Conceptuals

Caldria passar potser per l’art; per una polèmica subjacent en l’art de les últimes dècades, i que enfronta la pintura d’ofici amb els experiments conceptuals. Una tensió especialment vibrant en un moment històric molt determinat: el pas dels anys setanta als anys vuitanta. El relat historiogràfic convencional ens parla de l’esgotament de l’art conceptual i del retorn de la pintura; Kevin Power, en un dels volums d’Impasse, ho explica així:

Després de la sequera d’allò conceptual i allò post-minimal dels anys seixanta i setanta, el retorn al que s’anomenava “el plaer de la pintura” va suposar un retorn de la pintura com a artefacte, com a expressió i, evidentment, com a bé de consum: un article vendible! (…) És gairebé com si l’art espanyol presentés les seves credencials en termes d’una adhesió neoconservadora a la pintura de l’alta cultura o de l’escultura de materials noble

El procés té paral·lels gairebé massa indiscutibles amb la Transició coetània, amb el pacte d’oblit i, pràcticament, de no agressió (per part d’un sol sector), que acabarà ofegant tot de possibilitats inèdites apuntades en els crispats anys setanta. Paral·lels, així mateix, amb l’evolució de la literatura del període. La idea de postmodernitat, així, o més aviat la recepció de la idea de postmodernitat en el context espanyol, pren un caire de restauració conservadora. Així com es passa de l’art conceptual a la pintura neoexpressionista, s’abandona el textualisme tot recuperant la narrativitat tradicional.

Sota els últims alens del règim franquista, el conceptual espanyol agafa un caire fortament polititzat, i és justament el dilema sobre les relacions entre política i creació allò que el reduirà a mera possibilitat i, finalment, a zona d’oblit. Per això una retrospectiva sobre el Grup de Treball que es va fer fa uns anys al MACBA estava integrada, bàsicament, per textos: els articles de la polèmica amb Tàpies, l’atac a les escultures d’autopista, etc. Allò que escombren els anys vuitanta en expulsar el conceptualisme és una problematització del llenguatge, una aturada reflexiva prèvia al treball creatiu dedicada a examinar aquest d’una manera crítica. S’examina la funció social i política de l’art, el paper de la representació, dels marcs, dels recursos; s’exploren possibilitats alternatives. Es nega la transparència dels mitjans. La teoria arriba a tenir tanta importància com la pròpia obra; el retorn a la pintura, en el fons, és una més de les formes d’allò que Paul de Man va anomenar la resistència a la teoria. “Jo pinto i prou” és una professió d’ingenuïtat, per tant, profundament retòrica; tant com la seua paral·lela “jo escric i prou” (tanmateix, més evidentment contradictòria; teoritzar també és escriure).

Si ens avinguéssim a simplificar, podríem parlar de dos cicles històrics en l’avantguarda. El primer, inaugural, és el de les anomenades avantguardes històriques: tot el seguit d’ismes apareguts durant les primeres dècades del segle XX, abans de la Segona Guerra Mundial. El segon cicle, sovint anomenat segona avantguarda, té lloc entre els anys seixanta i setanta del segle, un cop superat aparentment el trauma de postguerra. Un moment en el qual la primera avantguarda és sotmesa a una revisió crítica, un procés en el qual es revaloritza, especialment, DADA. Ja no hi ha la ingenuïtat de la primera onada; la segona avantguarda se situa, de fet, en un lloc pràcticament inhabitable. Segons Peter Bürger, l’atac principal de l’avantguarda anava adreçat contra l’estètica burgesa, l’estètica basada en l’autonomia kantiana de l’art; per això la seua culminació podria bé ser el ready-made duchampià, que atempta contra la institució artística en bloc. Bürger mateix identifica un segon moment en el qual el gest de Duchamp, irrepetible, es reprèn, però ja codificada, admesa dins la institució: el moment en què la performance, el happening, el ready-made, entren en el museu.

Les avantguardes se situen aleshores en una contradicció aparentment irresoluble: la intenció és trencar, innovar, però el procediment emprat és un reciclatge de mètodes ja emprats, una adaptació als mecanismes del món de l’art. En altres termes: l’avantguarda esdevé allò que no era, esdevé tradició. Cal tenir present això per entendre el reviscolament tradicionalista dels anys vuitanta (que, malgrat les aparences, s’ha mantingut fins avui dia). La tradició prèvia al romanticisme consistia en un seguit de temes, procediments, formes, que anaven passant de mà en mà fins a esdevenir patrimoni comú: per això qui fa un sonet no és considerat automàticament un imitador de Giacomo da Lentini. Per contra, la modernitat crea el concepte forma intransferible; la noció d’originalitat crea automàticament la d’epigonisme. I quan un poeta fa un cal·ligrama esdevé, automàticament, un imitador d’Apollinaire. La fal·làcia està servida: hom parla d’esgotament de l’avantguarda (ja que l’avantguarda es repeteix) i, certificat això, torna a fer sonets, en els quals ja no es reconeix la imitació. En un altre nivell, es critica l’entrada de les obres avantguardistes en el museu, com si fos un contrasentit (paral·lel a la recent polèmica sobre els polítics antisistema que van en cotxe oficial) i no un fenomen derivat de la marxa habitual de les coses (és a dir, del fet que, amb el temps, la ruptura és acceptada per la societat, assumida pel “sistema”).

 

 

Advertisements

3 Respostes to “Conceptuals”

  1. Avui no puc estar gaire d’acord amb vós.

    Tenint en compte que el retorn a la pintura-pintura no és un fet estrictament espanyol, les semblances amb la transició política poden ser significatives, però en cap cas determinants. Espanya simplement va anar a remolc d’una revaloració internacional de determinades pràctiques artístiques. D’altra banda, la distinció entre neoconservadurisme apolític i conceptualisme polític és força tendenciosa. L’obra d’Anselm Kiefer, per exemple, un dels emblemes del retorn de la pintura i de l’anomenat neoexpressionisme, està travessada de cap a cap per la història del segle XX i s’interroga, amb més insistència i profunditat que cap suposat avantguardista, sobre el paper dels mites i el sentit de la rememoració del passat (qüestions d’actualitat permanent per al seu públic més proper, l’alemany). I, en canvi, entre els poetes o els artistes que es volen avantguardistes, ¿quants n’hi ha que entrin de debò en un debat públic sobre la història o la política, més enllà dels especialistes?

    Quan es planteja la qüestió en termes fonamentalment polítics, ens trobem davant una perversitat deliciosa. Un artista obscur i “exigent amb el públic” fa crítiques radicals a la societat. Només els quatre experts que l’estudien creuen que l’entenen. Mentrestant, la societat en massa l’ignora. L’artista està content de fer el que ha de fer i de ser fidel a si mateix. Els experts se senten meravellosament intel·ligents. El públic no veu l'”exigència” de l’artista per enlloc. ¿Qui és més conservador, aquí?

    D’altra banda, una cosa pot ser un contrasentit i alhora un fenomen derivat de la marxa habitual de les coses. És el que passa quan s’exposa l’urinari de Duchamp en un Museu d’Art Nacional.

    (I una observació menor: en el text que cites de Kevin Power, “comoditat” és un error de traducció; hi hauria de posar “bé de consum”.)

    Salutacions.

  2. palumbuscolumbus Says:

    Permeteu-me que em caigue la cara de vergonya mentre em trec el barret. Teniu raó. Poca cosa més podria afegir. Sí, la teniu.
    Al cap i a la fi, ara podria dir que no m’he expressat bé, però això no és excusa, sinó un pecat major. Per tant: sé que teniu raó. Intentaré contestar-vos, però que quedi clar que serà només per pur plaer esportiu.
    Primer: sé que el retorn a la pintura no és un fenomen merament espanyol. Sí, en això va a remolc. Però a Espanya té lloc en unes condicions molt determinades, més que no pas determinants. Molt semblants, en el fons, a les que unes poques dècades abans acompanyen l’eclosió de la pintura matèrica.
    Segon: sí que és cert que aquí hi ha una classificació simplificadora, i tendenciosa. Ho sé. Jo, d’altra banda, personalment no crec que hi hagi pràctiques apolítiques: hi ha pràctiques conservadores. Ara: no hi veig el mal. En realitat, podria ser que, en realitat, els conservadors tinguessin raó. Sempre hi ha aquesta possibilitat; per tant, gairebé mai no empro “conservador” com a desqualificació automàtica, per molt que sí, és cert, per a mi hi ha coses millors de ser.
    Alternatives, però, a la classificació tendenciosa: reduir-ho tot a un “depèn”, un segons quan, etc. Hi ha artistes com Kiefer que funcionen d’una manera, altres com Valcárcel Medina d’una altra, Perejaume d’una altra… Però no m’agrada anar a parar aquí, perquè la resta, aleshores, sol ser silenci.
    Tercer: la clausura de l’experimentalisme dins ghetto d’entesos és conservadora, sí senyor. Ara: l’exemple que vostè diu, Kiefer, ¿quanta gent el coneix? ¿No hi ha més soroll al voltant de Barceló, Haring, Schnabel, per no parlar d’Antonio López retratant la família reial? Jo mateix, que vinc de la poesia, hi he pensat molt, en això. És més: conec un munt de gent que sé que potser seria molt feliç si obrís un llibre de poemes, però no l’obren, i no hi ha manera que ho facin. ¿He de modificar jo llavors el meu discurs per tal que l’acceptin? ¿I què li passaria, llavors, al meu discurs? És a dir, estem en una aporia.
    Em permetreu, suposo, modificar el post acceptant la vostra correcció.
    I una forta abraçada,
    p.c.

  3. D’acord amb les vostres observacions, sobretot amb la negativa a reduir-ho tot a un “depèn” perpetu. En aquest cas concret, crec que la distinció entre conceptualisme i pintura-pintura és útil i convé mantenir-la. El que em sembla força més dubtós és identificar-la d’una manera massa sistemàtica amb la disjuntiva progressista-conservador, i entendre aquesta disjuntiva en termes alhora estètics i polítics.

    Tot això és força confús (si més no, dins el meu cap), i crec que aquí les paraules sovint ens enganyen. L’assaig de Benjamin sobre l’obra d’art en l’època de la seva reproductibilitat tècnica apunta justament que l’art més progressista (bé, ell diu comunista) no és el de les avantguardes històriques, sinó l’art de masses. No dic que les paraules de Benjamin hagin d’anar a missa, però fan rumiar.

    I sí, certament seria una mala idea que deixéssiu d’escriure poesia perquè els altres no en llegeixen. El que volia dir és que trobo que és millor (i, a la llarga, espero que també més productiu) ser conscient de l’aporia que no pas segregar un discurs estètic i polític autolegimitador sense escletxes. Que no era el cas, esclar.

    Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: