Arxivar per Mai, 2009

Una contradicció (o potser només dues)

Posted in Dilemes, El món coetani with tags , , , on Mai 16, 2009 by joantdo

La poesia, diuen, és un gènere minoritari. En el sentit que ningú no en llegeix. Tot i que, a la que et despistes, la persona més inesperada ve i et planta davant la cara uns versets que ha escrit i que expressen el seu ésser més íntim. A la que et despistes una mica més, algú t’explica què és la poesia, i com ha de ser. Però poca gent en compra, ningú no en llegeix, i per tant poca gent gosa editar-ne pagant-s’ho de la butxaca.

En unes condicions així, certes discussions es fan absurdes. Més que certes discussions: certes intervencions en les discussions. Perquè hi ha gent (poetes) que defensen que (ells) són bons, i que la demostració de que són bons és que ja van per la segona edició (o tercera, o enèsima); o que fan un recital i omplen. Que tenen èxit. Que el públic no és tonto. Excepte quan es compra llibres d’aquell poeta fassilón. Però vaja, allò bàsic és que, si tenen èxit, és perquè són bons.

(Aleshores, vas i compares els quinze euros que costa un llibre de poemes normalet (o el preu gratuït dels recitals que es fan cada dos dies) amb els trenta que costa un concert (entenguem-nos: un llibre que tindràs tota la vida contra un concert que durarà una hora, potser dos). Els seixanta, posem per cas, que pot costar un concert al Palau Sant Jordi.)

I, per tant, un dels més grans creadors del nostre temps passarà aviat per casa nostra.

Anuncis

Tabac

Posted in Carlos Barral, El món coetani, Josep Pla with tags , , , , on Mai 14, 2009 by joantdo

Feia temps que volia compartir amb vostès una observació de Carlos Barral, publicada el juny de 1981. Comença explicant una anècdota: en un aeroport, un passatger descobreix que li han venut un bitllet per al sector de no fumadors. Es queixa, intenta que el canviïn de lloc i finalment, a base de ser directament impertinent, ho aconsegueix. Barral aleshores explica en quin estat es troba la prohibició del tabac als Estats Units:

Esa cruzada antitabáquica, por otra parte, ha engendrado una especie de paranoicos sumamente abundante que emplean buena parte de sus disponibilidades de conversación en el apostolado de la higiene y en convencer a todo hijo de vecino de que dejar de fumar es una suerte de resurrección espiritual y física que renueva para siempre la imagen del mundo y de nuestro papel en él. No se trata solamente de que el haber dejado de fumar mejora la salud y prolonga la vida, sino de que la vida es mejor y el mundo más hermosos cuando la viven y lo ven los que no fuman. Unos pelmas intolerables. (…)

Desaconsejar el tabaco es cosa distinta que reprimirlo y convertirlo en materia de execración social. Probablemente no existen en el mundo fumadores habituales que no sean conscientes de que el tabaco es agente patógeno y de que su adicción les hace daño, algun daño. Está bien que las instituciones sociales difundan noticias detalladas sobre la peligrosidad del tabaco, pensando en que, aunque todos los fumadores saben que el tabaco es malo, algunos no se dan bastante cuenta del grave riesgo sanitario que fumar implica. Pero no está bien que esas instituciones pasen por alto la dignidad de la costumbre de fumar y sus incidencias en la cultura social. Fumar, por lo menos desde mediados del siglo XVIII, es parte importante de la cultura gestual de las sociedades occidentales. El acto de fumar tiene para muchos estrecha relación con los mecanismos de estímulo de la atención, de los arranques de la reflexión o de la imaginación, y forma parte del código de gestos con valor semántico en la relación entre las personas. Todos sabemos que el que ha dejado de fumar sufre frecuentemente una especie de castración en sus hábitos expresivos que se hace notoria y desagradable a sus interlocutores. La pipa forma parte del disfraz de simpatía y de las armas de seducción de muchos personajes, y el cigarrillo otorga a las manos frecuentemente una excusa para demostrar su vivacidad en situaciones en que la inmovilidad es agresiva o proclama la indefensión. Fumar es insalubre, pero no absolutamente malo, y estaría bien que alguien se lo recordase de cuando en cuando a los que programan campañas de regeneración higiénica de las sociedades. Sus campañas convencen a muchos e impiden que muchos más contraigan un vicio seriamente perjudicial, pero engendran, como se ve, locos apostólicos e irritantes, irrespetuosos para con una vieja y noble forma de cultura social.

Hi podem estar més o menys d’acord; de tota manera, allò interessant és la manera com Barral, oposa al pragmatisme sanitari una mena d’estètica (gestual, cortesa) de les relacions. Jordi Jové, en el magnífic pròleg del llibre, recorda una frase de Ferraté: “estudio de ademanes”. El primer té de la seua banda l’objectivitat (fins que no es demostri el contrari), i Barral ho concedeix; però defensa, per la seua banda, la relació del tabac amb la reflexió, la imaginació i l’expressió. Una mica com quan Pla, a la televisió, parlava de la necessitat del cigar per trobar l’adjectiu.

Discontinuïtat

Posted in Manuel Pérez Bonfill with tags , , , on Mai 13, 2009 by joantdo

En alguns relats de Manuel Pérez Bonfill apareixen llargues enumeracions (de vegades, pàgines senceres); és com si l’autor fruís pel simple fet d’anomenar. Així, per exemple, quan en un moment determinat, dins una comparació, podria limitar-se a dir “animals de presa”, els enumera tots (tords, guatles, estornells, etc.) de manera exhaustiva, oblidant-se del referent real del símil (que són els soldats republicans) i fins i tot de l’argument. Són moments, de fet, que trenquen el marc de la representació, posant el llenguatge en primer terme.

Altres vegades apareix una digressió. Així, al conte “Biquinis”, un seguit de pàgines giren al voltant del “melic”, amb una exhaustivitat enciclopèdica. O apareixen llargues descripcions d’un detallisme obsessiu:

els peixets vermells, taronja, grocs, o grisos amb ratlles fosques, estrafent zebres o tigres, que irisaven l’aigua amb petites moles d’un extrem a l’altre de l’estany artificial, inútilment, estúpidament removent una mena de suc espesseït pel llot del fons i un podrimener de deixalles i fullaraques, canviant de lloc, escorcollant una altra zona, per a tornar, a la fi, al mateix punt de partença, sense finalitat aparent, sense objectiu, a poc a poc i amb obsessió, a remolc de l’imprevist, tal com un caprici de la naturalesa i de l’instint.

I molt sovint, sobretot en els primers llibres (on els relats eren més llargs) hi ha ruptures en la linealitat; és com si el text s’hagués compost ensamblant peces soltes. Així, “Furtiu” alterna fragments del present del protagonista amb fragments del seu passat, quan anava a parar el filat. La contigüitat, aliena al fil temporal, que s’estableix, desvetlla nous sentits: el nen que en voler caçar un conill és atrapat a la trampa parada pel seu oncle conviu amb l’adult que se sent observat i jutjat:

Es neguiteja. S’aclapara considerant que ser viu és estar condemnat a gestar alguna cosa. “És per això”, barrina, “que a tothora ets en perill que et vigilin, que t’indaguin, que t’escorcollin fins al moll dels ossos”

Hi ha també un joc amb les mirades: la del conill agafat a la trampa infantil, els ulls profunds de la noia que va rebutjar el protagonista, ell mateix mirant les veïnes: “els ulls són com els traus de la nostra armadura carnal, que ens permeten abocar-nos a l’exterior”. Però més tard:

Una nineta desorbitada – un trepant que tot ho travessa -, que, a frec de la reixeta prova de penetrar en el pis i descobrir-lo, a ell, en la seva més despullada intimitat, amb una finalitat que no entén, que se li escapa, però que imagina paorosa (…). No es nota els peus, enclavats al mosaic, els genolls li fan figa: la pupil·la que el fita el fascina.

En el conte “Fràgils”, s’encadenen una sèrie de discursos incoherents; finalment descobrim que són els monòlegs dels pacients d’una clínica mental. Tot és així: el desordre acaba donant compte de l’existència d’un narrador, d’un demiürg en l’ombra que determina la disposició dels fragments, movent els personatges; uns titelles immersos en un univers que els supera (fins i tot en un relat lineal com “Deixalles”).

Comadira i la manca de puntuació

Posted in José Ángel Valente, Narcís Comadira with tags , , , , on Mai 11, 2009 by joantdo

Excepte els imprescindibles signes interrogatius, el llarg poema “Quarantena”, de Narcís Comadira, es presenta sense signes de puntuació. Aquest tret, combinat amb els encavalcaments, provoca un estranyament de les relacions sintàctiques, visible ja en els tres primers versos:

Viure en un país informe

com aquest Catalunya la forma

¿té per ella mateixa algun sentit?

Aquí “la forma” resta despenjada de la interrogació dins la qual resta inclosa (a través el pronom “ella”), com si més aviat tingués relació amb “Catalunya” (que també podria ser aquella entitat del sentit de la qual dubta qui parla, forçant una mica les coses). Hi ha un moment de vacil·lació que ens obliga a alentir la lectura, a tornar a llegir cada vers en relació amb l’anterior, a ressituar els elements; pel camí es desperten preguntes que no ens havíem fet en primera instància.

Però també hi ha la ficció d’un discurs immediat. Una pura versemblança: podríem estar hores discutint si el pensament té signes de puntuació. Sigui com sigui, l’efecte és creïble: qui parla en el poema encadena associacions, com si girés entorn d’un petit grup de temes: l’amor carnal, la memòria, la bellesa, etcètera. No en va el títol del poema és ambigu. D’una banda, la quarantena era el període de quaranta dies en què els viatgers procedents de zones epidèmiques eren aïllats, i d’aquí deriva l’expressió “posar en quarantena”: diferir l’acceptació d’una creença en una cosa fins a assegurar-se de la seua certesa. Però la quarantena és també l’edat de quaranta anys (i en el mateix llibre de Comadira, el poema “Eine Kleine Nachtmusik” acaba amb una pregunta: “Als quaranta, ¿què més?”.

Hi ha una relació encara més evident entre el poema llarg i la resta de poemes del llibre En quarantena. Un d’aquests poemes, tot sencer (és una quarteta), apareix citat al final del poema:

Adéu la pell lleugera

on els ulls s’emmirallen.

Per baixar al fons del pou,

guanyar pes, ser una pedra.

Apareix entre cometes, però (subratllant la seua condició de citació), i sense punts ni comes ni majúscules, com la conclusió del poema. El títol de la quarteta exempta és “Bons propòsits”, com els que hom fa en el traspàs a un nou cicle temporal. Per això el poema no camina gaire lluny del cicle de poemes de José Ángel Valente al seu ninot Pancho; ni, és clar, dels diversos retrats del llibre Àlbum de família.

Per això mateix el temps és central: en el centre del poema, gairebé recordant-nos que Comadira també és pintor, hi ha una epifania:

per un moment veig una llum manyaga

que envolta i endolceix

aquest ram olorós de fonoll i llentiscle

que es filtra entre les fulles carnoses i les inflorescències

i en fa estrelles d’estius i de nostàlgia

i de cop tot és clar

tot es fixa perfecte dins l’instant

La mirada, venien a dir els versos anteriors, s’ha d’adreçar a la llum interior amb què les coses malden per existir; però els versos següents introdueixen una interrogació:

¿és solament la llum l’autora del miracle?

¿o és aquest component de dolor que el meu cor

d’allò que ja és perdut treu i en fa una corona

per tot allò que es perd i així coronat

de la seva virtut essencial que és la de ser fugaç

és comprès plenament i així fet immortal?

El problema, com en Carner, o com en els sonets de Foix, és saber el lloc d’on ve la bellesa (o, en el cas foixià, les imatges funestes): de dins, o de fora. Qui parla a “Quarantena” postularà que la comprensió, lligada a l’amor (desvinculat d’un desig sexual que abans, proustianament, s’ha descrit com pur artifici tàctic), és la clau de volta per viure dins la manca de forma. Però dins la fuga sense fi que és el poema, fins i tot aquest postul·lat acaba emmarcat per l’únic signe de puntuació resistent en el text:

¿el nostre amor és també una caseta

amb tots els noms equivocats a cada cambra?

Guia de lectura (1)

Posted in Autocrítica on Mai 8, 2009 by joantdo

No els havia avisat: això és un work in progress

Reescriptures (3)

Posted in Andreu Vidal, Jaume C. Pons Alorda, Pau Vadell with tags , , , , , , on Mai 7, 2009 by joantdo

El poema “Els dies histèrics (un nou ordre)”, de Jaume C. Pons Alorda, fa així:

Destruïda s’esberla ara

la roda roent dels dies

com un cadàver fràgil, sincer, demacrat

per l’òxid

dels seus propis mecanismes.

La llet no surt

de les sines pansides; res no es

podreix i es manté

en la lleugera indiferència; els arbres

no arrelen, es clouen talment mòmies de llum quietes

sobre les pedres de l’ofrena;

els excrements no fugen

dels cossos

que els rebutgen.

Tot

el que hem escrit

és sols un espasme fetal imaginari.

Tingues

sempre present, Andreu,

que ni tu ni jo mai no naixerem.

“Azbe”, poema d’Andreu Vidal del llibre Els dies tranquils (per cert, no es capfiquin gaire buscant a quina mitologia no estrictament privada pertany el títol; ve d’una marca de claus), fa així:

Calla, Azbe, i escolta

aquest silenci vast,

ferit d’aromes i colors terribles.

Ara és el temps

que els arbres s’equivoquen

i els ocells, desesmats,

mosseguen les tres cares de la nit.

Ningú no resa

dins la casa dels somnis.

Ningú no cau pels escalons del cel.

I la precisa

maquinària del temps, fulgent prodigi

de peces i engranatges, va girant

de cap enrera,

roent, xerriquejant:

Torna la llet

a les sines pansides; lentament

la carn es despodreix i les arbredes

arrelen cap al cel;

la llum

retorna cap al sol, passant la lluna,

i un déu de pedra

sura sobre el mar.

Tu i jo,

dolça i tràgica Azbe,

encara no hem nascut.

En una altra banda, com al final del Llibre de les virtuts, apareix algú fullejant una revista de moda. Cilici, de Pons Alorda, abunda en aquestes apropiacions, concebudes com un diàleg amb els morts (tot i que la “gran llàgrima solar” del cinquè poema d'”Autòpsia” em remet, fins on jo sé, a un poeta en principi viu, Joan Tomàs Martínez Grimalt: “gran llàgrima solar / devorant la cara oculta / del satèl·lit”); per molt que en el primer poema del llibre el jo poètic en dubti, considerant-ho un “patètic / joc literari”.

Morts que per la seua banda dialogaven amb altres morts. Com Andreu Cloquell esmenant “El mutilat” de Gabriel Ferrater, com si esmenés (amb bossa de plàstic? sense?) la seua fi. Mentre Pons Alorda, a Els estris de la llum, esmena novament Cloquell:

Perdona’m, però t’equivoques.

Les taules sí són de marbre.

El vi sempre ha estat blanc.

Ja pots descansar en pau.

La inversió absoluta, de tota manera, delata un neguit. Un problema gairebé generacional. El de saber com continuar, què fer amb la tradició rebuda. Tots aquests llibres s’omplen de citacions, de lemes, de dedicatòries. Hi ha com un desconcert respecte al punt de vista que cal adoptar respecte al passat. ¿Continuar? ¿Trencar? ¿Com trencar amb un passat immediat que es pretenia rupturista? ¿Cal seguir continuant amb una tradició que en si ja no va canviar res? Diran que és un problema comú a tots els poetes adolescents mínimament ambiciosos; però intentin respondre la pregunta després d’un segle d’avantguardes (i transavantguardes). Vegin-ho, perfectament expressat, en un poema de Pau Vadell:

Ningú no ens diu la veritat, i jo vull creure.

Tenc set de la font rajada.

Les generacions, rates en descomposició.

Plàstiques figuratives, dins sobres de neoprè.

Vull creure en la literatura que no retura.

Vull creure en l’avorriment

com a despulla d’un escrit que s’elimina per ell mateix.

Ningú no ens diu la veritat, i tenc tanta set,

que em beuré les ferides del llenguatge.

(recomanacions per a la lectura d’aquest
poema: agenolla’t davant d’algú major que tu.
Posa cara plorosa, plora o tira’t un pitxer
d’aigua a sobre. Després, com si imploressis
pietat, amb veu fràgil però amb energia, vés
cridant, fent alts i baixos. Si l’emoció és molt
forta, per no contenir-se, finalment digues:
“Oh, my God!”)

Edip a l’inrevés

Posted in Max Aub, Postil·les with tags , , on Mai 6, 2009 by joantdo

Las buenas intenciones era, en principi, un descans que Max Aub es va prendre enmig de la redacció del cicle de novel·les sobre la Guerra Civil ( el Laberinto mágico, format per sis novel·les). La idea era fer un pastitx de Benito Pérez Galdós; per a això, l’arrencada és lleugera, gairebé frívola: el pare d’Agustín Alfaro ha deixat prenyada una noia, a la qual s’ha presentat donant el nom de son fill. Per evitar l’escàndol i el disgust de sa mare, Agustín, un viatjant gris, pusilànime, accepta casar-se de penalti amb la mare del seu germà bastard, a qui no coneix de res. I en algun moment de la redacció la idea de descansar, de fer un simple exercici d’estil sobre un embolic sentimental, es modifica; finalment, la novel·la s’endinsa en la Guerra Civil, com si, realment, no pogués sortir del laberint. I en aquest moment, Agustín Alfaro desapareix, finalment enamorat de Remedios, mentre son pare s’integra dins el bàndol dels vencedors i assoleix la culminació del seu triomf social.