Els silencis de Garriga Barata

A l’inici del tercer llibre de Francesc Garriga Barata, Paraules (1962) trobem aquest proemi:

els que ens han precedit
ens llegaren paraules que no creien.
intentaren forjar-nos en llur foc
i ha resultat mentida el nostre tremp.
i avui arrosseguem la joventut
de paraula en paraula
per trobar l’única
que mantingui virtuts de ressurrecció.

Aquesta desconfiança pel llenguatge heretat (ja només la consciència d’això, d’heretar un llenguatge, allunya Garriga de la major part de poetes joves) acompanya tot el volum, allunyant-lo de la dicció i el lèxic ribians de les entregues anteriors. Joaquim Molas, parlava, al respecte, de poemes “breus i més aviat àtons, sords”, resultat d’una meditació amarga.  Així, el poema 27 del mateix llibre fa:

ja no sabem paraules noves.
l’amistat i l’enveja
la caritat i l’odi
saben el nostre pas.
sota el fracàs del món
intenta l’ànima
la pau intacta.
mes sempre retornem al vòmit:
paraules solament paraules.

El desencís avança: ja no es tracta de les paraules heretades (cas en el qual l’errabundeig pel llenguatge albirava encara la possibilitat de trobar paraules veritables, vivificadores), sinó de tot el llenguatge com a residu d’un fracàs: no només el del món, sinó també el del subjecte que no troba la “pau intacta”, el silenci. Per això “adéu” es demana:

qui podrà retornar-nos la certesa
de quelcom més
que no siguin paraules? (…)
vosaltres que llegiu
digueu-me:
on dormen les realitats?

Deu anys després, el mateix poeta, adreçant-se de nou a uns lectors invisibles, respon, a la “pausa” de Paraules cap al tard:

no ho sabeu?
tots aquells que fem versos
n’escrivim sense lletra
que s’escapen al tacte
i al sabor
i és allí on els poetes
confessem sense dir-ho
tot allò que voldríem que sabéssiu
i no poden paraules
ni mentides
conservar-ne la saba.

El llenguatge, aquí i allà, és identificat amb la mentida; l’única sortida per mirar de dir alguna cosa rau en els espais en blanc, en la tècnica oriental en el dibuix, consistent a deixar espais buits per tal que el lector els ompli de sentit. Aquí s’obre la maduresa de l’autor. Els versos s’aprimen, deixen tot de coses fora, que mai no ens seran explicades per molt que poguem intuir-les; els llibres s’espaien (per mor de les circumstàncies extraliteràries, és clar, però també per la seua pròpia inèrcia reflexiva) fins que, amb Els colors de la nit, el desig pugue ser dit amb totes cinc lletres; però sense exhibir-lo.

Advertisements

Una resposta to “Els silencis de Garriga Barata”

  1. […] que, en la poesia de Francesc Garriga, és més bàsic que el seu suposat “despullament”: la intratextualitat. Si hem de ser justos, cal admetre que la idea procedeix de Marc Romera: “La unitat de cada […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: