Oscar Wilde i les boires de Londres

Alain Roger, al Breu tractat del paisatge, parla d’un fragment de La decadència de la mentida, d’Oscar Wilde, com d’una revolució copernicana en el concepte del paisatge. El fragment, que pertany a un text construït com un diàleg entre dos amics, Vivian i Cyril, és aquest:

El canvi extraordinari que s’ha produït al clima londinenc durant els darrers deu anys es deu del tot a una determinada escola d’art. Somrius. Considera la qüestió des d’un punt de vista científic o metafísic, i em donaràs la raó. Perquè ¿què és la natura? La natura no és cap gran mare que ens hagi engendrat. És la nostra creació. És al nostre pensament, que s’anima i cobra vida. Les coses són perquè les veiem, i què veiem, i com ho veiem, depèn de les arts que ens han influït. Mirar és molt diferent que veure. No es veu res fins que no se’n veu la bellesa. Llavors, i només llavors, adquireix existència. Avui la gent veu boires no perquè siguin boires, sinó perquè els poetes i els pintors li han ensenyat el misteriós encant d’aquests efectes. Potser fa segles que hi ha boira a Londres. Goso dir que és cert. Però ningú no la veia, i per tant no en sabem res. No han existit fins que l’art no les va inventar. Cal reconèixer que ara com ara se’n comença a fer un gra massa. Les boires s’han convertit en el mer caprici d’una capelleta, i el realisme exagerat del seu mètode produeix bronquitis als enzes. On la persona culta capta un efecte, la inculta agafa un constipat [Roger, tot sigui dit, crec que malinterpreta aquesta frase, tot parlant de la indiferència dels pagesos a les belleses naturals]. (…)L’art crea un efecte incomparable i únic i, en acabat, passa a una altra cosa. La natura, en canvi, oblidant que es pot fer de la imitació la més sincera forma d’insult, repeteix aquest efecte fins que tots l’avorrim. Ningú veritablement culte, per exemple, no parla avui de la bellesa d’una posta de sol.

D’aixo, Roger en dedueix la teoria de “l’artialització”: “Als artistes, doncs, els pertoca recordar-nos aquesta veritat primera, però oblidada: una terra no és, d’antuvi, un paisatge, i per passar de l’una a l’altre cal un treball d’elaboració artística”. El paisatge, per tant, no és el lloc de contacte amb una natura incontaminada que, segurament, ja no existeix. El mecanisme posat en marxa per Roger, al capdavall, no és nou: després d’un segle de desconstruccions, quan Foucault ha acabat amb el mite de la mirada innocent, això seria sols un pas més. ¿Existien les Terres de l’Ebre abans que Arbó les bategés?

Abans, en relació amb una determinada frase de Wilde, deia que Roger la malinterpreta; però ho fa, com diria Palàcios, benintencionadament. On l’anglès subratlla un cop més el seu propi mecanisme de distinció, el francès hi veu un comentari sobre l’actitud dels pagesos respecte al paisatge. Per als pagesos, diu Roger, la terra és terra i cal treballar-la, i no és un lloc que cal contemplar. No hi veuen un efecte estètic sinó un lloc on poden constipar-se, o més estrictament suar i destrossar-se l’esquena. Per això Cézanne es queixava que els naturals dels voltants de la muntanya Sainte-Victoire (la qual, naturalment, no va esdevenir un lloc especial fins que Cézanne no la va pintar).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: