Reescriptures (2)

Al llibre Le sucrier velours trobem el següent poema:

Prenc la lluneta i observe el degotall
de l’aigua dels arbres
com una sola mà sens ungles.
Un niell de polsim
i la conquilla clara em parlen de danses:
Cara de roca menuda,
em copsa el dany per la pua.
Aire de vent a la parada
de la pluja blanca:
Un temps parell al nostre
parcel·la els esglaons del desvari.
Ampla color del mar és terra ferma.
Més amunt les fulles es vinclen.
En aquests moments és quan arribe
a les parts aèries de la planta.

És per l’existència d’aquest poema que un dels inclosos a Infinitud de paisatge durà per títol “Poema ja enregistrat”:

Parcel·le els esglaons del foll desvari
i em copsa la copaiba per la pua.
En un llarg somni del tafileter
la passera repetida esdevé
niell de polsim, penjollós, menut.
Els filferros de l’entrada no pincen
un gimnasta per ben poc, una sola
mà, sense ungles, fa sonar la crinera
o millor la gusla amb desdeny de l’arpa.
En aquests moments és quan jo arribava
a les parts aèries de la planta,
prenc la lluneta i mire el moviment
de l’aigua, com degota pels jardins.
Més amunt les fulles es vinclen: caic.

En ambdós casos, es tracta d’un assalt a un hort; però en el segon, havent pujat a l’arbre, el protagonista cau. La maduresa deu ser això…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: