Fuster i la poesia

A Consells, proverbis i insolències, enmig de les “Proposicions deshonestes”, n ‘hi ha una de terrible:

La poesia només serveix per a fer més poesia.

És el mateix Joan Fuster que, el 3 de desembre de 1953, anotava:

Sembla que l ‘home és un animal condemnat a no fer res de gratuït, i menys que en cap altra activitat, en aquella que consisteix en l ‘esmerç aventurat de la paraula. La poesia, com qualsevol joc, suposa la disjuntiva dura de perdre o guanyar; però, per damunt d ‘això, hi ha encara la terrible necessitat d ‘haver-hi de jugar amb els mots, és a dir, amb significacions de validesa -en principi- col·lectiva i, en suma, operants.

És a dir: la “inèrcia d ‘unes fórmules llegades, vagues per l ‘esmussament que l ‘ús diari, pragmàtic, hi produeix” i també “la insuficiència d ‘unes paraules -totes- que no estan habituades a contenir ni a tramitar, de tan genèriques com són, la riquesa tancada en un home” dificulten (segons Blanchot, faran la seua possibilitat dubtosa) l ‘operació d ‘apropiació del llenguatge per part de l’individu en la qual, en aquest moment, consisteix la poesia per a Fuster.

Temps després, el 23 de juliol de 1954, referint-se a la polèmica sobre si la poesia “es comunicación”, afirma:

La poesia, igual que totes les arts i els altres gèneres literaris, postula l’alteritat com a nota substantiva. No solament en els seus orígens històrics, sinó també per la seva mateixa contextura, la poesia és creada amb el supòsit d’un destinatari més o menys definit. (és una reserva prèvia: després preguntarà: “¿qui asseguraria, per exemple, que un idioma és més comunicatiu que un altre -l’alemany que el noruec, l’anglès que l’italià- calibrant-ho pel nombre de persones que el parlen o l’entenen?”)

Sota la demanda d’una poesia comunicativa Fuster detecta, a banda de l’ànsia de menjar-se els pares hermètics i simbolistes, l’ànim d’adoctrinar. Contra aquesta concepció, desenvolupa una argumentació que temps després també resumiria en un aforisme:

¿Diu realment el poeta allò que jo entenc en llegir-lo? Tant se val. Fa que jo entengui alguna cosa. Que si no és el que ell diu, és el que jo estava a punt de dir-me.

La poesia, diu, no rau en les vivències, emocions o idees; és només “la resplendor verbal amb què es manifesten”. L’ús, a continuació d’exemples pictòrics, delata l’origen de la idea; en una pintura, els models “deixen de ser reals, existeixen només en funció de l’artista que les assumeix”; no importa la realitat, sinó la visió del pintor, o l’expressió (que Fuster empra gairebé com a sinònim d’estil) del poeta. D’aquí a la desaparició de la flor, només hi ha un pas. Més avall admetrà una diferència entre pintura i poesia; d’aquesta última no n’hi ha d’abstracta, ja que no pot defugir el contingut (sinó és mitjançant un “borborigme més o menys trempat”); però aquest no existeix fora de la forma. I arribem, per fi, al cercle:

En última instància, podria dir-se que la poesia comunica en tant que expressa: comunica el fet mateix de l’expressió. Si la poesia és comunicació, serà comunicació de poesia.

Dins Causar-se d’esperar hi ha un altre text sobre poesia, que aborda explícitament un fet ocult en tots aquests textos: Fuster, que havia començat la seua carrera literària publicant llibres de versos, va deixar de fer-ho. I en deixar de fer-ho, va haver d’enfrontar-se a la pregunta de perquè. Explica aleshores com, en casos extrems, ha arribat a afirmar que no val la pena escriure poesia:

Aquesta és la qüestió que jo personalment em plantejo, la que cada poeta hauria de plantejar-se: si la seva poesia “val la pena”. (…) ¿Qui serà tan modest que, per un instant, posi entre parèntesis el seu orgull de lletraferit, i faci examen de consciència respecte a la utilitat de la seva labor?

Una utilitat que és, naturalment, relativa als altres, als lectors. Però respecte a la qual, apunta Fuster, la poesia se situa al marge, fins i tot en la predisposició amb què el lector comença a llegir. Per això “la poesia és l’extremitud artística de la literatura”; afirmació que, desenvolupada, esdevindrà: “Un poeta és poeta, si puc expressar-me d’aquesta manera, en la mesura en què participa de Mallarmé” (les cursives són d’ell). És per això que un poeta, a diferència d’un novel·lista, no pot escriure malament (no té l’excusa d’un tema candent, d’un argument enginyós, etc. etc.); la valoració és més dura, sobretot a nivell d’autopercepció: “els qui no ens sentim tan irrefrenablement acuitats per la pruïja de versificar, abandonem la partida”. I el text acaba amb una frase tallant: “Utilitat”.

Tornem a la frase inicial: “La poesia només serveix per a fer més poesia”. No deixa de tenir una enorme proximitat amb el conegut (però potser no encara en l’època de Fuster, que no en parla mai) vers de Wallace Stevens: “Poetry is the subject of the poem”. La idea (desenvolupada també per Stevens al llarg d’un grapat d’aforismes) tanca la poesia en un espai clos, autònom. En un text de 1970, afirmava Giorgio Agamben, tot parlant del sorgiment de l’estètica en l’època kantiana:

L’artista pateix aleshores l’experiència d’un esqueixament radical, raó per la qual en una banda roman el món inert dels continguts en la seva indiferent objectivitat prosaica, i a l’altra banda la lliure subjectivitat del principi artístic, que plana per damunt d’aquells com per sobre d’un immens dipòsit de materials que pot evocar o rebutjar segons el seu arbitri. L’art és ara l’absoluta llibertat que busca en si mateixa la seua pròpia fi i el seu propi fonament.

Aquesta mateixa distància, però, és la que Fredric Jameson declara cancel·lada en el capitalisme tardà; una distància superada no mitjançant la minoració de l’àmbit autònom de la subjectivitat artística, sinó mitjançant la seua extensió a tots els ordres, de tal manera que el “món inert dels continguts” va perdent terreny i només queden les representacions. L’única utilitat de les quals és fer més representacions.

POST SCRIPTUM DEL 20 D’ABRIL: En el pròleg del llibre L’holandès errant, de Josep Ballester, Josep Palàcios dóna també voltes a la frase de Fuster. Una frase que jo he jugat a llegir literalment (i no, per tant, com a insolència; més tova, tot s’ha de dir, que no aquella que defineix la filosofia com “l’art d’agafar la vaca pels collons”) i a posar-la en relació amb el silenci del Fuster poeta.

Amb això, he deixat entre parèntesi una altra lectura possible. En l’època en què s’escriu l’aforisme i bona part dels fragments reportats, la poesia castellana es troba en plena discussió sobre la seua funció social. El rerefons, no sempre explicitat, és la pregunta: ¿què poden fer els poetes per enfonsar el Règim? Una pregunta, naturalment, absurda (no en va hi ha qui diu que Joan Coromines, més realista, tenia sempre el rifle a mà per si calia parlar seriosament de la independència de Catalunya). En un cert sentit, l’aforisme de Fuster pot ser llegit en aquest context. Però no és l’únic, és clar.

També és interessant considerar un altre angle: ¿en quina mesura la poètica sobre la qual es recolza Fuster (aquella que defineix la poesia com una cosa que “participa de Mallarmé”; una poètica ben distant de la que s’exhibeix en el poema sobre Rabelais, per posar un exemple) no l’aboca al silenci, a abandonar? A considerar que la poesia no serveix per a res. Cosa que, per cert, ell no diu, almenys literalment. Concedeix a la poesia una única utilitat (un “només” que, certament, és poc elegant; tan poc elegant com dir que “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”). Al capdavall, podríem considerar que l’única utilitat d’una persona és fer més persones. I xocaria, naturalment, considerar la persona des del punt de vista de la utilitat; però, si en tingués alguna, ¿seria potser només aquesta? ¿I no justificaria això la seua existència?

Però això és dur, potser, el dubte massa lluny, cap a consideracions ètiques. Cosa gens estranya partint d’una insolència.

Advertisements

Una resposta to “Fuster i la poesia”

  1. Interessant l’article Palumbus…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: