Archive for the Covers Category

Com Penèlope

Posted in Francesc Garriga Barata, Gabriel Ferrater, Paul Celan, Thomas Bernhard, Vicent Andrés Estellés with tags , , , , , , , , on Març 3, 2009 by joantdo

En un moment determinat de la historia europea s’abandona la idea de la poesia com a bellesa, almenys entenent aquesta com una harmonia preestablerta que orientaria la integració de les parts en el tot, de cara a proporcionar alguna cosa que, perduts els seus fonaments, ja només percebem com un hedonisme gratuït. El qual resultava encara més enfadós dins el context d’una postguerra mundial i d’una dictadura les aparences de la qual, justament, eren pur esteticisme tronat; aquest podría ser, de fet, el sentit de l’afirmació d’Adorno sobre la poesia després d’Auschwitz. Des de la lucidesa de mirar enrera i adonar-se que han combregat amb rodes de molí, doncs, els intel·lectuals de postguerra han acabat rebutjant gran part de la tradició literària occidental, amb els seus procediments d’embelliment, exigint del poema més aviat una funció moral. De fet, si en la mètrica d’aquests poemes el vers es reconstitueix a cada moment, trencant amb models preestablerts, és perquè esdevé ell mateix experiència, en lloc de reflectir-la (en lloc de reflectir l’única experiència vàlida, la de l’ordre transcendent del món), i en tant que experiència passa a configurar el subjecte. Es tracta, així, de que el jo poètic es dóna del tot en l’escriptura, dipositant-hi una determinada posició vital; i és a la seua singularitat existencial que el poema deu ara les seues regles de construcció. En la mateixa mesura que el poeta acaba devent la seua existència al poema.

D’aquesta consciència culpable sorgeix, en la postguerra (i aparentment arribarà a Catalunya cap als anys seixanta, un cop mort Riba), el rebuig cap al formalisme de les generacions postsimbolistes: des de l’atac contra els poetes d’un Gombrowicz fins a l’antipoesia de Nicanor Parra, passant justament per la lírica de Celan. Ara bé, en un cas com el de Francesc Garriga, això no condueix al literalisme pretesament ingenu en el qual s’estimbaren gran part dels poetes de la seua generació, ni a la mena de prosaïsme sàviament administrat de Bauçà o Vicent Andrés Estellés. Vegem, per exemple, un poema de La nit dels peixos (títol que procedeix dels Nou salms de Thomas Bernhard):

 

quan arriba el moment de mentir-me,
plou.

 

No importa tant la configuració del significant fònic (el contrast entre els fluids anapestos al·literats i el bioc monosil:làbic) com el curtcircuit semàntic establert entre la interioritat (“el moment de mentir-me”) i l’exterioritat (“plou”). No és l’únic lloc on apareix la pluja establint tensió amb allò que podríem anomenar un ús personal del llenguatge; més endavant en el mateix llibre, després d’informar-nos que “arrossego el meu cos per paraules / esdrúixoles”, el poeta es pregunta “de quin costat arribarà la pluja?”. O, a Temps en blanc:

 

ha arribat l’hora de la pluja.
 
posaré el món sobre la taula.
l’ofegaré amb un vers.
coixí de mots
sobre la boca de la terra,
geografia de la fam.
 
si em sobren lletres,
el meu taüt.
 

El cas ens posa sobre la pista d’un mecanisme que, en la poesia de Francesc Garriga, és més bàsic que el seu suposat “despullament”: la intratextualitat. Si hem de ser justos, cal admetre que la idea procedeix de Marc Romera: “La unitat de cada recull sembla apuntar cap a un concepte de poema únic, poema que s’articula a través de les pàgines del llibre com es podrien articular els capítols d’una novel·la i que acaben en una història única, un únic propòsit, un únic poema”. En el seu sentit més ampli, es tracta de la fidelitat a una sèrie de temes, a uns procediments, a un to; més concretament, però, és produeix la recuperació de motius, frases, adjectivacions. En l’exemple que donàvem, la confluència entre la pluja i les mentides constitueix un precedent que dóna un nou sentit a les

 

paraules
esdrúixoles,
paraules d’esbarzer que em són el càstig
d’haver estimat silencis
de pols.
 

Contra les mentides, amb les quals el subjecte es buscaria fer-se la vida més complaent, al preu de falsejar-la, hi ha les paraules de la veritat, incòmodes, que són el càstig, justament, per aquell falsejament. Ara bé, també tenim aquí un mot, “esbarzer”, derivat de la tradició bíblica, que en altres poemes es relacionarà amb un “discurs” que reprimeix el cos, que el subordina a una pretesa realitat. Tot plegat ens du, naturalment, molt lluny del breu i sintètic (gairebé japonès) poema de què partíem. L’obra s’articula aleshores com un teixit profundament coherent, on la recurrència dels motius permet, justament, la seua depuració, lenta, al llarg del temps, en un teixir i desteixir perpetu.

Parlàvem de la culpabilitat de la consciència europea, i de tota una generació que, finalment, ha hagut de sobreviure a base de lucidesa i de desengany; és ben obvi que, dins aquesta perspectiva, la poesia de Francesc Garriga no implica el trencament que seria d’esperar, sinó que de fet prolonga bona part dels mecanismes simbolistes, matisats en bona mesura per una força expressiva purament, i valgui la redundància, expressionista. El procediment, però, es fa així més indirecte, proper a la lliçó celaniana però sense el seu radicalisme. Es tracta de conduir l’entramat metafòric fins a una certa saturació; una lectura atenta revela una notable densitat figurativa, reforçada per les mil irisacions de sentit que provoquen les represes, els intertextos autògrafs. La interpretació revelarà una visió profundament desencisada del món, dins la qual la funció moral a què fèiem referència és poca cosa més que el que demanava Ferrater: “definir (…) la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació”.

El lent procés de descabdellament d’aquesta poesia, basada en el treball persistent sobre uns pocs motius, fins a apropiar-se’ls (així, per exemple, les veles negres amb que Teseu torna a Atenes, i que provoquen per error la mort del seu pare, esdevingudes un símbol de la incomunicació humana), justifica el fet que Francesc Garriga hagi vingut a donar els seus millors llibres en la vellesa, superades ja tot de vacil·lacions idiomàtiques i amb una veu personal, finalment, del tot constituïda. Quan tot el treball previ ha permès que el subjecte es fongués amb el llenguatge fins permetre que sigui aquest qui parla en el poema; essent així que el jo pot donar-se del tot, en la més pura intimitat, la major presència de si. I això ha acabat donant lloc a una visió de la vellesa ben poc habitual, amb el pas del temps vist com una caiguda contínua, una perpètua desintegració de tot, començant pel subjecte.

En La nit dels peixos, així, tot d’animals (peixos, gossos, llops) esdevenen el correlatiu objectiu d’un individu reduït a les pures pulsions de la recerca de plaer (un plaer que, bàsicament físic, ja no té a l’abast de la mà) i enfrontat a l’enrunament de les seues pròpies creences. La mirada enrera, testamentària, que donaria tot home al final de la seua vida només serveix aquí per a donar compte del propi fracàs, per a reconèixer-se “empresonat amb dogmes”. D’aquí el rebuig dels “vint segles de paraules” amb què la religió cristiana ha ofegat el plaer del cos, i la nostàlgia d’uns “déus” (en plural i, com sempre, en minúscula) pagans que han abandonat el món deixant-lo dins una temporalitat lineal, dirigida cap a la mort. Aquest jo poètic desencisat arribarà a dipositar, davant la imminència d’allò terrible, tota l’esperança en una desfeta del món des de la qual tornar a començar, partint de zero. Amb una serena acceptació, plantejada des d’una mena de “puresa” d’expressió notable, “despullada” i, al capdavall, plena d’un coratge i una humanitat enormes (una sinceritat, al cap i a la fi, guanyada al llarg d’un llarg procés d’escriptura).

(Recuperat, amb canvis, i no prous, d’un intent de text oral de la primavera del 2005)

“Regressiu”, de Gottfried Benn

Posted in Covers, Gottfried Benn with tags on Desembre 4, 2008 by joantdo
Ah, no dins teu, ni en les parences
de l’amor, ni en la sang pueril,
ni en cap paraula ni potència,
res on descansi la teua foscor.
Déus i animals – tot bajanades.
Autors i traficants, jo i tu –
túmuls, embulls, en créixer els musclos
clouen els ulls.
Escadusser es beslluma: en les olors
de la platja, al corall que vermelleja,
en els desdoblaments i els enderrocs,
aixeques de la nit la feixuga parpella:
en l’horitzó el vel del rai,
les flors estígies, repòs i rosella,
la llàgrima que s’enfonsa en la mar –
a tu: talàssica regressió.
1927

(Advertiment als lectors-en-diagonal-que-després-tanmateix-em-feliciten-quan-em-troben-pel-carrer: si aquí baix veuen vostès que la categoria és “Covers”, entenguin-ho en el sentit anglès i poppie del terme, és a dir, “versions”. No pas poemes meus, doncs. I no m’atreviria a dir-ne traduccions, per prudència. Però gràcies per la confiança cega)

finismón: l’últim viatge

Posted in Covers, Haroldo de Campos with tags on Novembre 25, 2008 by joantdo

 …per voler veder trapassò il segno

I

Últim

Odisseu multi-

ginyós          – a l’extrem

Avernotens límit           – re-

proposa el viatge.

On d’Hèrcules

les vigilants columnes l’ona

escarmenten:     vedant un altre

pas     – on passar endavant vol

dis trans-

gredir la mesura       les si-

giloses sigles del No.

On

la desmesura     hybris-propensa       ad-

verteix:       no

al nauta           –    Odisseu (

blanca aixecant la capitanejosa

testa al nivi alçurada)         pre-

medita:              tras-

passar el pas:            l’impasse –

a – l’ésser:       enigma

resolt        (si a la fi) en

fines carenes

d’ensafirat desdeny         -gosar.

Gosar allò que més:

l’enllà-retorn      el després: im-

previst fil a la tela de Penèlope.

Gosar

desmemoriat d’Ítaca        – el

més-enllà-memòria      – l’in-

revès:         Ítaca al revers:

la no-pacificada

vigília del guerrer      – al lloc

de la ventura l’aventurat

deslloc       il folle volo.

Intentar allò no intentat        –

expatriat conjut als déus lars.

Re-

incidir en la partida.        Gosar       –

hybris-propuls        – la mar

rera la mar.        L’inhòspit obscur

caos pelàgic

fins on s’amaga la prohibida

geografia de l’Edèn – Paradís

terrenal:      l’umbracle vedat:

la lluerna:        per allí

istme      extrem illa

si té accés al cel

terrestre:         al transfinit.

Odisseu canusint

rebutja l’evasiva        – perfumada

falda de Penèlope         –

consol de la pau.         Quilla dins les ones

solca un altre cop        (com mai abans)

l’irat

espill de Posidó:         el vinós

cor del maroceà.

Destí:      el disbarat

el no-mapejat

Finismón:       allí

on comença la infranquejada

frontera de l’extracel.

 

Així:

trencar el lacre al que és prohibit:      des-

virgar el vel.         Tràfec

dels tràfecs.         Enèrgica

missió vertiginosa.

Ell fou –

Odisseu.

No conta la llegenda antiga

de Polúmetis el fat demesiat.

O si conta

desvaria variant:       finta a la fi.

Odisseu fou.             Va perdre els companys.

A les envistes

de l’illa desitjada         -veient ja

l’assolible Edèn quasi tocant

a mà:          els déus van fer conxorxa.

El cel suscita intents del que és arcà.

La nau repel·lida

s’abisma          bufada de destí.

Odisseu no fa port.

Efímeres senyals al vòrtex

li acusen el naufragi        –

insten      però declinen

sotsobrats en l’instant.

Aigua només.                Rosegalls.

I el fat famejant.           Última

thánatos eks halós

mort que ve del salobre

hybris.

Odisseu canusit

de la glòria va rebutjar el fast fúnebre.

Només un solc

cicatritza en el pit de Posidó.

Va cloure’s el pèlag.       El rodó

oceà ressona taciturn.

Asserena ara el cant convulsiu

el dolçamarg plany de les sirenes

(ultraso incaptat a oïda humana)

ma un di voi

dove per lui perduto a morir gisse

 

2

Urbà Ulisses

sobreviscut al mite

(jo i Tu       mon hipo-

condríac crític

lector)         -civil

factòtum           (¿polúmetis?)

de l’atzar computeritzat.          Ton

epitafi?          Marge d’error:          traç

mínim digitat

i de pressa cancel·lat

en líquid vidre verdfluent.

¿Periple?

No n’hi ha.        T’espien los semàfors.

El teu foc prometeic es resumeix

en la punta d’un misto.            -Lucifer

portàtil     i/o

bajanada flamígera.

Capitula

(cap fred)

la teua hybris.         Ni senyal

de nereides.

Penúltima         -és al que més aspira

la teua penúria d’última

Tule.             Una postal de l’Edèn

amb aixo t’acontentes.

 

Aquissades sirenes

tallen lo teu cor quotidià.

Ulisses brasiler

Posted in Haroldo de Campos, Postil·les, Stéphane Mallarmé with tags , , , , , , , , , on Novembre 24, 2008 by joantdo

Una lectura ja gairebé tòpica llegeix Ulisses com l’heroi del retorn, l’heroi d’un viatge circular que acaba al punt on comença, a Ítaca. Adorno i Horkheimer el converteixen prou explícitament en un heroi burgès: ell disfruta del cant de les sirenes mentre els marins-proletaris despenen força bruta. Ulisses seria així l’heroi del retorn a si mateix, contra l’obertura a allò altre, enfront del viatge (lévinasianament) com a anada cap a un lloc diferent del lloc inicial.

Entre Homer i els filòsofs de postguerra, però, Dante mostra un Ulisses que, un cop arribat a Ítaca, un cop eliminats els pretendents, encara fa un últim viatge, aquest cop cap a l’Oest, més enllà de les columnes d’Hèrcules. Un viatge el final del qual és la seua mort, donant així resposta a la inquietud medieval (bastant aliena al poema d’Homer) sobre el final del personatge.

A “finismundo: a última viagem”, Haroldo de Campos reprèn aquest segon Ulisses, el que mogut per la hybris viatgera troba la mort, per després convertir-lo joyceanament, en la segona part del poema, en un personatge d’avui dia, un personatge gris, anul·lat, sense atributs; un simple turista. La degradació del personatge implica tot un comentari sobre la degradació de la idea de viatge.

No hi ha aquí la desintegració metalingüística dels primers llibres de l’autor; hi ha una narració, reforçada si de cas per la llibertat amb què les paraules es combinen a la pàgina. El poema és, de fet, un dels últims passos d’un itinerari, el de Campos, que recull l’herència antropòfaga, la mallarméana, i fins i tot la fàustica, en una disseminació que, tot i que interrompuda, no té fi.

Thomas Bernhard (2)

Posted in Covers, Thomas Bernhard with tags on Novembre 11, 2008 by joantdo
KARAKORUM/MÖNCHSBERG
On has desat el contracte amb la teua pàtria,
aqueix llardós tros de paper?
Quan preguntes, ningú sap on estàs,
ningú t’ha vist mai, ni t’ha sentit,
l’arbre no sap com et diuen, ni la ciutat,
per cap carrer t’han buscat…
Quan preguntes, serà l’hivern el qui respongui,
no sap res, res l’alcalde,
res el governador civil a casa seua,
ni tan sols entre els gossos ets tema de conversa…
Quan preguntes, sacsegen el seu cap…
Quan preguntes, són morts, han mort
per no res i per l’ésser únic, que ningú coneixia…
ningú plora per ell
ja que en definitiva era com tots nosaltres…
Decennis immolats
per una remullada processó,
per un ridícul sermó per als pobres,
pel tratge del carnisser,
pel llor gastat
d’incultes fantasies…

Thomas Bernhard (1)

Posted in Covers, Thomas Bernhard with tags on Novembre 11, 2008 by joantdo
¿Qui en aquesta ciutat és el matí,
amb quin dret
a d’altres homes més oberta,
ni l’experiència del guerrer,
ni la meua troballa…
Qui en aquesta ciutat vivia pel meu compte,
produïa tan sols un eco,
incapaç d’una ratlla vertadera
no provocant res més que el plor en les ànimes dels gossos
allà en la calor del migdia…
Qui en aquesta ciutat no suporta els aürts,
el jurat de catorze hores,
els interrogatoris sense pausa per la nit…
Qui en aquesta ciutat no moriria
a la vora de les grans frases,
enfora dels grans llibres
caient, com els porcs
caient en l’oblit…?
Tu pel camí dels pensament… fangosos camps fumegen
al centre de l’acompliment.
Conqueridors del món: Dante, Virgili, Pascal.