Rudiments d’ignorància

Llegeixo l’estudi d’Antònia Arbona sobre la poesia de Miquel Bauçà, un text que potser podria arribar a aspirar a intentar ser útil com a buidatge de motius en l’obra del felanitxer, en la mesura que és poca cosa més que una llista ordenada de temàtiques (ordenada, vull dir, segons la seva aparició al llarg dels llibres en vers); tanmateix, pretén ser alguna cosa més. Concretament, una tesi.

Arbona, però, comença passant de puntetes sobre un fet bàsic: l’Obra poètica publicada a Empúries no és ben bé la poesia completa de Bauçà, sinó una refosa tota ella. Aquesta reescriptura dóna dues versions d’Una bella història, una de les quals és la versió publicada el 1962. Arbona considera la possibilitat de comparar-les (i indica la supressió dels títols, l’eliminació de tres poemes i la transmetrització en heptasíl·labs, però obvia tot de canvis en el contingut i sobretot en la forma del contingut) però es limita a emetre un veredicte: la versió primera li sembla molt superior, admetent però que “la segona versió (…) em semblaria prou bona si no existís l’anterior”. Segurament per això no ens informa del fet que El noble joc, Poemes, Notes i comentaris i Les Mirsines, tal com apareixen el 1987, no són els llibres publicats al llarg dels 70 i 80 (i en principi difícils però no impossibles de trobar) sinó noves versions, reordenades, modificades, passades a heptasíl·labs majorment.

No hem parlat de “veredicte” per casualitat: Arbona, dona del seu temps, topa amb la misogínia de Bauçà i la confon amb el masclisme: un masclisme que ella veu en el poema “Un corrent d’aire”, d’Una bella història. I per què? Perque en aquest poema l’àvia empra un aguller, i l’avi una aixa de llavorar. Des d’aquest detall (¿què en diria del fet que els personatges femenins de la Rodoreda compren flors, i els masculins les paguen?), Arbona jutja l’autor. No l’obra: l’autor.

L’utilització recurrent de l’expressió jo poètic (escrit sempre en cursiva, com qui escriu Unheimlich) no ens hauria de despistar: per a Arbona, el jo poètic és l’autor. Bauçà és la persona que parla als seus llibres (fins i tot, suposo, si es diu Rogério) i és possible jutjar-lo per les opinions allà emeses, ja siguin “comentaris misògins de molt mal gust” (pàg. 147), ja siguin badades que evidencien que “Bauçà pertany al temps que va viure” (pàg. 98; aquí és clement: va viure fins el 2004); o, resumint sobre El Canvi: “La lloança del nacionalisme i de la necessitat d’avançar, tècnicament i psicològica de l’home són, al meu entendre, les úniques virtuds (sic) temàtiques del llibre. La resta em sembla un territori perillós, força llenegadís i que indica, certament, un crit d’atenció envers la personalitat” esquizofrènica de Bauçà (pàg. 127). Ara intentin recordar quant de temps feia que no retrobàvem la figura del crític (o de l’estudiós) com a jutge de les “virtuts temàtiques” i els territoris perillosos (suposem que també temàtics) d’un llibre.

Siguem honestos: el cicle obert amb El Canvi permet aquesta mena de translacions; el to assatgístic, didàctic, s’hi presta, demana rèpliques, és de vegades volgudament provocador. Però també és cert que la lucidesa s’hi barreja amb l’estirabot, que les contradiccions s’hi acumulen, en coherència amb allò que els parisencs han dit sobre l’escriptura fragmentària (perque una d’aquestes contradiccions, com ha indicat Arnau Pons, és rebutjar els parisencs en un text ple de gal·licismes). És fins i tot cert que no totes les gràcies allà abocades mereixen una rialla. Bauçà és, per això, un dels autors més difícils d’enxampar de la literatura catalana. I un dels menys interpretats. Però la millor manera de parar el filat no sembla prescindir de bona part de la seua bibliografia (en oblidar les primeres versions dels seus llibres de versos, així com dels seus textos en prosa; ¿en quina mesura formen part d’un compartiment estanc? ¿per què Arbona parla de Cants jubilosos, però no de les entrades en prosa d’El Canvi, o de Carrer Marsala?), ni enumerar reiterativament una sèrie de tòpics, en una infravariant primària de la tematologia, ni aplicar a pinyo fix idees rebudes (com la de “la tònica realista de l’època”, aplicada a Cants jubilosos: una tònica que, segons l’autora, passa per “l’acurada metàfora” o “la insistència en conceptes clau del barroquisme”; si Molas aixequés el cap…).

Advertisements

4 Respostes to “Rudiments d’ignorància”

  1. Recony, ja tenia raó el meu amic, que em deia, en una barra de bar: ja has llegit el Columbus d’avui? Llegeix-te’l.

    Així doncs, a quin suplement cultural veurem treballar en el futur a aquesta gran assagista?

  2. palumbuscolumbus Says:

    mire que són vostès dolents: mesos parlant de llibres estupendos, i només s’hi fixen avui…

  3. No cal capficar-s’hi gaire, amb els ignorants, el millor és refugiar-se a l’Eixample com recomanava el mateix Bauçà: “Cansat de mirar en els ulls/dels humans on just s’albira/malvestat cobdícia, sang,/sedegosos de cometre/occiments a tort i a dret,/vaig venir aquí a l’Eixample”

  4. palumbuscolumbus Says:

    Sí, hi estic d’acord, amb vostè i amb ell. Aquest post, però, deriva d’una visceral sensació de presa de pèl. És fruit d’un impuls.
    Salutacions cordials,
    p.c.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: