De generacions

Karlheinz Stierle, en un article imprescindible, defineix la lírica com un antidiscurs, on la identitat entra en joc per a ser problematitzada. Per això observa un curiós fenomen: a causa d’aquesta condició d’antidiscurs, cada poema, per si mateix, és inaccessible, críptic; però a mesura que el recull, que l’acumulació de poemes, va creixent al llarg del llibre o llibres d’un autor, la presència de recurrències, de ressonàncies, de variacions dins aquestes ressonàncies, etc. permeten anar reduïnt aquell cripticisme, anar transformant la poesia en un discurs. Feu la prova: ¿què pensaríeu d’un poema de Garcilaso si no en poguésseu llegir d’altres, o estar sobre avís de Petrarca, i saber per què els ulls tenen importància, o com pot ser que “muerte, prisión no pueden, ni embarazos, / quitarme de ir a veros”, especialment la mort?

Una funció possible de la crítica de poemes seria, aleshores, naturalitzar aquest antidiscurs, transformar-lo en discurs. És l’hermenèutica que acabem d’esbossar: llegir tots els poemes de Garcilaso, descobrir-hi el valor recurrent que tenen uns determinats elements, assenyalar les diferències, etc. El nom de l’autor és aquí, naturalment, una delimitació en certa manera arbitrària; però alhora útil, ja que, com assenyala Stierle, allò que hi ha en joc en el poema líric és, entre moltes altres coses, la identitat del subjecte poètic.

Hi ha gent, però, que es cansa llegint. És aquella mena de gent que necessita crítiques puntuades als diaris, que els permetin saber què no val la pena llegir (i respiren alleujats en saber-ho), gent que necessita llistes amb els millors de l’any, cànons el·laborats per experts que els diguin què és allò imprescindible, és a dir, què és allò de què es pot prescindir. Per a aquesta gent, l’acadèmia diligent ha inventat diverses categories amb les quals poden saber-ho tot a vista d’ocell sense cansar-s’hi. Una dels més divertides, i de les que han fet més estralls, és la idea de generació literària. En la versió de Petersen (fruit d’un camí que passa per Comte i Dilthey abans de ser abandonat a gairebé tota Europa), implica una sèrie de condicions: proximitat entre els anys de naixement (més o menys quinze), formació intel·lectual semblant, convivència personal, un fet generacional que els obliga a reaccionar, existència d’un cabdill, ús peculiar de l’idioma, diferenciat respecte a la generació precedent, que resta antiquada.

Observin la circularitat de les dues últimes condicions: cada generació es defineix per la seua diferència respecte a la generació immediatament anterior, que segurament s’ha hagut de diferenciar respecte a una generació anterior, que…, en una remissió ad infinitum, és a dir, una diferència. I la indeterminació del període de temps: ¿quan comencen aquests quinze anys, o deu o vint? Si jo he nascut el 1977, pertanyo a la generació que comença el 1962, o a la que acaba el 1992? Si ens atenim a les grans Generacions castellanes, separades per 29 anys, la primera reacciona a un desastre militar (que no té gran cosa a veure amb la literatura), la segona a un centenari (però, siguem sincers, hi ha poc de gongorí en la major part dels poetes que s’hi apunten).

En ambdós casos, però, el que sí que trobem és un membre del propi grup (Azorín per al 98, Salinas i Gerardo Diego per al 27) que adopta activament el concepte, alguns membres del grup que l’adopten passivament i alguns que no en volen saber res. És Gerardo Diego, de fet, qui introdueix l’element antològic (les antologies, per cert, també són un d’aquells instruments per a la gent mandrosa). Tornant a les condicions de Petersen, l’ús peculiar de l’idioma és una peculiaritat col·lectiva respecte a la generació precedent; les diferències internes no compten. Observin els equilibris a l’hora de descriure la generació del 27, la manera com s’hi combinen “poesia pura”, “surrealisme” (dues etiquetes molt, però molt aproximatives), “neopopularisme” o “barroquisme”, caracteritzacions que corresponen a la generació sense que cap ni una d’elles es doni en tots els poetes. Encara més, entre ells n’hi ha un com a mínim (Cernuda) que evolucionarà cap a la “poesia de l’experiència” (una altra etiqueta aproximativa, però ja ens entenem), sense que aquesta sigui una característica generacional. Per tant, o Cernuda no pertany a la generació, o el concepte de generació no ens serveix per llegir Cernuda. Clar que tenint en compte que, en la seua correspondència, Salinas i Guillén es confessaven que el primer llibre d’aquell seria millor que no es publiqués i, si això era inevitable, calia cobrir-lo de silenci…

Ara, vostès observin: als anys 50, Castellet realitza una operació semblant, repetida parcialment, poc després i amb Molas, per al cas català. Ferrater es passarà els anys seixanta abocant-hi sarcasme, però entrats els setanta una sèrie de gent troba que ha arribat el moment d’entrar ells, de publicitar-se, i l’operació es repeteix, en ambdós idiomes (no sé si s’hi han fixat, però la literatura catalana cada vegada s’entén més a si mateixa a partir de categories de pensament traduïdes de l’espanyol, cosa que d’altra banda no tindria res de dolent per si mateix: en espanyol escriu Laín Entralgo, però també Fernando Vallejo). Pel camí, van caient les exigències de Petersen: algú apuntarà fets com la mort de Franco, la caiguda del mur de Berlin o la de les Torres Bessones, però el cert és que la idea de la generació literària cada vegada més esdevé una mena d’ullera acolorida amb la qual la gent mira la realitat sense adonar-se de l’acoloriment. O bé, naturalment, una forma de promoció (com les antologies; però no els enganyin: les antologies no promocionen els autors antologats, sinó l’antòleg o antòlegs), de màrqueting. On l’únic criteri que determina la qualitat del producte és el benefici econòmic.

Anuncis

2 Respostes to “De generacions”

  1. No seria millor diferéncia?

    Salutacions cordials.

  2. palumbuscolumbus Says:

    Hi he fet una nova temptativa (per als que ara arribeu, l’anterior era “diferància”), aprofitant la tecnologia. La que vostè em diu no em convenç perque podria semblar que ho vull fer escriure com ho pronunciem al meu poble (on tenim un sistema de sons vocàlics diferent del central). Però gràcies. Aquests francesos… :O
    Una abraçada,
    p.c.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: