La ciutat de Bauçà

A Cants jubilosos (1959, versió de 1985), al poema “Una veritable flama, o un almud de justícia per a la meva carn salvatge”, qui parla demana a Déu “quin turonell obscur serà el solaç per al meu plant”, “quina badia o quin port serà el més avinent per a la meva fuita santa”, “a quin país aniré, a quina ribera fàcil deixaré el meu cos irredempt”. El lloc, la troballa del lloc correcte, resoldria aquí el problema de la incomprensió (“per al meu clam no hi ha orelles”) sentimental.

En “Només una flor negra…” (Una bella història, 1962), l’exili és l’única solució, tot i que ara el problema és polític:

Al qui no vol arrencar-se els ulls i penjar-los
als peus de les àguiles, no li queda més remei
que fugir, començar a córrer per pàtries grises.

La terra és “lassa, / retuda i anorreada”, domina la mateixa negror que a “La freixura li bota…”, hi ha presos, monuments substituïts, una “general pudor” que “fa agenollar els homes”.

“Un matí com el d’avui” (El noble joc, 1972) juga amb la distància entre les activitats rurals (arrencar herbes, segar fenc, péixer vaques) i el present del qui parla, que és a ciutat observant els vianants enderiats (una posició contemplativa que és la de bona part dels textos de Bauçà); allà mateix, “Tot entrant dins l’estertor…” recupera el motiu de la fugida; qui parla fuig del camp i se’n va a ciutat, intentant alliberar-se “del pecat que em perseguia, / com abans, entre els albons, / les sivines i les mates”. Però el propòsit es revela esgarriat:

Aquells rètols que em ferien
no em deixaven alçar el crit.

Una sèrie de poemes dels anys setanta descriuen aquell món rural, perdut, destruït, cada vegada més estrany (un procés que culmina en El crepuscle encén estels). En El canvi, qui parla troba a ciutat un refugi, una alternativa a la tribalitat: un anonimat que coincideix amb la llibertat (allà és possible viure sol, que “és la resposta correcta metafísica a l’absurditat de l’existent”). La ciutat no és per a Bauçà una forma arquitectònica, sinó una modalitat de convivència; per això mateix, en fer la seua proposta sobre els ciutats futures, pot desconstruir l’oposició ciutat/natura (“hom veuria una fageda i seria una ciutat”).

No tinc notícia que ningú hagi relacionat això amb Simmel; els paral·lelismes són astoradors. El problema de la vida moderna, per al sociòleg alemany, rau en “la pretensió de l’individu de conservar l’autonomia i peculiaritat de la seua existència davant la prepotència de la societat, d’allò històricament heretat, de la cultura externa i de la tècnica de la vida”. Per a Simmel, la vida urbana possibilita una nova forma de llibertat el preu de la qual és la pèrdua del benestar: les relacions interpersonals esdevenen reservades, antipàtiques, fugisseres. I és en aquest complex on neix la idea de la singularitat personal.

Anuncis

6 Respostes to “La ciutat de Bauçà”

  1. Aquest pos té molta relació amb el que, fa pocs dies, va publicar Josep Andreu Corbaton

    http://jordiandreucorbaton.wordpress.com/2008/10/22/la-societat-liquida/

    Realment, la llibertat es paga amb soledat i una mentalitat cada vegada més individualista, que propaga l’egoísme ben entès i ben vist.
    Cada temps té la seua cosa, segurament no tot és dolent.

  2. palumbuscolumbus Says:

    Home, no n’estic tan segur. Jo m’he aturat al Canvi, i d’altra banda Simmel ja té cent anys; més endavant (i aquí hi ha un salt important que tampoc no s’ha percebut, el que va del diccionari en prosa al recull alfabètic de notes heptasíl·labes), Bauçà va a parar a una mena d’escriptura fragmentària (en sentit nietzscheà) que potser sí té a veure amb la societat líquida formulada per (i això no ho diu Corbatón) Zygmunt Bauman. Vegi, la sopa d’all: http://firgoa.usc.es/drupal/node/38303
    o bé: http://www.filosofia.net/materiales/resenas/r_1_amor_matamoros.html
    Gràcies, de totes maneres, per la referència,
    j.t.

  3. El cau d'en Bau Says:

    Home! Jo diria que, a El canvi, lo veïnat i l’Eixample són estructures metafòriques, quasibé al·legorètiques. Mancat del libel en qüestió, recordo una entrada on les ciutats són descrites catacumbèticament però amb força esperança. En topar-me-la, ja li ho diré.

  4. palumbuscolumbus Says:

    He d’admetre que he transcrit això sense tenir els llibres a mà (estem igual, doncs) però juraria que vostè parla del tros que dedica als eixamplencs, i jo del tros que va dedicat a “ciutat, la”, “ciutats futures, les”, etc. I he d’admetre igualment que l’entrada dels eixamplencs què vostè recorda no encaixa gaire. És, de fet, el que deia de l’escriptura fragmentària (jo tenia al cap Nietzsche, però Nietzsche llegit per Blanchot; crec recordar que amb aquestes referències ja trobarà alguna cosa, evidentment argentina, per aquestes xarxes); les peces s’acumulen sense formar una unitat de sentit. Però vaja, jo m’he agafat al tros més assatgístic i vostè al diguem-ne més visionari.
    Salut,
    j.t.

  5. elcaudenbau Says:

    Concretament, recordava “Ciutats, les futures” (pàg. 92). En qualsevol cas, son desig d’enderrocar-les s’aproxima a la lectura dels fragments suara esmentada per vostè, no troba?

  6. […] la ciutat, rei, la gent com nantros no tenim pares. T’hi pots camuflar tot el dia, ningú et coneix de res […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: