Com Penèlope

En un moment determinat de la historia europea s’abandona la idea de la poesia com a bellesa, almenys entenent aquesta com una harmonia preestablerta que orientaria la integració de les parts en el tot, de cara a proporcionar alguna cosa que, perduts els seus fonaments, ja només percebem com un hedonisme gratuït. El qual resultava encara més enfadós dins el context d’una postguerra mundial i d’una dictadura les aparences de la qual, justament, eren pur esteticisme tronat; aquest podría ser, de fet, el sentit de l’afirmació d’Adorno sobre la poesia després d’Auschwitz. Des de la lucidesa de mirar enrera i adonar-se que han combregat amb rodes de molí, doncs, els intel·lectuals de postguerra han acabat rebutjant gran part de la tradició literària occidental, amb els seus procediments d’embelliment, exigint del poema més aviat una funció moral. De fet, si en la mètrica d’aquests poemes el vers es reconstitueix a cada moment, trencant amb models preestablerts, és perquè esdevé ell mateix experiència, en lloc de reflectir-la (en lloc de reflectir l’única experiència vàlida, la de l’ordre transcendent del món), i en tant que experiència passa a configurar el subjecte. Es tracta, així, de que el jo poètic es dóna del tot en l’escriptura, dipositant-hi una determinada posició vital; i és a la seua singularitat existencial que el poema deu ara les seues regles de construcció. En la mateixa mesura que el poeta acaba devent la seua existència al poema.

D’aquesta consciència culpable sorgeix, en la postguerra (i aparentment arribarà a Catalunya cap als anys seixanta, un cop mort Riba), el rebuig cap al formalisme de les generacions postsimbolistes: des de l’atac contra els poetes d’un Gombrowicz fins a l’antipoesia de Nicanor Parra, passant justament per la lírica de Celan. Ara bé, en un cas com el de Francesc Garriga, això no condueix al literalisme pretesament ingenu en el qual s’estimbaren gran part dels poetes de la seua generació, ni a la mena de prosaïsme sàviament administrat de Bauçà o Vicent Andrés Estellés. Vegem, per exemple, un poema de La nit dels peixos (títol que procedeix dels Nou salms de Thomas Bernhard):

 

quan arriba el moment de mentir-me,
plou.

 

No importa tant la configuració del significant fònic (el contrast entre els fluids anapestos al·literats i el bioc monosil:làbic) com el curtcircuit semàntic establert entre la interioritat (“el moment de mentir-me”) i l’exterioritat (“plou”). No és l’únic lloc on apareix la pluja establint tensió amb allò que podríem anomenar un ús personal del llenguatge; més endavant en el mateix llibre, després d’informar-nos que “arrossego el meu cos per paraules / esdrúixoles”, el poeta es pregunta “de quin costat arribarà la pluja?”. O, a Temps en blanc:

 

ha arribat l’hora de la pluja.
 
posaré el món sobre la taula.
l’ofegaré amb un vers.
coixí de mots
sobre la boca de la terra,
geografia de la fam.
 
si em sobren lletres,
el meu taüt.
 

El cas ens posa sobre la pista d’un mecanisme que, en la poesia de Francesc Garriga, és més bàsic que el seu suposat “despullament”: la intratextualitat. Si hem de ser justos, cal admetre que la idea procedeix de Marc Romera: “La unitat de cada recull sembla apuntar cap a un concepte de poema únic, poema que s’articula a través de les pàgines del llibre com es podrien articular els capítols d’una novel·la i que acaben en una història única, un únic propòsit, un únic poema”. En el seu sentit més ampli, es tracta de la fidelitat a una sèrie de temes, a uns procediments, a un to; més concretament, però, és produeix la recuperació de motius, frases, adjectivacions. En l’exemple que donàvem, la confluència entre la pluja i les mentides constitueix un precedent que dóna un nou sentit a les

 

paraules
esdrúixoles,
paraules d’esbarzer que em són el càstig
d’haver estimat silencis
de pols.
 

Contra les mentides, amb les quals el subjecte es buscaria fer-se la vida més complaent, al preu de falsejar-la, hi ha les paraules de la veritat, incòmodes, que són el càstig, justament, per aquell falsejament. Ara bé, també tenim aquí un mot, “esbarzer”, derivat de la tradició bíblica, que en altres poemes es relacionarà amb un “discurs” que reprimeix el cos, que el subordina a una pretesa realitat. Tot plegat ens du, naturalment, molt lluny del breu i sintètic (gairebé japonès) poema de què partíem. L’obra s’articula aleshores com un teixit profundament coherent, on la recurrència dels motius permet, justament, la seua depuració, lenta, al llarg del temps, en un teixir i desteixir perpetu.

Parlàvem de la culpabilitat de la consciència europea, i de tota una generació que, finalment, ha hagut de sobreviure a base de lucidesa i de desengany; és ben obvi que, dins aquesta perspectiva, la poesia de Francesc Garriga no implica el trencament que seria d’esperar, sinó que de fet prolonga bona part dels mecanismes simbolistes, matisats en bona mesura per una força expressiva purament, i valgui la redundància, expressionista. El procediment, però, es fa així més indirecte, proper a la lliçó celaniana però sense el seu radicalisme. Es tracta de conduir l’entramat metafòric fins a una certa saturació; una lectura atenta revela una notable densitat figurativa, reforçada per les mil irisacions de sentit que provoquen les represes, els intertextos autògrafs. La interpretació revelarà una visió profundament desencisada del món, dins la qual la funció moral a què fèiem referència és poca cosa més que el que demanava Ferrater: “definir (…) la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació”.

El lent procés de descabdellament d’aquesta poesia, basada en el treball persistent sobre uns pocs motius, fins a apropiar-se’ls (així, per exemple, les veles negres amb que Teseu torna a Atenes, i que provoquen per error la mort del seu pare, esdevingudes un símbol de la incomunicació humana), justifica el fet que Francesc Garriga hagi vingut a donar els seus millors llibres en la vellesa, superades ja tot de vacil·lacions idiomàtiques i amb una veu personal, finalment, del tot constituïda. Quan tot el treball previ ha permès que el subjecte es fongués amb el llenguatge fins permetre que sigui aquest qui parla en el poema; essent així que el jo pot donar-se del tot, en la més pura intimitat, la major presència de si. I això ha acabat donant lloc a una visió de la vellesa ben poc habitual, amb el pas del temps vist com una caiguda contínua, una perpètua desintegració de tot, començant pel subjecte.

En La nit dels peixos, així, tot d’animals (peixos, gossos, llops) esdevenen el correlatiu objectiu d’un individu reduït a les pures pulsions de la recerca de plaer (un plaer que, bàsicament físic, ja no té a l’abast de la mà) i enfrontat a l’enrunament de les seues pròpies creences. La mirada enrera, testamentària, que donaria tot home al final de la seua vida només serveix aquí per a donar compte del propi fracàs, per a reconèixer-se “empresonat amb dogmes”. D’aquí el rebuig dels “vint segles de paraules” amb què la religió cristiana ha ofegat el plaer del cos, i la nostàlgia d’uns “déus” (en plural i, com sempre, en minúscula) pagans que han abandonat el món deixant-lo dins una temporalitat lineal, dirigida cap a la mort. Aquest jo poètic desencisat arribarà a dipositar, davant la imminència d’allò terrible, tota l’esperança en una desfeta del món des de la qual tornar a començar, partint de zero. Amb una serena acceptació, plantejada des d’una mena de “puresa” d’expressió notable, “despullada” i, al capdavall, plena d’un coratge i una humanitat enormes (una sinceritat, al cap i a la fi, guanyada al llarg d’un llarg procés d’escriptura).

(Recuperat, amb canvis, i no prous, d’un intent de text oral de la primavera del 2005)

Advertisements

9 Respostes to “Com Penèlope”

  1. Interessantíssim.

  2. Clarissa (ex-anònima) Says:

    Ja sé que és de mala educació deixar un comentari per no fer un elogi, però ummm sinó t’ho dic revento… no et sembla que tens una indigestió de teories post-estructuralistes modernes? (per dir-ho en el teu lleguatge…)I no ho dic només per aquest post, sinó per tot el teu blog en general i per la resposta que em vas donar l’altre dia a allò del poder… [i et deixo les meves dades perquè no es pugui dir que envio “anònims”…; i et convido a entrar al meu blog i deixar-me un insult equivalent…]

  3. palumbuscolumbus Says:

    No pateixi per l’educació, benvolguda Clarissa. Jo tinc el deure de ser agraït amb gent com l’Albert, però si li he de ser sincer, m’aporta més vostè (i espero que l’Albert ho entengui). Jo utilitzo el “vostè”, però no per una qüestió de formes sinó de distància. Ara: no sé si vostè em retreu que empri, d’una manera o una altra, “teories post-estructuralistes modernes” (suposo que vol dir la teoria francesa; vaja, que ja ens entenem), o em retreu que no les hagi paït bé. En el segon cas, li admetria que no n’estic segur, d’haver-les digerit (per cert, ¿sap quin és la millor crítica a Derrida que he llegit mai? estava en un monogràfic divulgatiu d’arquitectura contemporània: deia que el problema de la gramatologia és que no pots discutir-hi sense fer l’esforç d’entendre-la, i quan has fet l’esforç d’entendre-la ja t’ha convençut, de tants pressupòsits que t’obliga a admetre). En el primer, diria que sí, que ha fet diana, que jo vinc d’aquí (i, a més, una altra cosa: un 80 % del blog en general estava escrit fa tres o quatre anys; no m’agrada improvisar), però no veig del tot quin és el mal. El problema seria quedar-me aquí, naturalment, en lloc de matar els pares. Però no veig altra manera de fer-ho que travessant-los, arribant fins al fons; jo m’ho imagino, vegi vostè, com el que Neo li fa a l’home aquell vestit d’executiu a la primera part de “Matrix”; entrar per la panxa embalat i devorar-los. Aleshores: naturalment, jo em podria quedar a casa fent la digestió aquesta, i esperar-me uns anys a dir alguna cosa. Sí, podria fer-ho. Suposo que si vostè entèn el seu retret llençat amb guant de seda com un insult potser és per això. I sí, és clar. Però és que a mi em feia gràcia contrastar les cabòries que em ronden en la meua intimitat amb el que en pugue dir gent com vostè. Per tant: no es talli. Però tingui en compte que un mal jugador del Madrid no és mal jugador per ser del Madrid…
    Una abraçada,
    p.c.

  4. Sense entrar a la polè-miqueta -sana! sempre sana!- només aclarir que jo humilment llegeixo i, quan ho entenc, humilment dono les gràcies. Sempre he estat incapaç per a l’anàlisi seriós, i al·lucino i m’ho passo molt bé quan en llegeixo algun que, per proximitat, em fa profit.

    Vaja, que em fa més feina una anotació del senyor Todó que les anotacions disperses, superficials i panxacontentes que escrivim la resta.

    Què tal el nou del Garriga? L’heu fullejat ja?

  5. palumbuscolumbus Says:

    No pateixi, no li faig cap retret per ser complaent. Em dóna més bits d’informació Clarissa però gent com vostè (i el fet que sigui vostè) em puja l’autoestima, cosa que va bé de quan en quan.
    Pel que fa al nou del Garriga, no l’he fullejat pas. Ho vaig sentir recitat farà dos anys en un antre de perdició, o sigui que el que vaig sentir, probablement, ja no és. Com ha de ser. O sigui que ni idea.
    Una abraçada,
    p.c.

  6. Pel que fa a la data de la derivació de la cosa, crec que ho podríem recular fins a Emily Dickinson, circa 1860. Diria.

  7. palumbuscolumbus Says:

    Mmmm, segurament m’he cavat la pròpia fossa en barrejar-hi Nicanor Parra (si és que us segueixo bé), però és que hi ha un munt de coses que els americans les fan abans. Per això són americans. Teniu raó, vaja.
    Una abraçada,
    p.c.

  8. Un bloc la mar d’interessant i un gran article. M’has descobert unes quantes coses que desconeixia del sr Garriga i la seva nit dels peixos…

    1abraçda
    Ramon

  9. palumbuscolumbus Says:

    Merci!
    p.c.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: