Rubem Fonseca: destruïr la societat

En El cas Morel, de Rubem Fonseca, el personatge del títol és un artista engarjolat que comença a escriure les seues memòries, fins arribar al crim que l’ha condemnat, mentre va mostrant el text a Vilela, ex-policia i novel·lista; aquest, poc a poc, s’hi anirà implicant fins posar en dubte la culpabilitat de Morel. Aquest, en un moment determinat, decideix deixar d’escriure i proclama: “La literatura és una estupidesa. Raymond Chandler és millor que Dostoievski, però ningú no té valor de dir-ho”. És com una picada d’ullet, indicant-mos el referent de l’obra: Chandler es preocupava ben poc per resoldre les trames dels seus relats (quan Hawks adaptava The big sleep al cine, va preguntar-li qui era finalment l’assassí, i Chandler va respondre que ni idea), més ocupat en la descripció de la societat, i de la societat vista des dels ulls desencisats de Marlowe. Fonseca ni se n’amaga: el seu desenllaç (i si no han llegit la novel·la i els preocupen aquestes coses, deixin de llegir ja) deixa obert el misteri, sense dir-nos qui va matar Heloísa.

Podríem comparar les novel·les d’Agatha Christie amb un cercle: l’estabilitat de l’ordre social (de classe alta) és remoguda pel crim, pel caos, que Poirot o Miss Marple reconduiran, mitjançant la resolució del cas, cap a la recuperació de l’ordre inicial. Fonseca no torna a l’ordre, tot i que Morel és exculpat de l’assassinat, surt de la presó i hom troba un altre (fals) culpable que empresonar.

L’escriptura de Morel, per tant, engega un procés en la realitat; no en va ell mateix avisa: “Res no hem de témer, / excepte les paraules”. Vora els extractes de les seues memòries, el narrador ens mostra fragments del diari d’Heloísa, i l’informe del forense: la recerca de Vilela té lloc, en bona part, entre discursos escrits. Potser també entre ficcions: Morel ens narra com, per seduir una aristòcrata, va muntar un encontre amb un fals astròleg. Hi ha fins i tot el record de L’étranger: al principi de la peripècia l’artista veu morir son pare, i la noia mor a la platja. ¿Podríem tancar el cercle, doncs, dient que Morel era, realment, l’assassí?

Fonseca, però, no ho arriba a dir. El seu desenllaç fins i tot incrementa el caos (respecte al que serien els boirosos finals chandlerians), ja que les forces de l’ordre s’acontenten amb una veritat a mitges, que arrossega un marginat a la mort. El mateix final que El cap perdut de Damasceno Monteiro; si allà Loton reflexiona sobre el sentit del dret, aquí la meditació, força més radical, la du a terme el propi Vilela:

captures els delinqüents que pots i fingeixes creure que a la presó seran rehabilitats i la societat defensada. Però saps que en realitat els delinqüents són degradats i corromputs a la presó, i que la societat no ha de ser defensada sinó destruïda.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: