La campana de vidre

Adam Zagajewski, a Dwa Miasta (Dues ciutats), afirma:

Ser un poeta jove és una de les situacions més difícils que existeixen: hom sent que encara no s’ha expressat, no s’ha pronunciat, i no hi ha res que desitgi més que ser explícit, exterioritzar-se, materialitzar la seva visió.

Tanmateix, la condició de poeta jove, amb tot i la seva desesperant malaptesa i el menyspreu que li mostra el món, començant pels poetes ja consumats i acabant pels advocats, botiguers, policies, crítics d’art, metges, homes d’estat i les seves dones, filles i amants, reflecteix l’estatus de la poesia molt millor que la posició social més digna dels autors consagrats, elogiats i premiats. Com que els moments d’èxtasi en els quals neix una visió poètica pertanyen a un ordre distint, a una dimensió temporal diversa del dia a dia monòton que omple les caselles dels calendaris, es produeix una escissió que té alguna cosa de dramàtica, i un poeta jove, infeliç i desorientat, és més a prop de la seva veritable existència que un autor llorejat i prestigiós.

El text té una esquerda: aparentment, per al poeta polonès, l’accés a l’edat madura implica automàticament la consagració, els premis, el prestigi; per aixo el poeta jove és l’únic que percep la condició real de la poesia. Potser sigui així: si arribada una certa edat el reconeixement no ve, és probable que el poeta jove deixi de ser ambdues coses. Un sol exemple (José María Fonollosa, posem per cas, o fins i tot Joan Vinyoli), però, ens permetria contradir-lo.

Però, bàsicament, Zagajewski té raó: lluny de premis i distincions, el poeta pren consciència real de quin és el seu lloc en el món. Per això un escriptor marginat com Manuel Pérez Bonfill pot escriure un poema com “Urgències”, on el subjecte es troba acarat a una col·lectivitat que no sap res de Kafka tot i habitar un univers kafkià, un univers on l’individu culte que parla no només pareix sinó que és, literalment, un talós. Per contra, la vida literària funciona com una mena de campana de vidre elitista dins la qual protegir-se de la realitat, menyspreant alegrement aquella gent que mai no ha llegit Gil de Biedma. I a una idea semblant s’agafa Maurice Blanchot en defensar la renúncia de Sartre al Nobel: la concessió del premi significava “castigar-lo: és a dir, recompensar-lo fent que entri en l’elit dels escriptors, fent que admeti la idea d’una elit dins la que es perd la veritat de l’escriptura, la qual tendeix a un anonimat essencial”.

Anuncis

6 Respostes to “La campana de vidre”

  1. Puc dir una atzagaiada, amb el més profund dels respectes a algú a qui segueixo a diari?

    Anul·lem la professió d’escriptor de literatura, i llavors tornem-ne a parlar. Mentrestant, deixem de passar per la vall llagrimejada del món tal com està parit com si féssim submarinisme al pantà d’Oliana.

  2. palumbuscolumbus Says:

    clar que pot dir atzagaiades, amb respecte o sense (soc jo que me l’he de guanyar, i fins i tot aleshores… vull dir que no vull donar la possibilitat que em diguin coses per tot seguit limitar-la porugament).
    tanmateix, me l’ha embolicada amb un guant de seda tan gruixut que no estic segur d’entendre-la; imagini’s que fins i tot he fet un volt pel google, per veure l’embassament d’oliana, per si hi ha alguna cosa especial que no tingue, posem per cas, el mal anomenat d’Ulldecona. podria estendre’s, si us plau?
    una abraçada!
    p.c.

  3. Que de tant plorar ompliríem pantans. I ja convé, perquè de tant en tant hi ha sequera 😀

  4. palumbuscolumbus Says:

    ahhhh, m’ho mig olorava. però no es cregui: la cosa no anava del tot per aquí. hi ha un article, del qual no recordo la referència, sobre la música rock, que més o menys explicava que era el primer estil musical els creadors del qual sorgien de la classe baixa, però que la pròpia dinàmica de l’èxit els acabava allunyant inexorablement d’aquesta classe baixa (començaven a anar amb limusines, a sortir amb actrius, a destrossar hotels de luxe, tot això). és això. ¿ara, significa que jo no vull que tal cantant que a mi m’agrada tingui èxit, o que deixaré d’escoltar-lo si en té? és l’etern dilema dels indies. mmm, sospito que vostè no ha vist els interrogants invisibles, el dilema, que presidia el text… o sigui que la pròxima vegada els hauré de fer més explícits.
    salut,
    p.c.

  5. Els he vist. Són contingents.

  6. palumbuscolumbus Says:

    això espero 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: