Escriure furibundament (digressions i feits)

A bou passat, podríem dir que aquella febrada anomenada “Unstoppables” va ser poca cosa més que una actitud, una manera de presentar-se en societat per tal de veure què cau. La tècnica era la desqualificació llampant, dins el marc de la frase lapidària, contundent. Els hereus directes, que hom anomena “descarats”, han girat el mecanisme com si fos un mitjó. En lloc d’atacar Carner, enlairen una figura determinada (Pla, Bauçà), la pasten, la utilitzen per a difondre la pròpia visió, o per inventar la pròpia actitud.

Per això, si el gènere dominant dels imparables va ser la columna periodística, ara domina la ficció autobiogràfica assatgística. O, per ser més precisos sense ser tan concisos, el precipitat de tota una sèrie d’experiències prosístiques que podrien començar amb el Marcel de Proust (o potser amb l’enigmàtic narrador  homodiegètic del principi de Madame Bovary). O amb la distància ambígua de Rousseau. Una ambigüitat tan interessant a l’hora d’assatjar noves vies per a la representació com a l’hora d’esquitllar-se.

Perquè el context és també el d’una època en la qual accedir a la informació és més fàcil que mai, però alhora predomina la xerrameca. I l’esquitllar-se és una habilitat bàsica en la xerrada de bar. En la xerrada espanyola, naturalment; la del “sostenella y no enmendalla”. Perquè al cap i a la fi, ser descarat, no tenir manies ni complexos, no és altra cosa que l’actitud de la que sempre s’han enorgullit els castellans. La que els permet aprendre abans l’anglès que el català. Allò anomenat la “chulería”. L’art de dir-la grossa, sabent que la cosa no tindrà cap conseqüència. Quelcom que d’altra banda només sorprèn al nord del Coll de Balaguer.

El més sorprenent del cas ha estat la recepció: des d’un Guillamon que sembla fer esforços per no alimentar el troll altre cop fins a tot de gent que aplaudeix embadalida, de manera conformista, justament “l’inconformisme”. Alguns que volen pujar-se al que endevinen que és el pròxim tren. Gent que, arribant a l’insult, s’encenen més que els propis descarats quan aquests són discutits. Una celebració que s’autoinclou en un “nosaltres” oposat a un “ells”: llibres “que cal llegir amb una armilla salvavides” contra “lectors potencials sodomitzats per anys d’impostures”, “implacables” i furiosos contra “pedants” i llepafils.

Una mena de consens aparent que em fa pensar amb un sospir en el comentarista que deia que el rebuig que podia provocar algun d’aquests autors era la senyal de la seua vida, de la seua vigència. Com si hom no pogués ser descarat amb els descarats. Quan, posats a ser conseqüents, potser valia més posar-los en qüestió, dubtar sobre els seus plecs de cofoisme, la seua poca elegància, la manca de rigor i autocrítica, l’amateurisme; el nihilisme de fons (no el nihilisme que proposava Nietzsche, sinó el que diagnosticava) de tot plegat. Una sèrie de qualitats que tampoc no sóc cap gran novetat al país. La novetat potser és que, en lloc de fer les coses amb els peus (la defectuositat que Bauçà considerava un “senyal d’identitat” catalana) ara es fan amb un parell de collons. Potser, com diria Fuster, els de la vaca.

Però és clar, és tot xerrameca. Ganes d’arreglar el món per passar l’estona. I jo el primer. Per molt que m’angoixi que algú digui que no veu cap altra manera d’escriure.

[Tot el que hi ha fins ara és un afegit del 29 de juliol de 2009. La primera versió d’aquest post la dono tot seguit en cursiva. No n’estic gens content. Jo pensava que calia atacar avançant per l’esquerra, i vaig caure en alguna relliscada. Fins i tot vaig emprar malintencionadament alguna cita treta de context. Amb el temps també em demano “per a què?”. En el fons jo no pertanyo al món al qual la novel·la fa com a que planta cara mentre se’l mira amb desig. La batalla aquesta no va amb mi. D’aquesta versió primigènia que esborraria amb molt de gust, però, deriven tots els comentaris que veuran més avall.

I una rectificació, això .

A bou passat, podríem dir que aquella febrada anomenada “Unstoppables” va ser poca cosa més que una actitud, una manera de presentar-se en societat. Del pal: “Miquel Bauçà va començar a morir el set de febrer de l’any 1940. Els anys immediatament anteriors, un munt de compatriotes seus havien perdut la vida a la Guerra Civil. Educat i respectuós, va deixar que tota aquella gent acabés de morir per començar ell”. Això és part d’una contraportada, i del primer paràgraf d’un llibre de narrativa. Com que la persona que escriu això i la persona que ho edita així el que busquen és moure sarau,  ja em perdonaran si els dic que s’espavilin i endevinin de qui parlo. No en penso fer més publicitat, que aquí només hi som per passar l’estona, i jo el primer.

El llibre en qüestió comença plantejant el fet que Miquel Bauçà no va ser conegut fins que no va morir. El criteri segons es considera que Miquel Bauçà és conegut és: sortir a TV3. D’acord amb això, l’autor planteja una teoria: “Com a contrapunt a la impossibilitat de ser considerat un clàssic vivent, tot escriptor català té més o menys assegurat un dia de glòria pública, concretament l’endemà del seu traspàs”. La teoria, però, falla. Hi ha escriptors catalans que són clàssics vivents: si són paralítics, si saluden somrients als concerts de Lluís Llach, si se’ls ha mort la filla (aquesta va en memòria de la gent que va morir a la Guerra Civil, és clar), si fan recitals amb barret de copa i movent la mà aixins, etc. Fins i tot n’hi ha que són a la Real Academia. I són vius. I surten a TV3.

Per altra banda: en la canònica antologia de Castellet i Molas de l’any 1962, Bauçà hi és. Cosa que és una anomalia en tota regla; però hi és. En alguna altra antologia posterior, i ben restrictiva, també. ¿Bauçà no era conegut? Tan poc com ho són Feliu Formosa, Pascal Quignard, Blai Bonet, Narcís Comadira, Antonio Gamoneda o Jacques Dupin. Cap d’ells surt a la tele.

Una cosa és certa: “els escriptors del país i el país en ple van ser bauçanians durant un parell de setmanes” (el criteri per definir “el país en ple” és, naturalment, TV3), cosa que a l’autor li va fer pensar “que definitivament havíem superat el noucentisme”. Tenint en compte que la mateixa cerimònia té lloc cada cop que mor un prohom, o pronoi, o espècie alada, cal pensar que, si aquest cop (i no quan Montilla va despedir-se de Palau i Febrer, per exemple) superàvem el noucentisme, no era per l’òbit, sinó per la qualitat del traspassat. L’afirmació es deixa anar així, però no es recull en cap moment.

(L’autor, per cert, s’entreté fent rimes internes tot i fer un text en prosa: “I això si té sort i cau en gràcia al dactilògraf que munta guàrdia a la redacció de La Vanguardia…”; “poetes i paletes”).

Hi ha un gran tema: l’actitud de Bauçà. Per a l’autor, pareix un misteri, abans de decidir que és la mateixa actitud del seu veí d’escala: no voler ser escriptor. Al respecte, l’autor introdueix la noció de “feit” per tal d’apropiar-se d’una suposada característica de la literatura medieval: “la indistinció entre realitat i ficció”. “Feit”, naturalment, remet a les memòries de Jaume I, que no parava gaire compte a manipular la realitat (o sigui, mentir per tal de mantenir el seu poder, o aconseguir-lo). Podria remetre a les cròniques de Bernat Desclot o a la història de Titus Livi (la historiografia, ja se sap…), però l’autor pensa en Jaume I. Ara bé, ¿”ficció” equival a “mentida”? O no és més aviat una situació comunicativa dins la qual la consideració veritativa està suspesa, igual que la incredulitat? Més endavant, com a bon epígon de Baudrillard, afirmarà: “La realitat és fingida, inventada. La realitat és voluntària. I millor que sigui així”. Si la invento jo, és clar…

L’autor, però, comença a donar-nos “feits”. La rulot i el fet de viure a l’oficina on treballava:

Feits com aquest situaren Bauçà, post mortem, en la categoria de mite literari. Però Bauçà no és simplement un mite, és alguna cosa més [retinguin aquesta frase]. (…) La Barcelona lletraferida i periodística anava plena d’anècdotes similars durant les setmanes en què el país va ser bauçanià.

L’autor té una por: ser inclòs dins la colla de gent vulgar que va descobrir Bauçà a TV3; per això ens explica com va descobrir ell a Bauçà. Abans que morís, naturalment.  Va ser al Bar Urgell del carrer ídem de Barcelona mirant culs amb un amic (editor, per cert, del llibre) que li va dir que Bauçà era un gran narrador que havia acabat un llibre dient: “Déu meu, sort que de jove havia après a pelar-me-la”.

Després d’això, i quan ja començava a interessar-nos, l’autor fa una digressió sobre la fascinació pels Estats Units. Pel camí, deixa una consideració interessant, però limitada, sobre el fet que “alguns prohoms de la màfia siciliana (…) van plagiar l’estratègia americanista dels catalans”; tinc un amic romà que de quan en quan em diu: “Tu recorda que Sicília, a l’Edat Mitjana, va ser dels catalans!!!”. O sigui que l’autor potser podria investigar per aquí, si vol fer forrolla. Però després torna als feits: l’amic i editor li va deixar Carrer Marsala. És “la imprescindible perspectiva de l’experiència personal”.

Per aquest camí (i deixant a banda dues anècdotes prescindibles: el grup de rap fitxat per TV3 per a un programa sobre poetes maleïts i la càmera inventada per Stanley Kubrick; després barrejarà els ciutadans pel canvi, i moltes altres coses que, per diferenciar-les dels feits, anomenaré digressions), l’autor recorda com el seu amic editor i ell van obsessionar-se per Bauçà, igual com ho havien fet abans per Pessoa (aquí l’autor s’admet incapaç d’entendre que Bernardo Soares fos la mateixa persona que va escriure El banquer anarquista, com qui no capeix que Ricardo Reis era classicista i Alvaro de Campos futurista). Aquesta obsessió conjunta els va conduir fins a El Canvi: un “mapa per intentar trobar Miquel Bauçà, poeta invisible” [recordin, també, aquesta frase]. Perquè es van trobar que admiraven Bauçà i l’admiraven tot i ser viu, “una experiència impròpia de catalans” (una frase, per cert, de l’alçada de la de Melcior Comes quan deia que Baltasar Porcel li fot cent patades a Claudio Magris i Antonio Tabucchi i àdhuc Philip Roth; tots ells vivents…).

L’autor i l’editor, doncs, va començar a especular sobre com trobar Bauçà, ja que no es movia per lliuraments de premis, ni presentacions de llibres, ni actes benèfics ni manifestos cívics. En lloc d’enviar una carta a l’apartat de correus 9471, com va fer Òscar Rocabert, miraven els carrers citats per Bauçà per mirar de trobar-lo. Nova digressió: l’autor ens descriu, a base de feits, el seu amic (l’editor del llibre, com “no podia ser d’altra manera”). Feit: a ambdós els van petar l’escrot, una del poble i una olotina, respectivament (l’autor, per cert, demostra poc respecte per l’editor; ja se sap lo de qui no carda a Olot). És tal com ho conto. “Llibres que ensenyen a apartar-se”, sí senyor.

Deixant a banda la imprescindible perspectiva escrotal, l’autor emprén una interessant comparació entre Pla i Bauçà, i una distinció molt útil entre l’eremitisme i el malditisme. Tot i que es limita a dir que Pla era un eremita rural perquè vivia en un poble, i Bauçà un eremita urbà perquè vivia en una ciutat. Nova digressió: els estudiants californians imitaven l’esmorzar de Derrida. I Pla, més Pla. Que liava cigars buscant l’adjectiu. Aquí queden introduïts dos temes majors del llibre: ja els he dit que l’autor funciona per rimes internes (Pla, Bauçà, Derrida).

Hi ha un moment, de fet, en el qual tot és digressió: de la CNN i el Windows al fet que Nietzsche escrivia a màquina (i amb pedals), del feit que Cristòfol Colom era català (quan tothom sap que era argentí) fins a l’expedient policial de Bauç… bé, aquí torna a Bauçà. No, se’n va cap a l’urbanisme de Manhattan: “No ens equivoquem per favor, no em prengueu per un simple relativista pseudopostmodern”. Potser per això a la meitat del llibre afirma, amb gest schusterià: “Pel que fa a Bauçà, ja no hi ha res més a dir”. I s’entreté transcrivint un text de Rem Kolhaas que els editors es veuen obligats a traduir.

Torna, però, a Bauçà, i ens explica la troballa del seu cadàver. Des de la imprescindible perspectiva personal: no sap si li va saber més greu que l’únic autor viu admirat morís o que no visqués on l’havien buscat. I se’n van anar, amb l’amic editor, a veure una òpera de Wagner. De qui es podrien explicar tantes històries “que val més que no comenci”, i per tant ens explica com va conèixer Bakunin. Van anar, doncs, al Liceu; i en sortir uns ciclistes despentinats els van dir “burgesos de merda”. Aleshores l’autor va recordar una frase de Bauçà: “Cal lluitar contra la imbecil·litat, de primer contra la pròpia”. Conseqüentment, va decidir que els ciclistes eren imbècils.

Nova digressió, al més pur estil Bernanos: ara sobre Bruce Lee. Tot seguit: la típica estripada dient que després de Ferrater la poesia catalana no ha aixecat el cap, però sense dir noms (excepte els que jo mateix he insinuat més amunt): “El problema no rau en la qualitat dels autors”. Que és com dir que després dels lectors (?) que va tenir Ferrater ningú no ha llegit poesia catalana. I després ve la queixa habitual dels poetes catalans sobre premis, llepaculs, màfies, tot això. L’estalvio; si hom diu que no hi juga, que no entri en el joc.

Aleshores, de cop, l’autor esdevé narrador. Aquí sí. Explica dues o tres històries del seu poble natal. Ansiós de ser ultramodern, potser nocillero i tot, hi barreja una parrafada mítica d’una pel·lícula de ciència-ficció de fa vint-i-set anys, però per una estona és divertit. És un alleujador parèntesi.

Després: nova digressió. Ell i el seu amic editor veien les protestes contra la guerra d’Irak, la última. Aquí segueix el manual del columnista opinador: distanciar-se dels progres vulgars i corrents que ens han dut fins a aquest bassal. La típica ostentació del jo culte, l’estarrufament de qui, quan els altres critiquen Bush, ja en torna i critica Obama, passant amb condescendència les pàgines d’El País, mirant per sobre l’espatlla el llibre del veí de taula, somrient-se a si mateix, segregat a causa del seu inclement sentit del ridícul, etcètera. Aleshores: anys després de rebutjar el Nobel, Sartre anava curt de peles i va intentar que almenys li donessin l’import en diners. I a aquesta alçada em perdo.

Però. Feits al tinter: Miquel Bauçà va escriure sis o set llibres de poemes al llarg de trenta anys. Va deixar dos llibres pòstums, força reiteratius. I un de no pòstum del qual no sentim parlar ni ase ni bèstia. Agustí Virallonga va fer-ne un documental, sense raperus. A banda de rebutjar publicar un llibre de poemes que havia guanyat el Miquel de Palol, va editar una novel·la (L’estuari) premiada en un premi on s’havia presentat amb l’única intenció de, guanyant-lo, fer calerons. Feit palpable: encara no hi ha cap ni una traducció de Derrida en català. Ni una. Digressions possibles: quina mena, realment, de món literari pululava durant els anys seixanta i setanta per les Barcelones, per tal que una jove promesa se n’apartés (l’autor oblida una anècdota sucosíssima: Da nuces pueris es va presentar a un premi; Manent era el jurat; no li van donar; Manent, per carta, va dir: “¿Què pensaria l’abat de Montserrat si publiquéssim això?”) de manera dràstica. Quina mena de món literari furga en la vida dels autors ocults.

Acabaré citant l’autor (que ja he dit que vol moure sarau, o sigue que segur que ho ha ficat expressament); no em sé resistir:

Qui no conegui els budells de l’editorialisme català no s’ha d’escandalitzar pel bonic costum de la destrucció de llibres. No és un fenomen ideològic, en cap cas, simplement d’espai. Es publiquen llibres, es publiquen molts llibres i se’n venen molts menys. És com la llei de l’oferta i la demanda però de cap per avall. Totes les lleis racionals, a l’àmbit literari català, estan posades de cap per avall. Tal capgirament de la racionalitat provoca el fenomen de la destrucció en massa d’obres no vendibles.

P. S. 17 DE JUNY: Un Gran Mestre Blogaire dóna una versió diferent. Ja saben, espero: busquin, comparin, evitin les respostes massa simples…]

Anuncis

22 Respostes to “Escriure furibundament (digressions i feits)”

  1. Benvolgut Columbus:

    Em sorprèn la vostra diatriba. Mai no havia vist que dediquéssiu tant de temps a destrossar un llibre. Em costa de creure que les vostres objeccions a l’obra d’en Cutillas siguin pròpiament literàries: de fet, en la crítica que hi feu us preneu el llibre com si fos un text acadèmic de teoria de la literatura, i no com a literatura. És una llàstima.

    Com a literatura, el llibre em sembla fantàstic: l’he devorat tot d’una tirada, interrompuda només per rialles sorolloses i expressions d’admiració. Que s’hi diguin mentides no em sembla que hagi d’impedir-nos de gaudir-ne. És un llibre que rellegeix la tradició recent amb una força i un vitalisme que no he sabut trobar mai en cap articlet postestructuralista, amb perdó. Tinc la sensació que l’obra us dol, simplement, perquè ataca la poesia, Derrida, i la progressia. En el món que crea ‘La mort de Miquel Bauçà’, aquestes crítiques, però, no són gratuïtes: són part justament de la construcció d’aquest món, de l’actitud del jo.

    O és que la literatura no pot crear cap jo que es carregui els tòtems de la teoria de la literatura?

  2. palumbuscolumbus Says:

    Benvolgut Raül:
    Com a literatura l’he llegit i com a tal no m’ha semblat creïble. No em dol: hi he dedicat molt de temps perquè em divertia intentar escriure com Carles Miró. Bé, sí que em dol la provocació barata a costa dels morts de la Guerra Civil. No crec que ataqui la poesia. Insisteixo que crec que fa la crítica de sempre. Vegi: “perquè el cicle de la poesia és aquest: fer versos, guanyar un premi, publicar, que et comprin, llegeixin i ensabonin altres poetes, passar a formar part dels jurats que donen els premis, fer versos, guanyar un altre premi, publicar, que et comprin, llegeixin i ensabonin poetes a qui tu has donat algun premi com a membre d’un jurat, fer versos, ensabonada, esbandida…”. Tot això és cert, però és trivial. És el que diu tothom uns mesos abans de guanyar un premi literari.
    No em dol, però em sorprèn, la cosa amb la teoria de la literatura: parla vostè com si fos una mena de terreny a banda, un ghetto. O una cosa enormement abstrusa. Com si quan un historiador clàssic de la literatura, un novel·lista i un teòric de la literatura parlessin de la literatura no parlessin del mateix. I en certa mesura és cert: no parlen del mateix, ni estableixen el mateix contracte de lectura. Però és perquè cadascun té una definició diferent del que és la literatura: Joaquim Molas una, Miquel Bauçà una altra, Pere Ballart una tercera. Una definició: una teoria, doncs. I tanmateix, aquesta compartimentació és mòbil: en un concepte clàssic de la distinció entre veritat i ficció l’article acadèmic és falsable, i la ficció és, senzillament, ficció. O bé l’article és objectiu i la ficció retòrica. Però l’autor no juga en aquesta lliga: he intentat llegir el seu llibre en tant que novel·la, però tenint en compte el seu joc amb personatges reals i amb els modes discursius de l’assaig. I juga amb personatges reals. ¿O ara em dirà que només hi juga per després amagar-se i dir: “Ei, que no ho deia seriosament”? O sigui, quan Sebald crea un personatge anomenat Austerlitz i amb ell repassa el segle passat, ¿no puc discutir sobre la seua visió de la Història perquè és ficció? ¿M’he de limitar, doncs, a fer el recompte d’influències i descriure l’estructura argumental? És a dir, ¿ell barreja el discurs assatgístic (o més aviat periodístic, siguem sincers; tampoc no és cap Fuster…) amb la narrativa, i jo no puc fer una lectura mestissa?
    El problema no és que s’hi diguin mentides. Vaja: insisteixo: Cristòfol Colom era argentí. Cregui’s que em dol contradir a la gent que diu que era d’Amposta; però era argentí. Ara bé, ¿es pensa que a mi m’importa si l’autor té prepuci o no? Pot ser cert o pot no ser-ho. Però m’avorreix molt el tema. És a dir: no ha arribat a importar-me en cap moment. No tant com les cagarades de Gargantua. L’autor no ha aconseguit crear-me cap interès per això. Pensi també que jo obria el llibre per veure què deia del Bauçà. I només n’explica el safareig. Tot queixant-se de la gent que només n’explica el safareig.
    Derrida, de tota manera, no acaba de ser (per a mi) un tòtem de la teoria de la literatura. Jo el fico més aviat a la casella filosòfica. Sí que ha tingut una recepció dins els departaments literaris d’ultramar, però per a mi compta com a filòsof. I tampoc no compta com a tòtem. Sobretot mal llegit: perquè suposo que la frase “”Tot és literatura”, que deia el filòsof parisenc…”, va per ell; però Derrida no va escriure això. Allò que va dir és que no hi ha un enfora del text. I sí que sé que hi ha un lligam amb els neocons. Tanmateix, ¿per què Wagner no té cap culpa d’allò de Hitler però Derrida sí que té la culpa de Bush? És clar que ens el podem carregar, faltaria més. Però si és oposant-hi “força i vitalisme” contra diminutius, em pregunto en nom de què. Recordi’m que algun dia he de dir alguna cosa sobre el vitalisme. O, vaja, ben bé deu fer deu anys que parlem sobre vitalisme, i potser seria hora que comencessim a viure, no sé si m’entèn…
    Aleshores: a Derrida se l’ha convertit en l’excusa per dir qualsevol bajanada de manera irresponsable. Com que un text voreja el no-sentit i no és res si no juga amb el risc del no-sentit, se veu que tot pot ser dit (cosa, fins aquí, certa), i sense conseqüències. Però els textos tenen conseqüències. Que sigui sobre l’exterioritat del discurs o no és una mica indiferent. És a dir: és Derrida qui ha permès que existeixi un llibre com aquest.
    Pel que fa a la progressia, quan vostè ho diu em sona a ecosociata. Aquí no em pot doldre. Jo no sóc d’aquets.
    El problema és que sí que crec que les crítiques són gratuïtes, en el llibre. Jo també sé què hi havia darrera les cassolades: una campanya electoral de llarga durada, una paròdia de democràcia. Idò, no em costaria res ser de tornada de tot. Vostè ho diu molt encertadament: crear un jo, construir l’actitud d’un jo. Però aquest jo em sembla trampós. I conformista. Molt conformista. Perquè, vivint en una monarquia hereva del franquisme, amb un parlamentarisme fet a mitges i ple de trampes, amb uns ajuntaments caciquils tant a la dreta com al centre, dins un bipartidisme que ens obliga a resignar-nos a ser administrats per la dreta o per l’extrema dreta, en un món on vas al bar i sents dir que amb Franco no hi havia aturats ni moros, si m’he d’inhibir de queixar-me de segons què per no parèixer progre, ¿no estic parant l’estora a altres coses que són, per dir-ho així, més desinhibides? ¿Que tenen lo que hay que tener? ¿Que van con la verdad por delante?
    Ara bé: vostè és vostè. Aquí no estem d’acord, però ¿cal dir-li que si vostè em diu que a vostè li ha agradat m’està obligant a fer una relectura?

  3. Bé, si vós em dieu que no us ha agradat també m’obligueu a fer una relectura. Però obriu molts fronts alhora! Un moment, que em poso la granota de treballar.

    Reconec que això del vitalisme i els diminutius té trampa, sí. Miraré de fer un discurset menys emotiu.

    Pel que fa a la “teoria de la literatura”: és clar, no constitueix un sistema tancat. Naturalment, tothom que parli sobre literatura construeix o pressuposa, d’una manera implícita o explícita, una teoria. Ara bé, allò que en les facultats d’humanitats anglòfones s’anomena “theory” a seques o “critical theory”, tot i no ser un cos tancat de saber, implica un seguit de pressupòsits i gesticulacions verbals força identificables. No dic que sigui una porqueria: jo tinc la sensació d’haver-ne après coses. I, en principi, si em permeteu dir una estupidesa, sempre he estat a favor del pensament. Ara bé, el pensament, quan es proclama crític i acaba convertit en un seguit de recursos que s’apliquen d’una manera automàtica, deixa de ser pensament, al meu entendre. Això és el que passa en molts casos amb allò que s’anomena “teoria de la literatura”, tant a fora com aquí. Vaja, no sé si us ha passat, però m’he trobat força gent convençuda d’haver trobat la veritat perquè havia llegit un resum del “pensament” de Derrida. I no crec que criticar això sigui conformisme.

    El llibre d’en Cutillas és rebentaire, efectivament. Però, coi, crec que bé respecteu l’obra de Thomas Bernhard (en tot cas, jo sí). ¿Recordeu allò que diu de Salzburg, “la millor ciutat del món per suïcidar-se”? No em direu que això no són ganes de rebentar! Bernhard també es dedica a explicar-nos tota mena de detalls de la seva autobiografia, fins i tot quan gairebé li van fer rebentar els pulmons al sanatori. Però tots aquests detalls estan al servei de la creació d’una atmosfera que jo trobo única i inconfusible i, per tant, valuosa com a tal: valuosa pel simple fet d’enriquir el nostre món.

    Al meu entendre, ‘La mort de Miquel Bauçà’ recrea molt bé l’ambient de l’antipolítica barcelonina (si us plau, no entengueu això en un sentit partidista: crec que les arrels del problema són força més fondes), i construeix un jo versemblant en aquest context (és trampós, sí; però el vostre resum del llibre també és força trampós, perquè destrueix sistemàticament l’efecte còmic de moltes escenes i juga amb “allò que hauria d’haver fet l’autor” en lloc d’analitzar el que diu). El llibre és una història de formació i d’afirmació personal, un despertar a la furibunditat literària, si voleu. Com a part del relat d’aprenentatge i de maduració, les historietes personals tenen sentit, fins i tot les relacionades amb el prepuci del jo (si a l’Abel Cutillas real, a qui no conec, li va passar el que explica, això sí que no m’importa). I la tria de Miquel Bauçà com a sant patró d’aquest viatge em sembla encertada i productiva.

    Comparteixo part del vostre diagnòstic sobre la nostra situació actual: ara bé, ¿realment li hem d’exigir a l’autor que adopti una posició moralment impecable en aquest context? Amb aquest criteri, ¿quants llibres de poesia ens carregaríem?

    En el fons del nostre desacord, potser també hi ha una qüestió sentimental. Jo he tingut la sensació que en Cutillas parlava del «meu» món, i per això he acceptat de seguida el marc de ficció que proposa. Aquestes coses passen. Potser hauria de tornar-lo a llegir d’aquí a un parell d’anys, a veure què.

    Continuaré rumiant-hi. Ha estat un plaer, com sempre.

  4. palumbuscolumbus Says:

    El plaer és meu, per favor. És més: dubto de si estirar la cosa. Teniu vós una presentació, demà!!!
    Però vaja. Teniu raó amb les gesticulacions derridianes. Sí, en això no hi havia pensat. N’he llegit algunes que us esgarrifaríeu. Però no ho fico ben bé en el mateix front que el conformisme. Mireu: em recorda el cas del cànon literari de Bloom i la seua recepció a Espanya. A Estats Units, era un pamflet encertat contra les derives absurdes de les facultats d’allà. Però no en van fer ni cas. A Espanya, publicat en tapa dura i publicitat arreu, era un atac mastodòntic contra una cosa incipient, a les beceroles: contra un feminisme que feia els primers passos i encara es confon amb dir que totes les dones escriuen molt bé, contra uns multicultis que encara no havien pensat (i encara no ho han fet, que jo sàpiga), que en lloc de parlar de literatures tropicals, al país tenen un terreny abonat per pensar les diferències i l’imperialisme, mentre aquí encara sentim parlar alegrement de generacions, influències i tota la pesca. Per entendre’ns: ¿com podem superar Derrida si Derrida en català encara no existeix? Sé que això podria dur-nos a una paràlisi (tampoc no tenim gran part de Heidegger, ni de Blanchot, ni de Rorty, ni de… ni de…). Però no deixo de preguntar-m’ho.
    Respecte a allò que sí que crec que és conformisme: com a lector puc demanar-li a l’autor una moral… no impecable, però sí tan impecable com jo sigui capaç d’imaginar, o sostenir. I si cal carregar-se pel camí molts de llibres de poesia, es fa. Fins i tot els propis. Algú o altre ho farà, algun dia, tard o d’hora.
    I sí, respecto Bernhard. Sé que Cutillas pertany a la mateixa família; no sé si a la mateixa branca, però sí a la mateixa família. Diguéssem que, en aquest sentit, no he fet més que retre-li un homenatge. Però Bernhard… bé, menteix més que no parla, però és divertit. I té una música… Ara: Napalm Death i Bon Jovi són, ambdós, grups de heavy-metal, però uns així i els altres aixà, no?
    Estic d’acord també amb l’antipolítica barcelonina i les seues fondes arrels. Per això mateix trobava a faltar una perspectiva històrica més àmplia. Abans amb allò dels personatges reals hi pensava: “Momentos decisivos”, de Félix de Azúa. Que fa aparèixer un poeta borratxo anomenat Gabriel que se suïcida. I que ho explica tot prou bé. Les conclusions que després en tregui l’Azúa a nivell babèlic ja em semblen una altra cosa, però descrivint quin era l’ambient d’on va sortir la Catalunya d’ara (i per on es movia un Bauçà de vint anyets) em sembla molt lúcid. Com trobo lúcides algunes (només algunes) reflexions de Lluís Maria Todó (cap parentiu, per cert) al “Mal Francès”, i moltes de les de Joaquim Pijoan a “Sayonara Barcelona”. Però justament per això trobo que val la pena mirar de ser impecables. I implacables. Perquè fins ara gairebé tot s’ha fet amb els peus.
    Una abraçada,
    p.c.

  5. Només he fullejat l’opuscle de propaganda amb el primer capítol. A mi també em sembla que grinyola, sobretot perquè en Cutillas (que no Cutlas!) s’escolta una mica massa. En Bauçà també s’escoltava, però això ja és un tema molt diferent.

    Parlant de l’apartat de correus, en Bauçà em va respondre el meu DINA4 ple d’elogis llepaculs amb un sobre amb un disquet que tenia un Word amb Els somnis encara embastat. Em va fotre un virus acollonant dins el PC. Sempre m’havia semblat que en Bauçà passava ol·límpicament de si tenia o no virus al seu PC, però tant si ho sabia com si no, mai no li ho vaig perdonar. Tenia mala llet, el paio!

    Tot i això, el fet de contestar la carta, encara que no volgués establir cap diàleg amb mi, l’honra bastant, perquè hi ha penya que no et diuen ni ase ni bèstia en la puta vida.

  6. palumbuscolumbus Says:

    Benvingut!
    Gràcies per l’explicació: com que això quedava una mica penjat, vaig mirar de buscar el link perquè potser no quedava clar (jo ho havia llegit fa anys per aquests internets) però no vaig encertar a trobar-ho. Hi ha gent que té llibres signats, que col·lecciona pipes, però això d’un virus al PC, tot sigue dit, és una modalitat de relíquia literària que encara no havia vist mai. 🙂
    p.c.

  7. Això no és res: a Castellar del Vallès hi tenim un senyor que té quatre milions d’objectes de la Coca-Cola i els ha entaforat tots dins una planta baixa.

    Li diu “El Museu de la Coca-Cola”. Puntualment, obre i tanca cada dia i a vegades es disfressa de repartidor.

    Quins collons, treballar de gratis per aquesta gent. En fi…

  8. Si el guardes, encara trobaràs algú que et pagui pel virus aquest…

    (Uf, aquest bloc és molt nivell, fa agafar vergonya dels comentaris propis…)

  9. palumbuscolumbus Says:

    Benvolgut Ramon,
    gràcies, però no passi vergonya, home. Que jo també la cago. I em va bé que vostès hi siguen, per a això.
    p.c.

  10. j. podrit Says:

    Bauçà volia escriure. Cutillas vol ser escriptor. Això és tot.

  11. palumbuscolumbus Says:

    Exacte. I breu. Però com que tampoc no sé si jo me’n sortiria, en aquesta mateixa comparació…
    Salutacions cordials,
    p.c.

  12. Pel que fa al criteri que Cutillas exposa a l’hora de decidir si Bauçà era o no conegut:

    “(…) l’oblit dels escriptors és diferent de l’oblit de la resta de les persones,
    i fins i tot d’ells mateixos, en tant que persones. La veritable desaparició
    dels escriptors comença quan la seva escriptura ja no reapareix en una
    altra. No és pas ni bandejament, ni tan sols refús, que, polèmic o no, sempre implica alguna mena de consideració —aquest és, al capdavall, el mecanisme pel qual es constitueix la tradició avantguardista. Es tracta, senzillament, d’absència, d’una veritable absència, és a dir, d’una no presència que l’oblit ha construït. Ara bé, aquesta absència o presència no resulta fàcil d’escatir, ja que la vigència d’un escriptor en la literatura posterior és visible i invisible alhora.”

  13. Ep! que se’ns ha escapat el dit abans d’hora: la cita és d’Antoni Martí Monterde, al text sobre Joan Fuster que va publicar al Literatures. També volíem afegir aquesta idea de Monterde a la consideració sobre el que és la mort de Miquel Bauçà i sobre si aquesta mort és o no real, pel que fa a les seves conseqüències literàries.

    Salutacions cordials,
    CdC

  14. No he entès res del que has escrit, criticadelacritica.

  15. palumbuscolumbus Says:

    Perdonin que contesti ara, però tinc el teclat fotut i em fa escriure més animalades que de costum. Jo sí que ho he entès. En dues paraules i sense ànim de simplificar al pobre home: Enric Virgili. I d’acord, també, amb que el refus implica alguna mena de consideració.
    Una abraçada,
    p.c.

  16. Òscar,

    Potser ens hem explicat malament. Ens semblava que el comentari de Martí Monterde sobre la relació de l’escriptor amb l’oblit -oblit que apareix quan la seva escriptura ja no apareix en la de cap altre autor, cosa que vindria a associar la vigència d’un autor a la de la seva escriptura, no a la de la seva persona- era més rica que la tòpica que diu que l’escriptor català no és mai reconegut en vida i que els tractem molt malament, etc. Volíem separar entre persona i obra, precisament perquè ens semblava que Cutillas se centrava més en la primera que en la segona, cosa que, d’altra banda, li servia de pretext per a fer el retrat d’una època i de les misèries del sistema literari català. Amb això no volem dir que la de Cutillas sigui impugnable (d’això ja se n’ha ocupat l’amic Palumbus); només que una altra aproximació s’hauria pogut centrar més en les formes de vida de l’obra de Bauçà que en la manera, ingrata, com va morir la persona Bauçà.

    En això del refús, totalment d’acord, Palumbus: si se’t discuteix, com a mínim se’t reconeix una existència i, fins i tot, una certa dignitat: la de merèixer una discussió. Ara bé, si se t’obvia…

    Salutacions cordials,
    CdC

  17. Què voleu que us digui. Trobo que gasteu arguments de llepafils.

    Les restriccions metodològiques són necessàries en el camp de la recerca acadèmica, però la literatura hi és per carregar-se-les. La literatura es nodeix d’altres textos i de vides humanes: mentre no es demostri que els escriptors no són ésser humans, no entenc per què s’ha de condemnar tota aproximació literària que parli d’un autor com d’una persona de carn i ossos. A més, de tot això en Cutillas n’és ben conscient. Vegeu la broma que hi ha cap al final del llibre sobre la tesi de la mort de l’autor.

    D’altra banda, Palumbus, no em vaig explicar bé a propòsit de l’autoritat moral. El que volia dir era que, amb les condicions morals que dieu que han de complir les bones obres, suposo que deveu trobar que T. S. Eliot, Jünger, Ezra Pound, Gottfried Benn, Céline, etc. són poca cosa.

    En tot cas, vist el rebuig que provoca Cutillas en l’autor d’aquest bloc i en els qui hi deixen comentaris, no hi ha cap dubte es tracta d’un escriptor vivíssim.

    Pel que fa al deure de ser impecables i implacables i a la tesi que, fins ara, tot s’ha fet amb les potes, home, em sembla que això ho proclamaven a tort i a dret la genteta unstoppable. Vull dir que dir-ho és fàcil.

    (P.D.: Si alguna ànima caritativa i pacient i desorientada ha arribat a llegir fins aquí i no sap de què collons parlem, només voldria exhortar-lo a llegir un llibre que a mi em sembla esplèndid: “La mort de Miquel Bauçà”, d’Abel Cutillas!)

  18. palumbuscolumbus Says:

    Benvolgut Raül,
    amb això de que últimament els comentaristes es contestin entre si, ja no sé quin paper em pertoca. M’arrisco a confondre’m sobre el “vostès” del seu comentari. Però en fi…
    …si em ressitua la qüestió de l’autoritat moral aquí, en Céline, Jünger, etc. difícilment li podré respondre, perquè per a mi és encara una pregunta. Tanmateix, tots els que dieu són d’extrema dreta (simplificant: Benn no és mateix que Pound, que no és el mateix que Eliot, etc.). Personalment, crec que el problema amb la dreta (i amb l’extrema) és que ens condueixen al desastre, però no necessàriament que siguin males persones. Poseu-m’hi Maiakovskij, Neruda, etc. Aleshores ja tenim el problema en tot el seu abast. Desvinculem, fins i tot, “autoritat moral” de “posició política”. Afegim-hi Genet. I Rodoreda. I tanmateix: en cap d’aquests casos, no crec que calgui deixar de dir què van defensar, com eren. Hi veig més aviat un problema de per a què els fem servir.
    Diu que som uns llepafils per separar el discurs biogràfic sobre l’autor del discurs literari sobre l’obra. Tanmateix, és això que em permetria salvar Céline. Només si puc llegir la seua obra separant-la de la seua vida (o sigui, si llegir el Viatge… no em condueix necessàriament a demanar l’exterminació dels jueus; o, naturalment, a tenir ganes d’envaïr Polònia ;)) puc començar jo a fer-ne alguna cosa, començant per divertir-me. D’altra banda, respecte a la mort de l’autor; rellegeixi els feits al tinter i les digressions possibles del final del post. Estic d’acord relativament amb Gracq sobre el litigi de l’home amb el món. Però és, per a mi, un altre dilema obert.
    Admeto que sí, que amb això dels implacables i impecables vaig caure en la proclama buida. Té tota la raó. Sé què és fàcil dir-la. Però pot ben creure que conec la dificultat de posar-la en pràctica. I que sé que aquesta dificultat hauria de convidar a practicar la misericòrdia amb els errors dels altres (Joseph Brodsky ho deia així: “calvinista amb mi mateix, catòlic amb els altres”); misericòrdia (o caritat interpretativa) que jo aquí no he practicat. No n’estic orgullós. I no deixo de tenir dubtes al respecte; m’havia plantejat fins i tot l’exercici retòric de fer una defensa del llibre. Tal com li vaig dir, me l’estic rellegint. Però alhora sospito que la diatriba és allò que el llibre demana a crits; insisteixo, comences fent broma sobre els morts de la Guerra ¿i què t’esperes? Igual que jo m’esperava, i ho hagués entès, que sortiria algú o altre que em fotria encara més canya que vostè.
    I sí, deixant ara a banda el doble sentit de “viu”, Cutillas és vivíssim. ¿Hem de començar una altra sèrie encadenada de “estic d’acords” respecte al refús com a manera de tenir en compte algú? Ara: de la manera que ho afirma, la seua vivor no crec que tingui relació amb el fet que no ens agradi a nosaltres. Ens acaba de confondre amb algú altre, ara no sabria dir-li amb qui.
    No sobrevalori, finalment, la meua capacitat de convocatòria. Sospito que aquí no entra gairebé ningú que no sàpiga de què parlo. Però gràcies per l’optimisme.
    Sigui com sigui, una forta abraçada,
    p.c.

  19. Al final, benvolgut Palumbus, sembla que haurem d’afegir un apartat de bibliografia a aquest reguitzell de comentaris…

    Pel que fa als d’extrema dreta (o d’extrema esquerra, o de la ideologia que us faci més ràbia; els meus exemples eren purament funcionals), crec que els hem de llegir justament sense separar-los de la ideologia, sabent, però, que la ideologia pot ser, en primer lloc, una necessitat vital. No pretenc justificar res: només vull dir que, al meu entendre, hi ha una manera valenta de llegir que consisteix a admetre tota la complexitat de la literatura o de l’escriptura (i de la vida). En tot cas, trobo que no s’hi val a desqualificar un autor (simplement) perquè és de tal o tal altra corda. Més aviat hauríem de dir: hòstia, és un fatxa de merda i diu unes veritats que espanten, el cabró. Crec que aquesta segona afirmació és més honesta i més oberta. D’altra banda, si ens fem gaire els escandalitzats davant un text, correm el perill d’acabar relativitzant precisament les víctimes de debò, les que no es van morir per haver llegit Jünger, sinó perquè les van deportar a un KZ.

    Però bé, crec que ara ja som força lluny d’en Cutillas. I, pel que fa a aquest darrer, jo tinc la sensació que per ara ja he dit tot el que podia dir.

    Veig que parleu de Bauman i Sennett. Aviam. De moment, comparteixo que el segon val més la pena…

    Una forta abraçada.

  20. palumbuscolumbus Says:

    Hahahaha! teniu raó, en això de la bibliografia!
    I també pel que fa a la resta, tot sigui dit.
    Un plaer! 🙂
    p.c.

  21. Enric Virgili Says:

    Com a “pobre home”, m’escau un comentari previ: salutacions. Com a lector, celebro que Bauçà escrivís llibres vius, divertits, estranys i intel·ligents. Literatura, com si diguéssim.

  22. palumbuscolumbus Says:

    Benvingut!
    Comparteixo la celebració.
    p.c.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: