Escriure després

Si tot és dintre, el primer recull de llibres de poesia de Feliu Formosa, conclou amb les traduccions de Trakl, Villon i Brecht: més concretament, amb un poema d’aquest últim anomenat “Als nascuts després“, on diu:

Quina mena de temps, en el qual
parlar d’arbres és gairebé un crim
perquè implica silenci sobre tants delictes!

Aquest poema, que segons Jordi Jané reflecteix l’estat d’ànim dels exiliats alemanys (com Brecht, que es buscava la vida pels Estats Units) durant la Segona Guerra Mundial, serà contestat per Celan:

UNA FULLA, sense arbre
per a Bertolt Brecht:
Quins temps aquests,
en què una conversa
és gairebé una malifeta,
perquè tanta cosa dita
inclou?

La traducció és d’Antoni Pous; segons Ramon Farrés (en un magnífic volum, encomiable per la capacitat de fer-nos atractiu el personatge de qui s’ocupa sense creure que ha d’ocultar-ne els defectes ni que ha de fer-ne un spot comercial), “malifeta” és una tria discutible, ja que “Verbrechen”, mot que significa literalment ‘crim’, respon al crim brechtià, plantejat sense cap eufemisme. Igualment, és molt probable que la paraula “Gespräch” respongui a Hölderlin/Heidegger.

Celan transforma l’exclamació brechtiana en una interrogació retòrica. Estèn el crim a tot intercanvi verbal, ja no pel silenci, sinó per tot allò que és dit en cada paraula. Aquesta consciència de tot el que es diu, enllà del moralisme brechtià, configura la llengua poètica de Celan, que investiga constantment (extenuant diccionaris, guies naturals, enciclopèdies) les formes de reprendre un idioma culpable tot evitant-ne el crim. És, per tant, la seua manera de respondre (també) a Adorno; després de quelcom que no és tant el mal absolut com el desequilibri entre noves capacitats tècniques i les banals debilitats humanes de sempre (por, conformisme, gregarietat, ressentiment, demència…), és possible seguir escrivint, al preu d’haver-ne mesurat totes les conseqüències. Fins i tot les més allunyades. Les aparentment més absurdes.

Advertisements

2 Respostes to “Escriure després”

  1. Sempre he pensat que algunes formes de conrear la ironia, l’ambigüitat, el sarcasme o fins i tot la conyeta, etc. poden interpretar-se com un intent de no haver de mesurar les conseqüències d’escriure, de treure’s el pes de la història de sobre: massa història prop, ja saps…

    salutacions cordials.

  2. palumbuscolumbus Says:

    …els viu el fàstic, sí. Tot i que això que diu no se m’havia acudit mai; si no és que vostè es refereix a una cosa com aquell moment de “24 hour party people” en què li demanen a Tony Wilson per l’ús d’elements nazis per part de Joy Division i ell respon, més o menys: “et sona la paraula ironia, la paraula postmodernitat, eh?”. De totes maneres el seu plantejament és interessant: la gent de la meua edat té tota la història lluny, i potser per això ja no tenim un Swift, un Sterne, un Quevedo, un Rabelais…
    una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: