Freitas Filho

Armando Freitas Filho desenvolupa sovint el motiu de l’escriptura. A “Sobre pedra” és una pintada a la paret, feta amb “el lleuger esprai rentable i il·legible /que no embruta fondo el futur dels murs” (la mateixa idea empra Blai Bonet a “Retrat”: la poesia contra l’escriptura com un quitrà que no deixa espai al futur).

Al poema “Para João, “com amor e sordidez”” posa en funcionament un moviment de tempteig, una correcció: l’exercici d’estil no és un exercici de tir “blanc, únic, fix i físic” amb “bala burocràtica, numerada / de calibre cert didàctic” (al pròleg de Numeral, nominal rebutja els “premotlles estètics, (…) les diccions didàctiques, amb causa i efecte explícits), sinó un seguit de trets imaginatius, un “grapat de plom / de pedres / que toca una mica a tot arreu”, uns “gargots”, uns “forats de franctirador”.

A “Rascunho” (“Esborrany”), la “veu manuscrita” surt imprevista del cos, sense arribar a acordar-se amb el “metall de l’ànima”. Al poema del 28 d’abril del 1998 de Fio terra, serà “el resum / brusc que l’ànima fa del cos”. I el tercer poema de Numeral, nominal diu:

Reescriptor, amb el llapis de dins
sempre esgarrinxant-se en l’esborrany
en els vastos espais oberts, en el matollar

Tot seguit, el quart poema indica que l’escriptura busca, registra allò que amb prou feines existeix, imperceptible, reblant el text “Per què escric”: “L’art bo neix per descobrir i escriure, a les interlínies dels textos artístics estratificats, el discurs de la diferència i del desafiament continu a si mateix (…). Allò que interessa, si més no en el pla teòric, és el procés, vist com una estratègia de recerca i aprehensió”. I més endavant: “La poesia així pensada no presenta resultat perfet. Les solucions són virtuals i es deixen veure i sentit a través d’atmosferes distintes que barregen, aleatòriament, càlcul i atzar”; en aquesta temptativa de fixar l’inestable, cal abandonar “l’inventari i l’enregistrament” i en lloc de sotmetre’s al fet consumat com a tema, incorporar-lo com a problema.

Per això, en aquesta poesia tot es mou veloç, accelerat: la rapidesa del grafitti, la velocitat del tret o de l’esgarrinxada, que sotmet el discurs escrit i la morositat dels enllaços sintàctics a una violència contínua. El propi discurs, l’organització jeràrquica de la sintaxi, es fa inestable, imprecisa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: