Arxivar per novembre, 2008

La implícita polèmica entre Enrique Vila-Matas i Cecilia Dreymüller

Posted in El món coetani, Enrique Vila-Matas, Episodis nacionals with tags , , , on novembre 29, 2008 by joantdo

L’agost del 2007, en plena temporada d’apagades elèctriques, Vila-Matas visità Finlàndia; abans d’anar-hi, mira de documentar-se veient pel·lícules d’Aki Kaurismäki, però la imatge donada per aquestes no té res a veure amb la realitat que trobarà després:

La existencia de las veinte orquestas sinfónicas es una de las claves de su prosperidad espiritual. Fueron pioneros en establecer el sufragio universal y también en las comunicaciones telefónicas, de modo que no es tan raro que de allí haya surgido Nokia, un pueblo a cinco kilómetros de Helsinki. No hay, por otra parte, apagones de luz y los trenes de cercanías funcionan con una perfección alucinante. Los aeropuertos son un modelo de orden, geometría, calma y transparencia. Los políticos son muy eficaces y no salen en la televisión para poder así disponer de más tiempo para trabajar. Tal vez allí lo único raro sea que Johan Ludvig Runeberg, el gran poeta nacional finlandés del siglo XIX, lo escribiera todo, absolutamente todo en sueco, es decir, que según la óptica catalana, no podría representar a su país en la Feria de Frankfurt. (Dietario voluble, pàg. 177)

Ja gairebé ens havíem oblidat d’aquest tema. Juraria fins i tot que Vila-Matas, en el seu moment, va dir que el més normal era que a Frankfurt hi anéssin els catalano-escrivents. Seria un misteri saber per què ho recorda ara, si no fos que aquests dies he estat llegint el volum Incisiones, de Cecilia Dreymüller. I vet aquí: és aquest volum que Vila-Matas vol, subtilment, contradir. Vegem-ho amb detall:

– el fet que Runeberg escrigui en suec implica que no podria representar Finlàndia a Frankfurt, però només des de l’òptica catalana

– aquest desplaçament d’idioma és una raresa, semblant a la raresa simètrica del fet que el millor novel·lista argentí de la segona meitat del segle XX escrivia en polonès, però la seua millor novel·la, Ferdydurke, està presumptament escrita en argentí; però ja sabem que, per a Vila-Matas, la raresa és més aviat un valor positiu.

En qualsevol cas, només l’òptica catalana (no se’ns aclareix si la dels que parlen en català o la dels que viuen a Catalunya), segons Vila-Matas, identifica l’idioma emprat amb l’entitat geogràfica que aquell idioma bateja (o viceversa). Només a Catalunya es considera que els escriptors catalans són els que escriuen en català, els anglesos els que escriuen en anglès, els espanyols els que escriuen en espanyol, i els argentins els que escriuen en argentí. La resta del món assigna als escriptors nacionalitat segons l’Estat on viuen (o la comunitat autònoma, en aquest cas).

¿Què passa, doncs, amb Cecilia Dreymüller? Que s’ha catalanitzat. En el seu (excel·lent) repàs de la narrativa alemanya de després de la Segona Guerra Mundial inclou amplis estudis sobre Thomas Bernhard i Elfriede Jelinek, que escriuen en alemany, sense tenir en compte que, fet i fet, són austríacs (de la mateixa manera que Frisch és suís i Canetti extraterritorial; és a dir, Canetti només havia d’anar a Frankfurt l’any de la cultura extraterritorial, segons l’òptica no-catalana). Segur que si el seu camp hagués estat tot el segle XX, s’hagués atrevit a incloure el txec Kafka (i els catalans l’haguessin fet anar a Frankfurt, pobre), però no Milan Kundera ni, entre els poetes, Vladimir Holan (de la mateixa manera que els catalans l’any passat van discriminar miserablement Jonathan Littell).

Que peculiars que són els catalans! Més que els finlandesos, vés per on!

Mirar les coses de totes bandes

Posted in Episodis nacionals with tags , , on novembre 26, 2008 by joantdo

No sé si vostès han seguit el colobrot de la Universitat de Granada. De totes maneres, sense ànim de pendre partit en una cosa que jo, pobre de mi, no sé jutjar, vegin una perspectiva diferent de la més publicitada, aquí, aquí, aquí, aquí, o aquí.

Realment, si sabéssim tot el que circula pels despatxos acadèmics, educant els savis de demà…

P.S. del 8 de maig del 2009 – He estat repassant el tema. Afegim-hi un enllaç més. I, sobre aquest enllaç, un eco. I, diguem-ho clar: ço que veig crec, e del pus no cur, però tanmateix la carta dels alumnes de Fortes em sembla, a primera vista, molt enraonada. Si hom fa un mínim esforç per llegir-la, és clar. Per contra, en la reacció del senyor Duarte hi veig aquella mena de por a la teoria que amaga les urpes sota una falsa modèstia (“El que acabo de citar no sé si és teoria…”; aquí, a banda de la modèstia, s’hi amaga una contradicció: si no sap què és, com pot parlar-ne? sobretot si a continuació ens diu què és) per tot seguit atacar: “terreny pantanós (…). Pur pantà. Taxonomia vàcua. Aigües fecals”. I amb això ho dóna per demostrat.

Baixem més avall, als comentaris. Allà hi ha alguna explicació més sobre el problema (el dels alumnes de Fortes, s’entén; tot i que cap dels comentaristes no té manies d’extrapolar les qualitats del discurs dels alumnes de Fortes al propi Fortes), però no esperin meravelles: “Ni he llegit les coses professorals de cap dels professors, ni penso llegir-les: No m’interessen per a res!… Duc un munt d’anys fent crítica literària jo mateix. I a la vista salten les diferències”. Qui escriu, en principi, és Juan Pedro Quiñonero (si no m’he perdut amb l’enllaç), persona de qui, sincerament, no m’esperava una atzagaiada així. Perquè, és a dir: ni es llegeix ni es llegirà una sèrie de llibres (tornem-hi, per tant, amb una variant del “jo no sóc un expert però trobo que…”), però considera que “a la vista” (una lectura en diagonal?) “salten les diferències”. Entre els llibres que no ha llegit i la crítica que ell mateix fa. I en això segurament li donaria la raó, a condició que no m’ho digués ell.

Eduardo Laporte, per la seua banda, considera que Fortes és un “impresentable iluminadetis comunistoide trasnochado, que ve molinos capitalistas en cada esquina”, un “persojane (sic) desquiciado”, mentre Eduardo Lillo opina que el llenguatge dels estudiants és “leninista a más no poder”. Tal com avisa Ana Vera (i admet, al capdavall, Duarte, diguem-ho tot, però amb la boca petita, tornant sobre les “escolásticas trasnochadas”, dogmàtiques i maniquees, i tot establint una curiosa compartimentació entre el que es pot dir en un blog i el que es pot dir en una revista acadèmica), són tot plegat arguments contra l’home (just quan els estudiants avisen que Fortes no parlava sobre la ideologia de Lorca, sinó sobre la ideologia i la recepció dels seus textos) i, pel que fa al leninisme, no sé com dir-ne… ¿estereotips de la dreta que no s’ho sap? (curiosament: si xafardegen pels comentaris de la notícia del País, veuran que també n’hi ha un que diu que García Montero és “comunista”).

Insisteixo, ço que veig crec… Com Quiñonero, em veig incapaç de prendre partit per Fortes o per García Montero (i a més, a qui li importa què en pensi jo?); sobretot quan ja hi ha un jutge implicat en el tema i la gent es passa el dia desitjant la independència judicial. Podria no estar d’acord, tampoc, amb la tesi sobre Lorca; no en tinc ni idea, realment no ho sé. Però, si el García Montero realment tenia un problema, va trobar uns defensors…

finismón: l’últim viatge

Posted in Covers, Haroldo de Campos with tags on novembre 25, 2008 by joantdo

 …per voler veder trapassò il segno

I

Últim

Odisseu multi-

ginyós          – a l’extrem

Avernotens límit           – re-

proposa el viatge.

On d’Hèrcules

les vigilants columnes l’ona

escarmenten:     vedant un altre

pas     – on passar endavant vol

dis trans-

gredir la mesura       les si-

giloses sigles del No.

On

la desmesura     hybris-propensa       ad-

verteix:       no

al nauta           –    Odisseu (

blanca aixecant la capitanejosa

testa al nivi alçurada)         pre-

medita:              tras-

passar el pas:            l’impasse –

a – l’ésser:       enigma

resolt        (si a la fi) en

fines carenes

d’ensafirat desdeny         -gosar.

Gosar allò que més:

l’enllà-retorn      el després: im-

previst fil a la tela de Penèlope.

Gosar

desmemoriat d’Ítaca        – el

més-enllà-memòria      – l’in-

revès:         Ítaca al revers:

la no-pacificada

vigília del guerrer      – al lloc

de la ventura l’aventurat

deslloc       il folle volo.

Intentar allò no intentat        –

expatriat conjut als déus lars.

Re-

incidir en la partida.        Gosar       –

hybris-propuls        – la mar

rera la mar.        L’inhòspit obscur

caos pelàgic

fins on s’amaga la prohibida

geografia de l’Edèn – Paradís

terrenal:      l’umbracle vedat:

la lluerna:        per allí

istme      extrem illa

si té accés al cel

terrestre:         al transfinit.

Odisseu canusint

rebutja l’evasiva        – perfumada

falda de Penèlope         –

consol de la pau.         Quilla dins les ones

solca un altre cop        (com mai abans)

l’irat

espill de Posidó:         el vinós

cor del maroceà.

Destí:      el disbarat

el no-mapejat

Finismón:       allí

on comença la infranquejada

frontera de l’extracel.

 

Així:

trencar el lacre al que és prohibit:      des-

virgar el vel.         Tràfec

dels tràfecs.         Enèrgica

missió vertiginosa.

Ell fou –

Odisseu.

No conta la llegenda antiga

de Polúmetis el fat demesiat.

O si conta

desvaria variant:       finta a la fi.

Odisseu fou.             Va perdre els companys.

A les envistes

de l’illa desitjada         -veient ja

l’assolible Edèn quasi tocant

a mà:          els déus van fer conxorxa.

El cel suscita intents del que és arcà.

La nau repel·lida

s’abisma          bufada de destí.

Odisseu no fa port.

Efímeres senyals al vòrtex

li acusen el naufragi        –

insten      però declinen

sotsobrats en l’instant.

Aigua només.                Rosegalls.

I el fat famejant.           Última

thánatos eks halós

mort que ve del salobre

hybris.

Odisseu canusit

de la glòria va rebutjar el fast fúnebre.

Només un solc

cicatritza en el pit de Posidó.

Va cloure’s el pèlag.       El rodó

oceà ressona taciturn.

Asserena ara el cant convulsiu

el dolçamarg plany de les sirenes

(ultraso incaptat a oïda humana)

ma un di voi

dove per lui perduto a morir gisse

 

2

Urbà Ulisses

sobreviscut al mite

(jo i Tu       mon hipo-

condríac crític

lector)         -civil

factòtum           (¿polúmetis?)

de l’atzar computeritzat.          Ton

epitafi?          Marge d’error:          traç

mínim digitat

i de pressa cancel·lat

en líquid vidre verdfluent.

¿Periple?

No n’hi ha.        T’espien los semàfors.

El teu foc prometeic es resumeix

en la punta d’un misto.            -Lucifer

portàtil     i/o

bajanada flamígera.

Capitula

(cap fred)

la teua hybris.         Ni senyal

de nereides.

Penúltima         -és al que més aspira

la teua penúria d’última

Tule.             Una postal de l’Edèn

amb aixo t’acontentes.

 

Aquissades sirenes

tallen lo teu cor quotidià.

Ulisses brasiler

Posted in Haroldo de Campos, Postil·les, Stéphane Mallarmé with tags , , , , , , , , , on novembre 24, 2008 by joantdo

Una lectura ja gairebé tòpica llegeix Ulisses com l’heroi del retorn, l’heroi d’un viatge circular que acaba al punt on comença, a Ítaca. Adorno i Horkheimer el converteixen prou explícitament en un heroi burgès: ell disfruta del cant de les sirenes mentre els marins-proletaris despenen força bruta. Ulisses seria així l’heroi del retorn a si mateix, contra l’obertura a allò altre, enfront del viatge (lévinasianament) com a anada cap a un lloc diferent del lloc inicial.

Entre Homer i els filòsofs de postguerra, però, Dante mostra un Ulisses que, un cop arribat a Ítaca, un cop eliminats els pretendents, encara fa un últim viatge, aquest cop cap a l’Oest, més enllà de les columnes d’Hèrcules. Un viatge el final del qual és la seua mort, donant així resposta a la inquietud medieval (bastant aliena al poema d’Homer) sobre el final del personatge.

A “finismundo: a última viagem”, Haroldo de Campos reprèn aquest segon Ulisses, el que mogut per la hybris viatgera troba la mort, per després convertir-lo joyceanament, en la segona part del poema, en un personatge d’avui dia, un personatge gris, anul·lat, sense atributs; un simple turista. La degradació del personatge implica tot un comentari sobre la degradació de la idea de viatge.

No hi ha aquí la desintegració metalingüística dels primers llibres de l’autor; hi ha una narració, reforçada si de cas per la llibertat amb què les paraules es combinen a la pàgina. El poema és, de fet, un dels últims passos d’un itinerari, el de Campos, que recull l’herència antropòfaga, la mallarméana, i fins i tot la fàustica, en una disseminació que, tot i que interrompuda, no té fi.

Cartes

Posted in El món coetani with tags , on novembre 18, 2008 by joantdo

Com a bon admirador de “Pandémica y celeste”, de Jaime Gil de Biedma, no he pensat mai que fer un text sobre el desig sigue fàcil. Dispensin, doncs: allà va.

L’extinció des de Felanitx

Posted in Miquel Bauçà with tags on novembre 12, 2008 by joantdo

En el text “Poesia i cognició”, publicat a Àrtics el 1988, Bauçà explica com, carregat de dubtes i interrogants, havia tornat al “territori nadívol” (a Felanitx, doncs, on es va instal·lar per aquella època). Allà, gràcies a “la solitud, virginitat i transparència del lloc”, i gràcies a la “impesantor” produïda pel fet que la seua comunitat no forma part de la Història, va arribar a les conclusions que esbossa tot seguit:

nosaltres, és a dir, la natura pensant-se a si mateixa, i també la vida, eren (sic) uns desviaments fortuïts i momentanis, i, destinats a ser reabsorbits

D’aquest desviament deriva la “malenconia que causa el sentiment de la natura”; Bauçà en preveu la fi pròxima, i constata:

aquest conflicte, aquest episodi natural que hem estat i la promesa de la seva resolució [que ha indicat abans que no és altra que l’extinció] era precisament allò que la poesia ha dit, i que la formulació d’això era el que és únicament i exclusivament poesia.

La poesia, doncs, no és una art, ni una eloqüència, “li és impossible d’afalagar imprecisions i terboleses” (i aquí, el to ens recorda una cosa: Bauçà és potser l’únic escriptor que ha estat capaç de foixejar d’una manera convincent); “arrenca de no res, opera amb no res i no serveix per a no res” (sic). És un “instrument cognoscitiu”, una forma de percepció que, alhora que permet copsar certes coses (principalment la “tensió central de la matèria”), impedeix percebre’n d’altres; aquí presagia el que serà la seua definició del poeta a El canvi, la d’aquell que mira d’una manera diferent als demés.

Al poeta, conclou Bauçà, li cal travessar dos paratges: la Divinitat i “el poblament o agrupament en què apareix inscrit”. La primera l’ha de considerar inexistent.

Respecte al poblament immediat, és suficient d’evitar de respondre als afalacs.

Thomas Bernhard (2)

Posted in Covers, Thomas Bernhard with tags on novembre 11, 2008 by joantdo
KARAKORUM/MÖNCHSBERG
On has desat el contracte amb la teua pàtria,
aqueix llardós tros de paper?
Quan preguntes, ningú sap on estàs,
ningú t’ha vist mai, ni t’ha sentit,
l’arbre no sap com et diuen, ni la ciutat,
per cap carrer t’han buscat…
Quan preguntes, serà l’hivern el qui respongui,
no sap res, res l’alcalde,
res el governador civil a casa seua,
ni tan sols entre els gossos ets tema de conversa…
Quan preguntes, sacsegen el seu cap…
Quan preguntes, són morts, han mort
per no res i per l’ésser únic, que ningú coneixia…
ningú plora per ell
ja que en definitiva era com tots nosaltres…
Decennis immolats
per una remullada processó,
per un ridícul sermó per als pobres,
pel tratge del carnisser,
pel llor gastat
d’incultes fantasies…