Arxivar per febrer, 2009

Reescriptures (2)

Posted in Joan Vicent Clar with tags , on febrer 28, 2009 by joantdo

Al llibre Le sucrier velours trobem el següent poema:

Prenc la lluneta i observe el degotall
de l’aigua dels arbres
com una sola mà sens ungles.
Un niell de polsim
i la conquilla clara em parlen de danses:
Cara de roca menuda,
em copsa el dany per la pua.
Aire de vent a la parada
de la pluja blanca:
Un temps parell al nostre
parcel·la els esglaons del desvari.
Ampla color del mar és terra ferma.
Més amunt les fulles es vinclen.
En aquests moments és quan arribe
a les parts aèries de la planta.

És per l’existència d’aquest poema que un dels inclosos a Infinitud de paisatge durà per títol “Poema ja enregistrat”:

Parcel·le els esglaons del foll desvari
i em copsa la copaiba per la pua.
En un llarg somni del tafileter
la passera repetida esdevé
niell de polsim, penjollós, menut.
Els filferros de l’entrada no pincen
un gimnasta per ben poc, una sola
mà, sense ungles, fa sonar la crinera
o millor la gusla amb desdeny de l’arpa.
En aquests moments és quan jo arribava
a les parts aèries de la planta,
prenc la lluneta i mire el moviment
de l’aigua, com degota pels jardins.
Més amunt les fulles es vinclen: caic.

En ambdós casos, es tracta d’un assalt a un hort; però en el segon, havent pujat a l’arbre, el protagonista cau. La maduresa deu ser això…

La biblioteca de Manolo Ripollés

Posted in Manolo Ripollés with tags , , , , on febrer 25, 2009 by joantdo

Són llibres, o només els seus lloms, exposats a la paret, tots junts.  Lloms desfets, bruts, desgastats, rovellats (una mirada atenta pot descobrir que en realitat són trossos de planxa, fustes, canyissos). Només els lloms, un baix relleu de lloms de llibres que mai no llegirem. Una biblioteca que atueix per la seua acumulació, pel seu hermetisme; alguns ostenten títols pedants: “Summa astrologie”, “Liber Apocalipsis”, “De signatura rerum”, “Plutarcus”. S’endevina que són llibres pertanyents a una tradició important; llibres d’un laboratori d’alquimista. De quan la ciència encara no s’havia separat de les humanitats.

El llibre tancat significa sempre el poder; són els volums dels despatxos dels advocats i els metges, llibres que ells mai no obriran, llibres potser buits. Per això aquests no tenen relleu. És només quan l’obres que el llibre perd el seu caracter ominós; agafes el poder, te n’apropies. L’agafes individualment; perque la pròpia acumulació de llibres espanta. La biblioteca, l’atapeïment de grossos volums antics, fràgils però pesants, atueix. D’un en un, però, pots aspirar a dominar-los, o a ser dominat per ells.

Aquí, però, se’ns mostra la seva acumulació. Encara diria més: és en l’acumulació mateixa que descansa l’efecte de les obres, en els ritmes verticals, determinats pel gruix dels llibres, en els jocs de tonalitats (la grisor de “Llenguatges ocults”, el cru d'”Espais ascètics”, la negror d'”Absència de text”). Una acumulació de llibres hermètics que és, repetim-ho, una imatge del poder, d’allò que ha estat i encara és el poder al llarg de segles: un coneixement exclusiu, excloent, mitjançant la qual dominar els altres. Però hi ha la deterioració palpable, la pàtina, la tradició grecollatina convocada pels noms; és un poder pretèrit que se’ns mostra erosionat. Perquè la xarxa de connotacions inclou la banda entranyable d’aquesta tradició: que només calia obrir un llibre per alliberar-se. I ara mateix, això, potser ja no va així.

Un mur invisible

Posted in Episodis nacionals with tags , , on febrer 23, 2009 by joantdo

Assisteixo a un recital poètic. Toquen dos poetes, dos autors que per un motiu o altre han sigut importants per a mi en una determinada època. D’un d’ells en tinc tots els llibres, els he devorat, hi he après a escriure’m; l’altre va ser una de les primeres persones que, fa molts anys, em van animar a seguir escrivint, tot i que potser ell no se’n recorda. I comencen. Però alguna cosa falla. Hi ha un to solemne, polsós, en l’acte. De quan en quan es feliciten, intercanvien brometes còmplices fora del micròfon, brometes que basteixen un mur invisible entre el públic i ells, com si el públic no existís, com si no estiguessen llegint per a nosaltres. Les paraules van plovent, com una araboga, i són les paraules de sempre, aquell lèxic rebregat per mil poetes: mirall, nit, silenci, ombra, record, antiga. Me’ls miro: seuen en una taula. Damunt d’ella tenen els seus llibres, i van agafant-los. Els llibres són els mateixos que jo he llegit: els mateixos que fa deu anys, o cinc, o dos, m’enlluernaven. Van llegint, amb una cantarella insistent, adormidora, dins la qual al cap d’una estona les boires es confonen amb els crisantems. Entre poema i poema deixen anar algun tòpic, fins i tot alguna badada (com dir “vosaltres que sou poetes ja sabeu que quan has publicat 8 o 9 llibres, etc” davant d’un auditori de gent jove que prou feina té a publicar en alguna revista). Ells no han canviat. Potser he canviat jo. Potser ha canviat tot. I pareix com si ells no se n’adonessen. Estan satisfets d’haver-se conegut, satisfets de rebre premis literaris, satisfets de la il·lusòria fama i l’il·lusori prestigi dels suplements culturals on un d’ells col·laborava. Després s’acomiadaran, un d’ells em donarà un parell de copets a l’esquena, em preguntarà si encara escric. I no són vells; fa deu, o cinc, o dos anys, eren tot just una promesa. Potser ha canviat tot, i potser va canviar ahir mateix. Em giro, i m’adono que, a la taula del fons, on hi havia una colla de gent jove, han marxat tots.

Marat i els anacronismes

Posted in autobombo, Georg Büchner, Història, Peter Weiss, Sade with tags , , , , , , , on febrer 21, 2009 by joantdo

El quadre mostra una banyera de fusta, i dins la banyera un home mort, el cap embolicat amb benes; a la mà dreta, que cau a terra, hi ha la ploma, mentre l’esquerra sosté encara un paper; el pit el travessen reguerons de sang. L’home és Jean-Paul Marat, “l’amic del poble”, revolucionari jacobí assassinat per Charlotte Corday, una jove de 25 anys procedent de l’aristocràcia rural i partidària dels girondins. És un episodi molt secundari de la Revolució Francesa, però curiosament, i no només a través de la pintura de David, és dels més recordats.

Part de la culpa la té Peter Weiss. Reprenent, en certa manera, una tradició representativa de la Revolució Francesa que té la fita més clara en La mort de Danton, de Büchner, Weiss altera la distància. Nosaltres, com a públic, assistim a una representació teatral dels fets duta a terme pels pacients del manicomi de Charenton, sota la direcció del marquès de Sade i amb l’assistència, entre el públic, del director de la institució, Coulmier, el qual interromprà sovint l’obra per tal d’intentar controlar-la. Charlotte Corday és, aquí, una mera titella, un objecte del desig de tots els assistents (curiosament, quan es va fer l’autòpsia de la dona real, es va descobrir que era verge), una mena de segona versió de Judit o d’Esther. Estem, és clar, en l’àmbit d’una metalepsi constant: és aquesta la que permet a Sade dialogar amb Marat, i dir el que pensa sobre la revolució:

(cito per la traducció de Feliu Formosa; prescindeixo de les acotacions, que indiquen que mentre Sade parla Corday el fueteja, acte que Peter Brook transforma, en la seua versió; allà, el fuet de Corday són els seus cabells)

I durant els mesos següents
quan les carretes amb la seva càrrega
arribaven regularment al lloc del suplici
i la ganiveta queia i pujava i tornava a caure
vaig veure que aquella venjança perdia tot sentit
era una venjança mecànica
acomplerta amb una indiferent inhumanitat
amb una tecnocràcia particular
i ara Marat
ara veig on ens porta
aquesta revolució
ens porta a un atuïment de l’individu
a una lenta dissolució en la uniformitat
a una extinció de la capacitat de judici
a negar-se un mateix
a una mortal feblesa
sota un Estat
l’estructura del qual resta infinitament lluny
de cadascun de nosaltres
i no podem intervenir-hi
Per això me n’aparto
ja no pertanyo a ningú
Si estic condemnat a la desaparició
vull arrencar d’aquesta decadència
allò que puc arrencar amb les pròpies forces

I, més endavant:

Marat
No hi ha res més proper que aquest cos
que t’espera
Marat
quan jo era tancat a la ciutadella
durant tretze anys
vaig aprendre
que aquest món és un món de cossos
i que cada cos és ple d’una tremenda força
i que està sol i turmentat per la seva inquietud
En aquesta soledat
enmig d’un mar de murs
vaig sentir sense treva aquest murmuri de llavis
vaig viure sense interrupció
damunt els palmells i en tota la pell del cos
aquests contactes
Empresonat darrera tretze panys
i amb cadenes als peus
somniava únicament
en aquelles obertures del cos
que hi són perquè se t’empassin i et retinguin
Sense parar somniava amb l’altre que tenim davant
amb aquest ésser únic
i era un somni de gelosia rabiosa
i violentes meditacions
Marat
aquestes presons de la interioritat són pitjors
que els més profunds calabossos de pedra
i mentre no siguin obertes
tota la vostra rebel·lió
serà tan sols una revolta de presos
que acabarà esclafada
per companys de captiveri subornats

Aquestes paraules, naturalment, pertanyen a Weiss, i al moment històric en què aquest escriu l’obra; podríem aventurar fins i tot que han envellit pitjor que l’obra de Büchner i que els textos reals de Sade. El propi anacronisme, però, obre una via possible per representar la història: representar-la com a representació, sense pretendre cap fidelitat, mostrar-la com un discurs narratiu representat per uns actors fatigats de repetir sempre els mateixos gestos, cansats de ser el que el poder vol que siguin.

I ara, vegin.

La lluita pel fracàs

Posted in Dilemes, Elias Canetti with tags , , , , , on febrer 20, 2009 by joantdo

Enrique Lynch, en un llibre de fa uns anys, recorda allò que afirmava Elias Canetti sobre Kafka:

El veritable alliberament sorgeix en canvi d’una estratagema (…). El fracàs configura l’expressió de la suprema desobediència; fracassant deliberadament (…) es revela la més radical condemna del poder i els seus aliats.

Sobretot si el poder es nodreix de petites ambicions individuals. De la caseta, de l’hortet.

Allunyant-se de la música

Posted in Antonio Machado, Dilemes, Félix de Azua with tags , , , , , on febrer 18, 2009 by joantdo

En el seu divertidíssim Diccionario de las artes, Félix de Azua recorda que la poesia va nàixer lligada a la música, és a dir, com a lletra de cançó. Ho fa dins l’entrada “Música”. Azua, tot sigue dit, és un melòman d’aquells amb un concepte extrem: música és per a ell, d’acord amb la definició de Stravinski de la música com construcció del temps, el concert en viu. I prou. La partitura és un manual d’instruccions; el disc, una fotografia esgrogueïda i, encara, manipulada (les interpretacions de Glenn Gould, per exemple, no corresponen a cap moment real, per molt que s’hi sentin esbufecs). Els MP3 segurament deuen ser una diapositiva.

Seria quan comencen a sorgir les partitures, doncs, que la gent s’adona que allà hi ha una lletra i la lletra comença a independitzar-se:

La separación de música y poesía fue un efecto no calculado de la invención de la escritura musical, la cual permitió algo insólito: conservar la historia del tiempo musical. La notación musical historizó a la música y la separó de la otra escritura, la alfabética.

La poesia, així, esdevindria una cosa autònoma en ser escrita. Cal afegir, d’altra banda, que en les entrades sobre “Història” i sobre “Winckelmann”, Azua situa la primera a l’altra banda de l’obra d’art. Alguna cosa d’aquest origen, si admetéssim aquesta genealogia, somniaria encara Antonio Machado quan parlava del temps i defensava el ritornello de la rima; i Machado és, cal no oblidar-ho, un genial poeta anacrònic. Però potser per això tots els poetes orals seriosos acaben, si fa no fa, cantant.

Dies de tardor

Posted in Andreu Vidal, Rainer Maria Rilke with tags , , , on febrer 14, 2009 by joantdo

Heus ací un poema de Rilke, “Dia de tardor“, traduït per Joan Vinyoli:

Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l’estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.
Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dóna’ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort la suprema dolçor.
Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d’aquí d’allà, mentre les fulles giravolten.

I heus ací “Herbsttag” (que és el títol original del poema anterior), d’Andreu Vidal:

Gran és l’horror i vana la certesa.
Pel carrer estret, ni un res que es mogui,
ni un fràgil tel
que engendri músiques funestes. Tot és
mòrbida llum que s’evapora, estepa, pols.
Qui no ha après ara, ja no aprendrà mai.
Qui ara dubta, dubtarà per sempre.
I errarà sol, per erms i fondalades,
i entre les dunes vagarà inquiet,
mirant el cel, cercant, l’esma difunta,
entre els prims vels de l’aire
una incerta ranura, un carrer estret.

En aquest eco, Margalida Pons hi veu “un recurs d’alteració del significat: la noció d’original s’esfondra i el sentit passa a dependre de l’urc de qui el rapinya” (fins i tot “L’animal que no existeix” ve, per cert, d’un sonet a Orfeu). La mateixa apropiació, però, evidencia les distàncies: en el primer vers ressona un aforisme de Für Zamme: “El coneixement és el pitjor dels vicis: la certesa és l’infern”. El “Senyor” inicial desapareix, i ja no hi ha fruits, només estepa i pols, un desert de desolació anònima com el de Valente. “El temps ha arribat” es trasllada al dístic, que ja no parla de la casa i la soledat, sinó de l’aprenentatge i el dubte (és a dir, l’absència de certesa). Només el desenllaç és el mateix: l’errabundeig infinit, neguitós.

(Actualitzat el 6 de març de 2009 gràcies als bons oficis de Josep Porcar)

Les fulles de l’abril

Posted in Els altres, Gabriel Ferrater, Josep Carner, Marcel Proust with tags , , , on febrer 10, 2009 by joantdo

El primer volum d’Obres Completes de Josep Carner, publicat el 1957, amaga una decisió encara avui polèmica: refer-los de cap a cap. I reordenar-los. L’operació correspon a allò que Genette va anomenar transposició hipertextual (i “hipertext” és aquí un text literari que deriva d’un text literari previ; és la relació, per exemple, entre Ulisses, de Joyce, i l’Odissea homèrica).

Bona part dels canvis són merament ortogràfics, d’acord amb l’evolució del català entre la data original del poema i els anys 50; altres vegades, l’autor adapta el vers a un model mètric més rigorós (eliminant, per exemple, sinèresis). Hi ha modificacions, però, que van més enllà. Un dels casos més extrems és el de “Les fulles de l’abril”, del llibre de 1925 El cor quiet:

LES FULLES DE L’ABRIL
            I
 
Oh fulles de l’abril, oh prometences
que feu ombres lleugeres pels camins!
Sembleu mig enyorances, mig temences;
mig voleu i mig no, com els destins.
Així som tots, en desgavell d’instints
gronxats entre desigs i defallences.
Qui cull el goig de les blavors immenses?
Els homes som migradament divins.
 
 
            II
 
Oh fulles de l’abril, oh cosa incerta!
No prou ombra ni joia ni fresseig!
Vida que tem, tot d’una que es desperta,
del vent que passa, del dringant rabeig.
En vostre dolç encongiment hi veig
la meva vida inútilment oferta
perquè el diví coratge la deserta
avant el do voltat de guspireig.
 
 
            III
 
I talment la cautela és endebades
i el mig voler no ens lliura de perill.
Fuetejades i socarrimades
també sereu, oh fulles —mon espill!
I de la terra el lamentable fill
mor de perduda bala, de vegades,
tot i haver-se ajupit a les marjades
per no ser sant o per no ser cabdill.
 
 
            IV
 
Fulles d’abril, de tota por joguina,
i jo, l’esma sens goig ni pietat!
En lloc de vida esclava i mort mesquina,
si el nostre cor s’hagués incendiat,
faríem prou en l’èter consagrat
l’interrogant de llum de la gavina
o de l’albatros la volada fina,
senyal heràldic de la tempestat.

Dins la teoria del seny desenvolupada pel llibre, aquest poema obre una esquerda: si “la cautela és endebades”, l’únic resultat de la prudència serà la “vida esclava i mort mesquina” que no deixa cap rastre en “l’èter consagrat” (Enric Cassany, que ahir mateix en parlava, indica encertadament com un dels dos elements alats d’oposició, l’albatros, ens remet directament a Baudelaire; contradint certes teories recents sobre la recepció d’aquest autor a Catalunya); només la gosadia, tot i el perill, és recordada. Lluís Cabré i Marcel Ortín van formular-ho així: “¿On podia trobar el punt de conciliació entre les exigències del seny i la necessitat de llegar un sentit personal?”

El poema de 1957, que només manté la primera estrofa i modifica completament les altres tres (convertint-les en dues), mitiga l’analogia entre les fulles i l’home; el jo poètic és ara un mer testimoni de la caiguda d’aquelles, les quals pertanyen a un ordre cíclic:

amb la despulla del que neix o es bada
cal que rebrolli en renovats intents.

És a dir, la correlació objectiva (les fulles) es manté; el sentit pren una altra direcció, renunciant a fer proposicions morals, limitant-se a constatar la fugacitat de tot (en la línia de la “Cantata dels sabins seculars”); la fugacitat, especialment, de les primeres provatures (¿la caducitat, doncs, de les obres juvenils?). El poema ha esdevingut un altre poema (és, d’altra banda, aquest joc entre diferència i repetició el que ens permet afirmar que una versió és millor, o no, que l’altra).

El problema plantejat per la primera versió del poema, però, no és abandonat, sinó que es projecta sobre altres textos (“A la petitesa”, “Conversa de núvols”, “Dedicació”) i, sobretot, és contestat amb “El noble do” i Nabí. Carner és molt conscient que, com diu Proust, “els éssers més beneits, amb llurs gestos, llurs frases, llurs sentiments involuntàriament expressats, demostren lleis que no perceben, però que l’artista descobreix en ells”. Així, el sentit de la peripècia de Jonàs serà, com va observar Ferrater, prefigurar Jesús i la seua resurrecció; és a dir, esdevenir un símbol. Viure amb seny però alhora ser recordat; el Carner madur troba una manera:

La vida veritable, la vida finalment descoberta i aclarida, l’única vida per tant realment viscuda, és la literatura; la vida que, en un cert sentit, viu a cada instant en tots els homes. (…) Només mitjançant l’art podem sortir de nosaltres, saber allò que veu un altre d’aquest univers que no és el mateix que el nostre

El “noble do” és una expressió treta d’un poema de Goethe, “Dedicatòria“, traduït per Maragall, en el qual es convida el poeta a compartir el regal de les muses; és aquí, en l’escriptura, que Carner troba la manera d’inscriure en l’èter “l’interrogant de llum de la gavina”, sense el deler (que la peripècia de Jonàs insinua que pot ser un deler assassí) de ser sant o cabdill.

De generacions

Posted in Els altres, Episodis nacionals, Luis Cernuda with tags , , , , , on febrer 7, 2009 by joantdo

Karlheinz Stierle, en un article imprescindible, defineix la lírica com un antidiscurs, on la identitat entra en joc per a ser problematitzada. Per això observa un curiós fenomen: a causa d’aquesta condició d’antidiscurs, cada poema, per si mateix, és inaccessible, críptic; però a mesura que el recull, que l’acumulació de poemes, va creixent al llarg del llibre o llibres d’un autor, la presència de recurrències, de ressonàncies, de variacions dins aquestes ressonàncies, etc. permeten anar reduïnt aquell cripticisme, anar transformant la poesia en un discurs. Feu la prova: ¿què pensaríeu d’un poema de Garcilaso si no en poguésseu llegir d’altres, o estar sobre avís de Petrarca, i saber per què els ulls tenen importància, o com pot ser que “muerte, prisión no pueden, ni embarazos, / quitarme de ir a veros”, especialment la mort?

Una funció possible de la crítica de poemes seria, aleshores, naturalitzar aquest antidiscurs, transformar-lo en discurs. És l’hermenèutica que acabem d’esbossar: llegir tots els poemes de Garcilaso, descobrir-hi el valor recurrent que tenen uns determinats elements, assenyalar les diferències, etc. El nom de l’autor és aquí, naturalment, una delimitació en certa manera arbitrària; però alhora útil, ja que, com assenyala Stierle, allò que hi ha en joc en el poema líric és, entre moltes altres coses, la identitat del subjecte poètic.

Hi ha gent, però, que es cansa llegint. És aquella mena de gent que necessita crítiques puntuades als diaris, que els permetin saber què no val la pena llegir (i respiren alleujats en saber-ho), gent que necessita llistes amb els millors de l’any, cànons el·laborats per experts que els diguin què és allò imprescindible, és a dir, què és allò de què es pot prescindir. Per a aquesta gent, l’acadèmia diligent ha inventat diverses categories amb les quals poden saber-ho tot a vista d’ocell sense cansar-s’hi. Una dels més divertides, i de les que han fet més estralls, és la idea de generació literària. En la versió de Petersen (fruit d’un camí que passa per Comte i Dilthey abans de ser abandonat a gairebé tota Europa), implica una sèrie de condicions: proximitat entre els anys de naixement (més o menys quinze), formació intel·lectual semblant, convivència personal, un fet generacional que els obliga a reaccionar, existència d’un cabdill, ús peculiar de l’idioma, diferenciat respecte a la generació precedent, que resta antiquada.

Observin la circularitat de les dues últimes condicions: cada generació es defineix per la seua diferència respecte a la generació immediatament anterior, que segurament s’ha hagut de diferenciar respecte a una generació anterior, que…, en una remissió ad infinitum, és a dir, una diferència. I la indeterminació del període de temps: ¿quan comencen aquests quinze anys, o deu o vint? Si jo he nascut el 1977, pertanyo a la generació que comença el 1962, o a la que acaba el 1992? Si ens atenim a les grans Generacions castellanes, separades per 29 anys, la primera reacciona a un desastre militar (que no té gran cosa a veure amb la literatura), la segona a un centenari (però, siguem sincers, hi ha poc de gongorí en la major part dels poetes que s’hi apunten).

En ambdós casos, però, el que sí que trobem és un membre del propi grup (Azorín per al 98, Salinas i Gerardo Diego per al 27) que adopta activament el concepte, alguns membres del grup que l’adopten passivament i alguns que no en volen saber res. És Gerardo Diego, de fet, qui introdueix l’element antològic (les antologies, per cert, també són un d’aquells instruments per a la gent mandrosa). Tornant a les condicions de Petersen, l’ús peculiar de l’idioma és una peculiaritat col·lectiva respecte a la generació precedent; les diferències internes no compten. Observin els equilibris a l’hora de descriure la generació del 27, la manera com s’hi combinen “poesia pura”, “surrealisme” (dues etiquetes molt, però molt aproximatives), “neopopularisme” o “barroquisme”, caracteritzacions que corresponen a la generació sense que cap ni una d’elles es doni en tots els poetes. Encara més, entre ells n’hi ha un com a mínim (Cernuda) que evolucionarà cap a la “poesia de l’experiència” (una altra etiqueta aproximativa, però ja ens entenem), sense que aquesta sigui una característica generacional. Per tant, o Cernuda no pertany a la generació, o el concepte de generació no ens serveix per llegir Cernuda. Clar que tenint en compte que, en la seua correspondència, Salinas i Guillén es confessaven que el primer llibre d’aquell seria millor que no es publiqués i, si això era inevitable, calia cobrir-lo de silenci…

Ara, vostès observin: als anys 50, Castellet realitza una operació semblant, repetida parcialment, poc després i amb Molas, per al cas català. Ferrater es passarà els anys seixanta abocant-hi sarcasme, però entrats els setanta una sèrie de gent troba que ha arribat el moment d’entrar ells, de publicitar-se, i l’operació es repeteix, en ambdós idiomes (no sé si s’hi han fixat, però la literatura catalana cada vegada s’entén més a si mateixa a partir de categories de pensament traduïdes de l’espanyol, cosa que d’altra banda no tindria res de dolent per si mateix: en espanyol escriu Laín Entralgo, però també Fernando Vallejo). Pel camí, van caient les exigències de Petersen: algú apuntarà fets com la mort de Franco, la caiguda del mur de Berlin o la de les Torres Bessones, però el cert és que la idea de la generació literària cada vegada més esdevé una mena d’ullera acolorida amb la qual la gent mira la realitat sense adonar-se de l’acoloriment. O bé, naturalment, una forma de promoció (com les antologies; però no els enganyin: les antologies no promocionen els autors antologats, sinó l’antòleg o antòlegs), de màrqueting. On l’únic criteri que determina la qualitat del producte és el benefici econòmic.

La campana de vidre

Posted in Adam Zagajewski, Dilemes, Maurice Blanchot with tags , , , , , , on febrer 4, 2009 by joantdo

Adam Zagajewski, a Dwa Miasta (Dues ciutats), afirma:

Ser un poeta jove és una de les situacions més difícils que existeixen: hom sent que encara no s’ha expressat, no s’ha pronunciat, i no hi ha res que desitgi més que ser explícit, exterioritzar-se, materialitzar la seva visió.

Tanmateix, la condició de poeta jove, amb tot i la seva desesperant malaptesa i el menyspreu que li mostra el món, començant pels poetes ja consumats i acabant pels advocats, botiguers, policies, crítics d’art, metges, homes d’estat i les seves dones, filles i amants, reflecteix l’estatus de la poesia molt millor que la posició social més digna dels autors consagrats, elogiats i premiats. Com que els moments d’èxtasi en els quals neix una visió poètica pertanyen a un ordre distint, a una dimensió temporal diversa del dia a dia monòton que omple les caselles dels calendaris, es produeix una escissió que té alguna cosa de dramàtica, i un poeta jove, infeliç i desorientat, és més a prop de la seva veritable existència que un autor llorejat i prestigiós.

El text té una esquerda: aparentment, per al poeta polonès, l’accés a l’edat madura implica automàticament la consagració, els premis, el prestigi; per aixo el poeta jove és l’únic que percep la condició real de la poesia. Potser sigui així: si arribada una certa edat el reconeixement no ve, és probable que el poeta jove deixi de ser ambdues coses. Un sol exemple (José María Fonollosa, posem per cas, o fins i tot Joan Vinyoli), però, ens permetria contradir-lo.

Però, bàsicament, Zagajewski té raó: lluny de premis i distincions, el poeta pren consciència real de quin és el seu lloc en el món. Per això un escriptor marginat com Manuel Pérez Bonfill pot escriure un poema com “Urgències”, on el subjecte es troba acarat a una col·lectivitat que no sap res de Kafka tot i habitar un univers kafkià, un univers on l’individu culte que parla no només pareix sinó que és, literalment, un talós. Per contra, la vida literària funciona com una mena de campana de vidre elitista dins la qual protegir-se de la realitat, menyspreant alegrement aquella gent que mai no ha llegit Gil de Biedma. I a una idea semblant s’agafa Maurice Blanchot en defensar la renúncia de Sartre al Nobel: la concessió del premi significava “castigar-lo: és a dir, recompensar-lo fent que entri en l’elit dels escriptors, fent que admeti la idea d’una elit dins la que es perd la veritat de l’escriptura, la qual tendeix a un anonimat essencial”.