Als marges de l’article

Ull de bou, de Ramon Solsona, és un recull d’articles periodístics que té un detall curiós, i del qual potser caldria pendre nota si la gent segueix insistint a publicar blogs en forma de llibre: alguns dels articles, reproduïts més o menys fidelment (però no tots, per motius que en cada cas l’autor explica) van acompanyats per un breu resum, amb citacions, de les reaccions (en forma de carta al director o en forma d’article) que va provocar, a banda de notícies confluents. Com si, posem per cas, algú publiqués el seu blog acompanyant-lo del palimpsest de comentaris que n’ha fet altri (i, desenganyem-nos: són la sal de l’assumpte).

Solsona, d’altra banda, és d’aquells escriptors capaços de jugar-s’ho tot per un efecte verbal. Des d’un article on totes les “ç” esdevenen “ñ”, fins al relat de Llibreta de vacances on la Barcelona pre-olímpica esdevé un cos humà sotmès a mil operacions quirúrgiques, mitjançant un divertidíssim joc de metàfores (gens gratuït, d’altra banda). Així, l’article “Lo Parot” està escrit en una llengua que reprodueix fidelment la parla de la gent d’Horta de Sant Joan (i aquí ve el que els deia dels canvis en el article; Solsona al comentari admet que l’ajuda d’un filòleg li ha permès refinar una mica més el joc a l’edició en llibre).

Al comentari mateix, Solsona reprodueix un fragment d’un altre article seu, que em permet transcriure aquí una cosa que, si la digués jo, no quedaria tan bé:

Hi ha una implícita escala de valors socio-lingüístics que situen el català del nord per damunt del barceloní: és el català genuí, de soca-rel, l’autèntic. I per sota hi ha l’occidental, curiós, casolà, rural, menys autèntic a mesura que s’acosta a l’Ebre. Com més a l’oest i més al sud, la consciència lingüística és cada vegada més vacil·lant, perquè la gent no veu reflectida la seva parla als mitjans de comunicació i se’n senten insegurs. Més i tot: diferencien entre el català i allò que parlen ells.

Perdut dins els sucosos volums miscel·lanis de coberta dura de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, em sembla que en homenatge a Badia i Margarit, hi ha un article que descriu un estudi fet a l’Institut Joaquim Bau, de Tortosa, uns anyets després que hi estudiés jo. I comproven un curiós fenomen. Els estudiants es troben que a casa tota la vida han dit “llepolies” (per exemple), però que a classe i a la tele i als llibres s’escriu “llaminadures”, paraula que els és estranya; però alhora tenen la idea que “llepolies” no és la correcta. Per tant, acaben recorrent a una altra opció, sancionada també tant per l’escola com pels mitjans, encara que una mica subreptíciament: “txutxeries”.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: