Arxivar per Abril, 2009

Provatures narratives

Posted in Denis Diderot, E.T.A. Hoffmann, Laurence Sterne with tags , , , , , , on Abril 29, 2009 by joantdo

Molt al principi, hi ha una etapa del cinema en la qual, en el film, passen coses que a nosaltres ens semblen absurdes. Un policia persegueix un lladre. El lladre salta per una finestra, travessa una parada d’enciams, cau i és enxampat pel policia; a continuació veiem altre cop el policia com salta per la finestra, travessa una parada d’enciams i enxampa el lladre que acaba tot just de caure. La primera idea del muntatge era conceptual: davant va el lladre, després va el policia. En poc temps, hom raona que potser valgui la pena anar alternant les accions de cadascun. El lladre salta per la finestra, el policia salta per la finestra; el lladre travessa la parada d’enciams, el policia travessa la parada d’enciams; el lladre cau, el policia l’enxampa.

Com dèiem, sembla absurd. Però potser també sembla absurd que, quan Griffith va començar a emprar el primer pla, la gent s’escandalitzés demanant-se per què no els ensenyaven el cos. El cinema, en això, és com un nou inici de la narrativa; un grapat de gent que, sense haver-se plantejat com narrar uns fets, es troba de cop amb una tècnica al seu abast que, per accedir al públic, ha de crear un relat. Mentre busquen i fan provatures, realitzen tot d’experiments que, vistos després, sobten.

Una cosa semblant passa amb tota una família de novel·les del XVIII o principis del XIX (i amb una de més tardana, però escrita per un brasiler, és a dir, per un perifèric, per un reressagat). Tristram Shandy comença a explicar la seua vida; però abans ha d’explicar el part; abans l’embaràs; abans la concepció; per a fer entendre la seua concepció ha d’explicar les idiosincràsies de la seua família. Etcètera.

Jacques el Fatalista comença a contar-li al seu amo la història dels seus amors. Però un esdeveniment l’interromp. Reprén la història; però és novament interromput. Alhora, el narrador que explica la història de Jacques i el seu amo comença a interpelar el lector, demanant-li si realment vol conèixer la història dels amors (notablement sicalíptics, ja ho dic ara) de Jacques.

El gat Murr ens explica com va aprendre a escriure; per fer-ho, escriu sobre uns fulls del seu amo, que van intercalant-se de tal manera que ambdues històries, la de Murr i la del seu amo, s’interrompen constantment entre si. Continuem, per cert, en l’àmbit sicalíptic: Murr recupera la broma de Bernat Metge sobre el fet que hom mai no sap realment on ha nascut.

Brás Cubas (creat per Machado de Assis, el brasiler que deia abans) vol escriure les seues memòries, és a dir, la història de la seua vida. Però s’adona que la seua vida només pot ser explicada si s’explica tota sencera, perquè mai no se sap què pot passar, i per tant, només pot ser explicada després de mort.

Tots aquests llibres, curiosament, es llegeixen entre si; tots fan referència a Sterne i a Cervantes (o, més exactament, al Quixot). No es tracta de la ingenuïtat dels primers cineastes; tots aquests escriptors, de vegades, sembla com si es trobessen entre les mans una nova forma, la novel·la, i estiguessin demanant-se constantment què poden fer-ne, per a què serveix, si és possible dur-la a terme. Cosa que farà Dickens. Entre altres, és clar.

Tractar-vos de vostè

Posted in Autocrítica, Salvador Company with tags , , , , , , on Abril 28, 2009 by joantdo

Ara mateix estic llegint Silenci de plom, de Salvador Company. Autor que abans va publicar El cel a trossos, recull de contes situats tots ells al poble de Benborser. Allà mateix, es feia referència a un professor universitari, un tal “Antoni Marí o Martí”. A la pàgina 27 de Silenci de plom, el narrador d’una de les històries creuades explica:

La meua relació amb aquest llibre, que es remunta a l’any anterior, quan estudiava el darrer curs de la llicenciatura, va començar, de manera indirecta, quan em van declarar finalista d’un premi barceloní de certa importància. Això i un editor literari com Déu mana, que malauradament plegaria al cap de dos anys, m’havia permès publicar en una editorial catalana de prestigi, sent jo encara molt jove, el meu primer i, de moment, únic llibre: un recull de narracions entrecreuades que tenen lloc al poble dels meus pares (…), Benborser.

En un dels seus diàlegs amb Delfin Agudelo, Rafael Argullol parla sobre la fina línia entre realitat i ficció; ell hi veu el futur de la literatura. I ara recordo un dia que em preguntaven per aquest quadern, i jo explicava que el vull impersonal, i em deien: “Però no oblidis que un blog és sempre un diari”, potser sense gaire consciència de l’abisme que se m’obria als peus. Perquè jo recordo que, per a Blanchot, de vegades un dietari és l’escletxa per on l’obra deixa d’escriure’s.

M’he mogut, en això, amb una decisió tenaç: aquí jo no hi sóc. Primer agafant un pseudònim, només desxifrable per gent que sabés llatí, o ornitologia (per cert: no tinc cap amiga ornitòloga), i vastos coneixements sobre la literatura senienca. Segon, escatimant dades a l’apartat “Sobre mi” (que és el que vostès, per cert, més visiten); però els més veterans recordaran que, aquí, vaig vacil·lar. He jugat a no ser jo, a no ser el “j.t.” que cada dos per tres s’apunta a l’Oficina de Treball, que va presentant-se a oposicions, que disfruta menjant truita amb patates, que cada setmana agafa el tren per veure els éssers estimats. I que, per cert, fins fa un mes ni tan sols tenia ordinador a casa. Tot allò que vostès vegin aquí, per tant, fins i tot el que acabo de dir, podria no ser real. No té cap importància.

Després: jo em vaig llençar en aquesta piscina, igual que en l’altra, sabent que abans de fer el ridícul en públic i fer perdre el temps a la gent (i a mi mateix), calia aprendre’n en algun lloc. I un mestre exemplar va ser aquest. N’hi ha hagut més, naturalment: aquest (o com ficcionalitzar-se a llarg termini; o també com respondre a cada comentari, sigui dolç o sigui agre) o aquest(s) (o com gosar traslladar aquí continguts d’alta cultura sense por al què diran). Entre les coses apreses (i les costums adoptades) al Teatre Buit de la Segona Perifèria, hi ha el costum de deixar comentaris tractant-mos de vostè. Per una qüestió d’educació. No es pensin: després l’home que tiba els fils del titella Subal i l’home que estira les plomes del ninot Palumbus potser anem de birres, ens deixem llibres i comentem les mides d’aquella que passa. Però per aquí ens tractem de vostè. Per cortesia. Per cortesia, també, cap a vostès.

I perquè aquí, naturalment, cap dels dos no hi és tot.

Pedants, ignorants, arrogants

Posted in El món coetani with tags on Abril 27, 2009 by joantdo

No suporto la pedanteria. Encara més: no suporto aquella pedanteria autosatisfeta dels qui creuen que amb els seus propis coneixements, amb el que saben, ja fan prou. Que no els cal, encara, aprendre. La pedanteria dels que menyspreen allò que no entenen. O que ho redueixen a quelcom conegut per millor rebutjar-ho.

No suporto tampoc les etiquetes, les grans reductores. La manera com t’encasellen, com els pedants pretenen deduir, a partir del que ja ets, el que seràs. Aquella facilitat (tan temptadora) per construir ràpides generalitzacions, i convertir-les en dogma. Una especialitat de totes les generacions, dretanes o progres, educades pel franquisme, i de moltes de les educades per la mena de democràcia mitjançant la qual aquell s’ha perpetuat.

No suporto la ignorància arrogant, superbiosa, la que rebutja qualsevol mena d’esforç intel·lectual. Tant la dels que se’t quedaran mirant una estona abans de decidir que ets un “bitxo raro” perquè no t’agraden les cançons de Bisbal, com la dels que se’t quedaran mirant una estona per sobre l’espatlla abans de decidir que ets un mindundi que només escolta cançons de David Bisbal.

No suporto l’arrogància ignorant dels qui creuen que no els queda res per demostrar. Ni la pedanteria dels qui creuen que confonent el porc amb la velocitat (o els poetes capellans amb els polítics condescendents) demostren alguna cosa. Ni els qui creuen que les consignes repetides signifiquen alguna cosa que no sigui la seua progressiva pèrdua de pes, el seu esvaïment.

No suporto les proclames abrandades encadenades anafòricament, amb la seua trampa retòrica. Veient només les palles en l’ull aliè. No suporto tots els qui llegireu o escriureu aquest post pensant “quanta raó té, sort que jo no sóc així”.

L’ou de la serp, a Berlin

Posted in Christopher Isherwood with tags , , , on Abril 24, 2009 by joantdo

Christopher Isherwood relata l’ascens del nazisme com si fos una mena de cataclisme sord, imprevist, que trenca tota l’estructura argumental de Farewell to Berlin i, quan esclata, ho fa de manera aspra, aprofitant una el·lipsi i una transició cap a la forma del diari (que és de tota manera la que s’endevina en l’origen del llibre); tot plegat propicia la noció d’una metamorfosi, d’un canvi difícil d’entendre (com resulta difícil d’entendre que, de cop, la dispesera accepti el nou règim com si formés part de l’ordre natural) i, en les notes cada cop més fragmentàries del desenllaç, una imminència ominosa.

Isherwood, però, circumscrit a les circumstàncies del personatge que focalitza el seu relat, no mira de profunditzar en les causes objectives del fenomen. Eugeni Xammar i Josep Pla, que en aquella època també voltaven per allà, sí (i a Pla n’hi quedarà, per tota la vida, una por cerval a la devaluació de la moneda) i van entrevistar Adolf Hitler, quan tot just era un pelacanyes, quan encara no era pràcticament ningú. En les seues respectives versions de l’entrevista, Pla i Xammar deixen que el personatge s’esbravi; el primer subtitula el text “Monòleg”. L’efecte, involuntàriament, és més aconseguit que en la fantasia de Ricardo Piglia sobre la trobada del pintor mediocre Hitler amb l’escriptor neuròtic Kafka; segons Xammar, Hitler és

el ximple més substanciós que, des que som al món, hem tingut el gust de conèixer. Un ximple carregat d’empenta, de vitalitat, d’energia; un ximple sense mesura ni aturador. Un ximple monumental, magnífic i destinat a fer una carrera brillantíssima. (D’això darrer ell n’està encara més convençut que nosaltres mateixos)

Tornant a Isherwood, es limita a registrar només actituds, amb una certa nostàlgia pel Berlín d’entreguerres on eren possibles Sally Bowles o el blaibonetià Otto Nowak. Hi ha més sentiment que no examen racional: els nazis són, de fet, solament una ombra fora de camp, no caracteritzada, un mer suggeriment que el coneixement que tenim dels fets posteriors reforça i omple de sentit. Isherwood dóna les bases per pensar aquell canvi, sense desenvolupar-les explícitament: la misèria (i la por de la misèria), el recel, el cinisme, la desorientació.

Lluny, per tant, de l’opció al·legòrica plantejada per Jünger a En els espadats de marbre.

Alikhànov i jo

Posted in Publicitat subliminal, Serguei Dovlàtov with tags , , , , , , on Abril 21, 2009 by joantdo

Gustav Pakhapil es compra un litre de Chartreuse, va a un cementiri i, assegut sobre una tomba, se’l beu. El capità Prisxepa crida el vigilant Alikhànov per avisar-lo que s’acosta cap d’any:

La tesi principal és: beu, però amb mesura. No beure en absolut seria massa. Això, tal com diuen, seria una utopia antimarxista. Sàpigues quina és la teva mesura…

Alikhànov (que ha de reaparèixer fugaçment en un dels capítols d’El compromís, i per tant no és un simple alter ego de l’autor) comunica les ordres al caporal Fidel, que respon:

Jo tinc mesura (…). Un quilo per barba i s’ha acabat! Em fotré fins al cul, fins que m’apagui… Aquest Prisxepa teu és un merdós i un passerell. Es pensa que, si és festa, mamarem molt. Però nosaltres tenim un calendari propi, collons de déu! Si hi ha pasta, a xumar. Si no n’hi ha, quina mena de festa vols?

I el dia de cap d’any, a les tres de la tarda, els oficials beuran vodka, traient-lo de la galleda amb tasses d’alumini. Els guardes juguen tot bevent gots d’aiguardent. Més tard, Alikhànov aconsegueix una ampolla de Pinot Gris, un vi negre. I recorda que ara se les heu “amb treballadors civils del camp que, abans d’arribar a Kotlas, ja s’havien begut tota la indumentària civil”.

El capità Iegórov, esperant l’arribada d’un fill, va a la cantina i es demana una escalopa i vi. Vólikov treu de sota el matalàs una ampolla de vermut que havia amagat per no trobar-la, i l’obre trencant-ne el coll contra l’estufa. El vigilant de seguretat Bortaixévitx reflexiona:

Tinc un dubte filosòfic: per què beu la gent? Posem per cas, com deien abans, que és una rèmora del capitalisme en la consciència de les persones… Que és una ombra del passat… I, sobretot, que és una influència de l’Oest. Malgrat que només xumem a l’Est. Però, vaja, tot això encara… Ara explica’m això: una vegada vaig viure al camp. El meu veí tenia un boc. No recordo cap altre borratxo com aquell boc. Ja fos vi negre o vi blanc: només n’hi havies de servir.

El capità Tokar, cada nit a casa seua, pren vodka calent. En l’últim fragment de La zona, els vigilants van al colmado i demanen aiguardent; però no n’hi ha, i tampoc no tenen diners per comprar-ne. La propietària llavors els ofereix colònia si li netegen el terra del magatzem; i el netegen, i es beuen la colònia. Més tard buscaran inútilment vodka i Alikhànov acabarà lligat amb cables de telèfon. L’endemà ell i Fidel adquiriran dues botelles de vi i se les prendran amb dues temporeres.

I en acabat, me’n recordo que certs fans de la pel·lícula Withnail & I tenen la següent cerimònia: veure la pel·lícula tot consumint els mateixos beuratges que el protagonista. Amb l’excepció, suposo, del líquid de l’encenedor.

Fuster i la poesia

Posted in Joan Fuster, Wallace Stevens with tags , , , on Abril 18, 2009 by joantdo

A Consells, proverbis i insolències, enmig de les “Proposicions deshonestes”, n ‘hi ha una de terrible:

La poesia només serveix per a fer més poesia.

És el mateix Joan Fuster que, el 3 de desembre de 1953, anotava:

Sembla que l ‘home és un animal condemnat a no fer res de gratuït, i menys que en cap altra activitat, en aquella que consisteix en l ‘esmerç aventurat de la paraula. La poesia, com qualsevol joc, suposa la disjuntiva dura de perdre o guanyar; però, per damunt d ‘això, hi ha encara la terrible necessitat d ‘haver-hi de jugar amb els mots, és a dir, amb significacions de validesa -en principi- col·lectiva i, en suma, operants.

És a dir: la “inèrcia d ‘unes fórmules llegades, vagues per l ‘esmussament que l ‘ús diari, pragmàtic, hi produeix” i també “la insuficiència d ‘unes paraules -totes- que no estan habituades a contenir ni a tramitar, de tan genèriques com són, la riquesa tancada en un home” dificulten (segons Blanchot, faran la seua possibilitat dubtosa) l ‘operació d ‘apropiació del llenguatge per part de l’individu en la qual, en aquest moment, consisteix la poesia per a Fuster.

Temps després, el 23 de juliol de 1954, referint-se a la polèmica sobre si la poesia “es comunicación”, afirma:

La poesia, igual que totes les arts i els altres gèneres literaris, postula l’alteritat com a nota substantiva. No solament en els seus orígens històrics, sinó també per la seva mateixa contextura, la poesia és creada amb el supòsit d’un destinatari més o menys definit. (és una reserva prèvia: després preguntarà: “¿qui asseguraria, per exemple, que un idioma és més comunicatiu que un altre -l’alemany que el noruec, l’anglès que l’italià- calibrant-ho pel nombre de persones que el parlen o l’entenen?”)

Sota la demanda d’una poesia comunicativa Fuster detecta, a banda de l’ànsia de menjar-se els pares hermètics i simbolistes, l’ànim d’adoctrinar. Contra aquesta concepció, desenvolupa una argumentació que temps després també resumiria en un aforisme:

¿Diu realment el poeta allò que jo entenc en llegir-lo? Tant se val. Fa que jo entengui alguna cosa. Que si no és el que ell diu, és el que jo estava a punt de dir-me.

La poesia, diu, no rau en les vivències, emocions o idees; és només “la resplendor verbal amb què es manifesten”. L’ús, a continuació d’exemples pictòrics, delata l’origen de la idea; en una pintura, els models “deixen de ser reals, existeixen només en funció de l’artista que les assumeix”; no importa la realitat, sinó la visió del pintor, o l’expressió (que Fuster empra gairebé com a sinònim d’estil) del poeta. D’aquí a la desaparició de la flor, només hi ha un pas. Més avall admetrà una diferència entre pintura i poesia; d’aquesta última no n’hi ha d’abstracta, ja que no pot defugir el contingut (sinó és mitjançant un “borborigme més o menys trempat”); però aquest no existeix fora de la forma. I arribem, per fi, al cercle:

En última instància, podria dir-se que la poesia comunica en tant que expressa: comunica el fet mateix de l’expressió. Si la poesia és comunicació, serà comunicació de poesia.

Dins Causar-se d’esperar hi ha un altre text sobre poesia, que aborda explícitament un fet ocult en tots aquests textos: Fuster, que havia començat la seua carrera literària publicant llibres de versos, va deixar de fer-ho. I en deixar de fer-ho, va haver d’enfrontar-se a la pregunta de perquè. Explica aleshores com, en casos extrems, ha arribat a afirmar que no val la pena escriure poesia:

Aquesta és la qüestió que jo personalment em plantejo, la que cada poeta hauria de plantejar-se: si la seva poesia “val la pena”. (…) ¿Qui serà tan modest que, per un instant, posi entre parèntesis el seu orgull de lletraferit, i faci examen de consciència respecte a la utilitat de la seva labor?

Una utilitat que és, naturalment, relativa als altres, als lectors. Però respecte a la qual, apunta Fuster, la poesia se situa al marge, fins i tot en la predisposició amb què el lector comença a llegir. Per això “la poesia és l’extremitud artística de la literatura”; afirmació que, desenvolupada, esdevindrà: “Un poeta és poeta, si puc expressar-me d’aquesta manera, en la mesura en què participa de Mallarmé” (les cursives són d’ell). És per això que un poeta, a diferència d’un novel·lista, no pot escriure malament (no té l’excusa d’un tema candent, d’un argument enginyós, etc. etc.); la valoració és més dura, sobretot a nivell d’autopercepció: “els qui no ens sentim tan irrefrenablement acuitats per la pruïja de versificar, abandonem la partida”. I el text acaba amb una frase tallant: “Utilitat”.

Tornem a la frase inicial: “La poesia només serveix per a fer més poesia”. No deixa de tenir una enorme proximitat amb el conegut (però potser no encara en l’època de Fuster, que no en parla mai) vers de Wallace Stevens: “Poetry is the subject of the poem”. La idea (desenvolupada també per Stevens al llarg d’un grapat d’aforismes) tanca la poesia en un espai clos, autònom. En un text de 1970, afirmava Giorgio Agamben, tot parlant del sorgiment de l’estètica en l’època kantiana:

L’artista pateix aleshores l’experiència d’un esqueixament radical, raó per la qual en una banda roman el món inert dels continguts en la seva indiferent objectivitat prosaica, i a l’altra banda la lliure subjectivitat del principi artístic, que plana per damunt d’aquells com per sobre d’un immens dipòsit de materials que pot evocar o rebutjar segons el seu arbitri. L’art és ara l’absoluta llibertat que busca en si mateixa la seua pròpia fi i el seu propi fonament.

Aquesta mateixa distància, però, és la que Fredric Jameson declara cancel·lada en el capitalisme tardà; una distància superada no mitjançant la minoració de l’àmbit autònom de la subjectivitat artística, sinó mitjançant la seua extensió a tots els ordres, de tal manera que el “món inert dels continguts” va perdent terreny i només queden les representacions. L’única utilitat de les quals és fer més representacions.

POST SCRIPTUM DEL 20 D’ABRIL: En el pròleg del llibre L’holandès errant, de Josep Ballester, Josep Palàcios dóna també voltes a la frase de Fuster. Una frase que jo he jugat a llegir literalment (i no, per tant, com a insolència; més tova, tot s’ha de dir, que no aquella que defineix la filosofia com “l’art d’agafar la vaca pels collons”) i a posar-la en relació amb el silenci del Fuster poeta.

Amb això, he deixat entre parèntesi una altra lectura possible. En l’època en què s’escriu l’aforisme i bona part dels fragments reportats, la poesia castellana es troba en plena discussió sobre la seua funció social. El rerefons, no sempre explicitat, és la pregunta: ¿què poden fer els poetes per enfonsar el Règim? Una pregunta, naturalment, absurda (no en va hi ha qui diu que Joan Coromines, més realista, tenia sempre el rifle a mà per si calia parlar seriosament de la independència de Catalunya). En un cert sentit, l’aforisme de Fuster pot ser llegit en aquest context. Però no és l’únic, és clar.

També és interessant considerar un altre angle: ¿en quina mesura la poètica sobre la qual es recolza Fuster (aquella que defineix la poesia com una cosa que “participa de Mallarmé”; una poètica ben distant de la que s’exhibeix en el poema sobre Rabelais, per posar un exemple) no l’aboca al silenci, a abandonar? A considerar que la poesia no serveix per a res. Cosa que, per cert, ell no diu, almenys literalment. Concedeix a la poesia una única utilitat (un “només” que, certament, és poc elegant; tan poc elegant com dir que “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”). Al capdavall, podríem considerar que l’única utilitat d’una persona és fer més persones. I xocaria, naturalment, considerar la persona des del punt de vista de la utilitat; però, si en tingués alguna, ¿seria potser només aquesta? ¿I no justificaria això la seua existència?

Però això és dur, potser, el dubte massa lluny, cap a consideracions ètiques. Cosa gens estranya partint d’una insolència.

Mirar les coses de totes bandes (2)

Posted in Jean Bollack, Martin Heidegger, Theodor Adorno with tags , , , , , , , on Abril 16, 2009 by joantdo

 En tota discussió veritablement abrandada, arriba un moment en el qual qui parla ja no és cap dels presents, sinó una mena de lògica interna del llenguatge que, per a cada rèplica, ja té preparada una contrarèplica, com un clixé. Passa molt sovint amb les discussions de parella: unes mateixes frases són llançades contra l’altre, una vegada i una altra, sense que, temps després, cap dels dos enamorats es pugui reconèixer en les paraules dites; paraules que ja no creu, que ja no pensa, que ja no sent. De vegades també passa el mateix en les polèmiques literàries i filosòfiques. Per exemple, amb les creences nazis de Heidegger.

Fa dos mesos, més o menys, van fer una taula rodona sobre el tema. I fa poquíssim en parlava Gregorio Luri aquí a la vora. En ambdós casos, l’argumentació roman encallada en uns pocs motius que retornen; els ànims, pel camí, s’encenen. I les rèpliques esdevenen clixés. En una banda, es limita l’influx nazi en el pensament heideggerià a uns pocs anys; en l’altra banda, es recorda l’absoluta coherència d’aquest pensament durant l’època hitleriana i després de l’època hitleriana. El fet que ni tan sols que se li va demanar no va retractar-se’n. Cal discutir aleshores el pes real dels conceptes que varien. Quin és el sentit de “terra”; fins i tot el fet que els complexos jocs etimològics que permeten revelar l’ésser només existeixen en l’idioma alemany. Quines són les implicacions i conseqüències pràctiques d’aquesta implicació entre terra i idioma.

El problema, és clar, no rau en què va fer Heidegger. En tant que individu, el fet biogràfic seria una mera nota a peu de pàgina; el segle és ple de casos tan estranys o més que aquest, des de Yukio Mishima fins a Martí de Riquer. Però allà hi ha implicat un pensament, i a nosaltres ens cal decidir què fer-ne. ¿Llegir-lo? ¿Com llegir-lo? ¿Posar-lo sota sospita pel fet de ser nazi? Si hi estem d’acord, ¿som nazis? La discussió, és clar, resulta candent a Alemanya; es tracta, allà, de passar comptes amb el seu propi passat per no repetir-lo (recordin ara el cas de Günter Grass).

Així, hi ha la banda dels que estan d’acord (o estan fascinats) amb el que afirma Heidegger, i minimitzen l’hipotètic hitlerisme dels seus textos; i la banda dels que no li ho perdonen, i llegeixen d’una manera gairebé paranoica tots aquests textos, volgudament ambigus, llisquents, a la llum de la LTI. És, sempre, una qüestió de lectura. De lectura, justament, d’un pensament que pretén ser una hermenèutica filosòfica. Això fa el cas sigui diferent, si més no, del que passa amb Céline (on una consideració diguem-ne formalista ens en pot salvar l’estil; fins i tot el diagnòstic, ja que no la recepta). Hi ha fins i tot una tercera via, la d’Adorno: la de qui, considerant la seua lectura de Hölderlin i els textos sobre estètica, parla de “xerrameca kitsch”.

Perquè Heidegger mateix llegeix i interpreta altres textos. I per fer-ho prescindeix de la biografia de l’autor, del seu moment històric. Prescindeix fins i tot de la totalitat de l’obra; per això pot bastir una interpretació de la poesia de Hölderlin partint d’unes poques frases tretes de context. Com denunciava Adorno, aleshores la funció d’aquestes frases dins l’estructura global del text (el poema; però Heidegger també empra un fragment d’una carta) resta esborrada. Ja volen dir una altra cosa. Com indica Bollack, per a Heidegger el poeta revela l’ésser (cosa innegablement afalagadora), però només quan el llegeix el filòsof.

Jiménez i Vinyoli

Posted in Joan Vinyoli, Juan Ramón Jiménez with tags , , on Abril 14, 2009 by joantdo

El poema inicial de La estación total narra una descoberta, un canvi; la trobada amb una entitat que no és identificada fins al final del text; ni tan sols aleshores, però, és denominada d’una manera unívoca: és “Ella, Poesía, Amor, el centro indudable”; per ella, el protagonista troba la pau, la passivitat:

 

Lo infinito

está dentro. Yo soy

el horizonte recojido.

 

La història recorda aquella que explica Joan Vinyoli al final del “Passeig d’aniversari”:

 

Sóc una golfa plena

de mals endreços, però cap soroll

ningú no sentirà quan la devasti

la màquina del temps.

Que un dia algú

va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota

i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,

però vident d’alguna cosa certa,

certíssima:

estel fix mirant-me fit

en la foscor.

 

Vinyoli mateix, al pròleg d’El callat, explica:

 

a ell li fou donat un dia descobrir una cosa que havia de transformar radicalment el seu concepte de la poesia i fer-li sentir de cop, estranyament, trasbalsadorament, la simple però terrible diferència que hi ha entre “poesia” i “voluntat d’art”. El que ell havia descobert era el “sentiment” o, matisant-ho més, la “intuïció sentimental directa” que ens fa veure immediatament la vida espiritual de l’altre com a altre

 

Semblantment, dins els poemes de la sèrie “Paraíso”, Juan Ramón diu:

 

Ya no sirve esta voz ni esta mirada.

No nos basta esta forma. Hay que salir

y ser en otro ser el otro ser.

Perpetuar nuestra esplosión gozosa.

 

D’aquí sorgeix la veritable explosió de “El otoñado”:

 

Estoy completo de naturaleza,

en plena tarde de áurea madurez,

alto viento en lo verde traspasado.

Rico fruto recóndito, contengo

lo grande elemental en mí (la tierra,

el fuego, el agua, el aire), el infinito.

 

Chorreo luz: doro el lugar oscuro,

trasmino olor: la sombra huele a dios,

emano son: lo amplio es honda música,

filtro sabor: la mole bebe mi alma,

deleito el tacto de la soledad.

 

Soy tesoro supremo, desasido,

con densa redondez de limpio iris,

del seno de la acción. Y lo soy todo.

Lo todo que es el colmo de la nada,

el todo que se basta y que es servido

de lo que todavía es ambición.

Gaya

Posted in Arts, Ramón Gaya with tags , , , , on Abril 11, 2009 by joantdo

Tot de textos de Ramón Gaya exhibeixen un rebuig gairebé ostentós de les avantguardes; o bé, per ser més exactes (estem lluny dels jocs de mans tramposos de Juan José Sebreli), un rebuig del desig de ser modern. Allò més curiós és que ell es remet, a l’hora de detectar el principi de la fi, al Renaixement. No és, per tant, un simple rebuig de l’avantguarda (“No pot ni ha d’existir un art realista”, anota el 1940), sinó tota una redefinició de la modernitat, deslligant-la de la cronologia i de la novetat (com quan Fuster, a Les originalitats, introdueix la distinció entre innovació i originalitat). Sobretot, deslliga l’art de l’artifici, de l’activitat constructiva; es tracta, per a ell, d’una passivitat, d’un deixar de fer:

Tots hem percebut de quina manera Velázquez no vol treballar, pintar, fer quadros; que es resisteix a l’exercici de la pintura, que es mou per alguna cosa que recorda molt a la mandra (…). L’artista-creador, de casta, fecund, sent molt aviat aqueixa tremenda diferència entre el seu judici i el seu instint; a poc a poc, anirà com renunciant a la seua acalorada activitat artística i donant pas a la natura, a la subterrània natura, és a dir, entregant-se a una mena de mansuetud creadora, de passivitat creadora.

El rebuig de la institució artística és el mateix que hi ha en Duchamp i en un cert Miró, però l’estratègia és diferent: no es tracta de romandre al marge, sinó de travessar-la pel mig, fent tot el camí (fins i tot si això significa, com en el cas de Gaya, fer unes quantes aquarel·les que són un pur cromo). L’operació de Duchamp és un gest senzill, però no simple, que revela tot d’apories (i una possible esterilitat); Gaya troba un camí per apropiar-se de tot l’art occidental. Per això enyora un temps en el qual

s’era modern amb naturalitat, amb abandó, gairebé amb menyspreu, i mai prenent-ne la prima i frívola condició com si fos una veritable substància viva. No es podia anar cap a la modernitat, perseguir-la, conquerir-la, ja que tothom hi era sense remei.

Aquest afany seria, doncs, el de la institució, a través de la qual el que, mitjançant la passivitat, havia de ser vital, esdevé artificiós. És a dir, Gaya té el mateix objectiu que DADA. Arriba a confirmar, per aquí, la noció de Hal Foster de l’avantguarda com a acció diferida, com a fenomen circumscrit a unes dècades (un parell, com a molt) del segle passat que tanmateix es desplega, en la mesura que és entès, al llarg de les dècades següents.

Musil i els poetes

Posted in El món coetani, Robert Musil with tags , on Abril 9, 2009 by joantdo

Vet aquí una de les “reflexions desagradables” de Robert Musil, “Una qüestió cultural”, més o menys extractada:

¿Podríeu dir-me vós què és un poeta? Per una vegada mereixeria la pena escriure aquesta pregunta des de la primera fins a la última lletra, com en els torneigs mentals en què la lluita gira al voltant de la pregunta: “¿Qui va assassinar al senyor Roca? (Llegeixin-ho a la novel·la que començarà a aparèixer demà al nostre suplement de passatemps)”, o: “Què pot fer el jugador de ‘Römisch’ número 3 si el jugador de ‘Römisch’ número 1 acaba la jugada d’una altra manera que com es recomanava a l’últim congrés de Bridge?”. Tanmateix, no és previsible que un diari faci aquesta pregunta sense més ni més, i si mai ho fes, tractaria de donar-li una altra formulació. Com a mínim ho diria d’aquesta manera: “¿Quin és el seu poeta predilecte?”. O també: “Qui és actualment per a vostè el poeta més gran?”. I: “¿Quin ha estat el millor llibre d’aquest any (també d’aquest mes)?”. Pareixen les més aconsellables pels seus efecte un si és no és suggestius. Gràcies a tot això l’home s’assabenta de quan en quan de quina mena d’escriptors hi ha, que sempre són els més grandiosos, significatius, autèntics, reconeguts, i els més llegits. Però les preguntes: “¿què és un escriptor sense sidecar?”, “¿una criatura que escriu amb sobrietat és un escriptor?” i “¿n’és el conegut autor de …?”, mai no s’han plantejat des que la humanitat té memòria. El món se n’avergonyeix irremissiblement, com si en aquestes preguntes descobrís el soroll d’una trompeta de correus en temps del Romanticisme. El que és bo és que tots som capaços de dir, sense dubtar-ne ni un moment, que Marcilla és una marca de cafè o que això és un Twingo i allò un avió sense motor. Per contra restarem perplexos el dia que la quitxalla ens demani amb curiositat: “Besavi, diuen que en la teua època hi havia poetes. Què és això?”. A la millor tractareu d’explicar-los que no hi ha cap necessitat que existeixin els poetes, com no hi ha necessitat que existeixi el diable, ja que la gent diu de vegades amb gran seguretat; “Dimonis!”, “Pobre diable!”, “És de la pell del dimoni!” i altres coses paregudes. Però la gent no pensa en el diable, nogensmenys. Aquestes expressions formen part de la vida d’una llengua, i en la vida de la llengua catalana no existiria el terme “assegurança contra accidents”, ni la més minsa expressió d’això. Tanmateix, aquest pretext és fàcil de rebatre. Perquè, encara que la paraula “poeta” amb prou feines té significat en la història de la mentalitat de la nostra època, les generacions venidores trobaran la seua inesperada i indeleble petjada en la història de l’economia. Si ens deturem a pensar quanta gent viu avui en dia de la paraula “poeta”, no acabarem mai, encara que prescindim de la meravellosa mentida que diu que l’estat justifica la seua existència en funció de l’art i de la ciència i de l’esplendor diví a què puguin dur-nos. Podríem començar amb les càtedres i seminaris de literatura i acabar per tota la infraestructura universitària, passant pel negociat, els bidells i els secretaris i altres treballadors que participen en el seu manteniment. I, si comencéssim pels editors, ens entrebancaríem amb tots els treballadors de l’editorial, els venedors a comissió, els distribuïdors, les impremtes, les fàbriques de paper i de maquinària, els ferrocarrils, correus, els funcionaris d’hisenda, els diaris, els departaments ministerials, els directors generals: diré per escurçar que si cadascú de nosaltres s’estigués tot un dia estirant el fil de la imaginació – això depèn de la paciència de cadascú – coincidiríem que hi ha milers de persones que viuen gràcies als poetes, de vegades bé, de vegades malament, algunes exclusivament i d’altres en part. I tot això malgrat el fet que ningú sap què és un poeta, malgrat el fet que no podríem assegurar que n’haguéssim conegut algun, i malgrat el fet que ni les convocatòries de premis, ni les acadèmies ni les declaracions honorífiques ens poden oferir la seguretat d’haver enxampat viu a un veritable poeta. Sospito que només n’hi ha unes dotzenes en tot el món. És del tot incert que visquin de la poesia o que ho facin altres per ells: n’hi haurà alguns que estaran en condicions de fer-ho, però d’altres no. Tot això és una mica fosc. Si volguéssim establir comparacions amb d’altres camps, ens trobaríem que hi ha innumerables persones que viuen dels pollastres, o també dels peixos; en canvi, els peixos i els pollastres no viuen, sinó que moren d’això. Fins i tot hauríem d’afegir que els nostres peixos i pollastres viuen durant un temps gràcies al fet que algun dia moriran. Però tota la comparació resulta un fracàs perquè sabem què són aquestes criatures, sabem que realment existeixen i que no suposen cap entorpiment per a la criança de peixos o pollastres, mentre que un poeta implica un trastorn decisiu en la bona marxa dels negocis muntats sobre la poesia. Si té sort o diners, no som gaire tiquis-miquis amb ell; però a la primera relliscada, si la sort o els diners no reclamen el seu dret de primogenitura, se’ns apareixerà com un esperpent que onsevulla que vagi tindrà l’acudit de recordar-nos la confiança que els grecs van dipositar en els nostres avantpassats. Després d’unes protestes solemnes i idealistes sense importància, les editorials li demanaran si es veu capaç de fer una obra que garanteixi unes vendes de trenta mil exemplars; i a la redacció li proposaran que escrigui narracions curtes que, naturalment, s’acomodin a les necessitats d’un periòdic. Ell haurà de replicar que d’aquestes coses no n’entén; i d’aquesta manera només aconseguirà provocar un justificat malcontentament entre els empresaris teatrals, les associacions de llibreters i d’altres gremis culturals. Ja que per totes bandes és ben considerat i, com que no s’avé a obres taquilleres, ni a novel·les d’entreteniment, ni a pel·lícules, al capdavall hom té el negre pressentiment que – ja que rebutja totes aquestes possibilitats per a les quals diu no servir – no pot tractar-se sinó d’un talent privilegiat. Però fins i tot així no poden ajudar-lo, i qualsevol humà acabarà enfadant-se per tal que el deixi en pau. (…)