La naturalitat de l’artifici

Quan Fernando Pessoa va voler, amb el retorn al paganisme, tornar a les coses en si mateixes i recuperar-ne la immediatesa, va necessitar una veu poètica, la d’Alberto Caeiro, la d’un personatge situat a les perifèries de la versemblança, capaç de veure els núvols com a núvols i res més que núvols. El desdoblament es multiplicava després en una sèrie de veus disperses (Reis, Campos, Pessoa mateix, Soares) que, com diu el tòpic, esdevenien testimonis de la crisi d’una idea del subjecte.

Només una mica més tard, Josep Carner, perdut al seu jardí, necessitava aferrar-se al dogma catòlic per ancorar un deliri imatgístic capaç de fer-lo tornar “al grumoll”. La comparació entre la poesia brasilera i la catalana, ambdues postcolonials, tot i tramposa (perquè no es tracta de la mateixa relació entre idioma i metròpoli i perquè, en realitat, només una de les dues n’és, de postcolonial), és ben curiosa de fer. Mentre els poetes catalans han desenvolupat un esforç ingent (i, al capdavall, manierista i intertextual) per entrar en la tradició occidental tot reproduint-la (i amb la mala sort que aquesta tradició se’ls està morint entre els dits), els brasilers s’han situat directament a l’avantguarda: mentre Foix li recomanava a Brossa que fes sonets, Cabral de Melo el posava sobre la pista de l’antipoesia.

Així, en diversos poemes de Manoel de Barros trobem Bernardo da Mata, un personatge que, trencant amb la por carneriana, esdevé primerament arbre, i després ocell. Si Pessoa qüestionava el subjecte, Barros viu en un moment en el qual, sabent que aquell se sustenta en el llenguatge, és aquest últim qui entra en crisi. Per això ens informa que la “serp de vidre” va empobrir-se en anomenar-la “meandre”. I, en lloc de restar abocat, com un Lord Chandos, al silenci, Barros desconstrueix juganer el llenguatge, entregat a allò que Ligia Savio ha anomenat “contigüitats anòmales”, una sèrie de derives de sentit que es resisteixen a tot encaixament dins les reixes classificatòries dels tractadistes.

Barros sembla, de vegades, allò que Pessoa va voler ser a través de Caeiro, per molt que Eric Ponty avisi que ell també és un fals primitiu. De vegades sembla ell mateix un poeta inventat (qualitat que, de fet, em recorda a Macedonio). I ens engalta l’audàcia de les seues imatges com qui no vol la cosa, disfressant-les gairebé d’art naïf, ocultant que provenen d’una llarga elaboració; si el primitivisme hi és ficció, és ben reeixida. Potser per això en l’antologia Riba del dessemblat van fer falta set traductors diferents; perquè les coses aquí poden ser senzilles, però no són simples.

(Recuperat de Divers, núm. 2, primavera del 2006)

Anuncis

Una resposta to “La naturalitat de l’artifici”

  1. […] de Baudelaire i Rimbaud (“els colors en les vocals del vent”) i els desvaris de Manoel de Barros (“Primer vaig ser un cavall que havia estat una salanca”) i reprèn amb vigor el real poètic […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: