Autocrítica (2): el to de queixa

Hola. Potser em recordin vostès de quan fa una setmana algú va deixar un comentari destroyer (tot i que argumentat) aquí, i l’administrador del lloc va llençar la hipòtesi que l’autor del missatge era jo. Ho va deduir, sembla, pel “to de queixa” comú amb altres ocasions que li havia dit alguna cosa, tot identificant-me. Hem acabat amics, ves per on, però aquest fet em va tocar l’ànima.

En realitat, porto tota la setmana pensant-hi; segurament ell té raó. Quan vaig començar el blog, em vaig imposar una sèrie de restriccions, moltes de les quals no venen ara al cas. Una d’elles, però, era parlar sempre en positiu; és a dir, parlar de les coses que m’agraden. Per tant si d’aquí un any (si la broma dura tant) veuen vostès que no he parlat d’alguna cosa, és que ras i curt no m’interessa.

Ara bé: poc a poc, en certs moments, la ràbia se m’ha imposat. Sempre picant amunt, per cert: quan Margarit o Vila-Matas, gent consagrada (i, en el cas del segon, de referència) que, com a tal, crec que tenen una certa responsabilitat (perque la gent els escolta) deixaven anar una atzagaiada indigna del lloc que ocupen. Més que la ràbia, el que se m’anava escapant eren flatulències sarcàstiques. I la maquineta esta ho ha anat reflectint.

Tampoc molts comentaris que deixo pel veïnat acostumen a ser positius. No creguin que es tracta de que jo pensi que el veïnat és mediocre; és més aviat que, si em poso a llegir un post, entro als comentaris i començo a llegir “què bo”, “què gran”, etc, de cop em sento com si m’haguessen convidat a dinar a can Flanders. Per tant, si trobo que és bo, ho llegeixo i rellegeixo, i acaba a la llista que veuen a baix a la dreta. Però em resulta més interessant i divertit donar-li la volta, buscar detalls no dits, contradir-los si crec que s’equivoquen, etcètera.

I bé: això acaba en un to de queixa. Ho admeto. En realitat, pensant-hi aquesta setmana he acabat arribant a la conclusió que participo d’un corrent general. Hi ha escriptors que han rebut tots els premis, amb un èxit de vendes notable, sense cap problema per publicar els seus llibres i distribuir-los fins a l’últim racó de la província, que surten a la tele i diuen el que volen; i aquests escriptors es queixen de rebre “insults i desqualificacions“. Hi ha escriptors amb càrrecs importants, que publiquen novel·les quan volen i a través de premis, Premi d’Honor inclòs, que aconsegueixen que només per a ells es creï un discurs de clausura en una fira literària de renom, on poder citar malament un gran filòsof alemany de referència davant un públic alemany que segurament sap què va dir aquell filòsof, però creuen que estan envoltats d’un “clima de qüestionament constant“.

Naturalment, si gent triomfadora, consagrada, exitosa, es queixa de que les coses li van malament, els que anem darrera, suant per publicar les nostres cosetes (després d’haver suat, en el millor dels casos, per escriure-les), mirant de cridar l’atenció, intentant assumir que ningú parlarà de nosaltres quan haguem mort (ni abans), acabem queixant-mos. Conec joves autors que es queixen quan fan la presentació d’un llibre i les patums a qui han convidat no hi van; es queixen de la manca de curiositat intel·lectual de les patums. Mentrestant, m’imagino la patum a casa seua, mirant les trenta invitacions que li han arribat aquella setmana, i pensant que només que vagi a la meitat d’elles ja no podrà fer obra pròpia. Per al jove poeta no hi ha res més que la seva obra; per a la patum, res més que una possible posteritat que no sap on buscar.

Conec igualment gent a qui la vida se li enfonsa per una mala crítica. Per “mala crítica”, naturalment, em refereixo a una crítica negativa. Igual que hi ha gent enfonsada pel fet de no tenir cap crítica en absolut, ni bona ni dolenta. Gent que triomfa fent narracions quan voldria triomfar fent poemes. Gent que voldria una legió d’admiradores xuplant-li la polla però només té gent que riu cada cop que obre la boca. Escriptors o escriptores que si obren un llibre de crítica literària és només per veure si parlen d’ells. Gent que es queixa de que l’altra gent es queixi. Etcètera. La literatura catalana, suposo, deu ser una cosa frustrant; un pou de ressentiments, d’enveges, on potser sobren autors i falten lectors, tothom ho sap però ningú vol moure fitxa. Però també admeto que, com a lector, aquesta queixa constant deu ser, al final, tan esgotadora com l’intercanvi ensucrat d’afalacs. I sobretot: si maldes per escoltar totes les veus que s’aixequen dels cercles per on vas passant, el panorama acaba sent desolador, perquè sempre acabes creient-te una part del que cadascuna et diu. I tots et donen només culpables: cap ni un et dóna una solució.

En realitat, alguns dels millors creadors (Palàcios, VintróSerés, Mesquida, Perejaume, Pons, Subirats, Sales, Bagunyà) van fent, sense remugar, rebent distincions de quan en quan, o com a mínim fent arribar els seus llibres i/o textos als lectors adequats. I si això últim hi és, la resta ja arribarà. Tal vegada…

Anuncis

9 Respostes to “Autocrítica (2): el to de queixa”

  1. Buf. Si us serveix de consol, allò de “la llengua és la casa de l’ànima” també em va fer molt de mal, a mi. D’altra banda, s’entén perfectament el que dieu de la tendència a deixar missatges negatius. La tautologia i els afalacs solen avorrir.

    Els millors, sí, van fent. No són del tot invisibles, i els altres els podem llegir i en podem aprendre. Això ja és molt. En els altres països els millors potser són una mica més visibles, però tampoc no gaire més, en comparació amb els pitjors. Vull dir que no cal ser cec o inconscient per parlar en positiu.

  2. elcaudenbau Says:

    Òndia! Això ens sona…

  3. L’única cosa a què hauria de dedicar-se un escriptor, creiem, és a la seva obra. El que hi ha més enllà d’això, no és cosa seva, si bé l’afecta, i fins al punt de permetre-li, o no (el no sovinteja més aquí a Catalunya), de guanyar-s’hi la vida. Però no és cosa seva. Pel que fa a la crítica (bona, dolenta, mediocre, de patacada o sotmesa als oratges comercials), ja n’hi ha que s’encarreguen de provar de posar-li alguns punts sobre algunes is. Pel que fa a les atzagaiades de les patums, com bé deies, també se les ha d’assenyalar. O no és responsabilitat de la societat civil actuar com a fre i com a crítica del govern? Però l’escriptor ha d’escriure. Sense caure en els victimismes ni en aquestes percepcions distorsionades dels que creuen que sempre els fan massa cas o dels que creuen que els en fan massa poc. Com bé deies, la relació que compta és la que s’estableix entre l’obra i el lector. La resta hem de garantir que el munt de mediacions que influeixen en aquesta relació ho facin tan poc com sigui possible o que, com a mínim, ho facin de manera honesta. I sempre ens quedarà la posteritat per acabar d’arreglar les coses…

  4. què bo!

  5. Fantàstic post, senyor colom.

  6. palumbuscolumbus Says:

    Raul, farem una excepció: totalment d’acord.
    Cau, crítics al quadrat, ara que els tinc aquí: ja m’explicaran amb quina mena de joc de mans comencen parlant d’un Julià i acaben parlant d’un altre (i amb ell i tot). jo no he entès res, però aniré rellegint.
    crítics al quadrat: a l’últim número de Cahiers de cinema, edició espanyola, hi ha una mena de reflexió sobre el que és avui dia la crítica de cine; s’hi fa referència al que és l’explosió de les opinions, propiciada per internet, i com pot ser vista pels crítics de sempre com una mena d’amenaça que els enfonsa en un mar de “tu més”, “i tu més” infinit. millor llegeixin allà, però, ho estic resumint. enmig d’això, això sí, jo ara mateix no sabria situar-me. este post també anava d’això… tot i que no em preocupa gaire, no es capfiquin.
    Q i Subal, gràcies. en realitat, vaig escriure-ho entretenint-me a fer-ho “a la manera de…” un de vostès dos. l’estil no és pas l’home!

  7. elcaudenbau Says:

    De saber-ne la fórmula, la vendríem a la Bàyer o al Màgic Andreu -segons qui pagués més.

  8. De tota manera, és la mar de desitjable dir les coses pel seu nom de tant en tant. Si cal “destrossar” una mica, es destrossa: però amb arguments que puguin ser contraargumentats si s’escau.

    Com n’aprendríem, si no?

  9. palumbuscolumbus Says:

    sí, morenita, hi estic d’acord. lo que passava aquí és que ja m’identificaven amb esta actitud fins i tot quan no era jo. i no tinc pas ganes, o no era la meua intenció, fer de pepito grillo!!! més que res perque també acaba sent una etiqueta que et pengen, igual com quan veus chiquito de la calzada i ja t’esperes que dirà “fistro”, i que acaba sent contraproduent: al final no és tant que les coses tinguen el seu nom com que la gent diu “mira’l, ja torna amb les seues manietes…”. d’altra banda, si jo surto i dic, per exemple, que “alfaBet” és el millor llibre en prosa fet en català en els últims 25 anys, ¿vol dir que no s’entén, ja, amb què no combrego?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: