Contes que no ho semblen

Poca gent s’hi ha fixat, però els llibres de relats de Manuel Pérez Bonfill apareixen amb una precisió gairebé tan matemàtica com la dels llibres de poemes de Narcís Comadira. Amb algunes branques d’olivera apareix el 1991; cinc anys després, Fràgils. I Carrer de només un el 2001. Abusos del ritual s’ha fet esperar una mica més. En aquest seguit de publicacions hi ha com una evolució. Dels llargs relats (connectats entre si per l’evocació de la circumstància històrica) passem als breus textos més lleugers que dominaven en el llibre del 2001. Abusos del ritual combina ambdues possibilitats: la lenta descripció de la misèria moral de la primera postguerra tortosina a “Ardor guerrero” (o fins i tot la recuperació del personatge de la Quimeta, de “La fira de sempre”), vora contes que són gairebé un simple acudit (com el de l’home que, per venjar-se de la seductora que va arruïnar son pare, s’hi casa).

I una altra mena de narracions, molt semblants a algunes d’Una discreta venjança, de Jordi Sarsanedas, que ja apareixien a Carrer de només un. Autoficcions que, a l’altra banda del model dominant (que Pérez Bonfill, per cert, domina a la perfecció; vegin el citat Carrer… i la seua explicació de per què aprendre llatí, o “Com un riu”, el millor text que s’ha publicat sobre el transvasament i altres penalitats semblants), no tenen argument, ni personatges; només un jo narrador que comparteix amb nosaltres dèries molt personals; micro-assaigs que de vegades parteixen (i en algun cas acaben) en motius ben banals. És el cas de “Generació perduda”, per exemple. O, en el llibre anterior, de “Beckettiana”, que, partint d’una recensió d’un llibre de Beckett, passeja pels versos de la Comèdia dantesca i pel poeta Carles Altadill. En un cas extrem, “De cucaferes“, ens parla d’un llibre inèdit (potser inexistent?) titulat La cucafera és de fusta, que duria el procediment al límit:

Vol aparentar -no ho sé cert- una mena atípica de dietari a penes mitjanament ordenat, una forma de magma, una lava, que discorre amb prou de llibertinatge, segons les seves pròpies lleis o manca d’elles; i de vegades s’emmotlla igual que el líquid d’un mineral incandescent, per crear, ja en fred, unes peces poc o molt estranyes – que també, per afinitat, poden constituir llibres a part, esqueixats del tot-, més o menys quotidianes, si fa no fa vulgars.

Allà, la ficció és la d’un autor, Manuel Pérez Bonfill, que ens convida a entrar en el seu estudi, a passejar-nos-hi, mentre ens va assenyalant coses diverses, tot d’elements aïllats que van construïnt una mena de sentit amagat, un punt de vista escèptic. De fet, el títol de “La cucafera és de fusta” seria una invitació a no creure les aparences, a reconèixer les construccions humanes allà on sembla que hi ha una naturalesa salvatge, a no tenir por. Tota una secció del nou llibre, així, es dedica a interpretar grafits de les parets dels carrers (entre elles, aquella mítica de “Per què augmenten els sous els nostres polítics?”, referida, naturalment, als sous dels nostres polítics…).

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: