Escriure després (2)

Joan Fuster, als anys cinquanta del segle passat, s’escandalitzava en privat de les llibertats dialectals dels joves escriptors mallorquins d’aleshores, tot i que en públic mesurava les seues paraules, insinuant tot just l’ombra d’una dissensió. Un d’aquells joves, Blai Bonet, seguiria temps després esberlant encara més la gerra neoclàssica, arribant al clímax, potser, en els dos llibres (El poder i la verdor i Teatre del Gran Verd) publicats a Guaret.

A Teatre, VII, ens narra la trobada entre Vicente Gaos i Antonio Machado; est últim reapareix la cant IX, en el qual, camí de l’exili, es troba amb Carles Riba. En ambdós casos trobem un Machado decrèpit, malalt i emmarat, en franc contrast amb la imatge àulica, alada, del personatge públic del poeta. Com en el cas de la comparació del lleig Sartre i el guapo Camus (l’angoixa del qual és més creïble perquè ell segur que folla) d’Els ulls, la fisiologia, la perspectiva des del cos,  impugna, o almenys relativitza, les construccions culturals.

Una mica abans, al cant III, s’ha revelat l’enemic a abatre, en oposar Rimbaud a Valéry; en la mateixa direcció, el fragment 41 d’El poder i la verdor rebutja verlainianament la literatura (però ja sabem que, fent literatura, “rebutjar-la” és més que res marcar el terreny). Amb un gest abrupte, Bonet aixeca la corporalitat contra les idealitzacions: la migradesa dels genitals del personatge de Daniel, a l’inici d’este mateix llibre, el du a estimar-ho “tot en tot”, mentre que la fimosi (solucionable mitjançant la circumcisió) és l’origen de la propensió dictatorial d’Adolf, pintor fracassat.

Uns anys abans, a l’altra costa, Pier Paolo Pasolini plantava cara als poetes hermètics i als rostres canviants del feixisme. Diu Geno Pampaloni: “Contra la reïficació, els veritables racionalistes i laics es proposen per tant d’incloure en el camp de la raó també l’irracional en tant que matriu d’una veritat existencial no adulterada, més propera a les arrels de la vida”.

La “immediatesa carnal, despietada i lliure, de la vida” és aleshores vista com una “innocència” extracultural des de la qual “constituir un nou univers de valors”; la recuperació expressiva del “magma social” (el dels suburbis romans) on es troba aquesta innocència, aquesta verdor, troba en el dialecte, segons Asor Rosa i Cicchetti, un “instrument necessari de mimesi“, apte per tornar a les “fonts narratives i didascàliques de la poesia d’abans del noucents (…) per realitzar un efecte encara més escandalós de poesia impura, violentament antihermètica”.  Es recupera una comunitat del passat, buscant-hi una opció viable per a la utopia, necessàriament futura.

El joc, però, acabarà sent més complex en ambdós casos. Salò registra el final d’aquesta utopia; al fragment 36 d’El poder i la verdor descobrim que el Daniel, que tot ho estima, té personalitat múltiple: quan menja terra es fa dir Adolf…

Anuncis

Una resposta to “Escriure després (2)”

  1. […] aventurar fins i tot que han envellit pitjor que l’obra de Büchner i que els textos reals de Sade. El propi anacronisme, però, obre una via possible per representar la història: representar-la […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: