Archive for the Autocrítica Category

Epíleg: Autobiografia (hindignada) d’urgència

Posted in autobombo, Autocrítica on març 8, 2010 by joantdo

Imaginin un noi tímid. O potser una noia. Potser alta. Potser baixet. Una persona callada, taciturna de naixement. Que neix, posem per cas, en un poble petit i industrial de la perifèria de la perifèria. Imaginin que, per exemple, la seva mare té dues germanes que estudien Magisteri; i que, encara adolescents, decideixen practicar amb el marrec. Posen mans a l’obra, i fan la prova de posar-li davant lletres. I el noi (o noia) decideix que millor mirar allò que no pas assajar de dir alguna cosa en veu alta. I s’hi posa. I li agrada. I decideix que ell també podria fer-ho. Comença amb històries matusseres d’arts marcials; descobreix Michael Ende, s’empassa Tolkien, i comença a omplir-ho tot de dracs i elfs (o potser llegeix novel·les dels germans Hollister, i intenta compondre intrigues inexpertes). Intenta fins i tot crear un idioma, però no se’n surt. No acaba mai cap text. Però s’ho passa bé. Llegeix coses d’un tal Foix, i troba que potser podria fer allò, que és més curtet. En lloc de jugar a futbol, s’empassa revistes del cor, revistes de divulgació científica, diaris, fulls que el vent s’endú pels carrers. I devora els volums de “L’Arcà”, de Laertes; descobreix Jan Potocki, M.R. James, Lovecraft; intenta crear monstruosos déus primigenis amb una llengua blana que baveja sang d’ocell. I quan li pregunten què vol ser de gran, diu que físic. O matemàtic. I ho diu sincerament.

Se l’imaginen? Sempre seu al final de la classe, mai no fa preguntes. Li venen picoretes per algunes noies (o potser nois) però no gosa dir-los-ho. La cara se li omple de grans. Comença a escoltar música compulsivament. I llavors descobreix Ferrater, que parlava sobre dones. I descobreix que no cal rimar, tot i que no s’adona que l’home comptava síl·labes, i es posa a imitar-lo a la brava. O imita Espriu. Descobreix que fer poemes li resulta més agraït que no començar una novel·la rere una altra. I arriba que se’n va a estudiar fora del poble aquell que odiava perquè mai no hi feien res, i la gent era xafardera, i mirava de gairell els diferents. Jo me l’imagino com algú que odia la paraula “raro” quan encara no coneix el mot “freak”. Però se’n va a estudiar fora del poble, i és pitjor. Es troba en un desert. Descobreix el Nova York de Lorca, i es diu: “algun dia faré això”. I s’hi posa. Ensenya alguna cosa de les que  escriu a algú, a poca gent. Les oculta tant com pot. S’hi sent nu. Llença a la paperera tots aquells fulls que li semblen massa sincers. No llegeix per conèixer gent, sinó per conèixer-se a si mateix; espera que els altres facin el mateix, i després el deixin tranquil.

Imaginin que perd la virginitat, que comença a fumar, que descobreix una capacitat per beure i beure sense caure. I també la capacitat d’enyorar el seu petit poble ple de gent que no sap qui és Nietzsche. Que, des de la distància, es reconcilia amb aquella gent franca, que diu les coses a la cara i que sap que la vida són quatre dies, i que tres d’ells són feiners. Va descobrint que aquí ningú li dirà res a la cara, però que anirà notant ferides de punyal que no sap d’on vénen. Envia a cagar la universitat i les seves conxorxes. Descobreix l’economia; lloga un pis, el comparteix, passa penalitats per arribar al final de la primera setmana del mes. Nits sense llum elèctrica ni aigua calenta, arròs bullit cada migdia. O una barra de pa i prou. Imaginin que aquest subjecte intenta fer de comercial d’una companyia de telèfons, un estiu. Coneix mil portals, deu mil timbres, cent mil escales suoses que es clouen antipàtiques. No ven res. Segueix escrivint, coses cada cop més estranyes que no guanyen mai un premi. Les presenta, perd, les reescriu, torna a perdre. I les ensenya cada cop a menys gent. Desenvolupa un veritable vici per l’autocompassió.

Comença a treballar fent enquestes, amb la sensació de dur una doble vida. Li paguen malament, i un dia li donen vacances i ja no el criden més. Fa correccions d’estils, mal pagades; les fa mentre la xicota, quan el ve a visitar, dorm al costat. Se’n farta i s’apunta a un curset. Llegeix per primer cop la constitució espanyola, fa testos, es presenta a oposicions. Descobreix que, ves per on (abans de descobrir que és l’únic lloc on el ciutadà t’escup a la cara), li agrada el dret administratiu local. Descobreix que ell, fet i fet, ha anat a néixer enmig de la classe baixa, i que tothom se n’ha adonat abans que ell. Mentrestant, ha començat a sovintejar un lloc. Un bar. La gent hi llegeix versos. Curt de diners, decideix que és la millor manera de saber què es fa avui dia sense gastar-s’hi gaires diners. El sovinteja cada cop més. Hi fa amics, amb algun d’ells hi parla fins que es fa tard, fins que es fa de dia, fins que es torna a fer de nit.

Recordin que havíem jugat a imaginar que és tímid. Patològicament tímid. D’una veu inaudible. D’una pronúncia farfallosa. No li agrada el seu nas. No li agraden les seves galtes. Odia les seves celles. I odia tenir un rostre tan mòbil, incapaç d’amagar res. Tanmateix el convencen per pujar. Demana vuit mesos per preparar-s’ho, es pren tres carajillos d’anís, i ho fa. És una nit de gener. I sap, mentre és allà dalt, que està nerviós, molt nerviós. Que, com sempre que està molt nerviós, li surt la vena irònica consistent en autohumiliar-se per fer riure la gent. La gent riu, però. I mentre recita, callen com si fossin a missa, per por de no sentir què diu. Però acaba, i la gent el felicita. Quan, uns mesos després, hi torni en un recital col·lectiu, la gent el felicitarà dient “avui sí que t’ha sortit bé”, i pensarà: “o sigui, l’altre cop, no?”. I hi tornarà per tercera vegada, i la gent dirà, “avui sí que t’ha sortit bé”, i ja no sabrà què pensar.

Hi coneix una noia que fa fotos i vol muntar una editorial. Un sonat que va dient “Bolaño!”. Un nerd que quan veu s’arrenca a parlar en alemany. Un volat que toca la trompeta i diu que se li declaren mentre li fan una fel·lació. Una poetessa del Carmel que munta una revista. Uns eixelebrats egarencs que en pengen una altra a la xarxa. Un avantguardista amb ulleres de muntura rosa. Un cantautor que quan s’equivoca demana perdó. Un saltimbanqui que furga i furga i furga. Un paio que li descobreix els caliquenyos de Juneda. Un italià que sembla britànic però parla el català de Bernat Metge. Una mestra pèl-roja. Un gran poeta que fuma amb pipa. Un gran poeta que sempre riu. Un gran poeta que pareix Bunbury però vol semblar-se a Bernhard. Un artista taronja i blanc. Un cambrer devot de Manuel Vázquez Montalbán i d'”Amanece que no es poco”.

I acaba publicant un llibre. I anant-hi cada dimecres, i fent les tantes. I dedicant-s’hi a arreglar el món, com si estigués al bar Alicates del seu poble. I hi coneix un valencià que ho pague tot. I un cavero filòleg. I un clarinetista cavero. I un mallorquí que li vol robar les inicials. I un altre que sembla el guitarrista d’U2. I un altre que fa el ximpanzè com la gent del seu poble. I un novel·lista que vol ser Porcel. I un ucraïnès heavy. I una californiana hippy. I una poetessa que sembla Marlene Dietrich. I una noia que creua i descreua les cames mentre recita. I un antic company de pis que ha llegit tots els llibres. I un fan fatal de Fangoria. I un escriptor que trama perfeccions. I una lloba de mar. I… I…

Imaginem-nos que el noi que dèiem troba feina. I com que ha de matinar, deixa d’anar per allà (com fa sovint la gent que ha passat per allà, i que ja ha trobat el que hi buscava, que acostuma a ser el que es mereix), excepte els dies de compromís, o quan sap que hi va algú realment interessant. I quan hi va li cal marxar aviat, i interrompre les converses. I torna a la solitud, i descobreix que també s’hi troba bé. Que només escriu per a si mateix, en certa manera. Però que n’ha après molt.

I un bon dia diu que ho volen tancar. Li ve al cap la imatge d’un home que camina en direcció a un cotxe buit aparcat en una zona de minusvàlids. I immediatament comença a caure neu, separadament escrita.

Però ja saben, falta poc per a la primavera.

Final de curs / Making of

Posted in Autocrítica on juny 18, 2009 by joantdo

Al principi de tot, jo estava a l’atur. Em trobava, a més, davant un canvi de residència. Sé per experiència que a cada mudança hi perdo un llençol. I tenia al calaix un bon tou d’apunts i notes. En aquella època, d’altra banda, jo no tenia ordinador. Tots els apunts i notes eren fets a mà. Jo sempre escric a mà. Que altres facin el que els convingui. A mi em va bé així. Cada dia,  anava a la biblioteca per entrar a internet i buscar ofertes de feina. Com que allà toca reservar hores senceres, em quedava tot de temps sense saber què fer-ne. I se’m va acudir fer un blog. On encabir-hi dilemes que no sé respondre, algunes orientacions dissimulades sobre la meua altra vida, algunes semitraduccions fetes en hores de lleure, algun esbravament i, sobretot, lectures d’altri. Fins i tot algun divertiment.

Amb unes petites regles, però no gaires. Mirar de parlar del que sé. No generar més brossa vàcua i petulant. Intentar no teoritzar sobre el buit. Parlar de gent sense cavilar gaire en si són d’aquí o d’allà; però sabent del cert que els valencians agrairien, amb tota la raó del món, que des d’aquesta banda de riu els féssim cas. Recordar que per les meues comarques hi ha escriptors molt bons, però que calia presentar-los barrejats amb escriptors d’arreu per evitar la sensació de ghetto autocomplaent. Respondre qualsevol comentari el més educadament possible, però dir-los què penso (al cap i a la fi, ningú ens obliga a dir res). Disfressar el nom de la persona que més m’ha ajudat, i que va començar dient-me que el títol del blog estava equivocat.No dir mai el meu nom.

Per contra: podia saltar-me les meues pròpies regles. Si calia estar una bona temporada fent això, no podia tancar-me en un clos massa estret. Calia ser dúctil. Podia parlar de coses molt diverses, tot i que al capdavall he acabat esborrant, per diversos motius, algunes entrades que anaven lluny del tema literari. Em vaig concedir també la prerrogativa de reescriure al meu gust qualsevol entrada, amb una única limitació: no crear contradiccions amb els comentaris que hagi deixat una altra persona. Per exemple, si jo deia que Blanchot és boníssim i algú em diu que no, que no és res de l’altre món, l’entrada seguirà dient que Blanchot és boníssim, pensi el que pensi jo.

Allà podia guardar-hi bona part d’aquelles notes. Encara més: fer que els toqués l’aire. Perquè a mi el que em fascina dels blogs són els comentaris. Posin-se en el lloc d’un poeta català hiperperifèric i tímid: primer deu anys tot sol escrivint sense que ningú no ho llegeixi, i després cinc durant els quals només et llegeixen, que tu sàpigues, un grapat d’amics que mai no sabràs si el que fas els agrada o és que et tenen carinyo o els convé quedar bé. La possibilitat que un desconegut et digui sincerament què pensa pot originar situacions dures, però almenys permet tocar sòlid, i perdonin el joc fàcil. I hi ha la possibilitat, fins i tot, que el desconegut no ho sigui; per això el fals pseudònim.

En la primera època, doncs, agafava els papers, anava a la biblioteca i copiava, modificant algunes coses (no sé escriure dos cops el mateix text; fins i tot segueixo canviant, encara ara, moltes entrades antigues d’aquí). I afegint-hi enllaços; això dels enllaços va ser un descobriment que els explicaré després. Més tard, vaig aconseguir un portàtil i un llapis de memòria, però encara no tenia xarxa a casa. Va ser l’època dels terratrémols tipogràfics. Transcrivia a casa amb calma, al Word, copiava i pegava a la biblioteca. El trasvasament de Word a WordPress, ple de misteris, va provocar de tot. I finalment, vaig aconseguir tenir connexió. I aleshores potser la cosa es va desvirtuar una mica; ja no eren notes escrites, pensades, guardades al calaix, rellegides i reescrites. Algun cop em va véncer la impaciència; per això, fins fa molt poc, aquí pràcticament no s’ha parlat de novetats. Jo no faig (no vull fer) periodisme.

Els enllaços. Tinc una relació ambivalent amb els enllaços. Per la banda dolenta, em semblen uns intertextos unidireccionals. És a dir: allò que tradicionalment s’havia anomenat cita, o intertext, era un ens purament mental. Pertanyia més al lector que no a l’autor. Per tant, si el lector no el captava, l’intertext no existia (no fins que un altre lector li ho indicava); i fins i tot aleshores podia establir-se en diverses direccions. Per exemple: el tòpic de l’amor més enllà de la mort, ¿ve de Quevedo? ¿O de Properci? Però tanmateix, ¿què passa amb Paolo i Francesca? L’enllaç, en canvi, és allà i et diu: “mira, això ve d’aquí”. T’imposa una lectura determinada.

Alhora, però, hi ha la possibilitat que l’enllaç estableixi una relació més rica amb el text. És a dir, que la relació entre el text que jo escric i el text que jo enllaço no sigui tan òbvia. Per aquest camí, pot esdevenir significativa. Recuperar la polisèmia: els sentits que jo, l’autor, no sabia que hi eren. I, amb això, m’hi he divertit prou. M’ho he passat bomba (però per entendre’ns: també els he fet servir per clarificar coses que sospitava que no estarien prou clares, per facilitar la vida a la gent, per donar a conèixer documents perduts pel ciberespai i que potser no són tan fàcils de trobar).

Igualment, la relació amb els comentaristes ha estat dual. A tots ells els he d’agrair l’atenció prestada. Més, segurament, de la que puc exigir. N’hi ha que m’han fet adonar que feia el préssec; n’hi ha que m’han suggerit lectures. N’hi ha que m’han donat ànims o m’han aplaudit verbalment. No creguin que la dualitat travessa aquest eix. Al contrari: com a lector, no m’agrada llegir un post i, en passar als comentaris, descobrir que tots són: “què interessant!”, “ho has fet molt bé”, “brutal”… Si ho he fet bé, jo com a lector ja ho sé; i si no, també. I com a autor del post, si ho he publicat és perquè estava convençut que estava bé. Em resulta més útil que em treguin de l’error, si error hi havia, que no que me’l refermin. Per a això ja tinc l’espill. Les regles de la cortesia exigeixen replicar als que et fan adonar que has fet el préssec, i formular un agraïment empegueït (empegueïdíssim quan el comentarista és l’autor de qui parlava, i que generalment, sí, era un admirat; en el fons, en aquests casos també hi havia una mena de reconfortant i perillós sentiment de “vés, potser sí que ho faig bé”); però en el fons del fons, jo ho veig així.

La cosa del pseudònim, en el fons, també tenia una altra intenció. Tenia ganes d’amagar-me, posar en circulació una sèrie d’etiquetes i noms, i poder comprovar, mitjançant les estadístiques, quanta gent (i quanta gent de la que jo conec) les busca per la xarxa. Quanta gent, realment, s’interessa pel que fem. Quanta gent busca “miquel bauçà”, o “blai bonet”, o “rené char” o “josep pedrals”. Els resultats de l’enquesta fan feredat. Per tant, me’ls guardo. Bé, només diré una cosa. Fiquin vostès la paraula “poemes d’amor” al títol d’un apunt i faran furor. I això és tota una cura d’humilitat. En aquest sentit: sé que no hauria de queixar-me de que el públic sigui el que és. Al capdavall jo en formo part, i tampoc no sóc per tirar coets, no m’ho negaran. Però bé: la divisòria entre els comentaristes que voldria haver tingut i els que he tingut no anava pel mateix rengle que la dels que em donaven la raó i la dels que no.

Però ja era això. No sé, en el fons, si estava preparat per a enfrontar-m’hi. Segurament no. Per tant, benvolguts comentaristes: dispensin des d’ara totes les vegades que he resultat antipàtic, sarcàstic, desagradable. No era res personal. A canvi, vull creure que he fet algun amic. Mera creença, val. En el fons, sospito que el gran problema d’aquest blog és que no dóna una imatge veritable de mi. Jo no sóc tan agre. Però puc acabar semblant-me al meu pseudònim.

Com deia, en un moment determinat, en tenir més facilitat, crec que la cosa es va desvirtuar.  Em va véncer la impaciència; i la possibilitat aquesta de publicar sense filtres. Permetin-me dir-los que no hi crec gaire. I l’experiència m’hi fa creure menys. Potser per assumptes de la història recent, veiem l’edició com un filtre, una frontera que ens impedeix expressar-mos lliurement. I tanmateix, aquella mateixa experiència recent podria permetre’ns endevinar que, en realitat, no es tracta d’expressar-nos sinó de comunicar, i això depèn d’altres eventualitats. Els editors i censors no són un obstacle si hom sap dir una cosa.

Per exemple: jo ara aquí puc publicar qualsevol cosa. I quedarà publicada. No podrà venir ningú (abans que jo ho publiqui) a dir-me que no ho puc publicar, que no hi ha pressupost, que no s’entén, que si potser podria ficar menys dialectalismes, que no hi ha un nínxol de mercat, etcètera. Sóc lliure de fer el que vulgue, fins i tot el ridícul. I tanmateix: no necessàriament serà visible. Sé que això pot semblar vanitat. Però, alhora, ja he dit que no es tracta d’expressar res (m’interessa molt la vida de certa gent, i la manera com certa altra gent explica la seua, però la meua ja me la sé) sinó de comunicar-ho.

I la visibilitat en el món dels blogs té regles. Regles que tenen a veure amb la sociabilitat (o amb una insociabilitat tàctica). Regles molt semblants a la vida real dels països del sud d’Europa. Per tant: de relació transparent amb els lectors res de res. Hi ha una interacció interessant, sí. Però també interessada. L’intercanvi de links, l’intercanvi de comentaris; fins i tot les picabaralles. Tot això et fa visible; un cop ho mires des de dins, encara et sorprèn més que la gent presumeixi de Technorati. Però això no és aconseguir que la gent s’interessi per les coses que t’interessen a tu. No de la manera que jo vull. En el fons, cal admetre que bona part dels escriptors que hem descobert com a bloggers els hauríem descobert igualment d’una altra manera; i als que no, és que no valia la pena. I sobretot: acaba dirigint el que escrius. Acabes escrivint coses que no escriuries tot sol, de nit, a casa teua, sabent que no et mira ningú. Acabes fent faltes d’ortografia.

Quan dic “desvirtuar”, doncs, vull dir que potser m’estava convertint en una cosa que no era al principi. Hi ha hagut un moment en el qual feia provatures; un altre en el qual descobria joguines noves. I un tercer moment en què he fet les coses d’esma. I això ja no em diverteix. Encara més: m’esterilitza. No crec en l’expressió “tenir coses a dir”. Més aviat escric, sense saber què vull dir, per tal de descobrir què tinc a dir (cosa molt diferent, per cert, de fer les coses d’esma). Ara: fa setmanes que em planto davant la pantalla i penso: “podria escriure això… i què? passarà allò altre… vaja”. Fa dies també que les úniques sorpreses refrescants han estat La matèria primera, d’un tal Serés, i el segon llibre de Felip Costaglioli. Cap altra cosa: ni tan sols, per ara, les antigues notes que tenia i encara tinc al calaix. Passa que primer un amic em va fer a mans un llibre tan pèssimament concebut i escrit que vaig perdre l’oremus (cosa que va generar un post que no considero especialment brillant, certament trampós com deia un comentarista, i per tant no era el final que jo volia; per postres vaig haver de llegir el llibre en qüestió dos cops!); després hi ha hagut un post-llibre que m’ha obert mil preguntes i dilemes (però no tenia ganes de dedicar-li dies, o mesos, monogràfics); i per sort, finalment hi ha hagut una convocatòria multitudinària on sí, realment, m’ho he passat bé, i he pogut definitivament posar el meu poble al mapa ;). Sí que m’agrada, acabar així. Queden coses, naturalment, al tinter: Robert Antelme, Clarice Lispector, Maurice Blanchot, els llibres infantils de Zoraida Burgos, Daniel Busquets, Lautréamont, les pàgines en blanc de Martí Sales, Macedonio, més J. V. Foix, Víctor Sunyol, Cristóbal de Castillejo, Alda Merini, Tristan Tzara… Però ara no em barrufa parlar-ne. Un altre dia serà. I nou mesos, d’altra banda, em sembla un bon període.

I, a banda d’això, he trobat feina.

Una abraçada. Ha estat un plaer, i espero que per a vostès també,

j.t.

P.S. I sempre queda el goig d’anar reescrivint això, com si escrivís per a ningú, o com si pugués aconseguir que cada lector, literalment, llegís un text diferent…

Desdiments i rimes

Posted in Autocrítica, Dilemes, Marià Manent, Robert Frost with tags , , , , on juny 13, 2009 by joantdo

Abans que res, dir que em toca desdir-me. De manera més o menys explícita, jo aquí havia donat canya al Manent traductor. Ara bé, fa uns dies, donant voltes a aquest mateix post que ara llegiran, vaig adonar-me que la cosa no va ben bé així. Els llibres de Manent amb “traduccions” de poetes estrangers van signats per Manent; és a dir, són llibres de Marià Manent que contenen “Poemes de Dylan Thomas”, “Poemes d’Emily Dickinson” o, en el cas d’El gran vent i les heures, d’un grapat d’autors que Manent mateix va seleccionar i ordenar al seu gust. Si hi ha engany, doncs, no és cosa de Manent. Quan hom troba en un disc de Scott Walker una cançó de Jacques Brel, no hi busca Jacques Brel, sinó Scott Walker.

És a dir, un cas diferent és el del llibre Gebre i sol, de Robert Frost, traduït per Josep Ma. Jaumà. Oblidin ara les valoracions barates; l’oposició amb Manent no és per dir que un és bo, sigui quin sigui, i l’altre no. Però sí que són dos opcions clarament diferents. Gebre i sol és una antologia de Frost on vora la versió original hi ha una traducció de Jaumà. Podria no ser una antologia sinó un llibre com Al nord de Boston (tot i que la versió catalana, que jo sàpiga, no és íntegra). Jaumà, a més, dóna les seues versions amb un criteri diametralment oposat al de Manent. Manent s’esmerça a que els poemes versionats tinguin ritme i, si cal, rima; si per a això ha de fer mil capgirells i tombarelles, és a dir, posar farciments, ho fa. En canvi, el traductor de Frost es preocupa primer que res de dir el mateix que diu Frost; si pel camí troba la possibilitat de mantenir la rima original, o alguna semblança, ho fa. Per això la tercera estrofa del poema “Arbre a la meva finestra” fa així:

Però, arbre, jo t’he vist tot agitat,

i si tu m’has mirat mentre dormia

m’has vist perdut, convulsionat

i sense guia.

Tota la resta del poema en català prescindeix d’aquesta rima, a diferència del que passa en l’original. Encara més: en l’original la rima és encreuada, i aquí Jaumà ens la dóna alternada. Al que anàvem, però; Jaumà ofereix també aquest poema, “Foc i gel”:

Uns diuen que aquest món finirà amb foc,

d’altres, amb gel.

Pel que he tastat de la passió,

estic amb els qui opten pel foc.

Però si hagués de morir dues vegades,

crec que conec prou l’odi per dir

que, per destruir,

el gel també

seria esplèndid,

i ho faria bé.

Vet aquí el poema de Robert Frost “Fire and ice”:

Some say the world will end in fire,

Some say in ice.

From what I’ve tasted of desire

I hold with those who favor fire.

But if I had to perish twice,

I think I know enough of hate

To say that for destruction ice

Is also great

And would suffice.

Hi ha només tres rimes: “fire” amb “desire”, “ice” amb “twice” i “suffice”, i “hate” amb “great”. I una sèrie de curioses coincidències entre elles. “Fire”, de fet, apareix lligat a l’experiència del “desire” en la primera fi del món; el gel que el poeta lliga a la segona fi rima amb “twice”, però també amb el “suffice” que el caracteritza com a destructor. Encara més: hi ha un paral·lelisme, pel qual si al foc correspon el desig (“passió” per a Jaumà), al gel correspon “l’odi”, el mateix que rima amb “great”. Res d’això pot traslladar-se en una traducció (i menys fent el salt del germànic al romànic), però almenys és una bona mostra que la rima pot arribar a ser alguna cosa més que una exhibició o una sonsònia.

Guia de lectura (1)

Posted in Autocrítica on maig 8, 2009 by joantdo

No els havia avisat: això és un work in progress

Tractar-vos de vostè

Posted in Autocrítica, Salvador Company with tags , , , , , , on abril 28, 2009 by joantdo

Ara mateix estic llegint Silenci de plom, de Salvador Company. Autor que abans va publicar El cel a trossos, recull de contes situats tots ells al poble de Benborser. Allà mateix, es feia referència a un professor universitari, un tal “Antoni Marí o Martí”. A la pàgina 27 de Silenci de plom, el narrador d’una de les històries creuades explica:

La meua relació amb aquest llibre, que es remunta a l’any anterior, quan estudiava el darrer curs de la llicenciatura, va començar, de manera indirecta, quan em van declarar finalista d’un premi barceloní de certa importància. Això i un editor literari com Déu mana, que malauradament plegaria al cap de dos anys, m’havia permès publicar en una editorial catalana de prestigi, sent jo encara molt jove, el meu primer i, de moment, únic llibre: un recull de narracions entrecreuades que tenen lloc al poble dels meus pares (…), Benborser.

En un dels seus diàlegs amb Delfin Agudelo, Rafael Argullol parla sobre la fina línia entre realitat i ficció; ell hi veu el futur de la literatura. I ara recordo un dia que em preguntaven per aquest quadern, i jo explicava que el vull impersonal, i em deien: “Però no oblidis que un blog és sempre un diari”, potser sense gaire consciència de l’abisme que se m’obria als peus. Perquè jo recordo que, per a Blanchot, de vegades un dietari és l’escletxa per on l’obra deixa d’escriure’s.

M’he mogut, en això, amb una decisió tenaç: aquí jo no hi sóc. Primer agafant un pseudònim, només desxifrable per gent que sabés llatí, o ornitologia (per cert: no tinc cap amiga ornitòloga), i vastos coneixements sobre la literatura senienca. Segon, escatimant dades a l’apartat “Sobre mi” (que és el que vostès, per cert, més visiten); però els més veterans recordaran que, aquí, vaig vacil·lar. He jugat a no ser jo, a no ser el “j.t.” que cada dos per tres s’apunta a l’Oficina de Treball, que va presentant-se a oposicions, que disfruta menjant truita amb patates, que cada setmana agafa el tren per veure els éssers estimats. I que, per cert, fins fa un mes ni tan sols tenia ordinador a casa. Tot allò que vostès vegin aquí, per tant, fins i tot el que acabo de dir, podria no ser real. No té cap importància.

Després: jo em vaig llençar en aquesta piscina, igual que en l’altra, sabent que abans de fer el ridícul en públic i fer perdre el temps a la gent (i a mi mateix), calia aprendre’n en algun lloc. I un mestre exemplar va ser aquest. N’hi ha hagut més, naturalment: aquest (o com ficcionalitzar-se a llarg termini; o també com respondre a cada comentari, sigui dolç o sigui agre) o aquest(s) (o com gosar traslladar aquí continguts d’alta cultura sense por al què diran). Entre les coses apreses (i les costums adoptades) al Teatre Buit de la Segona Perifèria, hi ha el costum de deixar comentaris tractant-mos de vostè. Per una qüestió d’educació. No es pensin: després l’home que tiba els fils del titella Subal i l’home que estira les plomes del ninot Palumbus potser anem de birres, ens deixem llibres i comentem les mides d’aquella que passa. Però per aquí ens tractem de vostè. Per cortesia. Per cortesia, també, cap a vostès.

I perquè aquí, naturalment, cap dels dos no hi és tot.

Autocrítica (2): el to de queixa

Posted in Autocrítica, Episodis nacionals with tags , , on desembre 19, 2008 by joantdo

Hola. Potser em recordin vostès de quan fa una setmana algú va deixar un comentari destroyer (tot i que argumentat) aquí, i l’administrador del lloc va llençar la hipòtesi que l’autor del missatge era jo. Ho va deduir, sembla, pel “to de queixa” comú amb altres ocasions que li havia dit alguna cosa, tot identificant-me. Hem acabat amics, ves per on, però aquest fet em va tocar l’ànima.

En realitat, porto tota la setmana pensant-hi; segurament ell té raó. Quan vaig començar el blog, em vaig imposar una sèrie de restriccions, moltes de les quals no venen ara al cas. Una d’elles, però, era parlar sempre en positiu; és a dir, parlar de les coses que m’agraden. Per tant si d’aquí un any (si la broma dura tant) veuen vostès que no he parlat d’alguna cosa, és que ras i curt no m’interessa.

Ara bé: poc a poc, en certs moments, la ràbia se m’ha imposat. Sempre picant amunt, per cert: quan Margarit o Vila-Matas, gent consagrada (i, en el cas del segon, de referència) que, com a tal, crec que tenen una certa responsabilitat (perque la gent els escolta) deixaven anar una atzagaiada indigna del lloc que ocupen. Més que la ràbia, el que se m’anava escapant eren flatulències sarcàstiques. I la maquineta esta ho ha anat reflectint.

Tampoc molts comentaris que deixo pel veïnat acostumen a ser positius. No creguin que es tracta de que jo pensi que el veïnat és mediocre; és més aviat que, si em poso a llegir un post, entro als comentaris i començo a llegir “què bo”, “què gran”, etc, de cop em sento com si m’haguessen convidat a dinar a can Flanders. Per tant, si trobo que és bo, ho llegeixo i rellegeixo, i acaba a la llista que veuen a baix a la dreta. Però em resulta més interessant i divertit donar-li la volta, buscar detalls no dits, contradir-los si crec que s’equivoquen, etcètera.

I bé: això acaba en un to de queixa. Ho admeto. En realitat, pensant-hi aquesta setmana he acabat arribant a la conclusió que participo d’un corrent general. Hi ha escriptors que han rebut tots els premis, amb un èxit de vendes notable, sense cap problema per publicar els seus llibres i distribuir-los fins a l’últim racó de la província, que surten a la tele i diuen el que volen; i aquests escriptors es queixen de rebre “insults i desqualificacions“. Hi ha escriptors amb càrrecs importants, que publiquen novel·les quan volen i a través de premis, Premi d’Honor inclòs, que aconsegueixen que només per a ells es creï un discurs de clausura en una fira literària de renom, on poder citar malament un gran filòsof alemany de referència davant un públic alemany que segurament sap què va dir aquell filòsof, però creuen que estan envoltats d’un “clima de qüestionament constant“.

Naturalment, si gent triomfadora, consagrada, exitosa, es queixa de que les coses li van malament, els que anem darrera, suant per publicar les nostres cosetes (després d’haver suat, en el millor dels casos, per escriure-les), mirant de cridar l’atenció, intentant assumir que ningú parlarà de nosaltres quan haguem mort (ni abans), acabem queixant-mos. Conec joves autors que es queixen quan fan la presentació d’un llibre i les patums a qui han convidat no hi van; es queixen de la manca de curiositat intel·lectual de les patums. Mentrestant, m’imagino la patum a casa seua, mirant les trenta invitacions que li han arribat aquella setmana, i pensant que només que vagi a la meitat d’elles ja no podrà fer obra pròpia. Per al jove poeta no hi ha res més que la seva obra; per a la patum, res més que una possible posteritat que no sap on buscar.

Conec igualment gent a qui la vida se li enfonsa per una mala crítica. Per “mala crítica”, naturalment, em refereixo a una crítica negativa. Igual que hi ha gent enfonsada pel fet de no tenir cap crítica en absolut, ni bona ni dolenta. Gent que triomfa fent narracions quan voldria triomfar fent poemes. Gent que voldria una legió d’admiradores xuplant-li la polla però només té gent que riu cada cop que obre la boca. Escriptors o escriptores que si obren un llibre de crítica literària és només per veure si parlen d’ells. Gent que es queixa de que l’altra gent es queixi. Etcètera. La literatura catalana, suposo, deu ser una cosa frustrant; un pou de ressentiments, d’enveges, on potser sobren autors i falten lectors, tothom ho sap però ningú vol moure fitxa. Però també admeto que, com a lector, aquesta queixa constant deu ser, al final, tan esgotadora com l’intercanvi ensucrat d’afalacs. I sobretot: si maldes per escoltar totes les veus que s’aixequen dels cercles per on vas passant, el panorama acaba sent desolador, perquè sempre acabes creient-te una part del que cadascuna et diu. I tots et donen només culpables: cap ni un et dóna una solució.

En realitat, alguns dels millors creadors (Palàcios, VintróSerés, Mesquida, Perejaume, Pons, Subirats, Sales, Bagunyà) van fent, sense remugar, rebent distincions de quan en quan, o com a mínim fent arribar els seus llibres i/o textos als lectors adequats. I si això últim hi és, la resta ja arribarà. Tal vegada…

Entendre

Posted in Autocrítica with tags , , on desembre 10, 2008 by joantdo

Vegin aquest poema:

ERM
 
Les dotze. Passejo pel tros dels pares.
Cap veu no torba el fil dels pensaments;
ningú ja no treballa aquestes terres.
Ho volten fàbriques, l’hotel
de cinc estrelles, tendes lluminoses.
El futur s’encongeix a l’horitzó.
Palpo l’escorça vella
dels olivers que en ple migdia guarden flocs
de nit dins seu, pell aspra
de la fusta, mugrons boirosos, durs.
Bull una vivaçor per baix; tot de formigues
dins el buit rodejat d’ullastres, de fenàs,
ert com un pèl d’espant, d’argelagues tossudes.
Morrudes, sevillenques hi ha al bancal,
fargues retortes, obstinades,
de genolls sobre el reble enderrocat:
alcen els punys, immòbils
en l’interval d’un pas que no completaran.
Elles recorden que els meus iaios
les espollaven, en cremaven els brancons,
els treien càncers de l’entranya.
Dins d’elles buscaria rastres de l’impuls
que em guia calcigant argelagues i màquies,
l’afany que em fa petjar
la mostra abandonada.
 
Però les altres, les més velles, els eixuts torells
alçats com setis per al niu d’una àguila
gegant, elles podrien donar-me el record
de cognoms oblidats, de mots que desconeixen
els llibres; elles saben d’on pervé
lo fardatxo, l’aufàbrega, la gerra.
Parant l’orella dins la balma del seu peu,
sabria cert com era aquesta coma
abans no hi fos el camí de l’asfalt, abans
de tantes fàbriques,
abans de cap camí.
Elles ploren encara
verds, negres llagrimots pels membres que han perdut;
els cops de vent, els llamps, la serra
n’esqueixaven els braços, els rebrolls més verds.
Senten la mort el cor, als dintres
de pedra, acaronant la pell
encetada; la senten com un pes que els nega.
Coneixen la suor dels perdedors,
el traüt dels exèrcits, el vol de la mifa.
Saben que res no mor,
que tot s’acaba.
Que el dol només el senten els supervivents.
Que la rosada del matí és només la volva
d’una borra lleugera; ni la neu
ni les tronades són res més que un copet d’aire,
un esternut del temps.
El futur s’encongeix; com l’aigua
se m’escapa el present
entre els dits tremolosos.
La mà que enfonso en l’erm
que em feia nàixer.
 

No és gran cosa: merament un exercici deixat anar una tarda de finals d’agost, principis de setembre (i els que coneixen el calendari festiu de la Sénia, saben de quina mena de setmana parlo), després d’estar una estona llegint, ehem, Leopardi. Però em servirà per explicar una cosa.

¿Els sembla un poema críptic? Fixin-se vostès quan diu: “elles saben d’on pervé / lo fardatxo, l’aufàbrega, la gerra.” Entenen el que vol dir, a grans trets, no? A partir d’aquí comencen a pensar “què maco”, “què cursi”, “què carrincló”, “què monya”, “sembla Martí i Pol”, etc (i podríem seguir fins construir una variant del monòleg de Cyrano), però la qüestió és que vostès entenen a què es refereix. És una variant de la seqüència de Vertigo (igual que una mica més avall hi ha un robatori als sabins seculars carnerians).

Ara bé, el fardatxo, l’alfàbrega i la gerra són aquí, bàsicament, perquè es tracta de tres paraules que van entrar en el català durant la dominació musulmana (estem parlant, no ho oblidin, d’oliveres milenàries); venen de l’àrab. Poden consultar, si volen, els manuals escaients. ¿Poden considerar vostès que han entès el poema si no s’han adonat d’això?

És a dir: entendre un poema, ¿és entendre-hi alguna cosa, la que sigui o la que vulguem entendre-hi, o bé entendre la que el poema diu a través de tots els seus recursos, i que eventualment pot tenir nombroses probabilitats de coincidir amb allò que l’autor volia que digués?