Una contradicció (o potser només dues)

La poesia, diuen, és un gènere minoritari. En el sentit que ningú no en llegeix. Tot i que, a la que et despistes, la persona més inesperada ve i et planta davant la cara uns versets que ha escrit i que expressen el seu ésser més íntim. A la que et despistes una mica més, algú t’explica què és la poesia, i com ha de ser. Però poca gent en compra, ningú no en llegeix, i per tant poca gent gosa editar-ne pagant-s’ho de la butxaca.

En unes condicions així, certes discussions es fan absurdes. Més que certes discussions: certes intervencions en les discussions. Perquè hi ha gent (poetes) que defensen que (ells) són bons, i que la demostració de que són bons és que ja van per la segona edició (o tercera, o enèsima); o que fan un recital i omplen. Que tenen èxit. Que el públic no és tonto. Excepte quan es compra llibres d’aquell poeta fassilón. Però vaja, allò bàsic és que, si tenen èxit, és perquè són bons.

(Aleshores, vas i compares els quinze euros que costa un llibre de poemes normalet (o el preu gratuït dels recitals que es fan cada dos dies) amb els trenta que costa un concert (entenguem-nos: un llibre que tindràs tota la vida contra un concert que durarà una hora, potser dos). Els seixanta, posem per cas, que pot costar un concert al Palau Sant Jordi.)

I, per tant, un dels més grans creadors del nostre temps passarà aviat per casa nostra.

Advertisements

5 Respostes to “Una contradicció (o potser només dues)”

  1. Estimat Palumbus Columbus: ja saps que, al nostre país, solament són poetes aquells qui publiquen; per publicar has de guanyar premis; si no guanyes premis, aleshores no existeixes… Pots restar finalista, rebre accèsits, dit de forma amable i pulcra, besar l’oblit.
    La teua obra existeix (és clar), però no es llegeix, llevat del cas que la publiques a la xarxa ( a priori, desvalorada). Potser algú pensara quan prens aquesta iniciativa: Ostres, qui es creu aquest noi/a?

    Pot donar-se el cas que algun dinosaure (no ho dic en sentit despectiu) sagrat es fixe en un/a poeta, aleshores el sol escalfarà els seus dies i la vida social s’eixamplarà en recitals, invitacions radiofòniques, entrarà a formar part d’una nova vida, d’una nova colla que fitxarà en espectacles culturals… En cas contrari acaronaràs les garroferes mentre et canten els teuladins o els núvols et fan carasses…

    Si algun editor generós vol arriscar-se, haurà demanat informes previs, haurà preguntat al poeta sacralitzat pel poeta novell i la seua destinació restarà en les mans del primer… Si donés una opinió negativa, desafeccionada, és a dir, que no fa el pes et tornaran abraçades les ombres; restaràs al castell interior, engrillonat a màgiques panderoles i grogues papallones reines de la foscor…
    Si, prèviament, t’han catalogat, la teua destinació pot córrer la taronja jove o caure esclafada i marcida per la gravetat. Esdevindràs vida futura i anònima al camp.

    La pregunta total serà: què passarà si no vas mai a concerts perquè no tens els “quartos”? Compraràs llibres de poemes, o, potser, els crearàs?

    Ja saps, Palumbus…

    Una abraçada no gens reial… més aviat real d’aquest Príncep de les milotxes…

  2. palumbuscolumbus Says:

    Altesa,
    encara estava donant-li voltes a la qüestió de si l’opinió de Blanchot val tant com la de qualsevol que passa pel carrer, i vet aquí que em regala un post desenvolupant detalladament, i jo no el contradiria, un tema que tanmateix era secundari, citat de passada al post. Allò bàsic era una mena de fal·làcia on caiem sovint, que és la de que el ressò del públic és un argument plausible a favor de l’èxit real. No me n’aniria cap a la posició contrària (una obra tampoc no és millor perquè en frueixin quatre gats), però cal admetre que perdo hores i diners en una tasca i unes aficions que són minoritàries. Jo, posem per cas, podria entendre que Britney Spears ens vulgui convéncer que canta bé basant-se en el fet que molta gent es compra els seus discos; però gent que ven ¿mil? llibres, no. És per aquí que anava. Em toca defensar-me de maneres més el·laborades: defensar la complexitat formal, la riquesa de pensament, tot això.
    He dit que no el contradiria, però deixi’m buscar-li les pessigolles. Així passem l’estona. Quedar finalista, rebre accèssits, no significa besar l’oblit. Per contra, jo he arribat a tenir la sensació que, en molts de premis, el guanyador és per compromís però el finalista ho és per mèrits. Perquè, llegits tots dos, a mi el que m’agradava era el finalista.
    No crec tampoc que l’única forma de publicar siguin els premis. Mal estaríem! Ara, a mi em costa parlar-ne malament, dels premis, perquè fa catorze anys que no en guanyo cap (bé, vaig guanyar-ne un fa cinc, però tinc motius per pensar que només m’havia presentat jo!). Aleshores, hi hauria la sospita fundada que faig com la guineu amb els raïms.
    Però si que he conegut membres de jurat de premi: gent que es dedica a les seves feines, a la seva família, però a la qual un bon dia li arriben cinquanta originals que s’ha de llegir, valorar i jutjar en un mes. No ho veig gens envejable; ni tenint la millor intenció del món no crec que puguin donar un veredicte just.
    Per altra banda: entenc perfectament que algú digue “qui es pensa que és?”. O el plantejament segons el qual només són poetes els qui publiquen; tot i que, més aviat, jo estaria d’acord amb una altra perspectiva. Un és poeta, crec, quan els altres reconeixen que ho és (no és gaire difícil que ho facin, no cregui), però no ho és pel simple fet de creure’s que ho és. Sí, després hi ha filtres, mecanismes excloents, més o menys raonats, més o menys estúpids. Igual com un lampista és lampista quan la gent confia que serà capaç d’arreglar llums.
    Vostè planteja com a alternativa l’atenció d’un “dinosaure”. La vida social, vaja. També em costa posar-m’hi, perquè en aquest cas potser m’enxamparia en una flagrant contradicció (i ja en serien… m’he perdut); jo vaig a recitals, vaig a presentacions, tinc amics que escriuen, algun amic editor, etc. Potser no és la situació òptima (però per sort tinc el calaix de baix curull). Per tant, ara faré d’advocat del diable: parla vostè sobre filtres. Ja li he dit que no crec que els premis siguin, per la seua pròpia naturalesa, un filtre fiable: però no crec que la manca de filtres sigui gaire adequada.
    Nova contradicció: dic que la manca de filtres no em sembla gaire adequada des d’un espai que, amb esperit DIY (altrament dit Juan Palomo…), he creat jo sense demanar comptes a ningú (l’únic filtre: poder pagar-me un ordinador, una connexió, unes hores… ser un petitburgès, vaja), sense cap filtre. Però és que justament, com a lector d’internet, sóc molt conscient (i el senyor Albert Forns, justament ahir, en parlava) de com hi ha una saturació d’informació no filtrada que fa molt difícil trobar alguna cosa.
    Per això mateix, l’opinió d’una altra persona em sembla el millor filtre. I si és un “dinosaure”, possiblement sigui el millor cas. Si s’hi pot confiar, és clar; si vol ser un mestre, i per tant deixar-me ser jo mateix, i no un model. L’opinió de dos, encara millor; de tres, de quatre. I així tornem al cap del camí; quan n’hi ha moltes, ¿què?
    En fi, que partíem d’una contradicció i acabem en un dilema.
    Una forta abraçada,
    p.c.

  3. Això del guanyador i del finalista ja ho havia escoltat en algun lloc. Hem de pensar que no sempre és així. Això ens porta a una nova pregunta: qui/què és un guanyador?
    De vegades per guanyar , cal perdre…però no hauria de ser així sempre. Com tampoc no és molt lloable veure com sempre guanyen els mateixos. Jo, personalment no envege ningú, sóc feliç tranquil·lament al meu principat petit, envoltat de llibres de llom vermell i d’altres diccionaris; però veus alguns curriculums i tremoles perquè arribes a pensar…. Aquest ho té tot, què li falta posseir?
    I somrius i dius: la profunda pau de la meua abraçada.

    Pel que vostè diu de la situació no gens envejable d’alguns jurats li puc assegurar que hi ha de tot; Ser príncep t’atorga aqueixa possibilitat i veus una fauna i flora molt diversa… De vegades la crematística apareix per una escletxa, d’altres és qüestió de noms, d’altres, qui dius ha escrit això – i poden arribar-se a fer travesses, balanços de guanys i pèrdues…- però, vinga, no siguem tan caïnites. També he vist l’ocell perdut de l’ètica desintegrat… Però bé, “humanum est errare”, es deia així, no Palumbus?
    Li he de dir ocell volador -compartim el gust pel vent- que també he anat a recitals i he pronunciat humils paraules… car, tot i ser un Príncep, patisc vergonyes. També tinc un conegut editor -d’ell justament vaig memoritzar la frase ” Si no publiques, no existeixes…” Però no el vaig creure, vaig perdre aquesta fe cega; la literatura no té res a veure amb el pes dels llibres, ni els volums reals, ni els comptadors de lletres… Déu ens guarde!
    Estic d’acord que s’ha de proposar algun filtre, per desgràcia el meu treball es una metàfora del filtratge (de vegades els posen les mateixes editorials; elles tenen la seua gent, els de casa… ) però no malinterprete les meues paraules, com si volguera col·locar-les totes en un mateix sac… Els sacs fan por… i això no m’agrada; preferisc la bogeria d’un cel blau emmidonat d’on cauen cristalls d’amor, d’aquells que no fereixen…

    Amic, podríem quedar per fer un vol, no creus?

    Abraçades d’aire…

  4. palumbuscolumbus Says:

    Ei, el seu comentari ha quedat en quarantena una estona (encara no sé si gaire grossa) perquè la maquineta l’ha identificat misteriosament com a spam, no per voluntat meua.
    Vagi bé!
    p.c.

  5. […] Suposo que ja veuen, cap al final, una contradicció on potser em perdo. Però no és res seriós: només cal que pensi en J. V. Foix per retrobar la mateixa doble negació i que tot em sembli comprensible. El problema és, potser, que d’una banda la “poesia ortodoxa” tingui el problema de moure’s dins un temps lineal, i de l’altra tingui el problema de no estar al dia. I que, si es tracta d’abandonar la linealitat temporal, calgui fer-ho mitjançant un prefix que significa “després”. Encara més: no sé si em crec, tal com diu ell, que en el fet que la poesia espanyola no està al dia “está el origen de su poco interés para el público”. ¿Quin públic, concretament? […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: