Lo dilema

El dialecte (almenys lo meu) sempre ha oscil·lat entre dos extrems: la fidelitat estricta a un estàndard que és gairebé una idea platònica (perquè ningú el parla, però tothom s’orienta gràcies a ell) i la dispersió babèlica que d’un idioma llatí fèrriament centralitzat, posem per cas, en fa un manoll de llengües romàniques, amb o sense estat, amb o sense literatura, més o menys diferents i mútuament comprensibles. ¿Què passa, aleshores, quan l’estàndard et resulta inútil perquè és gairebé una altra llengua (quan en realitat el que passa és que no és res més que un altre dialecte), però no vols allunyar-te’n excessivament, per esquivar les barbaritats filològiques que tenen lloc a només set quilòmetres de ca teua? I ets conscient, alhora, que tu tens a les mans una arma amb la qual podries bastir un pont entre uns i altres, que fés callar, reduïnt-los a l’absurd, als més barrufets de tots…

Per exemple: Toni Sala, a Autoestop, es planteja: “El paisatge és la pell. Som convexos si el paisatge és concau i concaus si el defora és convex. La lletjor ens fueteja i ens obre la pell. El paisatge ens conforma, és el motllo. / El meu contorn no és l’aire, sinó allò que veig”. I una mica abans ha dit:

La incommensurable capacitat catalana de suportar la lletjor. El desordre, el material barat, la precipitació, abandonament, gasiveria, brutícia, mal gust… Quina fe posaríem en una persona deixada, que no se sap cuidar i que no té prou respecte pels altres per no posar-se una camisa tacada o planxar-se els pantalons? Pentinar-se no és car; és una qüestió de deixadesa. La cara catalana és bruta i decadent, és la de l’home que es desentén del físic i es passa el dia amb xandall o pijama, és l’autoindulgència del dèbil. Quina fe es pot tenir en un país que no ho veu?

El seu passeig per la Catalunya interior, guiat per l’atzar com si fos una deriva situacionista, el du a registrar les deixalles, les cases mal fetes, els nyaps, la lletjor que ja havia descrit a Rodalies. Però també les converses: la degradació paral·lela del llenguatge:

“Jo visco al Guinardó, però al centro no hi vaig. Pisos i pisos i pisos plens de gent, cada vez hi ha més gent que no fot res.”

“Ara han tancat los canals quatre dies perquè no convenia molt, i ara empeçaran demà o demà passat, tornaran a posar aigua i llavons la gent regaran més”

“Antes no hi havia res; només que era això, els focs. Aquí va passar el sigüent, en el temps antic: que hi havien reinats a l’Aragó, hi havien reinats a Catalunya i hi havien reinats a València. I van considerar que això era lo centro dels tres o quatre puestos que tenien ells i van fer això. Allavonses, quan van marxar els moros, això va quedar d’un senyor i ho va donar al bisbat, i lo bisbat va fer aquí un seminari. Allavonses, al cap d’uns anys, se’n va ofegar un, aquí a baix al riu, i van treure els monjos. Aquí, bonic no hi ha res, perquè tot és vell, és un mas vell”.

Advertisements

5 Respostes to “Lo dilema”

  1. Després de les darreres sentències, que donen la raó a la Universitat de València contra la generalitat valenciana, quedar clar que la cosa no té res a veure amb qüestions filològiques: català i valencià són la mateixa llengua simplement perquè els qui defensen l’ús del valencià defensen també la unitat de la llengua. És una qüestió sobretot política. Que un dialecte —que pot tenir perfectament el seu propi estàndard— pugui servir o no de pont entre dos dialectes veïns, no em sembla que serveixi per a desemmascarar gairebé res. Els barrufets barrufaran barrufàticament sempre les seves barrufades barrufables i barrufàtiques, ecara q

    Salutacions cordials.

  2. encara que siguin desbarrufables.

    (Premí una tecla prematurament)

    Salutacions cordials.

  3. palumbuscolumbus Says:

    Sí. Aquí potser he jugat amb un fenomen que no és tan i tan conegut: el tortosinisme de principi del segle XX. Era ben bé una mena de blaverisme, plantejat com a “ni catalans, ni valencians: tortosins”. És a dir, totes aquestes coses no em paren gaire lluny. Aleshores, escrivint escrivint, arriba el moment en el qual has de decidir fer una cosa o una altra. El problema és aquest. Tot i que fa hores que em plantejo que possiblement jo també vaig prémer alguna tecla prematurament, ahir…

  4. No et discuteixo en cap cas l’ús de formes dialectals des d’un punt de vista literari: ja saps que és una opció que pot ser molt engrescadora perquè permet obtenir matisos molt eficaços. I llegir-te els dubtes —almenys a mi— resulta valuós. Em referia a l’opció dialectal com a arma política, si no he interpretat malament la darrera frase de l’apunt; és en aquest sentit que em sembla estèril: la filologia és ben clara en aquest afer, però la disputa es juga en un altre àmbit.

    Salutacions cordials.

  5. palumbuscolumbus Says:

    No, jo pensava més aviat en una arma sociològica. Ja faré un post scriptum (o un post a seques) explicant-me millor, amb llum, taquígrafs, el cap ben ple i la panxa ben buida. Gràcies pels seus drives, però!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: