El dia després

Hi ha una anècdota deliciosa en un llibre de teoria literària feminista. Una novel·lista canadenca, amb un nom ambigu (com per exemple Beverly), va publicar la seua primera novel·la sense cap fotografia a la coberta, la contracoberta ni la sol·lapa. Un crític en va fer la ressenya, tot lloant la força i el vigor del seu estil. Al cap de poc, va publicar la segona novel·la, ara amb fotografia: el mateix crític, davant l’encàrrec, va parlar d’un estil sensible i delicat.

Per coses d’aquestes, i de més absurdes encara, ja fa molt de temps que existeix una certa tendència a diferenciar el sexe (biològic) del gènere (cultural). El primer és gairebé inevitable. El segon seria una mena de rol, un paper a representar davant els altres. Ja fa molt de temps que les feministes van adonar-se que refugiar-se en uns suposats trets de la identitat femenina (el caracter delicat i sensible, per exemple) només era una forma de perpetuar la discriminació. A això li devem, per exemple, la manera com Hélène Cixous s’apropa a la Cleopatra shakespeariana, anant més enllà, per tant, de la necessària recuperació d’autores menyspreades.

Tot plegat, és clar, és un àmbit relliscós, una mena de tria entre l’ou o la gallina. Però no hi ha més remei que plantar-hi cara.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: