Arxivar per Mai, 2009

Digressió

Posted in Carles Riba, Elias Canetti, Eudald Puig, Joan Maragall, Josep Pla with tags , , , , , , , , , , , , on Mai 30, 2009 by joantdo

El traç d’un any, d’Eudald Puig, és un dietari que, de manera semblant als primers de Feliu Formosa, barreja lectures (de Rilke, de Proust, de poesia xinesa), amb anècdotes personals (com la del seu nebot Roger, de tres o quatre anys, que fugia espantat de sa iaia) amb claus de lectura (com el fet que l’anècdota just citada doni lloc a uns versos de Cel de nit). Per allà pel mig trobo una cita de Pla. Cap al principi d’El quadern gris, s’exposa un dubte bàsic. Que conclou, provisionalment, així: ” La meva idea, doncs, és que la intimitat és inexpressable per falta d’instrument d’expressió, que la seva projecció exterior és pràcticament informulable”. Coherent amb això, Pla ens presenta aquest text com si hagués estat escrit el 5 de setembre de 1918, cosa que no és del tot certa: El quadern gris és el producte d’una sèrie de revisions i refetes. I aquí, quan planteja que la “intimitat pura” seria una absoluta espontaneïtat, “o sigui una segregació visceral i inconnexa”, i acaba concloent que, en cas que existís, seria incomprensible (és a dir, solipsista), no podem evitar pensar que ell mateix pensa en l’escriptura automàtica de Bréton, que fa noranta anys encara no havia dit ni gall ni gallina.

La discussió, però, era candent sense ser gaire notòria; des del moment en què gent com Carner o Riba havia hagut d’encarar el fet que Maragall els resultava conflictiu (per no ser classicista) però no en podien prescindir. Especialment Riba, que ho converteix en un casus belli amb si mateix, una veritable angoixa de la influència; i que invertirà l’expressió maragalliana “He cregut, i per això he parlat” en “He parlat, i és per això que he cregut”. Al principi, però, Riba desvincula enèrgicament la sinceritat de l’espontaneïtat, veient en la teoria maragalliana una mena de falsa simplicitat; per a ell, “sincer” equival etimològicament a “sencer”. En invertir la frase maragalliana, però, s’obre una escletxa a l’imprevist. Arthur Terry ho explica així:

El poeta, doncs, mai no pot estar segur de com s’acabarà el poema -no sap el que té a dir fins que no ho hagi dit-; un cop finit, en canvi, el poema queda accessible als altres (…) mentre que el mateix poeta es veu convertit en un lector de la pròpia obra. Allò que queda al centre, evidentment, és el mateix poema, no com a entitat fixa i determinada un cop per sempre, sinó com  a força activa dins la qual el poeta i el lector venen a trobar-se.

Riba, però, igual que Carner (o que Pla) desconfia de la immediatesa. De la seua aparent facilitat. I l’aborda des del joc etimològic amb la integritat; des d’una idea de l’individu com a construcció narrativa coherent. És allò que Ferrater Mora va anomenar la “continuïtat”: aquella actitud que converteix la pròpia biografia en un tot orgànic, on cada acte és explicable a partir dels actes precedents, se’n deriva. Com si la vida fos una única frase que es va construïnt, diu Ferrater Mora. Per això Carner reescriu i reordena els seus poemes, i per això mateix Riba s’ho pensa molt abans de publicar-los, i es nega a tocar-los un cop publicats. La preocupació és, fet i fet, aquesta:

Dins la nit, els meus anys

han cridat i em desperten;

semblen ocells perduts,

sóc d’ells i no em coneixen:

són meus i van errants

perquè no em pugui entendre

quan cerco en el meu cor

què m’ha fet gran i feble.

¿Què hi dius tu, pur infant

que encara et meravelles

de sobte, amb brusc delit,

pels ulls, per on vas créixer,

i de qui guardo, amb corn

profund, les orelletes

tan fines a escoltar

les tendres veus que vencen?

¿Què hi respondries tu,

infant que jo vaig ésser,

tu que eres simplement,

tu que no pots comprendre

que el cor sigui pesant

i les coses esquerpes,

i el somni tingui risc,

i tot amor tristesa?

Per a ignorar-ho jo

i que, uns minuts, la teva

ventura elemental

revisqui en mi de sempre,

cal que et cedeixi a tu

i que ho pagui creient-me

i sentint-me dir foll,

foll que no mira enrera.

¿Qui somriurà dels dos,

el vell que no preveies

futur de tu, oh infant,

o tu, fonda innocència?

Sols sé que miro el riu

al llarg de la ribera;

i sempre sóc el punt

on l’aigua fa el seu pur

començament de perdre’s.

La sinceritat, però, és sempre una forma de mostrar-se. Fet i fet, i tornant als dietaris, Canetti deia que els únics que valen la pena són aquells que l’autor ha escrit sense saber que es publicarien.

La llum del Sud-Oest

Posted in José Ángel Valente, Roland Barthes with tags , , , , , on Mai 28, 2009 by joantdo

De “La llum del Sud-Oest”, inclòs dins Incidents, llibret de Roland Barthes traduït per Biel Mesquida:

Qualcú em dirà: no parleu més que del temps que fa, d’impressions vagament estètiques, en tot cas purament subjectives. Però, ¿i els homes, les relacions, les indústries, els comerços, els problemes? Encara que simple resident, ¿no percebeu res de tot això? – Entro en aquestes regions de la realitat a la meva manera, és a dir, amb el meu cos; i el meu cos és la meva infantesa, tal com la història l’ha feta. (…) Perquè “llegir” un país, és primer de tot percebre’l segons el cos i la memòria, segons la memòria del cos. Crec que és aquest aiguavés del saber i de l’anàlisi que està assignat a l’escriptor: més conscient que competent, conscient dels intersticis mateixos de la competència. És per això que la infantesa és la via reial per la qual coneixerem millor un país.

I llegeixo a la vora un article de José Ángel Valente, publicat uns anys abans i titulat “El lugar del canto”: allà Valente reivindica el lloc com a cosa realment viscuda, com a experiència directa, contra la pàtria que és pura retòrica:

El lugar no tiene representación porque su realidad y su representación no se diferencian. El lugar es el punto o el centro sobre el que se circunscribe el universo. La patria tiene límites o limita; el lugar, no. Por eso tal vez fuera necesario ser más lugareño y menos patriota para fomentar la universalidad.

Una cambra amb vistes

Posted in Friedrich Hölderlin, Roman Jakobson with tags , , , on Mai 27, 2009 by joantdo

Un dels conjunts més curiosos de la literatura són els poemes de la follia (o de l’entenebriment) de Friedrich Hölderlin. Expliquem-ne la història.

El pare de Hölderlin mor quan ell té dos anys; sa mare decideix que el nen es dedicarà al sacerdoci, tant si vol com si no vol. Ella mateixa, d’altra banda, administrarà tota la vida l’herència del difunt, fins i tot quan, en arribar a la majoria d’edat, això correspondria a Friedrich. I fins i tot li negarà l’accés a aquesta herència si no segueix la carrera eclesiàstica.

Treballa de preceptor a casa dels banquers Gontard i s’enamora de la dona, Susette (a qui anomenarà Diotima); per això perdrà la feina. Intenta infructuosament independitzar-se. El juny de 1802 fa un viatge a peu del qual poca cosa se sap; aquell mateix mes mor Susette Gontard. Arriba a la casa materna, on sa mare el recrimina per aquella relació amorosa. El poeta reacciona amb violència, i ella declara que està boig.

El 1804 aconsegueix una feina bastant fictícia; en realitat disposava de tot el temps del món, i cobrava del seu amic Sinclair. Però aquest és empresonat; Hölderlin se salva d’anar a petar a la garjola gràcies a un informe mèdic que el declara pertorbat. De manera que, quan torna a casa de la seua mare el 1806, aquesta el fa tancar en una clínica de Tübingen (pagada amb l’herència que dèiem al principi). Allà se li apliquen calmants (belladona, mercuri, opi i cantàrida) i se li cobreix la cara amb una màscara de cuiro que, diu el metge, dóna “bons resultats”.

Quan surt de la clínica el maig de 1807, ja del tot descentrat, el fuster Ernst Friedrich Zimmer accepta allotjar-lo a casa seua. I allà romandrà fins a la seua mort, l’any 1843. Federico Bermúdez-Cañete explica així l’estada: “Al llarg de gairebé quatre dècades contempla des de la finestra el pas del riu i rep l’esmorzar i el dinar puntualment, a la porta de la seua cambra, com un monjo. Tot sovint, la seua enorme energia l’impulsa a passejar durant hores, per la torre i el jardí, i de vegades pel carrer. S’està hores al piano, composant o temptejant melodies, sempre d’oïda, alguns cops amb insuportable monotonia. També canta amb la seua veu de tenor, o assatja amb la flauta. I, sobretot, escriu, escriu sense parar, aprofitant restes de papers (li racionaven el paper, creient així evitar que es sobreexcités amb el treball intel·lectual)”. Un testimoni de l’actitud (realment extravagant) de Hölderlin queda registrat per Wilhelm Waiblinger (que és qui va anotar la paraula “Pallaksch“; però cal dir també que es basa en vuit o nou visites, i que, no sabent grec antic, no va reconèixer el mot grec “pallax”, ‘jove atractiu’), Bettina von Arnim i Gustav Kühne.

Dels textos escrits en aquesta època en queden tot just cinquanta, seleccionats pel propi Zimmer (que periòdicament feia neteja de la cambra) i per altra gent. Són estampes paisatgístiques impersonals (signades sovint com “Scardanelli”), distants, senzilles però estrictament mesurades. Sovintegen, de fet, les que duen el nom d’una estació. Per exemple, “La primavera”:

Quan germina als camps un nou delit

I un altre cop la vista s’engalana

I a les muntanyes, que verdegen d’arbres,

Hi apunten núvols, aires més clars,


Oh, quin goig que omple els homes! Contents

I sols van per les ribes, floreix

Pau i deler, i voluptat d’ufana,

Tampoc no n’és lluny l’amistat fraterna.

Cito per la traducció, força ribiana, de Manuel Carbonell. Bermúdez-Cañete tradueix el delit, “Entzücken”, com “encanto”, i Cernuda com “delicia” (igual que fan Txaro Santoro i José María Álvarez). La “vista”, l’Ansicht original, és també un sinònim del títol (i el contingut), “die Aussicht”, de molts d’aquests poemes, variacions minimalistes sobre una única escena, observada al llarg de molt de temps. Jakobson (en un estudi, en aquest cas, menys absurd del que pensa Jonathan Culler) ho resumeix així:

Els poemes de Scardanelli s’aparten dels circuits socials de la comunicació lingüística perquè renuncien sistemàticament als trets fonamentals d’aquesta comunicació. Al contrari del comportament lingüístic quotidià de l’alienat mental, aquests poemes no contenen cap terme deíctic ni cap referència a l’acte mateix de l’enunciació (…). Segons Beissner, Hölderlin aparta curosament dels versos d’aquells anys tot allò que sigui res propi, personal (…). Els temps gramaticals del text es redueixen al present indistint. (…) Gràcies a la renúncia a la deïxi, els substantius, alliberats així de llur funció referencial, es converteixen, en poemes com ara “Die Aussicht”, en cadenes homogèniament ordenades de noms abstractes (…), llurs diversos components generen múltiples equivalències; precisament és en aquest engalzament recíproc de les parts, tant com en llur integració en un tot compositiu, que resideix el màgic eixarm d’aquests versos pretesament naïfs.

Vinyoli i Carner

Posted in Carles Riba, Joan Fuster, Joan Vinyoli, Josep Carner with tags , , , , , , , on Mai 25, 2009 by joantdo

Un comentarista, fa dos dies, em remetia a un llibre, Les interpretacions de Lluís Calvo. Els recomano que no migparteixin mai la seua biblioteca entre els diversos llocs on habiten: toca copiar, apuntar, traslladar, comparar, rellegir (tot el que s’ha anotat, i tenint en compte que s’ha anotat en abundor per si un cas). Hom pot acabar anant a parar molt lluny d’on anava.

La qüestió: a la pàgina 30 del llibre citat, Calvo parla de la inquietud de Joan Vinyoli pel “manteniment de la necessària tensió entre la forma i el concepte poètics”. I cita al respecte una carta, adreçada a Miquel Martí i Pol, del 27 de novembre de 1980. Aquesta carta és una resposta a una d’anterior del poeta de Roda de Ter, datada del 4 de juliol d’aquell mateix any; en aquesta última, el poeta lloava els poemes de Vinyoli pel seu equilibri entre passió i claredat: “Quan la llengua es recargola inútilment o el concepte esdevé conceptuós, tot se’n pot anar – i de vegades se’n va – en orri”. I afegeix: “No hi ha, penso jo, grans descobertes ni grans temes; hi ha grans maneres de dir”.

Al novembre, Vinyoli recorda aquestes frases però tot seguit planteja un dubte:

Temo que em manqui “invenció formal”, que el pas de la “vivència” a la “forma” sigui massa directe, que la “passió” utilitzi un “vehicle massa comunicatiu”.

Planteja que, per tal que l’efecte estètic o catàrtic arribi al lector cal un determinat grau d’abstracció (explica tot seguit que té al cap la impressió que li va fer una exposició de Chillida). I segueix:

el problema de la creació poètica [és] el problema de “com tractar el llenguatge” en funció de l’efecte estètic,

aprofitant tots els valors de la paraula; entre ells, el comunicatiu. Però aquest valor comunicatiu és només un entre d’altres:

¿Com fer-ho perquè el “significat” no pertorbi, ans ajudi a la “pura contemplació”?

El 4 de gener de 1981, Martí i Pol li contesta, tot afirmant que comprèn i comparteix el propòsit, però que el troba irrealitzable: “Cap passió vital no es converteix en expressió [observin el canvi d’efecte estètic per expressió] sense deixar residus (…). La transsubstanciació sense residus que demanava Riba [i que Vinyoli havia introduït en l’anterior carta] em sembla, doncs, un ideal desitjable, envejable i tot; però inassolible”.

En una data indeterminada, ja cap al final de la correspondència, Vinyoli respòn, adonant-se que “la transsubstanciació perfecta, sense residus, de la matèria en forma lírica”, que seria la poesia pura, no li pareix ni tan sols desitjable; que la catarsi que espera d’un poema depèn del “residu humà”, de la “intensitat de la vivència”. Cita aleshores “No la canço perfecta” i ho interpreta així:

si no hi ha “crit” (…) no hi ha “cançó perfecta”, o, dit millor, que la “cançó perfecta” és justament el resultat de l'”operació” d’aquest crit, vivència passional, visió, conflicte

I passa a contradir l’afirmació de Martí i Pol sobre els “grans temes”: la mediocritat daurada d’Horaci no val tant com “la mort, l’amor, el dolor, la contingència de la condició humana” visibles en Èsquil o Shakespeare.

Vinyoli, com veiem, es contradiu, entra en discussió amb si mateix (estem en l’àmbit d’una correspondència, en principi, privada, tot i que sigui entre escriptors significats). Calvo oposa el primer dels plantejaments (aquell que posava el llenguatge al servei de l’efecte estètic) a una certa proposta: és “un interrogant simptomàtic, si tenim en compte que a partir del noucentisme, i amb tots els neos que s’han escaigut fins als nostres dies, la proposició ha estat, justament, a la inversa: com tractar l’efecte estètic en funció del llenguatge”. Fins que no arribem unes quantes pàgines enllà, la proposició és una mica confusa (especialment els “neos”), però ja hi arribarem: paciència.

Tot seguit, passa a citar una entrevista amb Lluís Busquets, del 10 de març de 1982, on Vinyoli recupera l’equiparació de les paraules del poeta amb els sons d’un músic o la pedra d’un escultor:

sense mai no oblidar, però, que cada paraula té un significat i que aquest l’ha d’aprofitar el poeta i és obligat que ho faci, però no, primordialment, en funció de la comunicació sinó del poema (…). Les paraules del poeta només en segon terme han de significar o designar. Han d'”evocar”, sobretot,

i posa l’exemple d’una posta de sol o una fageda que hom troba poètiques en tant que creen un estat d’ànim identificable amb la “permanència feliç” (una expressió que reapareix al poema “Paisatge amb ovelles” i al poema VI de la suite “Elegia de Vallvidrera“; poema que, per cert, parla de com un poema pot sorgir d’una sola paraula).

Per a Calvo, la inquietud citada al principi pot derivar de les herències recollides per Vinyoli: “l’expressió del misteri” de simbolistes i romàntics i “l’equilibri lingüístic”, els “límits formals” de Riba (ja Josep Maria Sala-Valldaura, en un llibre monogràfic, indicava que potser Vinyoli té més a veure amb Hölderlin o Dylan Thomas que no amb Riba o Rilke). Al respecte cita “Carles Riba i el seu concepte de la poesia”, un text de 1954 on Vinyoli afirma:

Si una cosa sembla decisiva en el procés de presa de consciència de la poesia en tant que poesia, començat d’una manera deliberada amb Baudelaire i Rimbaud, és el descobriment del seu poder de coneixement, que transcendeix el seu sentit d’art dirigit a la creació d’una obra [més enllà, per tant, de la instrumentalització d’una llengua al servei d’un efecte estètic?] (…). No importava ja tant l’obra, la forma, sinó la vivència en la qual aquest coneixement era donat.

Per contra, per a Riba “el coneixement poètic no és plenament conscient sinó en l’obra feta”, frase que Calvo reprèn gairebé literalment. En el mateix text, Vinyoli cita frases de Riba: “La poesia se’m planteja com una experiència, com un mètode de pensament i de coneixement sobre mi mateix i sobre el món”, i (procedent del pròleg de Salvatge cor) “tota poesia prové d’una il·luminació, espasmòdica o tranquil·la, però que no pertany ben bé a la consciència, sobre una realitat íntima que no ens importa tant de considerar com de veure“. Aquestes mateixes paraules seràn repetides a l’epíleg de Domini màgic, a finals de 1983. El 1954, tanmateix, Vinyoli es fixa en l’adjectiu “tranquil·la”:

Amb el primer adjectiu accentua Riba un matís que més d’un entusiasta de romàntics transcendentalismes evitaria amb cura, desdenyosament. Aquesta llum és igualment en la naixença de la cançó més fàcil i meravellosa de Carner, com del retort, difícil desplegar-se el verb de la gran “Elegia” de Guerau.

Calvo afegeix aleshores una referència al pròleg d’El Callat (1955) sobre la “impossible separació entre forma i contingut” (ara no dono la cita completa, però és que hi tornarem més endavant; en qualsevol cas, ara vostès recordin les cartes amb Martí i Pol, i la discussió sobre els grans temes). Amb tot això, diu, tenim la poètica vinyoliana. Ara bé, Calvo es mostra conscient que hi ha una diferència entre poètica explícita (la que es descriu en cartes, pròlegs, discursos, articles i fins i tot en poemes) i la implícita (la que es posa en pràctica); una diferència entre el que es vol fer, o qui es vol ser, i el que es fa. Per això indica que, a la pràctica, la poesia de Vinyoli “implica un decantament final cap al plateret del contingut”, “més enllà del dring eixorc”.

A la pàgina 42 i següents del seu llibre, dins d’un examen general sobre el Noucentisme,  Calvo parla sobre Carner, “refractari a incloure en la seva obra les innovacions artístiques i literàries del segle XX”. Per això relativitza l’avenç carnerià cap al postsimbolisme. Fins i tot oblida alguna referència admirativa a Apollinaire i l’article sobre Francis Ponge: “els “últims” referents internacionals més o menys discernibles del poeta són Baudelaire, Ibsen i Paul Valéry”.

I continua: “la seva manera d’afrontar [els grans temes] es troba mancada de l’impuls pertorbador – aquell embrutar-se les mans, aquell endinsar-se en el risc i les emocions, aquella recerca del trasbals i de la denúncia – que tot gran art requereix. (…) Els temes hi són redundants: la pagesia, la natura domèstica i hortícola, la dona sotmesa als clixés més sexistes i tronats, el diminutiu anecdòtic, el món esquifit i casolà”.

Tot seguit cita la defensa fusteriana de Carner (una defensa, vaja, inclosa en un article dels anys 50), segons la qual Carner és un poeta de pocs temes, meres excuses per desplegar el seu joc idiomàtic [vagin recordant, si us plau, la discussió entre Vinyoli i Martí i Pol sobre els “grans temes”]. De fet, l’any 1971, a Literatura catalana contemporània (llibre que Calvo cita en altres pàgines del llibre), Fuster afirma:

Amb el temps, certament, Carner aprèn a controlar la facúndia nativa, i dóna als seus poemes una contenció “interior”, molt visible: en benefici de la densitat de “contingut” [ara recordin la imatge del plateret](…). Un altre Carner se sobreposa al Carner anterior: un Carner llatzerat per les circumstàncies i per la vida, més meditatiu i reconcentrat, que posa en els seus versos un tremolor inèdit, conceptual o sentimental, patit en la seva aventura d’home més que en els seus càlculs d’escriptor.

Calvo revisa aleshores la poètica explícita de Carner. O sigui, l’ham poètic i la virtut d’una paraula. Potser ho recordaran: per a Carner, el poema és l’expansió orgànica d’un vers donat que, brollat d’una sola paraula, es presenta al poeta en qualsevol moment [ara recordin: el poema VI de l'”Elegia de Vallvidrera”]. I diu Calvo:

L’emoció, des d’aquest punt de vista, no cerca les paraules que puguin descriure-la millor, sinó que la mateixa paraula és l’encarregada de remoure alguna emoció en el poeta, amb un efecte estètic que nega l’impuls i el caràcter previ de la sensibilitat poètica. (Les cursives o, en aquest cas, la seva absència, són meves)

Vinyoli, al pròleg d’El Callat, deia en canvi: “Mai com en aquests poemes no podria afirmar l’autor que es proposà menys dir una cosa fins a l’instant que fou dita”; i tot seguit plantejava la indissolubilitat de forma i contingut. Vinyoli insinua aquí una mena d’escriptura automàtica (que, certament, temps després confessava haver practicat), tot i que un o dos anys després començarà la dificultosa redacció d’un recull que, amb múltiples canvi i correccions, havia d’esdevenir d’una banda Realitats i de l’altra Llibre d’amic. Ara bé: en cap moment, per a ell, es tracta de “descriure” l’emoció (com qui aixeca acta d’un accident de cotxe); parla, com a molt, de suscitar-la en el lector.

Diu Carner: “Car, sense que ens n’hàgim adonat, la paraula oportuna ha tocat dins de nosaltres el caire d’una emoció oblidada”; per a Calvo això és una “curiosa inversió que anteposa, sense escrúpols, la fascinació filològica a l’experiència vital que hauria d’accionar-ne els mecanismes”. Deduïm que Calvo no està d’acord amb Sebastià Alzamora, que en un article salvava, del seu “donoso escrutinio” sobre l’obra carneriana, Lluna i llanterna; un llibre aixecat sobre una fascinació filològica mancada d’experiència vital (i de coneixements de xinès). En qualsevol cas, aquí tenim d’on ve allò de “posar l’efecte estètic al servei del llenguatge”.

Tanmateix: el vers donat carnerià ve a ser, si fa no fa, la inspiració. I Calvo, que dóna només una minsa cita dels articles carnerians, i ni tan sols els resumeix, escamoteja el veritable origen d’aquesta inspiració: “el soterrani sempre més o menys actiu en les nostres vides i que anomenem, ignorants que som, oblit. Allí es conserven, dissimulats però potencialment actius, tresors acumulats des de la infantesa”. Carner, entre això i el lector, interposa (més que no pas “anteposa”) una forma comunicativa, basada en les percepcions sensibles, la memòria, la imaginació i la intel·ligència (i, ja s’ho poden imaginar, amb aquesta varietat d’utensilis: el treball).

Calvo, doncs, desconfia del treball en el significant, veient-hi una amenaça (l’eixorquia) al significat; creu que hi ha un contingut essencial, central, embolcallat per un joc d’aparences prescindibles. Però que tanmateix aquestes amenacen aquell centre. Voldria experiència, i li fa nosa haver d’accedir-hi a través d’un text.

¿I els neos?, diran. Amics, d’això ja en vaig parlar…

P.S. DEL 26 DE MAIG: Per aquella cosa dels ramals inesperats que agafen les converses, poden veure com la cosa es ramifica aquí.

Mirant les coses de totes bandes

Posted in Antonio Gamoneda, El món coetani with tags , , on Mai 22, 2009 by joantdo

Fa molt de temps (concretament des del Dia Mundial de la Poesia) que volia dedicar una nota a l’estil amb què els Telenotícies parlen de la poesia. Per a això, havia recollit frases soltes de la notícia amb què, aquell dissabte a la Primera, van referir-se al Dia citat. Són aquestes:

“gotas de poesía impregnan diariamente nuestras vidas”,

“adjetivos magníficos y metáforas luminosas, que invitan a la fantasía”,

“inspiración en dosis pequeñas”,

“ligera de equipaje, abandona su cuerpo de papel para mostrar el alma”

Sempre m’ha sobtat el to: com si, per als redactors, parlar de poesia (i de cultura) fos una oportunitat per esbravar-se. I em sorprèn la ideologia subjacent. En favor d’aquesta notícia concreta val la pena recordar que parlaven de l’ús de recursos poètics en la publicitat (per això poden afirmar que “gotas de poesía…”, etc.). Però aquesta poesia que ens impregna és per a ells “fantasia”, “inspiració”, “adjectius”, “metàfores lluminoses” i “mostrar l’ànima”.

És a dir: un concepte de poesia com a expressió de sentiments (recordin què diu el mestre Jordi Vintró: “la poesia és sentiment”;  a banda d’una “pura demència”, deia ell mateix en una altra banda…), sense gaire relació amb la realitat objectiva, amb moltes figures retòriques però sense gaire control racional.

I, com deia, jo volia fer una nota sobre això, però la veritat és que només diria banalitats snobs. Tanmateix: recordin bé tot el que he dit: pel que sembla, hi ha una certa ideologia segons la qual els poemes tenen a veure amb el cor, amb les vísceres, amb l’emoció, combativa o tendra, amb tot això. Coses molt fàcils d’imitar, molt difícils de transmetre autènticament, i sobretot molt difícils de donar sincerament. De la intel·ligència, però, no se’n parla mai.

I ara llegeixin això. I no em siguin mandrosos, que els conec. Llegeixin-ho fins a l’últim link.

Els celatges de Foix

Posted in J. V. Foix with tags , , , on Mai 19, 2009 by joantdo

En la primera prosa del recull Del “Diari 1918, el protagonista visita uns monjos que pinten i repinten retaules vells, la visió dels quals li produeix una ebrietat exultant; en sortir-ne, troba un pagès, i amb ell es miren la boira; en ella veuen “arranjaments i figuracions immediats”. En la prosa “Ha plogut a bots i barrals”, del mateix llibre, després de ploure “la natura, vigoritzada, ha obert les parpelles amb reflexos maresos damunt la terra fosca”; la imatge assimila la pluja amb un son, passat el qual els ulls s’obren (tal com els núvols es dissipen per deixar passar la llum del sol), alhora que la humitat dóna els reflexos que, marítims, contrasten amb la foscor de la terra i el context muntanyenc del text. Es produeix altre cop l’exaltació; si abans en els retaules hi havia la representació d’un “aeròdrom en procès d’ossificació”, ara el protagonista marxa, endut per un “voler irresistible”, ” a la planella que domina la vall immemorial dels avions perduts i de llurs desferres retrospectives”.

A Foix no se li pot escapar que l’avió és un invent recent, i que la “vall dels avions” no pot ser, com a tal, immemorial. Així, quan Pere Gimferrer, al seu llibre de 1974 veu, en el joc entre retaules i boira, una simple oposició entre cultura i natura, potser oblida que, en altres llocs, Foix juga a fondre-les (sense oblidar, però, l’oposició fonamental). Així, en la prosa “El carter, esmarrit…”, en lloc d’una vila hi ha un “pla boscat” amb pals numerats, per on se senten veus; hi ha un mur, amb una porta que s’obre a un precipici, una vista aèria on es veu (no se’ns diu on) una estança plena de roba elegant (“vestits de nit”, “capells ornats amb flors”, “copaltes emancipats i supersticiosos”). És com si el paisatge natural fos una construcció, dissenyada motivadament, i en canvi el món artificial (producte de l’home) formés part del misteri.

A “Els partidaris del Sol…”, arriben de la mar els “roserars que, amb cremors de posta, fecunden els elements en amainar la tarda”; com succeeix en Carner, Foix es llueix especialment en la representació dels moments de trànsit, els crepuscles matutí i vespertí. Després escriurà que “la brisa suau, esvania, cels enllà, roses mòrbids i intranscrivibles”; i, pel matí, la “prodigiosa llum ginestera ha fendit la natura amb cossos, aigües, vents i les altres solituds”.  És interessant que els roses siguin “intranscrivibles”: allò que es transcriu és sempre una escriptura, però aquesta no pot ser transcrita; no, com a mínim, en el llenguatge verbal.

A la prosa “Res no és moridor, tot és etern…”, finalment, apareix la neu que, com la boira, “amb flamejants blavors feudals, reflectia formes inèdites”, i el protagonista du “còdols historiats amb espiadimonis i d’altres libèl·lules i flors escolars”. Còdols que remeten als poemes de pedra, l’obra segurament menys convencional de Foix, en la mesura que és l’ull de l’espectador qui troba, en allò que és un objecte natural, la bellesa poètica altrament producte d’una intencionalitat humana.

Ja en un text publicat el 1933 (“Venen uns i us diuen…”), Foix oposava tres nocions de la poesia, segons la relació entre la natura i l’esperit del poeta. Per a uns, “la natura és llur pròpia projecció”; per als segons, “la natura és el símbol ocult d’una bellesa morta”; per als tercers, finalment, “el món exterior, precari, és una deformació dels mons efectius que viuen en la realitat dels nostres somnis (…). La veritable coneixença poètica és obtinguda en el risc de l’aventura pels paisatges hipnagògics dels quals el paisatge material és un rebuig”

Comparatisme: beceroles

Posted in Josep Porcar, Publicitat subliminal with tags , , , , on Mai 18, 2009 by joantdo

Vegin aquest poema de Josep Porcar; si volen, per enllaç, si volen, tot seguit:

EXCURSIÓ

Als llançadors de llandes de cervesa enmig del Portell de l’Infern

Un riu de peus i rodes

desenterra pedres i morts.

No es saludarien en un pas de vianants

i gairebé s’hi reconeixen bisexuals

quan travessen a frec entreforcs, estimballs

i masades. Gamellons davall

de les balmes remullen la llengua

de cabres i àngels. Fagedes. Pinastres!

Com un exèrcit, les arrels formen

part només del paisatge, puríssima

decoració d’un prodigi incorrecte.

No ara sinó en l’altra vida,

més enllà de les primaveres de cartró

i les llargues vesprades d’encens i escapularis,

engolides ja totes les serps del coll,

quan comencen a exigir lleialtats

i somnis aliens, pares i mares

es menjaran els fills per inventar

que també ells han de sobreviure.

No ara, àgils amants de la farigola,

anellada sang, melics empeltats,

enlluernats per la llunyania de tot.

Semblen tan feliços ací, consagrant

un sender que no trepitjaran mai més!

Després del bleix s’esvaeixen

les alegries i una boca cega és

el cos afamat de cada ensenderat.

Pell avall, invisibles

nafres, udols, boira roja i el pes

del fang arrossegat a la sola

d’unes botes encara flamants, com si nits

i nits s’hi hagueren passat al ras, herois!

Ombres fartes, avares, absoltes

per voltors i falcons, ensucrades

per l’aiguatge d’un vespre rebentat,

a la porta del darrer mas s’arraïmen,

pacten i consignen les dreceres fitades,

descarreguen la vitualla i la canalla.

Demà la tornada, l’èmbol

i la tecla, les rates, la matança.

No tenen pietat, ni cor.

Tal com indica la dedicatòria, el poema està relacionat amb un lloc anomenat Portell de l’Infern, baixant de Fredes cap al pantà d’… perdó, de la Sénia. Aquí mateix l’autor en dóna imatges. Vegin ara un altre poema, el número 16 d’un cicle anomenat Les invectives, datat del 8 de juny del 2002. No està escrit al Portell de l’Infern, però sí després d’anar-hi, i tenint-lo al cap (ni idea, d’altra banda, del sistema de Porcar a l’hora de fer aquestes coses). Fa així:

Per estos roquissars, quan davalla la nit,

moren tots los records que masteguem

per endolcir les hores. Aquí jau

tot lo fred que l’hivern dins els artells clourà.


I més avall tot canvia, tot trem,

es torna opac. Allà no tinc cap rostre,

ni veu ni cap llenguatge: fera sóc,

amàs de carn tot sola, pur gemec.


I és allà, que vos veig:

vosaltres, fills de putes tots, mesquins

desésssers que us arrossegueu

per intesticis sens oxigen, llagoters


llims, fosc llaquim de subterranis flums.

Sucs només, greixosos cabells


en remolins de tinta,


petjades fòssils dutes pel corrent,

corpentes aixecades on les coses

devoren les paraules, somicant.


Lo vostre goig és este vol lleuger

de quan les coses s’esvaixen,

la nostra sang la que xuclem goluts

dels ossos dels difunts.


I per això, per tot això,

que quan arribe allà no em gire per mirar-vos.