Margarit, poeta avantguardista

Fa uns anys, Joan Margarit va dir-la de l’alçada d’un campanar: “A mi em sembla que només és vàlida la poesia que s’entén”. Apareixia en l’epíleg de Càlcul d’estructures (2005), una mena de text que ha continuat a Casa de la Misericòrdia (2007).

I a través d’aquests epílegs va bastint una mena de poètica basada en la concisió i en l’exactitud. Concisió com a qualitat estructural (“Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema”). I exactitud: “un poema ha de dir just el que necessita (la major part de vegades sense saber-ho) el seu lector o lectora”. I allò que necessita aquest o aquesta és passar per l’experiència del poema per obtenir una mica d’ordre interior davant el “desordre de la vida”.
¿Què és, però, segons Margarit entendre un poema? Diu Margarit el 2005: “les persones que han llegit un bon poema ja no són les mateixes que abans de llegir-lo. Si ha passat això, és que s’ha “entès” el poema”. El 2007 discuteix la declaració de Ferrater segons la qual un poema ha de tenir tant de sentit com una carta comercial mitjançant la imatge de la “caixa negra”: “Hi entra una informació i en surt una altra”. Hi entra el desordre, en surt l’ordre que el lector necessitava, la major part de vegades sense saber-ho. És a dir, per a Margarit, un poema vàlid transforma la vida, l’ordena. La vida amb la que prèviament s’identificava: “Sempre hi ha hagut una poesia que ha optat amb [sic] una identificació necessària amb la vida”. El procés d’ordenació que té lloc dins la caixa negra (i sense el qual seríem, clarament, dins un cercle viciós) el podem entendre quan Margarit ens parla de la vellesa com el temps en el qual la distància temporal ens procura una “visió panoràmica sobre la pròpia vida” que permet donar una explicació a les decisions que hom va prendre i, així, “alliberar-se dels propis fracassos” (és a dir, explicar les decisions incorrectes de tal manera que deixin de ser-ho; redimir-se’n, acceptar allò que ve donat).
Enfront d’això, Margarit rebutja el fet “que a una persona que porti anys llegint (…) se li digui que no podrà entendre un poema perquè la poesia és difícil” i ataca els “poetes i intel·lectuals que atribueixen el nul interès de moltes persones per poemes que són inintel·ligibles a la poca preparació o a la insensibilitat d’aquestes persones”, tot relacionant aquesta actitud amb les avantguardes. Margarit al respecte concreta poc (tot just anomena Foix i Salvat-Papasseit): per a ell, les avantguardes són “l’últim rebrot del romanticisme”, “les que van fer seus per primera vegada els postulats romàntics en tota la dimensió”, postulats que consisteixen en “adaptar la vida a l’art, no l’art a la vida”. Aleshores: ¿quina és la manera mitjançant la qual un bon poema introdueix ordre en la vida, sense adaptar-la a l’art?
D’acord amb Robert Langbaum, en un moment determinat els fets se separen dels valors, obrint una bretxa amb la qual hauran de trampejar els escriptors. Dins aquesta mateixa escletxa (la que, de fet, separa la Crítica de la raó pura de la Crítica de la raó pràctica), Kant intenta situar el fet estètic com un intermediari, donant-li pel camí una autonomia fins aleshores inèdita. I és la creació d’aquest espai el que permet a Margarit discutir si l’art s’ha d’apropar a la vida, o la vida a l’art.
“Les Avantguardes“, diu Margarit el 2007, “són aquesta herència conservadora cristiana que pensa contínuament en el futur com a única manera d’enfrontar-se a un passat que no pot -o no vol- entendre”. Per això operarien una ruptura amb la tradició (amb el passat i amb el present) en nom de la utopia. I és en nom de la utopia que calia acceptar “una poesia que no dia res i que s’havia d’admetres en nom dels postulats de l’època com a testimoni d’una actitud de caire revolucionari” (el paisatge així dibuixat és, de fet, familiar: és la reressaga del Maig del 68, de la digestió apressada i sense mastegar que va tenir lloc al país rera la mort de Franco). Però el futur, ¿no val per la vellesa? El futur és aquell temps en el qual podrem fer una visió panoràmica sobre la pròpia vida, des de la qual encarar un passat, que ara és el present i que no sabem afrontar.
Margarit, doncs, s’incardina subreptíciament, per sota de les declaracions hipèrbòliques, amb l’avantguarda. Hereu del Romanticisme, opera una intervenció sobre el passat, reescrivint-lo, refent-lo (¿què és, sinó, trobar una justificació avui per als errors que vam cometre ahir?), tot i la professió de conservadorisme que reprèn de T.S. Eliot i el seu “Tradition and individual talent”: “En els territoris de l’art no trobarem res de valor que no inclogui d’alguna manera l’art del passat (…) existim com a poetes gràcies al que van fer els nostres antecessors en les diferents tradicions (…) afegirem una modesta pinzellada a aquest fris que és la història de la poesia”.
Margarit renuncia, és clar, a la ruptura (que és la que posa pegues a la comprensió del poema: si jo no entenc la poesia de Foix és perquè és diferent de la que havia llegit abans, com ho és també la d’Ausiàs March, començant per la gramàtica). El circuit tancat dins el qual l’art s’identifica amb la vida que és ordenada per l’art revela la connexió de Margarit amb una nova utopia, la del final de la història dins el qual donaríem voltes i més voltes; un moviment que es perpetua a si mateix, entròpic. Dins cercles cada vegada més petits.

Advertisements

5 Respostes to “Margarit, poeta avantguardista”

  1. […] ens ho havia dit un ocellot, que el llorejadíssim Joan Margarit era capaç de dir-ne de l’alçada d’un campanar, […]

  2. elcaudenbau Says:

    L’anti-shifter ha tornat a fer de les seves. Quines coses que passen!

  3. palumbuscolumbus Says:

    benvolgut bou de l’aire,
    sospito que rera això no hi ha ben bé una voluntat diguem-ne intel·ligent (suposo que ja m’entèn). fixi-s’hi: sempre hi ha implicat un enllaç. en aquest cas, “ocellot”. al cap i a la fi, ¿qui ens manava a la gent de lletres tecnificar-mos?
    però com que no hi ha mall que per bé no vingue, resulta que amb la conya he descobert que tenia el text ple de faltes d’ortografia (i no s’ho perdi: resulta que este és el post més mirat; és que la gent va a fer mal…).
    merci, doncs,
    j.t.

  4. elcaudenbau Says:

    Certament artificial, la mateixa conclusió. Per tant, l’anomerarem l’Ur-Shifter o Matrix segons pertoqui.

  5. […] poc a poc, en certs moments, la ràbia se m’ha imposat. Sempre picant amunt, per cert: quan Margarit o Vila-Matas, gent consagrada (i, en el cas del segon, de referència) que, com a tal, crec que […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: