Les fulles de l’abril

El primer volum d’Obres Completes de Josep Carner, publicat el 1957, amaga una decisió encara avui polèmica: refer-los de cap a cap. I reordenar-los. L’operació correspon a allò que Genette va anomenar transposició hipertextual (i “hipertext” és aquí un text literari que deriva d’un text literari previ; és la relació, per exemple, entre Ulisses, de Joyce, i l’Odissea homèrica).

Bona part dels canvis són merament ortogràfics, d’acord amb l’evolució del català entre la data original del poema i els anys 50; altres vegades, l’autor adapta el vers a un model mètric més rigorós (eliminant, per exemple, sinèresis). Hi ha modificacions, però, que van més enllà. Un dels casos més extrems és el de “Les fulles de l’abril”, del llibre de 1925 El cor quiet:

LES FULLES DE L’ABRIL
            I
 
Oh fulles de l’abril, oh prometences
que feu ombres lleugeres pels camins!
Sembleu mig enyorances, mig temences;
mig voleu i mig no, com els destins.
Així som tots, en desgavell d’instints
gronxats entre desigs i defallences.
Qui cull el goig de les blavors immenses?
Els homes som migradament divins.
 
 
            II
 
Oh fulles de l’abril, oh cosa incerta!
No prou ombra ni joia ni fresseig!
Vida que tem, tot d’una que es desperta,
del vent que passa, del dringant rabeig.
En vostre dolç encongiment hi veig
la meva vida inútilment oferta
perquè el diví coratge la deserta
avant el do voltat de guspireig.
 
 
            III
 
I talment la cautela és endebades
i el mig voler no ens lliura de perill.
Fuetejades i socarrimades
també sereu, oh fulles —mon espill!
I de la terra el lamentable fill
mor de perduda bala, de vegades,
tot i haver-se ajupit a les marjades
per no ser sant o per no ser cabdill.
 
 
            IV
 
Fulles d’abril, de tota por joguina,
i jo, l’esma sens goig ni pietat!
En lloc de vida esclava i mort mesquina,
si el nostre cor s’hagués incendiat,
faríem prou en l’èter consagrat
l’interrogant de llum de la gavina
o de l’albatros la volada fina,
senyal heràldic de la tempestat.

Dins la teoria del seny desenvolupada pel llibre, aquest poema obre una esquerda: si “la cautela és endebades”, l’únic resultat de la prudència serà la “vida esclava i mort mesquina” que no deixa cap rastre en “l’èter consagrat” (Enric Cassany, que ahir mateix en parlava, indica encertadament com un dels dos elements alats d’oposició, l’albatros, ens remet directament a Baudelaire; contradint certes teories recents sobre la recepció d’aquest autor a Catalunya); només la gosadia, tot i el perill, és recordada. Lluís Cabré i Marcel Ortín van formular-ho així: “¿On podia trobar el punt de conciliació entre les exigències del seny i la necessitat de llegar un sentit personal?”

El poema de 1957, que només manté la primera estrofa i modifica completament les altres tres (convertint-les en dues), mitiga l’analogia entre les fulles i l’home; el jo poètic és ara un mer testimoni de la caiguda d’aquelles, les quals pertanyen a un ordre cíclic:

amb la despulla del que neix o es bada
cal que rebrolli en renovats intents.

És a dir, la correlació objectiva (les fulles) es manté; el sentit pren una altra direcció, renunciant a fer proposicions morals, limitant-se a constatar la fugacitat de tot (en la línia de la “Cantata dels sabins seculars”); la fugacitat, especialment, de les primeres provatures (¿la caducitat, doncs, de les obres juvenils?). El poema ha esdevingut un altre poema (és, d’altra banda, aquest joc entre diferència i repetició el que ens permet afirmar que una versió és millor, o no, que l’altra).

El problema plantejat per la primera versió del poema, però, no és abandonat, sinó que es projecta sobre altres textos (“A la petitesa”, “Conversa de núvols”, “Dedicació”) i, sobretot, és contestat amb “El noble do” i Nabí. Carner és molt conscient que, com diu Proust, “els éssers més beneits, amb llurs gestos, llurs frases, llurs sentiments involuntàriament expressats, demostren lleis que no perceben, però que l’artista descobreix en ells”. Així, el sentit de la peripècia de Jonàs serà, com va observar Ferrater, prefigurar Jesús i la seua resurrecció; és a dir, esdevenir un símbol. Viure amb seny però alhora ser recordat; el Carner madur troba una manera:

La vida veritable, la vida finalment descoberta i aclarida, l’única vida per tant realment viscuda, és la literatura; la vida que, en un cert sentit, viu a cada instant en tots els homes. (…) Només mitjançant l’art podem sortir de nosaltres, saber allò que veu un altre d’aquest univers que no és el mateix que el nostre

El “noble do” és una expressió treta d’un poema de Goethe, “Dedicatòria“, traduït per Maragall, en el qual es convida el poeta a compartir el regal de les muses; és aquí, en l’escriptura, que Carner troba la manera d’inscriure en l’èter “l’interrogant de llum de la gavina”, sense el deler (que la peripècia de Jonàs insinua que pot ser un deler assassí) de ser sant o cabdill.

Advertisements

5 Respostes to “Les fulles de l’abril”

  1. I vas anar al vespre a escoltar Nabí sencer? Si va ser així, et va agradar? La prosòdia, bé?

    He tingut la sort de disfrutar les classes d’en Cassany, parlant de Carner, precisament. Només per ell –i deixant de banda l’estudi de llengua i filosofia– savaria les facultats de Lletres de la crema.

  2. palumbuscolumbus Says:

    doncs sí, que hi vaig anar. la prosòdia que vostè diu, que suposo que deu ser la rapsòdia o la recitació, naturalment, irregular; si a hom el posen al costat o després del Casasses, ¿què pot fer, pobra persona? ara, va estar bé, la cosa. una mica, com ho diria, ceremonial, però bé.
    esta entrada, de tota manera, venia directament del Cassany. ell ho va explicar molt bé, però va a parar a una conclusió completament diferent de la meua; a ell no li agrada la segona versió. a mi, sí.
    una abraçada,
    p.c.

  3. Aquí anava. És que sembla que se us hagi de treure la informació amb fòrceps, coi.
    Per mi, prosòdia escau.

  4. palumbuscolumbus Says:

    Ui, i no em coneix en persona. “Taciturn” és dir poc! Però m’alegra que m’ho digue: em feia por no estar tornant-me massa loquaç.
    Per cert, i ara que hi penso, el mite d’Atis, Catul el treu de Cal·límac. Catul era un ranci! 😛
    Una abraçada,
    p.c.

  5. palumbuscolumbus Says:

    Per cert: tenia vostè raó, Morenita. És prosòdia. Aviso molt tard, quan en això potser no s’hi fixa ja ningú, però bé, calia dir-ho.
    p.c.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: