Arxivar per febrer, 2009

Reescriptures (2)

Posted in Joan Vicent Clar with tags , on febrer 28, 2009 by joantdo

Al llibre Le sucrier velours trobem el següent poema:

Prenc la lluneta i observe el degotall
de l’aigua dels arbres
com una sola mà sens ungles.
Un niell de polsim
i la conquilla clara em parlen de danses:
Cara de roca menuda,
em copsa el dany per la pua.
Aire de vent a la parada
de la pluja blanca:
Un temps parell al nostre
parcel·la els esglaons del desvari.
Ampla color del mar és terra ferma.
Més amunt les fulles es vinclen.
En aquests moments és quan arribe
a les parts aèries de la planta.

És per l’existència d’aquest poema que un dels inclosos a Infinitud de paisatge durà per títol “Poema ja enregistrat”:

Parcel·le els esglaons del foll desvari
i em copsa la copaiba per la pua.
En un llarg somni del tafileter
la passera repetida esdevé
niell de polsim, penjollós, menut.
Els filferros de l’entrada no pincen
un gimnasta per ben poc, una sola
mà, sense ungles, fa sonar la crinera
o millor la gusla amb desdeny de l’arpa.
En aquests moments és quan jo arribava
a les parts aèries de la planta,
prenc la lluneta i mire el moviment
de l’aigua, com degota pels jardins.
Més amunt les fulles es vinclen: caic.

En ambdós casos, es tracta d’un assalt a un hort; però en el segon, havent pujat a l’arbre, el protagonista cau. La maduresa deu ser això…

La biblioteca de Manolo Ripollés

Posted in Manolo Ripollés with tags , , , , on febrer 25, 2009 by joantdo

Són llibres, o només els seus lloms, exposats a la paret, tots junts.  Lloms desfets, bruts, desgastats, rovellats (una mirada atenta pot descobrir que en realitat són trossos de planxa, fustes, canyissos). Només els lloms, un baix relleu de lloms de llibres que mai no llegirem. Una biblioteca que atueix per la seua acumulació, pel seu hermetisme; alguns ostenten títols pedants: “Summa astrologie”, “Liber Apocalipsis”, “De signatura rerum”, “Plutarcus”. S’endevina que són llibres pertanyents a una tradició important; llibres d’un laboratori d’alquimista. De quan la ciència encara no s’havia separat de les humanitats.

El llibre tancat significa sempre el poder; són els volums dels despatxos dels advocats i els metges, llibres que ells mai no obriran, llibres potser buits. Per això aquests no tenen relleu. És només quan l’obres que el llibre perd el seu caracter ominós; agafes el poder, te n’apropies. L’agafes individualment; perque la pròpia acumulació de llibres espanta. La biblioteca, l’atapeïment de grossos volums antics, fràgils però pesants, atueix. D’un en un, però, pots aspirar a dominar-los, o a ser dominat per ells.

Aquí, però, se’ns mostra la seva acumulació. Encara diria més: és en l’acumulació mateixa que descansa l’efecte de les obres, en els ritmes verticals, determinats pel gruix dels llibres, en els jocs de tonalitats (la grisor de “Llenguatges ocults”, el cru d'”Espais ascètics”, la negror d'”Absència de text”). Una acumulació de llibres hermètics que és, repetim-ho, una imatge del poder, d’allò que ha estat i encara és el poder al llarg de segles: un coneixement exclusiu, excloent, mitjançant la qual dominar els altres. Però hi ha la deterioració palpable, la pàtina, la tradició grecollatina convocada pels noms; és un poder pretèrit que se’ns mostra erosionat. Perquè la xarxa de connotacions inclou la banda entranyable d’aquesta tradició: que només calia obrir un llibre per alliberar-se. I ara mateix, això, potser ja no va així.

Un mur invisible

Posted in Episodis nacionals with tags , , on febrer 23, 2009 by joantdo

Assisteixo a un recital poètic. Toquen dos poetes, dos autors que per un motiu o altre han sigut importants per a mi en una determinada època. D’un d’ells en tinc tots els llibres, els he devorat, hi he après a escriure’m; l’altre va ser una de les primeres persones que, fa molts anys, em van animar a seguir escrivint, tot i que potser ell no se’n recorda. I comencen. Però alguna cosa falla. Hi ha un to solemne, polsós, en l’acte. De quan en quan es feliciten, intercanvien brometes còmplices fora del micròfon, brometes que basteixen un mur invisible entre el públic i ells, com si el públic no existís, com si no estiguessen llegint per a nosaltres. Les paraules van plovent, com una araboga, i són les paraules de sempre, aquell lèxic rebregat per mil poetes: mirall, nit, silenci, ombra, record, antiga. Me’ls miro: seuen en una taula. Damunt d’ella tenen els seus llibres, i van agafant-los. Els llibres són els mateixos que jo he llegit: els mateixos que fa deu anys, o cinc, o dos, m’enlluernaven. Van llegint, amb una cantarella insistent, adormidora, dins la qual al cap d’una estona les boires es confonen amb els crisantems. Entre poema i poema deixen anar algun tòpic, fins i tot alguna badada (com dir “vosaltres que sou poetes ja sabeu que quan has publicat 8 o 9 llibres, etc” davant d’un auditori de gent jove que prou feina té a publicar en alguna revista). Ells no han canviat. Potser he canviat jo. Potser ha canviat tot. I pareix com si ells no se n’adonessen. Estan satisfets d’haver-se conegut, satisfets de rebre premis literaris, satisfets de la il·lusòria fama i l’il·lusori prestigi dels suplements culturals on un d’ells col·laborava. Després s’acomiadaran, un d’ells em donarà un parell de copets a l’esquena, em preguntarà si encara escric. I no són vells; fa deu, o cinc, o dos anys, eren tot just una promesa. Potser ha canviat tot, i potser va canviar ahir mateix. Em giro, i m’adono que, a la taula del fons, on hi havia una colla de gent jove, han marxat tots.

Marat i els anacronismes

Posted in autobombo, Georg Büchner, Història, Peter Weiss, Sade with tags , , , , , , , on febrer 21, 2009 by joantdo

El quadre mostra una banyera de fusta, i dins la banyera un home mort, el cap embolicat amb benes; a la mà dreta, que cau a terra, hi ha la ploma, mentre l’esquerra sosté encara un paper; el pit el travessen reguerons de sang. L’home és Jean-Paul Marat, “l’amic del poble”, revolucionari jacobí assassinat per Charlotte Corday, una jove de 25 anys procedent de l’aristocràcia rural i partidària dels girondins. És un episodi molt secundari de la Revolució Francesa, però curiosament, i no només a través de la pintura de David, és dels més recordats.

Part de la culpa la té Peter Weiss. Reprenent, en certa manera, una tradició representativa de la Revolució Francesa que té la fita més clara en La mort de Danton, de Büchner, Weiss altera la distància. Nosaltres, com a públic, assistim a una representació teatral dels fets duta a terme pels pacients del manicomi de Charenton, sota la direcció del marquès de Sade i amb l’assistència, entre el públic, del director de la institució, Coulmier, el qual interromprà sovint l’obra per tal d’intentar controlar-la. Charlotte Corday és, aquí, una mera titella, un objecte del desig de tots els assistents (curiosament, quan es va fer l’autòpsia de la dona real, es va descobrir que era verge), una mena de segona versió de Judit o d’Esther. Estem, és clar, en l’àmbit d’una metalepsi constant: és aquesta la que permet a Sade dialogar amb Marat, i dir el que pensa sobre la revolució:

(cito per la traducció de Feliu Formosa; prescindeixo de les acotacions, que indiquen que mentre Sade parla Corday el fueteja, acte que Peter Brook transforma, en la seua versió; allà, el fuet de Corday són els seus cabells)

I durant els mesos següents
quan les carretes amb la seva càrrega
arribaven regularment al lloc del suplici
i la ganiveta queia i pujava i tornava a caure
vaig veure que aquella venjança perdia tot sentit
era una venjança mecànica
acomplerta amb una indiferent inhumanitat
amb una tecnocràcia particular
i ara Marat
ara veig on ens porta
aquesta revolució
ens porta a un atuïment de l’individu
a una lenta dissolució en la uniformitat
a una extinció de la capacitat de judici
a negar-se un mateix
a una mortal feblesa
sota un Estat
l’estructura del qual resta infinitament lluny
de cadascun de nosaltres
i no podem intervenir-hi
Per això me n’aparto
ja no pertanyo a ningú
Si estic condemnat a la desaparició
vull arrencar d’aquesta decadència
allò que puc arrencar amb les pròpies forces

I, més endavant:

Marat
No hi ha res més proper que aquest cos
que t’espera
Marat
quan jo era tancat a la ciutadella
durant tretze anys
vaig aprendre
que aquest món és un món de cossos
i que cada cos és ple d’una tremenda força
i que està sol i turmentat per la seva inquietud
En aquesta soledat
enmig d’un mar de murs
vaig sentir sense treva aquest murmuri de llavis
vaig viure sense interrupció
damunt els palmells i en tota la pell del cos
aquests contactes
Empresonat darrera tretze panys
i amb cadenes als peus
somniava únicament
en aquelles obertures del cos
que hi són perquè se t’empassin i et retinguin
Sense parar somniava amb l’altre que tenim davant
amb aquest ésser únic
i era un somni de gelosia rabiosa
i violentes meditacions
Marat
aquestes presons de la interioritat són pitjors
que els més profunds calabossos de pedra
i mentre no siguin obertes
tota la vostra rebel·lió
serà tan sols una revolta de presos
que acabarà esclafada
per companys de captiveri subornats

Aquestes paraules, naturalment, pertanyen a Weiss, i al moment històric en què aquest escriu l’obra; podríem aventurar fins i tot que han envellit pitjor que l’obra de Büchner i que els textos reals de Sade. El propi anacronisme, però, obre una via possible per representar la història: representar-la com a representació, sense pretendre cap fidelitat, mostrar-la com un discurs narratiu representat per uns actors fatigats de repetir sempre els mateixos gestos, cansats de ser el que el poder vol que siguin.

I ara, vegin.

La lluita pel fracàs

Posted in Dilemes, Elias Canetti with tags , , , , , on febrer 20, 2009 by joantdo

Enrique Lynch, en un llibre de fa uns anys, recorda allò que afirmava Elias Canetti sobre Kafka:

El veritable alliberament sorgeix en canvi d’una estratagema (…). El fracàs configura l’expressió de la suprema desobediència; fracassant deliberadament (…) es revela la més radical condemna del poder i els seus aliats.

Sobretot si el poder es nodreix de petites ambicions individuals. De la caseta, de l’hortet.

Allunyant-se de la música

Posted in Antonio Machado, Dilemes, Félix de Azua with tags , , , , , on febrer 18, 2009 by joantdo

En el seu divertidíssim Diccionario de las artes, Félix de Azua recorda que la poesia va nàixer lligada a la música, és a dir, com a lletra de cançó. Ho fa dins l’entrada “Música”. Azua, tot sigue dit, és un melòman d’aquells amb un concepte extrem: música és per a ell, d’acord amb la definició de Stravinski de la música com construcció del temps, el concert en viu. I prou. La partitura és un manual d’instruccions; el disc, una fotografia esgrogueïda i, encara, manipulada (les interpretacions de Glenn Gould, per exemple, no corresponen a cap moment real, per molt que s’hi sentin esbufecs). Els MP3 segurament deuen ser una diapositiva.

Seria quan comencen a sorgir les partitures, doncs, que la gent s’adona que allà hi ha una lletra i la lletra comença a independitzar-se:

La separación de música y poesía fue un efecto no calculado de la invención de la escritura musical, la cual permitió algo insólito: conservar la historia del tiempo musical. La notación musical historizó a la música y la separó de la otra escritura, la alfabética.

La poesia, així, esdevindria una cosa autònoma en ser escrita. Cal afegir, d’altra banda, que en les entrades sobre “Història” i sobre “Winckelmann”, Azua situa la primera a l’altra banda de l’obra d’art. Alguna cosa d’aquest origen, si admetéssim aquesta genealogia, somniaria encara Antonio Machado quan parlava del temps i defensava el ritornello de la rima; i Machado és, cal no oblidar-ho, un genial poeta anacrònic. Però potser per això tots els poetes orals seriosos acaben, si fa no fa, cantant.

Dies de tardor

Posted in Andreu Vidal, Rainer Maria Rilke with tags , , , on febrer 14, 2009 by joantdo

Heus ací un poema de Rilke, “Dia de tardor“, traduït per Joan Vinyoli:

Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l’estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.
Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dóna’ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort la suprema dolçor.
Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d’aquí d’allà, mentre les fulles giravolten.

I heus ací “Herbsttag” (que és el títol original del poema anterior), d’Andreu Vidal:

Gran és l’horror i vana la certesa.
Pel carrer estret, ni un res que es mogui,
ni un fràgil tel
que engendri músiques funestes. Tot és
mòrbida llum que s’evapora, estepa, pols.
Qui no ha après ara, ja no aprendrà mai.
Qui ara dubta, dubtarà per sempre.
I errarà sol, per erms i fondalades,
i entre les dunes vagarà inquiet,
mirant el cel, cercant, l’esma difunta,
entre els prims vels de l’aire
una incerta ranura, un carrer estret.

En aquest eco, Margalida Pons hi veu “un recurs d’alteració del significat: la noció d’original s’esfondra i el sentit passa a dependre de l’urc de qui el rapinya” (fins i tot “L’animal que no existeix” ve, per cert, d’un sonet a Orfeu). La mateixa apropiació, però, evidencia les distàncies: en el primer vers ressona un aforisme de Für Zamme: “El coneixement és el pitjor dels vicis: la certesa és l’infern”. El “Senyor” inicial desapareix, i ja no hi ha fruits, només estepa i pols, un desert de desolació anònima com el de Valente. “El temps ha arribat” es trasllada al dístic, que ja no parla de la casa i la soledat, sinó de l’aprenentatge i el dubte (és a dir, l’absència de certesa). Només el desenllaç és el mateix: l’errabundeig infinit, neguitós.

(Actualitzat el 6 de març de 2009 gràcies als bons oficis de Josep Porcar)