Pensar, el que se’n diu pensar

Segurament per raons lligades a la història recent i no tan recent, així com a la climatologia (un amic meu diu que les novel·les són coses de suecs, anglesos i russos perque tenen mal temps i no poden sortir de casa; aquí, en canvi, tens amb prou feines temps de fer un sonet que ja et venen ganes d’anar a passejar al solet), al país, i entenc país com a Espanya mentre no es demostri el contrari, ja que trobo que dir que no vivim a Espanya són ganes de tocar el botet mentre no aconseguim, realment i efectiva, alliberar-nos d’Espanya, i si no ho aconseguim serà que no ens fa tanta falta o no en tenim tantes ganes, al país doncs, o si volen estat, hi ha una escasíssima capacitat per al diàleg i per a la reflexió. En realitat, no hi ha cap filòsof català ni espanyol realment sòlid, i de tota manera, si ara me’n troben un, tinguin en compte que una flor no fa estiu; el paper dels mediocres en aquest món, la seva funció que els fa necessaris i imprescindibles, és crear un tou d’activitat, un humus que elevi el to del públic en general i que, alhora que obligui els genis a fer rendir la màquina més que no ho farien si només hi fossin ells (un cop assumit el fet que de genis n’hi ha un cada cent anys), obligui igualment els propis mediocres a no ser definitivament infectes. Doncs bé: tenim poesia, molta poesia, i per tant poesia d’un nivell estimable, tenim una mica de novel·la i bastants de contistes (aixecats, com no, sobre un tou o humus ingent de cuentistes), però no hi ha, ni aquí ni a l’altra banda dels Ports de Beseit, assatgistes ni filòsofs, ni ningú no té ganes de pagar perque existeixin; i tot plegat se’n ressent: els espanyols no sabem discutir, no sabem dialogar, i on sigui o quan sigui que sorgeix una diferència ideològica, fins i tot la més estúpida, com per exemple com arreglar el problema de Gaza (i dic que això de Gaza és una diferència estúpida en el sentit que podem estar discutint-ne hores, però ni palestins ni israelians s’estan esperant a la nostra decisió per veure què fan; per tant, la nostra discussió serà sempre una forma de passar l’estona, d’omplir el temps parlant de les misèries dels demés, en el millor dels casos un exercici de la intel·ligència que potser estaria més ben emprat si parléssem de temes que dominem), acabem recorrent a consignes que només sabem repetir com un lloro, consignes que no sabríem analitzar, reconstruir, raonar, consignes que ens semblen òbvies perque no ens les hem mirades prou, i que ens semblen que haurien de convèncer el contrari i que tenen la seua concreció més òssia en l’expressió: “això és així i punto”, a través de la qual ens enfonsem més i més en l’estupidesa, i això encara si no hem adoptat un estil decididament televisiu i encara escoltem i deixem parlar la gent. Per no parlar de la manera com encara avui els espanyols recorrem, com si fossem uns vulgars escolàstics, als criteris d’autoritat per a defensar les nostres posicions, oblidant que si una idea és una estupidesa, tant hi fa que la defensés Walter Benjamin com Thorstein Veblen; Machado ho va explicar, això, força bé a l’inici del Juan de Mairena, en un estil fragmentari que tal vegada sigui el que millor ens entra al cap, ja que no ens obliga a fer un gran esforç de memòria ni raonament però en canvi ens entrega petites afirmacions que podem anar llençant a l’adversari com si fossen còdols.

A les antípodes de tot això hi ha la prosa de Rafael Sánchez Ferlosio: Ferlosio escull un tema, el mira des de tots els angles, àdhuc els menys esperats, l’esgota, el reprèn i fins i tot és capaç, arribat al final, d’admetre que segurament no ha arribat al final i que s’equivocava (per exemple, ell arriba a suggerir que la bellesa física, en cada moment històric, ve definida per les característiques d’aquells que en aquell moment poden viure sense treballar, o sigui els rics; però just abans del final troba un contraargument que li enfonsa la hipòtesi momentàniament, i no se n’amaga, tot i no tenir temps per examinar-ho); hi ha un tremp intel·lectual aquí, del qual la sintaxi és solament com les petites ones que arriben a la riba de l’estany temps després de llençar-hi la pedra, poc usual al país. Un altre exemple: en un dels articles de La homilía del ratón examina el tòpic de l’enveja com a vici nacional, i mitjançant una disquisició sobre la veu activa o passiva dels verbs arriba a la conclusió que el vici nacional és creure’s envejable. Potser per això, si vostès estan molt preocupats per això de la crisi econòmica que diuen que pateixen els banquers i que a la llarga patirem tots, més que llegir (que també) God & Gun, que parla bàsicament sobre la guerra, podrien anar a llegir Non olet, un text que gira al voltant del fals concepte de consumisme, al voltant dels diners i totes aquestes coses, i gràcies al qual aconseguiran que Miquel Porta Perales i Xavier Sala-i-Martin no els prenguin més el pèl.

Advertisements

8 Respostes to “Pensar, el que se’n diu pensar”

  1. Ara bé, amb afirmacions com ara “aquí no hi ha assagistes” pot passar una mica com amb aquella cantarella que diu que “aquí no hi ha crítics”, de la qual se sol deduir que és ontològicament impossible que n’hi hagi, de crítics (i, per tant, si mai n’apareix cap, cal silenciar-lo o atonyinar-lo o fer-lo desaparèixer com més aviat millor).

    Perquè “Els bons salvatges” és un llibre que existeix, diria. I Ferran Sáez no és cap holograma.

  2. palumbuscolumbus Says:

    Bé, no crec que sigui ontològicament impossible que hi hagi crítics ni assatgistes (jo, sincerament, ja hagués marxat del país); ja he dit, d’altra banda, que una flor no fa estiu. Ni diverses flors: ni Mercè Rius, ni Antoni Mora, ni Jordi Ibàñez Fanés, ni Víctor Gómez Pin, ni Rafael Argullol, ni Eugenio Trías, ni María Zambrano, ni Ortega i Gasset, ni Ors, ni Pujols, ni Llull, etc. Perque un poeta pot funcionar a base de simples aplaudiments (i n’hi ha que no voldrien fer altra cosa), un contertulià és feliç només que li donin la raó, però un pensador necessita respostes que l’obliguin alhora a buscar noves preguntes i noves respostes; i és això el que manca aquí, el fenomen al qual em referia amb la frase que vostè cita. I, d’altra banda, deixant a banda (potser) Llull (i, naturalment, certs pensadors àrabs i romans que, com Llull, pertanyen a un context del tot diferent), ¿em sabria dir vostè algun pensador espanyol de referència Pirineus enllà? Perque també em referia a això. Pirineus enllà la gent coneix Lorca, coneix Picasso, coneix Dalí, coneix fins i tot la Rodoreda. Però cap pensador, cap ni un; potser Ortega, sí. I Ors. Però no gran cosa.
    I tanmateix, és clar que hi són! Vostè, el seu blog o el meu, deixant ara a banda l’eterna discussió sobre si els blogs són literatura, ¿a quin gènere literari clàssic els adscriuria? Jo no he tingut mai cap dubte que caminem tots dos per l’assaig. Però en això hi ha un llibre molt demostratiu: “La resistencia a la teoría”, de Paul de Man. Cap al final del llibre hi ha una conferència on, al final, el públic podia fer preguntes. Observi el nivell de les preguntes que li fan a de Man. És a dir, la qüestió no és el nivell de Paul de Man; la qüestió és el nivell de l’auditori a qui s’ha d’adreçar. Aquí un col·loqui com aquell no seria imaginable. Salvant totes les distàncies (cinquanta anys, concretament), vostè pot consultar l’entrada de Gaziel a “Meditacions del desert” sobre una conferència d’Ortega als anys quaranta; els comentaris de Gaziel sobre el públic, fins i tot sobre la pròpia actitud del conferenciant. Ja li dic: han passat molts d’anys d’aleshores ençà, i per tant la comparació només pot ser aproximada.
    És això el que volia dir. Li admeto que no conec aquest llibre de Ferran Sáez (i li prometo mirar de posar remei a aquesta ignorància meua), però no en volia pas negar l’existència!
    Una abraçada,
    p.c.

  3. Reconec que el meu comentari era més un advertiment davant de possibles derivacions del que dèieu que no pas una crítica d’allò que dèieu.

    Pel que fa a Paul de Man, ¿us referiu a la conferència sobre W. Benjamin? Certament, l’ambient de la Cornell University i el que hi podia haver a Espanya als anys quaranta deu ser difícilment comparable. Per ser honestos, però, també cal recordar que aquí (si més no a Catalunya; no conec bé els altres casos) la victòria franquista va anar seguida d’una purga brutal de les universitats. La gent que hi fou instal·lada era pura indigència intel·lectual, sense matisos. A tots ens han arribat històries de professors que dedicaven les seves classes a lloar la gran tasca unificadora de la Santa Inquisició. Determinades persones, amb noms i cognoms, s’havien preocupat que no fos possible fer preguntes d’un cert nivell.

    No li puc esmentar cap pensador espanyol recent o actual que sigui de referència Pirineus enllà, en efecte. D’altra banda, el reconeixement internacional és importantíssim, i cal lluitar per aconseguir-lo, però no puc acceptar-lo com a barem d’excel·lència. He dedicat força hores de la meva vida a estudiar autors grecs del XIX i del XX que són molt poc coneguts fora de les fronteres de Grècia, i no per això m’han semblant menys interessants. Crec que no hauríem de perdre mai de vista que el reconeixement internacional sol tenir molt a veure amb l’hegemonia política i econòmica. Com diuen els seguidors dels estudis culturals, l’universal en si no existeix: allò que reconeixem com a universal és sempre un particular universalitzat pel poder.

    Vull dir que no sé si hi ha gaire gent que conegui Perejaume fora de Catalunya. Això que es perden. Igual que jo em perdo molts autors polonesos, neerlandesos, etc., que no són pitjors pel fet que jo els ignori.

    Alhora, també reconec que en certa mesura és veritat el que dieu de la manca de les condicions per a un veritable diàleg filosòfic o assagístic a casa nostra. Justament per això és important buscar maneres de fer dialogar els assajos que es publiquen.

    Ja ens entenem, diria.

    Una abraçada

  4. palumbuscolumbus Says:

    Touché, pel que fa al que diu del reconeixement internacional. Certament: el cànon literari de Bloom és ple d’anglo-escrivents, a banda de llegir Borges en clau de deixeble de Whitman. Per no parlar del cas de les dones. Crec que Perejaume que és (re)conegut fora de Catalunya, però no sabria precisar-ho, i no m’arriscaré; encara menys pel que fa a l’estranger.
    Sempre és un plaer tenir-lo aquí,
    p.c.

  5. Anònima Says:

    Perdo per la ignorància, però… em podries explicar això del “fals concepte del consumisme”…?

  6. palumbuscolumbus Says:

    Sí, més o menys: el Ferlosio ho explica millor que jo.Hi ha la idea que l’oferta respon a la demanda. O sigui, que la gent produeix moltes cremes anti-arrugues perque els clients volen semblar joves. I no és així:la indústria del consum, amb tot el seu sistema publicitari, deriva d’un excés de producció (d’oferta) que cal resoldre mitjançant la producció de demanda, és a dir, de necessitats; primer hi ha les cremes anti-arrugues, després es convenç a la gent que tenir arrugues fa lleig. El Ferlosio posa l’exemple de les grans superfícies que obren en diumenge; pareix que responen a una necessitat, perquè com ara la dona ha entrat en el món laboral, ja no pot comprar entre setmana. Però d’una banda la necessitat ha existit sempre (fa molts d’anys que hi havia infermeres, hostesses, mecanògrafes, etc. incloent-hi botigueres de mercat o petites tendes que amb aquesta obertura se’n van, amb perdó, a fer la mà); de l’altra elimina tot de llocs de feina més o menys decents concentrant-los en un nombre menor de feina pitjor pagada.
    Doncs això.
    Una abraçada,
    p.c.

  7. Gràcies per l’explicació. Ja em semblava que havia de ser una teoria més aviat esquerranosa… Em sembla que em compraré el llibre però, va bé tenir altres punts de vista…

  8. palumbuscolumbus Says:

    Depèn del que entengui per esquerranós. “El País” rep de valent, però no seré jo qui digue que és un diari d’esquerres… 🙂
    Vagi bé!
    p.c.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: