Rostres ocults

El narrador de Sis homes, de Josep Maria Fonalleras, coneix Aníbal Yebra, un personatge que primer fa un dejuni, després esdevé un eremita (eremita en un hotel, per una mena “d’estilització de l’eremitisme”) i finalment esdevé un poeta, consagrant-se en un recital de poetes amateurs (que acaba, per cert, amb el protagonista rebolcant-te pel terra en una mena de performance artaudiana). Com en tot el llibre, la història no és tant la d’Aníbal com la de la seua relació amb el narrador; així, el diàleg amb August Anger, l’home que ha tingut un infart, gira al voltant de la possibilitat (o l’oportunitat) de fer una narració sobre aquella experiència. I sobre la temporalitat d’aquella experiència.

El narrador, al final, arribarà a la conclusió que l’eremitisme de Yebra és una estafa. I en efecte: al llarg del seu periple, Yebra es mostra ansiós per ser vist, per ser contemplat, per exhibir-se. Però per exhibir-se com a separat dels altres. Potser només demana ajuda al narrador per tal que aquest escrigui un relat sobre la seua peripècia (cosa que, al capdavall, el narrador acaba fent). Per això en un moment determinat pot prendre com a model l’artista de la fam. Perquè l’ocultació pot ser, també, una tàctica.

En l’altre extrem, aquell qui al principi de Línia blava puja al metro i no deixa d’observar la gent fins arribar a l’altra punta no sabrà mai si totes les històries que va creant i entreteixint són certes. Solsona reitera aquí el mecanisme de Figures de calidoscopi; si allà no sabíem quina de les possibles vides de la protagonista era la veritable (tenint en compte que, parlant d’una novel·la, cap no ho era del tot), aquí les possibilitats que el narrador dedueix a partir de detalls mínims (una mà cremada, unes taques al coll, etc.), d’una observació general (l’edat permet deduir qui va viure la guerra, per exemple; l’aparença permet deduir l’origen estranger) i dels propis coneixements enciclopèdics (el narrador del metro és, al cap i a la fi, un aprenent de demiurg, amb l’ànim de convertir la L5 en una mena d’àleph) són pures hipòtesis.

Tant Solsona com Fonalleras, però, semblen proposar una mena de fenomenologia de l’acte narratiu, de les seues arrels en l’observació dels altres, en el diàleg, en la percepció. Fins i tot en les possibles manipulacions. Una inquietud que, potser no pas casualment, coincideix amb el moment en que molts cineastes es disfressen de documentalistes per esquivar tota la marqueteria que acaba desvirtuant la proposta de Solsona (massa semblant, al final, a un colobrot d’aquests on cal incloure necessàriament un immigrant dels d’ara, un immigrant dels d’abans, un delinqüent i un especulador immobiliari).

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: