Archive for the Haroldo de Campos Category

finismón: l’últim viatge

Posted in Covers, Haroldo de Campos with tags on Novembre 25, 2008 by joantdo

 …per voler veder trapassò il segno

I

Últim

Odisseu multi-

ginyós          – a l’extrem

Avernotens límit           – re-

proposa el viatge.

On d’Hèrcules

les vigilants columnes l’ona

escarmenten:     vedant un altre

pas     – on passar endavant vol

dis trans-

gredir la mesura       les si-

giloses sigles del No.

On

la desmesura     hybris-propensa       ad-

verteix:       no

al nauta           –    Odisseu (

blanca aixecant la capitanejosa

testa al nivi alçurada)         pre-

medita:              tras-

passar el pas:            l’impasse –

a – l’ésser:       enigma

resolt        (si a la fi) en

fines carenes

d’ensafirat desdeny         -gosar.

Gosar allò que més:

l’enllà-retorn      el després: im-

previst fil a la tela de Penèlope.

Gosar

desmemoriat d’Ítaca        – el

més-enllà-memòria      – l’in-

revès:         Ítaca al revers:

la no-pacificada

vigília del guerrer      – al lloc

de la ventura l’aventurat

deslloc       il folle volo.

Intentar allò no intentat        –

expatriat conjut als déus lars.

Re-

incidir en la partida.        Gosar       –

hybris-propuls        – la mar

rera la mar.        L’inhòspit obscur

caos pelàgic

fins on s’amaga la prohibida

geografia de l’Edèn – Paradís

terrenal:      l’umbracle vedat:

la lluerna:        per allí

istme      extrem illa

si té accés al cel

terrestre:         al transfinit.

Odisseu canusint

rebutja l’evasiva        – perfumada

falda de Penèlope         –

consol de la pau.         Quilla dins les ones

solca un altre cop        (com mai abans)

l’irat

espill de Posidó:         el vinós

cor del maroceà.

Destí:      el disbarat

el no-mapejat

Finismón:       allí

on comença la infranquejada

frontera de l’extracel.

 

Així:

trencar el lacre al que és prohibit:      des-

virgar el vel.         Tràfec

dels tràfecs.         Enèrgica

missió vertiginosa.

Ell fou –

Odisseu.

No conta la llegenda antiga

de Polúmetis el fat demesiat.

O si conta

desvaria variant:       finta a la fi.

Odisseu fou.             Va perdre els companys.

A les envistes

de l’illa desitjada         -veient ja

l’assolible Edèn quasi tocant

a mà:          els déus van fer conxorxa.

El cel suscita intents del que és arcà.

La nau repel·lida

s’abisma          bufada de destí.

Odisseu no fa port.

Efímeres senyals al vòrtex

li acusen el naufragi        –

insten      però declinen

sotsobrats en l’instant.

Aigua només.                Rosegalls.

I el fat famejant.           Última

thánatos eks halós

mort que ve del salobre

hybris.

Odisseu canusit

de la glòria va rebutjar el fast fúnebre.

Només un solc

cicatritza en el pit de Posidó.

Va cloure’s el pèlag.       El rodó

oceà ressona taciturn.

Asserena ara el cant convulsiu

el dolçamarg plany de les sirenes

(ultraso incaptat a oïda humana)

ma un di voi

dove per lui perduto a morir gisse

 

2

Urbà Ulisses

sobreviscut al mite

(jo i Tu       mon hipo-

condríac crític

lector)         -civil

factòtum           (¿polúmetis?)

de l’atzar computeritzat.          Ton

epitafi?          Marge d’error:          traç

mínim digitat

i de pressa cancel·lat

en líquid vidre verdfluent.

¿Periple?

No n’hi ha.        T’espien los semàfors.

El teu foc prometeic es resumeix

en la punta d’un misto.            -Lucifer

portàtil     i/o

bajanada flamígera.

Capitula

(cap fred)

la teua hybris.         Ni senyal

de nereides.

Penúltima         -és al que més aspira

la teua penúria d’última

Tule.             Una postal de l’Edèn

amb aixo t’acontentes.

 

Aquissades sirenes

tallen lo teu cor quotidià.

Anuncis

Ulisses brasiler

Posted in Haroldo de Campos, Postil·les, Stéphane Mallarmé with tags , , , , , , , , , on Novembre 24, 2008 by joantdo

Una lectura ja gairebé tòpica llegeix Ulisses com l’heroi del retorn, l’heroi d’un viatge circular que acaba al punt on comença, a Ítaca. Adorno i Horkheimer el converteixen prou explícitament en un heroi burgès: ell disfruta del cant de les sirenes mentre els marins-proletaris despenen força bruta. Ulisses seria així l’heroi del retorn a si mateix, contra l’obertura a allò altre, enfront del viatge (lévinasianament) com a anada cap a un lloc diferent del lloc inicial.

Entre Homer i els filòsofs de postguerra, però, Dante mostra un Ulisses que, un cop arribat a Ítaca, un cop eliminats els pretendents, encara fa un últim viatge, aquest cop cap a l’Oest, més enllà de les columnes d’Hèrcules. Un viatge el final del qual és la seua mort, donant així resposta a la inquietud medieval (bastant aliena al poema d’Homer) sobre el final del personatge.

A “finismundo: a última viagem”, Haroldo de Campos reprèn aquest segon Ulisses, el que mogut per la hybris viatgera troba la mort, per després convertir-lo joyceanament, en la segona part del poema, en un personatge d’avui dia, un personatge gris, anul·lat, sense atributs; un simple turista. La degradació del personatge implica tot un comentari sobre la degradació de la idea de viatge.

No hi ha aquí la desintegració metalingüística dels primers llibres de l’autor; hi ha una narració, reforçada si de cas per la llibertat amb què les paraules es combinen a la pàgina. El poema és, de fet, un dels últims passos d’un itinerari, el de Campos, que recull l’herència antropòfaga, la mallarméana, i fins i tot la fàustica, en una disseminació que, tot i que interrompuda, no té fi.