Jiménez i Vinyoli

El poema inicial de La estación total narra una descoberta, un canvi; la trobada amb una entitat que no és identificada fins al final del text; ni tan sols aleshores, però, és denominada d’una manera unívoca: és “Ella, Poesía, Amor, el centro indudable”; per ella, el protagonista troba la pau, la passivitat:

 

Lo infinito

está dentro. Yo soy

el horizonte recojido.

 

La història recorda aquella que explica Joan Vinyoli al final del “Passeig d’aniversari”:

 

Sóc una golfa plena

de mals endreços, però cap soroll

ningú no sentirà quan la devasti

la màquina del temps.

Que un dia algú

va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota

i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,

però vident d’alguna cosa certa,

certíssima:

estel fix mirant-me fit

en la foscor.

 

Vinyoli mateix, al pròleg d’El callat, explica:

 

a ell li fou donat un dia descobrir una cosa que havia de transformar radicalment el seu concepte de la poesia i fer-li sentir de cop, estranyament, trasbalsadorament, la simple però terrible diferència que hi ha entre “poesia” i “voluntat d’art”. El que ell havia descobert era el “sentiment” o, matisant-ho més, la “intuïció sentimental directa” que ens fa veure immediatament la vida espiritual de l’altre com a altre

 

Semblantment, dins els poemes de la sèrie “Paraíso”, Juan Ramón diu:

 

Ya no sirve esta voz ni esta mirada.

No nos basta esta forma. Hay que salir

y ser en otro ser el otro ser.

Perpetuar nuestra esplosión gozosa.

 

D’aquí sorgeix la veritable explosió de “El otoñado”:

 

Estoy completo de naturaleza,

en plena tarde de áurea madurez,

alto viento en lo verde traspasado.

Rico fruto recóndito, contengo

lo grande elemental en mí (la tierra,

el fuego, el agua, el aire), el infinito.

 

Chorreo luz: doro el lugar oscuro,

trasmino olor: la sombra huele a dios,

emano son: lo amplio es honda música,

filtro sabor: la mole bebe mi alma,

deleito el tacto de la soledad.

 

Soy tesoro supremo, desasido,

con densa redondez de limpio iris,

del seno de la acción. Y lo soy todo.

Lo todo que es el colmo de la nada,

el todo que se basta y que es servido

de lo que todavía es ambición.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: