: un anonimat que coincideix amb la llibertat (allà és possible viure sol, que “és la resposta correcta metafísica a l’absurditat de l’existent”). La ciutat no és per a Bauçà una forma arquitectònica, sinó una modalitat de convivència; per això mateix, en fer la seua proposta sobre els ciutats futures, pot desconstruir l’oposició ciutat/natura (“hom veuria una fageda i seria una ciutat”).

No tinc notícia que ningú hagi relacionat això amb Simmel; els paral·lelismes són astoradors. El problema de la vida moderna, per al sociòleg alemany, rau en “la pretensió de l’individu de conservar l’autonomia i peculiaritat de la seua existència davant la prepotència de la societat, d’allò històricament heretat, de la cultura externa i de la tècnica de la vida”. Per a Simmel, la vida urbana possibilita una nova forma de llibertat el preu de la qual és la pèrdua del benestar: les relacions interpersonals esdevenen reservades, antipàtiques, fugisseres. I és en aquest complex on neix la idea de la singularitat personal.

Freitas Filho

Posted in Els altres with tags , on Octubre 22, 2008 by joantdo

Armando Freitas Filho desenvolupa sovint el motiu de l’escriptura. A “Sobre pedra” és una pintada a la paret, feta amb “el lleuger esprai rentable i il·legible /que no embruta fondo el futur dels murs” (la mateixa idea empra Blai Bonet a “Retrat”: la poesia contra l’escriptura com un quitrà que no deixa espai al futur).

Al poema “Para João, “com amor e sordidez”” posa en funcionament un moviment de tempteig, una correcció: l’exercici d’estil no és un exercici de tir “blanc, únic, fix i físic” amb “bala burocràtica, numerada / de calibre cert didàctic” (al pròleg de Numeral, nominal rebutja els “premotlles estètics, (…) les diccions didàctiques, amb causa i efecte explícits), sinó un seguit de trets imaginatius, un “grapat de plom / de pedres / que toca una mica a tot arreu”, uns “gargots”, uns “forats de franctirador”.

A “Rascunho” (“Esborrany”), la “veu manuscrita” surt imprevista del cos, sense arribar a acordar-se amb el “metall de l’ànima”. Al poema del 28 d’abril del 1998 de Fio terra, serà “el resum / brusc que l’ànima fa del cos”. I el tercer poema de Numeral, nominal diu:

Reescriptor, amb el llapis de dins
sempre esgarrinxant-se en l’esborrany
en els vastos espais oberts, en el matollar

Tot seguit, el quart poema indica que l’escriptura busca, registra allò que amb prou feines existeix, imperceptible, reblant el text “Per què escric”: “L’art bo neix per descobrir i escriure, a les interlínies dels textos artístics estratificats, el discurs de la diferència i del desafiament continu a si mateix (…). Allò que interessa, si més no en el pla teòric, és el procés, vist com una estratègia de recerca i aprehensió”. I més endavant: “La poesia així pensada no presenta resultat perfet. Les solucions són virtuals i es deixen veure i sentit a través d’atmosferes distintes que barregen, aleatòriament, càlcul i atzar”; en aquesta temptativa de fixar l’inestable, cal abandonar “l’inventari i l’enregistrament” i en lloc de sotmetre’s al fet consumat com a tema, incorporar-lo com a problema.

Per això, en aquesta poesia tot es mou veloç, accelerat: la rapidesa del grafitti, la velocitat del tret o de l’esgarrinxada, que sotmet el discurs escrit i la morositat dels enllaços sintàctics a una violència contínua. El propi discurs, l’organització jeràrquica de la sintaxi, es fa inestable, imprecisa.