Arxivar per Desembre, 2008

Brossa

Posted in El món coetani with tags on Desembre 30, 2008 by joantdo

Justerini & Brooks Whisky

 

 

el logo de l\

Escriure després

Posted in Antoni Pous, Feliu Formosa, Paul Celan with tags , , , , on Desembre 28, 2008 by joantdo

Si tot és dintre, el primer recull de llibres de poesia de Feliu Formosa, conclou amb les traduccions de Trakl, Villon i Brecht: més concretament, amb un poema d’aquest últim anomenat “Als nascuts després“, on diu:

Quina mena de temps, en el qual
parlar d’arbres és gairebé un crim
perquè implica silenci sobre tants delictes!

Aquest poema, que segons Jordi Jané reflecteix l’estat d’ànim dels exiliats alemanys (com Brecht, que es buscava la vida pels Estats Units) durant la Segona Guerra Mundial, serà contestat per Celan:

UNA FULLA, sense arbre
per a Bertolt Brecht:
Quins temps aquests,
en què una conversa
és gairebé una malifeta,
perquè tanta cosa dita
inclou?

La traducció és d’Antoni Pous; segons Ramon Farrés (en un magnífic volum, encomiable per la capacitat de fer-nos atractiu el personatge de qui s’ocupa sense creure que ha d’ocultar-ne els defectes ni que ha de fer-ne un spot comercial), “malifeta” és una tria discutible, ja que “Verbrechen”, mot que significa literalment ‘crim’, respon al crim brechtià, plantejat sense cap eufemisme. Igualment, és molt probable que la paraula “Gespräch” respongui a Hölderlin/Heidegger.

Celan transforma l’exclamació brechtiana en una interrogació retòrica. Estèn el crim a tot intercanvi verbal, ja no pel silenci, sinó per tot allò que és dit en cada paraula. Aquesta consciència de tot el que es diu, enllà del moralisme brechtià, configura la llengua poètica de Celan, que investiga constantment (extenuant diccionaris, guies naturals, enciclopèdies) les formes de reprendre un idioma culpable tot evitant-ne el crim. És, per tant, la seua manera de respondre (també) a Adorno; després de quelcom que no és tant el mal absolut com el desequilibri entre noves capacitats tècniques i les banals debilitats humanes de sempre (por, conformisme, gregarietat, ressentiment, demència…), és possible seguir escrivint, al preu d’haver-ne mesurat totes les conseqüències. Fins i tot les més allunyades. Les aparentment més absurdes.

Lo dilema

Posted in Dilemes, Toni Sala with tags , , , , , , on Desembre 25, 2008 by joantdo

El dialecte (almenys lo meu) sempre ha oscil·lat entre dos extrems: la fidelitat estricta a un estàndard que és gairebé una idea platònica (perquè ningú el parla, però tothom s’orienta gràcies a ell) i la dispersió babèlica que d’un idioma llatí fèrriament centralitzat, posem per cas, en fa un manoll de llengües romàniques, amb o sense estat, amb o sense literatura, més o menys diferents i mútuament comprensibles. ¿Què passa, aleshores, quan l’estàndard et resulta inútil perquè és gairebé una altra llengua (quan en realitat el que passa és que no és res més que un altre dialecte), però no vols allunyar-te’n excessivament, per esquivar les barbaritats filològiques que tenen lloc a només set quilòmetres de ca teua? I ets conscient, alhora, que tu tens a les mans una arma amb la qual podries bastir un pont entre uns i altres, que fés callar, reduïnt-los a l’absurd, als més barrufets de tots…

Per exemple: Toni Sala, a Autoestop, es planteja: “El paisatge és la pell. Som convexos si el paisatge és concau i concaus si el defora és convex. La lletjor ens fueteja i ens obre la pell. El paisatge ens conforma, és el motllo. / El meu contorn no és l’aire, sinó allò que veig”. I una mica abans ha dit:

La incommensurable capacitat catalana de suportar la lletjor. El desordre, el material barat, la precipitació, abandonament, gasiveria, brutícia, mal gust… Quina fe posaríem en una persona deixada, que no se sap cuidar i que no té prou respecte pels altres per no posar-se una camisa tacada o planxar-se els pantalons? Pentinar-se no és car; és una qüestió de deixadesa. La cara catalana és bruta i decadent, és la de l’home que es desentén del físic i es passa el dia amb xandall o pijama, és l’autoindulgència del dèbil. Quina fe es pot tenir en un país que no ho veu?

El seu passeig per la Catalunya interior, guiat per l’atzar com si fos una deriva situacionista, el du a registrar les deixalles, les cases mal fetes, els nyaps, la lletjor que ja havia descrit a Rodalies. Però també les converses: la degradació paral·lela del llenguatge:

“Jo visco al Guinardó, però al centro no hi vaig. Pisos i pisos i pisos plens de gent, cada vez hi ha més gent que no fot res.”

“Ara han tancat los canals quatre dies perquè no convenia molt, i ara empeçaran demà o demà passat, tornaran a posar aigua i llavons la gent regaran més”

“Antes no hi havia res; només que era això, els focs. Aquí va passar el sigüent, en el temps antic: que hi havien reinats a l’Aragó, hi havien reinats a Catalunya i hi havien reinats a València. I van considerar que això era lo centro dels tres o quatre puestos que tenien ells i van fer això. Allavonses, quan van marxar els moros, això va quedar d’un senyor i ho va donar al bisbat, i lo bisbat va fer aquí un seminari. Allavonses, al cap d’uns anys, se’n va ofegar un, aquí a baix al riu, i van treure els monjos. Aquí, bonic no hi ha res, perquè tot és vell, és un mas vell”.

L’ombra rogenca del comentarista

Posted in Els altres, Gerard Vergés, T.S. Eliot with tags , , , , , , on Desembre 21, 2008 by joantdo

Allò que Gerard Genette va anomenar “paratextos“, i que inclou pròlegs, epílegs, solapes, etc, ha ocupat sempre un espai intermedi, fronterer, dins el que és el llibre. És el cas de les notes a peu de pàgina afegides per l’editor de l’obra; són textos dels quals esperem informació objectiva, gairebé científica, indicacions sobre lèxic, referències culturals, etc. Aporten una cosa que, en principi, hauria d’aportar l’obra per si mateixa, si aquesta es pretèn autònoma. I, en realitat, qüestionen aquesta autonomia.

El joc al respecte potser va començar quan T.S.Eliot va presentar el manuscrit de The Waste Land a Ezra Pound, i aquest va suggerir afegir-hi notes aclarint el significat de versos multilingües, referències religioses, etc. Les notes han acabat esdevenint inseperables del text en vers del poema, per molt que Joan Ferraté protestés sobre els “misreadings” que això havia provocat (és més per aquí, per cert, que Eliot té alguna cosa a veure amb el poema de Vergés que no pas per on insinuen certes elucubracions sobre el poema llarg de l’alta modernitat, que més aviat semblen destinades a utilitzar Vergés com si fos una fona, llençant-la contra algú). Vladimir Nabòkov, amb Pale fire, va transformar qualitativament el recurs, transformant-lo en un joc ficcional: la novel·la és el conjunt de notes a peu de pàgina que, tot comentant un poema de John Shade, acaba excedint-se fins a explicar-nos tota la seua vida.

A casa nostra el gran exemple és L’ombra rogenca de la lloba, de Gerard Vergés, llarg poema de Ròmul comentat pel seu germà bessó Remus. Vergés hi reuneix una doble cara que, d’aleshores ençà, no s’ha tornat a barrejar en la seua obra: per una banda el poeta, per l’altra l’assatgista. El poema de Ròmul, en realitat, no és tan llarg (almenys per comparació al que entenem per poema llarg: The Prelude, Coral Romput, la Comèdia, etc.): dotze pàgines, 345 versos. El que passa és que les notes, que no remeten al peu de la pàgina sinó a la segona part del llibre, instauren un recorregut de lectura que trenca amb la linealitat (si té sentit parlar-ne parlant de versos) del poema; cada vers anotat esclata com un nucli de sentit on s’amaguen informacions, intertextos i anècdotes invisibles d’entrada.

Llegir tot seguit el poema de Ròmul, tanmateix, permet descobrir una cosa sobre els versos de Vergés: magníficament construïts, la seua arquitectura tendeix gairebé sempre a independitzar-se del poema. No té res a veure amb el fet de ser decasíl·labs (tot i que és cert que l’amplitud del metre, en deixar prou espai, dóna temps per formular un pensament complet; Bauçà, en canvi, sempre necessita com a mínim dos heptasíl·labs): la seua perfecció, com succeeix sovint en Foix, acaba isolant-los, independitzant-los del poema global. Per això mateix, s’adapta tan bé a les seues intencions la tipologia de poema llarg que aquí adopta, la del poema digressiu; com el “Poema inacabat”, com La cosa aquella, com Insuficiència mitral.

Si hi ha poetes capaços de fer llibres (l’exemple que primer se m’acut és Josep Pedrals; també serviria Riba) on el conjunt val molt més que les parts que l’integren, i d’altres excel·leixen més en els poemes que no en el conjunt (com ara Josep Carner o Joan Vinyoli), Vergés és un poeta de versos, de l’estirp, també en això, d’Eliot o Baudelaire o, ja ho dèiem, Foix (potser també Gimferrer). Potser per això diversos poemes seus funcionen a partir d’enumeracions: “Poema que tracta de diverses varietats d’olors”, “Poema que vaig començar a escriure llavors del Vietnam i que acabo el 1984”, “Còmodament instal·lats en el tòpic”, “Fa deu anys, fa deu segles”, “Cofre àrab”… Les imatges se succeeixen com un grapat de perles en un collar, lligades per un fil enormement prim.

Perquè, de fet, són els comentaris de Remus els que transformen el poema de Ròmul en un discurs coherent, carregat de significat, i de sentit: un sentit, però, estrictament personal

Autocrítica (2): el to de queixa

Posted in Autocrítica, Episodis nacionals with tags , , on Desembre 19, 2008 by joantdo

Hola. Potser em recordin vostès de quan fa una setmana algú va deixar un comentari destroyer (tot i que argumentat) aquí, i l’administrador del lloc va llençar la hipòtesi que l’autor del missatge era jo. Ho va deduir, sembla, pel “to de queixa” comú amb altres ocasions que li havia dit alguna cosa, tot identificant-me. Hem acabat amics, ves per on, però aquest fet em va tocar l’ànima.

En realitat, porto tota la setmana pensant-hi; segurament ell té raó. Quan vaig començar el blog, em vaig imposar una sèrie de restriccions, moltes de les quals no venen ara al cas. Una d’elles, però, era parlar sempre en positiu; és a dir, parlar de les coses que m’agraden. Per tant si d’aquí un any (si la broma dura tant) veuen vostès que no he parlat d’alguna cosa, és que ras i curt no m’interessa.

Ara bé: poc a poc, en certs moments, la ràbia se m’ha imposat. Sempre picant amunt, per cert: quan Margarit o Vila-Matas, gent consagrada (i, en el cas del segon, de referència) que, com a tal, crec que tenen una certa responsabilitat (perque la gent els escolta) deixaven anar una atzagaiada indigna del lloc que ocupen. Més que la ràbia, el que se m’anava escapant eren flatulències sarcàstiques. I la maquineta esta ho ha anat reflectint.

Tampoc molts comentaris que deixo pel veïnat acostumen a ser positius. No creguin que es tracta de que jo pensi que el veïnat és mediocre; és més aviat que, si em poso a llegir un post, entro als comentaris i començo a llegir “què bo”, “què gran”, etc, de cop em sento com si m’haguessen convidat a dinar a can Flanders. Per tant, si trobo que és bo, ho llegeixo i rellegeixo, i acaba a la llista que veuen a baix a la dreta. Però em resulta més interessant i divertit donar-li la volta, buscar detalls no dits, contradir-los si crec que s’equivoquen, etcètera.

I bé: això acaba en un to de queixa. Ho admeto. En realitat, pensant-hi aquesta setmana he acabat arribant a la conclusió que participo d’un corrent general. Hi ha escriptors que han rebut tots els premis, amb un èxit de vendes notable, sense cap problema per publicar els seus llibres i distribuir-los fins a l’últim racó de la província, que surten a la tele i diuen el que volen; i aquests escriptors es queixen de rebre “insults i desqualificacions“. Hi ha escriptors amb càrrecs importants, que publiquen novel·les quan volen i a través de premis, Premi d’Honor inclòs, que aconsegueixen que només per a ells es creï un discurs de clausura en una fira literària de renom, on poder citar malament un gran filòsof alemany de referència davant un públic alemany que segurament sap què va dir aquell filòsof, però creuen que estan envoltats d’un “clima de qüestionament constant“.

Naturalment, si gent triomfadora, consagrada, exitosa, es queixa de que les coses li van malament, els que anem darrera, suant per publicar les nostres cosetes (després d’haver suat, en el millor dels casos, per escriure-les), mirant de cridar l’atenció, intentant assumir que ningú parlarà de nosaltres quan haguem mort (ni abans), acabem queixant-mos. Conec joves autors que es queixen quan fan la presentació d’un llibre i les patums a qui han convidat no hi van; es queixen de la manca de curiositat intel·lectual de les patums. Mentrestant, m’imagino la patum a casa seua, mirant les trenta invitacions que li han arribat aquella setmana, i pensant que només que vagi a la meitat d’elles ja no podrà fer obra pròpia. Per al jove poeta no hi ha res més que la seva obra; per a la patum, res més que una possible posteritat que no sap on buscar.

Conec igualment gent a qui la vida se li enfonsa per una mala crítica. Per “mala crítica”, naturalment, em refereixo a una crítica negativa. Igual que hi ha gent enfonsada pel fet de no tenir cap crítica en absolut, ni bona ni dolenta. Gent que triomfa fent narracions quan voldria triomfar fent poemes. Gent que voldria una legió d’admiradores xuplant-li la polla però només té gent que riu cada cop que obre la boca. Escriptors o escriptores que si obren un llibre de crítica literària és només per veure si parlen d’ells. Gent que es queixa de que l’altra gent es queixi. Etcètera. La literatura catalana, suposo, deu ser una cosa frustrant; un pou de ressentiments, d’enveges, on potser sobren autors i falten lectors, tothom ho sap però ningú vol moure fitxa. Però també admeto que, com a lector, aquesta queixa constant deu ser, al final, tan esgotadora com l’intercanvi ensucrat d’afalacs. I sobretot: si maldes per escoltar totes les veus que s’aixequen dels cercles per on vas passant, el panorama acaba sent desolador, perquè sempre acabes creient-te una part del que cadascuna et diu. I tots et donen només culpables: cap ni un et dóna una solució.

En realitat, alguns dels millors creadors (Palàcios, VintróSerés, Mesquida, Perejaume, Pons, Subirats, Sales, Bagunyà) van fent, sense remugar, rebent distincions de quan en quan, o com a mínim fent arribar els seus llibres i/o textos als lectors adequats. I si això últim hi és, la resta ja arribarà. Tal vegada…

Detalls

Posted in Blai Bonet, Els altres, Gabriel Ferrater, W. G. Sebald with tags , , , , , , , , on Desembre 18, 2008 by joantdo

Susan Sontag (“Una ment de dol”, TLS, 25 de febrer del 2000) ho explica prou bé:

El viatge allibera la ment per al joc de les associacions, per a les afliccions (i erosions) de la memòria, per a tastar la solitud. La consciència del narrador solitari és la veritable protagonista dels llibres de Sebald (…). És l’autorretrat d’una ment: una ment inquieta, una ment crònicament insatisfeta; una ment angoixada; una ment procliu a les al·lucinacions (…). Però l’angoixa mental evocada lacònicament que envolta la serena consciència culta del narrador mai no és sol·lipsista, com en la literatura de menor interès.
Allò que ancora la consciència inestable del narrador és l’amplitud i l’agudesa dels detalls. (…) A banda del fervor moral i les dots compassives del narrador (en això s’allunya de Bernhard), allò que manté aquesta escriptura sempre fresca, i mai solament retòrica, és el saturat anomenament i visualització en paraules: això i el recurs sempre sorprenent a la il·lustració representativa.

Recordo que, a Heart of darkness, de Conrad, Willard no para boig perque té l’obligació de vigilar constantment la caldera del vaixell. Pere Ballart, amb la idea de la concreció imaginativa, ho ha explicat de mil formes, igual que Josep Pla quan rememora els seus inicis com a escriptor i la intervenció d’Alexandre Plana: el detall concret evita que l’esperit naufragui en la vida abstracta, com en deia Ferrater.

És, fins i tot, una qüestió de lèxic: tota la poesia catalana que arrossega encara l’herència postsimbolista es perd en una combinatòria tediosa de “miralls”, “record”, “oblit”, “temps”, “silenci”, etc. En canvi, el lèxic riquíssim de Blai Bonet, localitzat, datat en el temps, és irrepetible.

Auden i la ciutat

Posted in El món coetani, W. H. Auden with tags , , on Desembre 15, 2008 by joantdo

Ja vam comentar un dia l’exigència de Rilke a la primera de les cartes al jove poeta. W. H. Auden sembla respondre a aquesta exigència quan, en un assaig, repassa les possibilitats de dur-la a la pràctica:

Si vol guanyar-se la vida, el poeta mitjà ha d’escollir entre ser traductor, professor, periodista literari o redactor publicitari i, d’aquestes opcions, totes excepte la primera poden menyscabar de manera immediata la seva poesia; ni tan sols la traducció l’allibera de dur una vida literària massa exclusiva.

Per a Auden, doncs, el perill és una vida literària massa exclussiva. Una Caribdis que es troba a l’altra banda del perill implícit quan, una mica abans, ha fet la proposta d’un possible i utòpic programa de formació del poeta: una llengua morta, dos llengües modernes, memorització de “milers de versos”, realització de paròdies, prosòdia, retòrica i filologia comparada, tres matèries científiques de lliure elecció, i tenir cura d’un animal domèstic i d’un hort. I aquesta Escil·la la concreta així, en un fragment que podríem comparar amb afirmacions molt semblants de Josep Pla:

una part important de la poesia moderna, àdhuc de la més conspícua, ostenta el gust indefinible, l’extravagància i l’egoïsme que sovint afligeixen tants d’autodidactes

La idea del vers lliure n’és un exemple claríssim: pot sorgir com un recurs sofisticat, complex, anàleg als ritmes irregulars de Béla Bartok o Stravinski (o d’Ornette Coleman, of course), però en mans dels temibles semiprofans esdevé sempre un pretext per abandonar-se a la mandra. L’autodidacta, mancat de coaccions externes, s’orienta solament en base a la necessitat interior rilkeana, procliu d’altra banda (i més quan l’individu es veu tan sistemàticament negat que necessita viure de ficcions per afirmar-se) a l’autoengany.

Però el professional de la poesia acaba vivint en la vida literària que també rebutja Auden; una vida literària que és un submón de manietes, dèries, frustracions i intrigues de palau sense relació amb la vida real. No en va, Rilke es planteja la necessitat que té el poeta d’escriure poesia, però en cap moment s’atura a pensar quina necessitat té el lector de llegir-ne.