Noucentistes estantissos

Uns poetes, amics d’un servidor van rebre fa poc un atac d’aquests que sovintegen ara que, sortosament, tothom pot dir la seua i enfonsar-se en l’intent. L’atac, però, era ben curiós: diu l’anònim que són uns “noucentistes estantissos”. Els amics en qüestió, poetes l’obra literària dels quals jo no gosaria valorar per manca de distància (ho diré per tercera vegada: són poetes i tanmateix amics, és a dir, bones persones), es presenten, però, com a hereus dels poetes mallorquins dels setanta; és a dir, del Taller Llunàtic, de la revista Blanc d’Ou, de La Musa Decapitada, etc. Admetent això, cal admetre que si saben conjugar Taller Llunàtic i Noucentisme, a banda de poetes i amics són uns putos genis.

Abandonem, però, l’anècdota. “Noucentistes estantissos” és, aquí, un insult. I un insult no és mai una expressió literal: si jo li dic a algú “fill de puta”, no estic volent dir res sobre l’ofici de sa mare. Si li dic “cabró”, no implico res sobre les activitats de la seua parella. Senzillament procuro realitzar un salt metafòric que identifiqui aquella persona amb una cosa que, per a mi, és negativa, i a ser possible d’allò més negativa. Encara més: la persona a qui m’adreço, i fins i tot la resta de persones que són testimonis del meu acte lingüístic, han d’identificar el contingut de l’insult com quelcom negatiu. L’insult, per tant, permet saber quins són els valors rebutjats d’una societat. Avui en dia, posem per cas, ningú s’ofendria de que li diguin “descregut” o “ateu”, i cada dia menys gent s’ofèn per ser titllat de “marica” (al contrari, cada dia més aquest insult es gira en contra de qui el profereix).

“Noucentista”, doncs, ha esdevingut un insult. L’adjectiu “estantís”, aquí, no hauria de ser entès com una especificació, segons la qual hi hauria noucentistes estantissos i noucentistes no estantissos; “estantís” és aquí un epítet, una qualitat adjuntada al substantiu com si li fos intrínseca, redundant. En realitat, aquest adjectiu ens permet entendre molt bé la manera com “noucentista” ha esdevingut una cosa negativa: la identificació amb un rang de valors antiquats, rancis, conservadors (que eren, no ens enganyem, els dels noucentistes estrictes).

L’evolució té, és clar, una genealogia. La qual passa pel controvertit concepte de neonoucentisme. Anem a pams. Com a bon (però remot) ex-alumne de Jaume Aulet, sóc dels que pensen que el Noucentisme estricte no va més enllà de l’any 1920 (més enllà de la mort de Prat de la Riba i de la marxa d’Eugeni d’Ors i Josep Carner). Després hi ha allò que Joan Fuster va anomenar postnoucentisme: una sèrie d’escriptors com Carles Riba, J.V. Foix o Marià Manent que són els que, junt amb Carner i Guerau de Liost, ocupen de manera justificada bona part del panteó literari del segle; gent que accepta uns determinats pressupòsits de l’estètica (rigor formal, classicisme, certs límits moralistes quant a la representació) però alhora ens tradueix Homer, Dickens o Dylan Thomas, ens entrega un model de llengua i de formes d’emprar-la, una gent que sap esdevenir els nostres Racine, Shakespeare, Quevedo. Aquesta dualitat, però, fa l’herència difícil de gestionar per als que venen després, siguin més o menys subtils; dónes un pas cap a una banda i ja has relliscat, el dónes cap a l’altra i t’has convertit en una estàtua de sal.

El neo-noucentisme, d’altra banda, tindria dues possibilitats. Just després de la Guerra Civil, hom es refugia (especialment en l’arquitectura i la pintura) en una mena d’estètica tova que d’una banda és catalana però de l’altra no estableix una ruptura excessiva i imprudent amb el nou règim. Una pura decadència. I, en segon lloc, el magisteri de Gabriel Ferrater: una sèrie de poetes de la generació dels setanta que es dediquen, en plens setanta, a fer sonets, a rimar, a renunciar aparentment (o bé explícitament) a les ruptures avantguardistes. Tenint en compte les polèmiques de l’època, que s’han anat allargant subterràniament al llarg de dècades, un fenomen sorprèn: aquests poetes, que anomenarem per entendre’ns “ferraterians” (és, també, una paraula plena de connotacions) sempre han negat ser neonoucentistes. En realitat, és curiós observar que el balanç més immisericorde amb el Noucentisme (fent explícites les seues connexions amb el totalitarisme) és un llibre titulat Forma i prejudici.

Pel camí, mentre cada poeta va esdevenint els seus imitadors, les paraules es poleixen com palets de riu, els cantells s’esvorellen, la terra s’estova. Els significants es transformen en receptacles buits. Qui ahir atacava Carner, de cop avui reivindica Eugeni d’Ors (dues figures, per cert, que no es podien ni veure). I vet aquí, d’una manera prou divertida, com la frase “noucentistes estantissos”, de cop, esdevé un simple roc anònim amb el qual omplir la fona. Els neonoucentistes, al final, han acabat sent sempre els altres.

Advertisements

3 Respostes to “Noucentistes estantissos”

  1. Un molt bon resum de part de la poesia catalana del segle XX. I enllaçant amb el tema, crec que els Noucentistes mai es lliuraran de certs tòpics o retrets, guanyats a pols (siguem sincers) però que no han de desmerèixer els seus encerts literaris i lingüístics. El problema és que política i estètica van massa lligats en el seu cas, i segons qui s’ha de gratar quan hi tracta, com si duguessin a sobre la sarna o alguna cosa així: reconec que m’ha costat anys i panys acostar-me a Carner sense prejudicis i gaudir-lo com cal. Tanmateix, i com polemitzo en el meu darrer post amb un/a lector/a (Xa), el fet de recordar la connivència i el col·laboracionisme d’alguns noucentistes o afins amb el Règim dictatorial no ha de fer emprenyar ningú: ni és una excusa per a menystenir-los com a autors, ni és “peccata minuta” per a perdonar-los. Una gran obra no expia els pecats, perquè el paper de vegades es mulla i en la realitat no té la força dels fets.

    Perdona el “rotllo”, però m’ha agradat el tema que planteges i lliga una mica amb la polèmica que s’ha encetat al llunÀtic, totalment aliena a la meva voluntat.

  2. palumbuscolumbus Says:

    He d’admetre que se m’havia passat el tema de la política, que al cap i a la fi és crucial (i és el motiu pel qual crec que després de 1920 el fenomen es converteix en una altra cosa). Tanmateix, el mapa ideològic és molt estrany, embolicadíssim. El tema de la proximitat amb el totalitarisme del qual parla Comadira em resulta fàcil entendre’l llegint els textos polítics de Foix d’abans de la Guerra (però el Foix posterior és una altra cosa); Foix, per exemple, defensa Mussolini en base a la lectura de tot de diaris estrangers, mentre des d’Itàlia, a peu d’article, Josep Pla diu que no, que allò no va; però en els anys 40 els papers s’inverteixen. És el que deia de la dualitat; moltes coses són i no són. Pla llegeix ferventment el “Glossari”, però alhora recupera Robrenyo, Girbal Jaume i gent d’aquesta. Foix fa sonets però alhora basteix una relació completament masoquista amb la seua musa, Gertrudis. És complicat…
    Ara, això sí, si després alguns d’aquests van col·laborar, cal recordar-ho. Hi ha uns textos de Pla reivindicant la Cruzada, de 1939 o 1940, escruixidors (si ho recordo bé, els cita Xavier Febrés a “Les preguntes pendents…”). I déu n’hi dó, el Sentís!…
    Una abraçada, i perdonat pel “rotllo”. Com si jo pogués parlar! 🙂
    p.c.

  3. […] la pàgina 42 i següents del seu llibre, dins d’un examen general sobre el Noucentisme,  Calvo parla sobre Carner, “refractari a incloure en la seva obra les innovacions […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: