Archive for the autobombo Category

Epíleg: Autobiografia (hindignada) d’urgència

Posted in autobombo, Autocrítica on Març 8, 2010 by joantdo

Imaginin un noi tímid. O potser una noia. Potser alta. Potser baixet. Una persona callada, taciturna de naixement. Que neix, posem per cas, en un poble petit i industrial de la perifèria de la perifèria. Imaginin que, per exemple, la seva mare té dues germanes que estudien Magisteri; i que, encara adolescents, decideixen practicar amb el marrec. Posen mans a l’obra, i fan la prova de posar-li davant lletres. I el noi (o noia) decideix que millor mirar allò que no pas assajar de dir alguna cosa en veu alta. I s’hi posa. I li agrada. I decideix que ell també podria fer-ho. Comença amb històries matusseres d’arts marcials; descobreix Michael Ende, s’empassa Tolkien, i comença a omplir-ho tot de dracs i elfs (o potser llegeix novel·les dels germans Hollister, i intenta compondre intrigues inexpertes). Intenta fins i tot crear un idioma, però no se’n surt. No acaba mai cap text. Però s’ho passa bé. Llegeix coses d’un tal Foix, i troba que potser podria fer allò, que és més curtet. En lloc de jugar a futbol, s’empassa revistes del cor, revistes de divulgació científica, diaris, fulls que el vent s’endú pels carrers. I devora els volums de “L’Arcà”, de Laertes; descobreix Jan Potocki, M.R. James, Lovecraft; intenta crear monstruosos déus primigenis amb una llengua blana que baveja sang d’ocell. I quan li pregunten què vol ser de gran, diu que físic. O matemàtic. I ho diu sincerament.

Se l’imaginen? Sempre seu al final de la classe, mai no fa preguntes. Li venen picoretes per algunes noies (o potser nois) però no gosa dir-los-ho. La cara se li omple de grans. Comença a escoltar música compulsivament. I llavors descobreix Ferrater, que parlava sobre dones. I descobreix que no cal rimar, tot i que no s’adona que l’home comptava síl·labes, i es posa a imitar-lo a la brava. O imita Espriu. Descobreix que fer poemes li resulta més agraït que no començar una novel·la rere una altra. I arriba que se’n va a estudiar fora del poble aquell que odiava perquè mai no hi feien res, i la gent era xafardera, i mirava de gairell els diferents. Jo me l’imagino com algú que odia la paraula “raro” quan encara no coneix el mot “freak”. Però se’n va a estudiar fora del poble, i és pitjor. Es troba en un desert. Descobreix el Nova York de Lorca, i es diu: “algun dia faré això”. I s’hi posa. Ensenya alguna cosa de les que  escriu a algú, a poca gent. Les oculta tant com pot. S’hi sent nu. Llença a la paperera tots aquells fulls que li semblen massa sincers. No llegeix per conèixer gent, sinó per conèixer-se a si mateix; espera que els altres facin el mateix, i després el deixin tranquil.

Imaginin que perd la virginitat, que comença a fumar, que descobreix una capacitat per beure i beure sense caure. I també la capacitat d’enyorar el seu petit poble ple de gent que no sap qui és Nietzsche. Que, des de la distància, es reconcilia amb aquella gent franca, que diu les coses a la cara i que sap que la vida són quatre dies, i que tres d’ells són feiners. Va descobrint que aquí ningú li dirà res a la cara, però que anirà notant ferides de punyal que no sap d’on vénen. Envia a cagar la universitat i les seves conxorxes. Descobreix l’economia; lloga un pis, el comparteix, passa penalitats per arribar al final de la primera setmana del mes. Nits sense llum elèctrica ni aigua calenta, arròs bullit cada migdia. O una barra de pa i prou. Imaginin que aquest subjecte intenta fer de comercial d’una companyia de telèfons, un estiu. Coneix mil portals, deu mil timbres, cent mil escales suoses que es clouen antipàtiques. No ven res. Segueix escrivint, coses cada cop més estranyes que no guanyen mai un premi. Les presenta, perd, les reescriu, torna a perdre. I les ensenya cada cop a menys gent. Desenvolupa un veritable vici per l’autocompassió.

Comença a treballar fent enquestes, amb la sensació de dur una doble vida. Li paguen malament, i un dia li donen vacances i ja no el criden més. Fa correccions d’estils, mal pagades; les fa mentre la xicota, quan el ve a visitar, dorm al costat. Se’n farta i s’apunta a un curset. Llegeix per primer cop la constitució espanyola, fa testos, es presenta a oposicions. Descobreix que, ves per on (abans de descobrir que és l’únic lloc on el ciutadà t’escup a la cara), li agrada el dret administratiu local. Descobreix que ell, fet i fet, ha anat a néixer enmig de la classe baixa, i que tothom se n’ha adonat abans que ell. Mentrestant, ha començat a sovintejar un lloc. Un bar. La gent hi llegeix versos. Curt de diners, decideix que és la millor manera de saber què es fa avui dia sense gastar-s’hi gaires diners. El sovinteja cada cop més. Hi fa amics, amb algun d’ells hi parla fins que es fa tard, fins que es fa de dia, fins que es torna a fer de nit.

Recordin que havíem jugat a imaginar que és tímid. Patològicament tímid. D’una veu inaudible. D’una pronúncia farfallosa. No li agrada el seu nas. No li agraden les seves galtes. Odia les seves celles. I odia tenir un rostre tan mòbil, incapaç d’amagar res. Tanmateix el convencen per pujar. Demana vuit mesos per preparar-s’ho, es pren tres carajillos d’anís, i ho fa. És una nit de gener. I sap, mentre és allà dalt, que està nerviós, molt nerviós. Que, com sempre que està molt nerviós, li surt la vena irònica consistent en autohumiliar-se per fer riure la gent. La gent riu, però. I mentre recita, callen com si fossin a missa, per por de no sentir què diu. Però acaba, i la gent el felicita. Quan, uns mesos després, hi torni en un recital col·lectiu, la gent el felicitarà dient “avui sí que t’ha sortit bé”, i pensarà: “o sigui, l’altre cop, no?”. I hi tornarà per tercera vegada, i la gent dirà, “avui sí que t’ha sortit bé”, i ja no sabrà què pensar.

Hi coneix una noia que fa fotos i vol muntar una editorial. Un sonat que va dient “Bolaño!”. Un nerd que quan veu s’arrenca a parlar en alemany. Un volat que toca la trompeta i diu que se li declaren mentre li fan una fel·lació. Una poetessa del Carmel que munta una revista. Uns eixelebrats egarencs que en pengen una altra a la xarxa. Un avantguardista amb ulleres de muntura rosa. Un cantautor que quan s’equivoca demana perdó. Un saltimbanqui que furga i furga i furga. Un paio que li descobreix els caliquenyos de Juneda. Un italià que sembla britànic però parla el català de Bernat Metge. Una mestra pèl-roja. Un gran poeta que fuma amb pipa. Un gran poeta que sempre riu. Un gran poeta que pareix Bunbury però vol semblar-se a Bernhard. Un artista taronja i blanc. Un cambrer devot de Manuel Vázquez Montalbán i d'”Amanece que no es poco”.

I acaba publicant un llibre. I anant-hi cada dimecres, i fent les tantes. I dedicant-s’hi a arreglar el món, com si estigués al bar Alicates del seu poble. I hi coneix un valencià que ho pague tot. I un cavero filòleg. I un clarinetista cavero. I un mallorquí que li vol robar les inicials. I un altre que sembla el guitarrista d’U2. I un altre que fa el ximpanzè com la gent del seu poble. I un novel·lista que vol ser Porcel. I un ucraïnès heavy. I una californiana hippy. I una poetessa que sembla Marlene Dietrich. I una noia que creua i descreua les cames mentre recita. I un antic company de pis que ha llegit tots els llibres. I un fan fatal de Fangoria. I un escriptor que trama perfeccions. I una lloba de mar. I… I…

Imaginem-nos que el noi que dèiem troba feina. I com que ha de matinar, deixa d’anar per allà (com fa sovint la gent que ha passat per allà, i que ja ha trobat el que hi buscava, que acostuma a ser el que es mereix), excepte els dies de compromís, o quan sap que hi va algú realment interessant. I quan hi va li cal marxar aviat, i interrompre les converses. I torna a la solitud, i descobreix que també s’hi troba bé. Que només escriu per a si mateix, en certa manera. Però que n’ha après molt.

I un bon dia diu que ho volen tancar. Li ve al cap la imatge d’un home que camina en direcció a un cotxe buit aparcat en una zona de minusvàlids. I immediatament comença a caure neu, separadament escrita.

Però ja saben, falta poc per a la primavera.

Marat i els anacronismes

Posted in autobombo, Georg Büchner, Història, Peter Weiss, Sade with tags , , , , , , , on febrer 21, 2009 by joantdo

El quadre mostra una banyera de fusta, i dins la banyera un home mort, el cap embolicat amb benes; a la mà dreta, que cau a terra, hi ha la ploma, mentre l’esquerra sosté encara un paper; el pit el travessen reguerons de sang. L’home és Jean-Paul Marat, “l’amic del poble”, revolucionari jacobí assassinat per Charlotte Corday, una jove de 25 anys procedent de l’aristocràcia rural i partidària dels girondins. És un episodi molt secundari de la Revolució Francesa, però curiosament, i no només a través de la pintura de David, és dels més recordats.

Part de la culpa la té Peter Weiss. Reprenent, en certa manera, una tradició representativa de la Revolució Francesa que té la fita més clara en La mort de Danton, de Büchner, Weiss altera la distància. Nosaltres, com a públic, assistim a una representació teatral dels fets duta a terme pels pacients del manicomi de Charenton, sota la direcció del marquès de Sade i amb l’assistència, entre el públic, del director de la institució, Coulmier, el qual interromprà sovint l’obra per tal d’intentar controlar-la. Charlotte Corday és, aquí, una mera titella, un objecte del desig de tots els assistents (curiosament, quan es va fer l’autòpsia de la dona real, es va descobrir que era verge), una mena de segona versió de Judit o d’Esther. Estem, és clar, en l’àmbit d’una metalepsi constant: és aquesta la que permet a Sade dialogar amb Marat, i dir el que pensa sobre la revolució:

(cito per la traducció de Feliu Formosa; prescindeixo de les acotacions, que indiquen que mentre Sade parla Corday el fueteja, acte que Peter Brook transforma, en la seua versió; allà, el fuet de Corday són els seus cabells)

I durant els mesos següents
quan les carretes amb la seva càrrega
arribaven regularment al lloc del suplici
i la ganiveta queia i pujava i tornava a caure
vaig veure que aquella venjança perdia tot sentit
era una venjança mecànica
acomplerta amb una indiferent inhumanitat
amb una tecnocràcia particular
i ara Marat
ara veig on ens porta
aquesta revolució
ens porta a un atuïment de l’individu
a una lenta dissolució en la uniformitat
a una extinció de la capacitat de judici
a negar-se un mateix
a una mortal feblesa
sota un Estat
l’estructura del qual resta infinitament lluny
de cadascun de nosaltres
i no podem intervenir-hi
Per això me n’aparto
ja no pertanyo a ningú
Si estic condemnat a la desaparició
vull arrencar d’aquesta decadència
allò que puc arrencar amb les pròpies forces

I, més endavant:

Marat
No hi ha res més proper que aquest cos
que t’espera
Marat
quan jo era tancat a la ciutadella
durant tretze anys
vaig aprendre
que aquest món és un món de cossos
i que cada cos és ple d’una tremenda força
i que està sol i turmentat per la seva inquietud
En aquesta soledat
enmig d’un mar de murs
vaig sentir sense treva aquest murmuri de llavis
vaig viure sense interrupció
damunt els palmells i en tota la pell del cos
aquests contactes
Empresonat darrera tretze panys
i amb cadenes als peus
somniava únicament
en aquelles obertures del cos
que hi són perquè se t’empassin i et retinguin
Sense parar somniava amb l’altre que tenim davant
amb aquest ésser únic
i era un somni de gelosia rabiosa
i violentes meditacions
Marat
aquestes presons de la interioritat són pitjors
que els més profunds calabossos de pedra
i mentre no siguin obertes
tota la vostra rebel·lió
serà tan sols una revolta de presos
que acabarà esclafada
per companys de captiveri subornats

Aquestes paraules, naturalment, pertanyen a Weiss, i al moment històric en què aquest escriu l’obra; podríem aventurar fins i tot que han envellit pitjor que l’obra de Büchner i que els textos reals de Sade. El propi anacronisme, però, obre una via possible per representar la història: representar-la com a representació, sense pretendre cap fidelitat, mostrar-la com un discurs narratiu representat per uns actors fatigats de repetir sempre els mateixos gestos, cansats de ser el que el poder vol que siguin.

I ara, vegin.