L’amistat

Jacques Derrida té un article curiós sobre el perdó, on planteja que el perdó, el veritable perdó, seria aquell que s’apliqués a un acte imperdonable. No sé si jo mateix seria capaç de defensar aquesta teoria davant d’una persona que ha patit una violació; però m’agrada traslladar el procediment mental a, per exemple, l’amistat. La veritable amistat, aleshores, seria la que no demana res a canvi (a diferència de l’amor, que sempre demana alguna cosa). Un veritable favor, per tant, seria aquell que li fesses a un grandíssim fill de la gran puta.

Des d’aquí, seria fàcil saltar a un retret habitual adreçat a la crítica nostrada (i, segurament, també a la del Sénia enllà): que hom parla bé d’un llibre (o el vota en un premi) perquè el tal llibre l’ha escrit o editat un que és amic seu. És sempre una manera d’indicar que, si no fos per aquesta circumstància, del llibre no se’n parlaria (per no entrar en el que passa, raonadament o no, amb les escriptores). Ja ho sabeu: en temps de guerra, tot forat…

Dins el món llibresc, un fenomen tangent amb el de l’amistat és el de les dedicatòries dels llibres de poemes. Ara bé: el problema és sempre què passa si un té un amic que és un bon escriptor. I el fet és que els bons escriptors sovint es coneixen entre si. Feu la prova algun dia d’agafar un llibre de poesia que us hagi agradat, i dedicar-vos a buscar les obres dels autors que hi tenen dedicatòria; com en un Facebook primitiu, en menys d’un any haureu llegit tot el que us interessa.

Tanmateix, en el raonament que indicàvem hi veig una errada de punteria: potser el mal no és de la gent que deixa bé els llibres dels amics, sinó de la gent que no deixa bé un llibre si no és d’un amic (o que no premia un llibre si va amb pseudònim). De la manca de generositat amb els desconeguts, vaja; és això el que després fa malpensar, encertant o no. De la manca de curiositat, en el fons. D’un concepte gasiu del favor com a intercanvi (quid pro quo), com a crèdit amb interessos. I de la vida entesa com un procediment tàctic, a l’expectativa d’esprémer la llimona de l’altre.

I perdonin si m’he posat moralista, avui.

Advertisements

5 Respostes to “L’amistat”

  1. Això que contes em sona… Escolte músiques celestials; existeix molt de vividor en aquest àmbit; s’exigeixen crítiques en revistes o periòdics com a favors que en seran retornats; I dels premis literaris? Millor no parlar-ne… L’endogàmia fa pudor. Ja ho va dir Jean Jacques Rousseau quan afirmava que hi ha filòsofs que prefereixen l’error de la seua pròpia obra, abans que acceptar la veritat de l’altre.
    I no t’has posat moralista; has dit una veritat com un cabàs, que no tothom s’atreveix a parlar-ne.

    Una abraçada…

  2. palumbuscolumbus Says:

    (Perdoneu si no us responc del tot en condicions; estic emprant un teclat on no estic segur que vagin els accents, cosa que m’obliga a fer la cosa oulipiana d’escriure sense emprar-ne ni un) Jo no tinc aquesta imatge; se’n parla, se’n parla molt. Potser el meu punt de vista ve deformat pels meus ambients, esclar (vegeu quina putada: en condicions normals, amb accents i tot plegat, jo no accepto aquesta forma d’ortografia…). I jo sempre busco l’angle contrari: si jo tinc un amic que sap escriure i publica un bon llibre, ¿m’ho he de callar? M’he fet aquesta pregunta moltes vegades. I tanmateix, si ara em poso a lloar (vaja, no ho dic com a possibilitat, ho he fet en este blog) un llibre d’algun amic, em sento com un padrino de l’illa aquella que hi ha a la punta de la bota (brrr). I tanmateix, m’agraden molts altres llibres, de gent que no he conegut ni conec ni crec que arribi a tractar. Aquest era el problema.
    I ufff, ho he aconseguit.
    Una abraçada,
    p.c.

  3. Ja saps que generalitzar en qualsevol condició és un error; de tot hi ha a la vinya del “Senyor”. I és ben cert que quan s’escriu un bon llibre siga d’amic o no s’ha de lloar; la bellesa i l’amistat visita moltes pells i habitatges… simplement s’ha de tenir els ulls del cor receptius per a vibrar.
    Una altra abraçada.
    Té significat palumbuscolumbus?
    Ciao…

  4. Les orelles em xiulen? No, coi!, que és un tren a l’andana… 😉

    Home, mentre el text contingui una sèrie de qualitats literàries, i com a lector les sàpigues detectar i explicitar-les, a mi tant me fot l’amistat o desconeixença. Després, en voler, hi podrem aprofundir o no en l’àmbit crític i anirem a topar amb les relacions socials; o bé reconèixer-les de bell principi i així ningú no et pugui recriminar res de res. Si més no, almenys haurem partit des del pressupòsit teòric.

    Salut!

  5. palumbuscolumbus Says:

    Altesa,
    si ho busca girant-ho (“columbus palumbus”) potser en traurà l’aigua clara.
    J.P.,
    més que un tren, potser són els mestres comunicant-se amb Maragall, potser és Steiner dialogant amb els blaus. I estic d’acord amb vós. És un bell programa.
    Salutacions cordials,
    p.c.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: