Archive for the Dilemes Category

Desdiments i rimes

Posted in Autocrítica, Dilemes, Marià Manent, Robert Frost with tags , , , , on Juny 13, 2009 by joantdo

Abans que res, dir que em toca desdir-me. De manera més o menys explícita, jo aquí havia donat canya al Manent traductor. Ara bé, fa uns dies, donant voltes a aquest mateix post que ara llegiran, vaig adonar-me que la cosa no va ben bé així. Els llibres de Manent amb “traduccions” de poetes estrangers van signats per Manent; és a dir, són llibres de Marià Manent que contenen “Poemes de Dylan Thomas”, “Poemes d’Emily Dickinson” o, en el cas d’El gran vent i les heures, d’un grapat d’autors que Manent mateix va seleccionar i ordenar al seu gust. Si hi ha engany, doncs, no és cosa de Manent. Quan hom troba en un disc de Scott Walker una cançó de Jacques Brel, no hi busca Jacques Brel, sinó Scott Walker.

És a dir, un cas diferent és el del llibre Gebre i sol, de Robert Frost, traduït per Josep Ma. Jaumà. Oblidin ara les valoracions barates; l’oposició amb Manent no és per dir que un és bo, sigui quin sigui, i l’altre no. Però sí que són dos opcions clarament diferents. Gebre i sol és una antologia de Frost on vora la versió original hi ha una traducció de Jaumà. Podria no ser una antologia sinó un llibre com Al nord de Boston (tot i que la versió catalana, que jo sàpiga, no és íntegra). Jaumà, a més, dóna les seues versions amb un criteri diametralment oposat al de Manent. Manent s’esmerça a que els poemes versionats tinguin ritme i, si cal, rima; si per a això ha de fer mil capgirells i tombarelles, és a dir, posar farciments, ho fa. En canvi, el traductor de Frost es preocupa primer que res de dir el mateix que diu Frost; si pel camí troba la possibilitat de mantenir la rima original, o alguna semblança, ho fa. Per això la tercera estrofa del poema “Arbre a la meva finestra” fa així:

Però, arbre, jo t’he vist tot agitat,

i si tu m’has mirat mentre dormia

m’has vist perdut, convulsionat

i sense guia.

Tota la resta del poema en català prescindeix d’aquesta rima, a diferència del que passa en l’original. Encara més: en l’original la rima és encreuada, i aquí Jaumà ens la dóna alternada. Al que anàvem, però; Jaumà ofereix també aquest poema, “Foc i gel”:

Uns diuen que aquest món finirà amb foc,

d’altres, amb gel.

Pel que he tastat de la passió,

estic amb els qui opten pel foc.

Però si hagués de morir dues vegades,

crec que conec prou l’odi per dir

que, per destruir,

el gel també

seria esplèndid,

i ho faria bé.

Vet aquí el poema de Robert Frost “Fire and ice”:

Some say the world will end in fire,

Some say in ice.

From what I’ve tasted of desire

I hold with those who favor fire.

But if I had to perish twice,

I think I know enough of hate

To say that for destruction ice

Is also great

And would suffice.

Hi ha només tres rimes: “fire” amb “desire”, “ice” amb “twice” i “suffice”, i “hate” amb “great”. I una sèrie de curioses coincidències entre elles. “Fire”, de fet, apareix lligat a l’experiència del “desire” en la primera fi del món; el gel que el poeta lliga a la segona fi rima amb “twice”, però també amb el “suffice” que el caracteritza com a destructor. Encara més: hi ha un paral·lelisme, pel qual si al foc correspon el desig (“passió” per a Jaumà), al gel correspon “l’odi”, el mateix que rima amb “great”. Res d’això pot traslladar-se en una traducció (i menys fent el salt del germànic al romànic), però almenys és una bona mostra que la rima pot arribar a ser alguna cosa més que una exhibició o una sonsònia.

Anuncis

Post

Posted in Agustín Fernández Mallo, Dilemes, Història, Zygmunt Bauman with tags , , , , on Juny 10, 2009 by joantdo

Intentaré explicar-ho civilitzadament. Alguns amics meus, i molts que no ho són, miren d’estar a la última. Cosa que significa que quan s’assabenten que ara es porta tal cosa, fan tal cosa. I aquest fenomen sempre m’ha fet sospitar que es crea un bucle, un cercle viciós: si jo ara digués (de manera convincent) que allò més modern és dur americanes de color rosa, començarien a dur americanes de color rosa, i si el mem prosperés, dur americanes de color rosa acabaria sent allò més modern.

Aquesta sospita m’ha arruïnat sempre la lectura dels llibres de Zygmunt Bauman sobre els temps líquids. Perquè, tractant-se d’assaigs descriptius sobre la societat contemporània, no deixo de pensar que, alhora, també la creen; i la creen en la mateixa direcció que possiblement Bauman vol denunciar. La pròpia amenitat del seu estil, el fet que Bauman escriu bé, el fa apte per a reduïr-lo a píndoles (com la de la liquidesa). I aleshores potser ja no són ben bé assaigs descriptius (contramodel: Richard Sennett; en el mateix camp, el trobo modèlic).

Més enllà de Bauman, però, em passa el mateix amb la postmodernitat (deixo a banda, i ja em perdonaran, alguna accepció excèntrica que identifica postmodernitat amb parlar de “Fanta” o “Schweppes” en lloc de “nèctar” o “absenta”, o sigui, amb una versió light del pop art). Tinc la sospita, en realitat, que la postmodernitat no existeix. O que no és el que ens diuen. Que és, com a molt, una mutació de la modernitat. O sigui: la modernitat, entesa ara com a època cancel·lada, seria aquella en la qual una sèrie de propostes (art abstracte, dodecafonisme, vers lliure, feminisme… ja saben) resultaven polèmiques i minoritàries. I la postmodernitat seria el moment en què deixen de ser-ho, el moment en què la modernitat esdevé una koiné convencional; però la modernitat té sempre un caràcter paradoxal, el de canviar a cada moment. Per definició, no pot ser clausurada en una descripció fixa (igualment com, estrictament parlant, no ho pot ser descriure per escrit un element líquid).

Aleshores: arriba un moment que aquell seguit de propostes deixen de ser polèmiques. Que tothom s’imposa ser absolutament modern. Per exemple: hi ha un article incommensurablement divertit de Fuster a Contra Unamuno y los demás sobre el tema que la gent de dretes ja no diu mai que és de dretes, sinó de centre-dreta. I, en aquest context, hom comença a cremar etapes. Sense una necessitat estricta de cremar-les. I amb el problema de que, si allò propi de la modernitat polèmica era l’inconformisme, el propi gest nou ha esdevingut en certa manera una forma de conservadorisme (una manera de perpetuar el mateix gest de partida).

Reculem: temps abans, s’inventa la historiografia. I hom comença a batejar les èpoques de manera cada vegada més detallista. És allò típic de que la gent de l’Edat Mitjana no es va aixecar un dia dient: “Ara som al Renaixement!”. Senzillament, Brunelleschi volia fer una cúpula ben alta, etc. El bateig d’èpoques, d’altra banda, és més detallat com més properes són: calen cinc-cents anys per passar del romànic al gòtic, en calen només trenta per passar del realisme a l’impressionisme. I quan són molt properes, naix el problema de saber en quina època som, problema per al qual “contemporani” o “modern” són només solucions imperfectes, simples deíctics. Per això mateix, en un moment determinat cal que el deíctic sigui complementat per un prefix. El “post”. Perquè la gent d’avui dia va aixecar-se un dia dient: “Ara som a… a què?”.

Tanmateix: Cervantes, en un moment determinat, vol carregar-se els llibres de cavalleries, i per fer-ho crea una figura que, al segle XVII, intenta moure’s pels codis medievals. I que no se’n surt. D’aquí en naix la caricatura. Perquè el fet és que ser anacrònic és impossible. I ara faré el pagès, compte: hi ha una altra cosa, de fet, que també m’arruïna la lectura dels llibres de Bauman: el fet que tot de gent que conec, podem viure ara mateix d’una altra manera. Més o menys pobres, més o menys avorrits, més o menys a la perifèria, etc. Amb més o menys futur, això rai. Però hi són, i van fent, i fins i tot són molt feliços. No es fotem de morros amb molins de vent (per molt que, en el cas de la meua perifèria, ens els plantin tots al costat de casa). Però tampoc encaixen en cap patró.

Bé, tot això era un preàmbul, més o menys caricaturesc i trivial, per introduir-los a una de les meues manies.

Perquè aquesta mania m’està fent avançar molt dificultosament en la lectura de Postpoesía. Hacia un nuevo paradigma, d’Agustín Fernández Mallo. No deixo de pensar tota l’estona que m’està venent el tratge de la nova temporada; en la mateixa mesura que no deixo de pensar que té raó. Perquè estic d’acord amb ell quan, a la punta brillant del rovell de l’ou, oposa la tradició que opera des de l’interior d’un sistema (model Colesterol) a la que opera des de l’exterior (model Fotosíntesi).

Ara bé: la idea apareix per plantejar que la poesia contemporània (en sentit deíctic) espanyola no s’ha assabentat de la postmodernitat (aquí també el segueixo; aplaudiments quan parla del mal ús que s’ha fet a Espanya del terme “poesia postmoderna” i compara aquesta amb el pop espanyol coetani, de La Mode a Astrud; aplaudiments per a “La llamada poesía de la diferencia cree ostentar esa gravedad por la cual el “misterio” de la palabra le pertenece, vía una metafísica del límite y de “la nada””) i encara menys, per ara, de la postpoesia que li és posterior. D’aquesta manera, Fernández Mallo caracteritza allò que ell anomena “poesia ortodoxa”, que funciona segons ell d’acord amb una concepció lineal del temps històric (una visió cristiana, per oposició al temps circular grecollatí que, diu ell, és propi de la visió postmoderna de l’espai i del temps).

Aquesta poesia ortodoxa seria el rerefons contra el qual definir la postpoesia. D’una manera, d’altra banda, polèmica: Fernández Mallo considera que el problema de la poesia ortodoxa és que, enllà del valor concret de cada poema, cal considerar “la pertinencia o no hoy por hoy de su práctica más allá de la legítima cita puntual o del simple juego”. És a dir: el problema, si n’hi ha, d’aquesta poesia ortodoxa, és que no està al dia. Val a dir que aquí Fernández Mallo s’arrisca a ser mal entès. I potser jo mateix el malentenc. Ell mateix afirma que no es tractava de fer un manifest.

No puc estar més d’acord amb aquest paràgraf:

La postpoètica no es manifesta contra la poesia del passat; és d’una gran ingenuïtat, i per descomptat inútil, pretendre desfer-se d’allò inevitable. Per contra, se’n serveix quan s’escau, negant un estil propi, negant una impermeabilitat a qualsevol estil. Pren d’ambdós sistemes poètics allò que li convé, sempre des d’un lloc que els és exterior, i afegeix components pròpiament contemporanis. Com un vector múltiplement orientat que disparés en un angle sòlid de 360 graus, no du dins una tradició mitificada (model Colesterol), sinó que la tradició li és exterior (model Fotosíntesi), i la utilitza o no segons convingui per tal de crear el seu pastitx, pastitx que no és únicament una mera intertextualitat, sinó una actitud que dóna com a resultat la negació d’aquella creença moderna per la qual tot el que és actual agrega un valor substancial al que és precedent (…) i a la inversa, la negació de que tot el que és antic, la tradició, agrega un valor substancial al que és actual.

Suposo que ja veuen, cap al final, una contradicció on potser em perdo. Però no és res seriós: només cal que pensi en J. V. Foix per retrobar la mateixa doble negació i que tot em sembli comprensible. El problema és, potser, que d’una banda la “poesia ortodoxa” tingui el problema de moure’s dins un temps lineal, i de l’altra tingui el problema de no estar al dia. I que, si es tracta d’abandonar la linealitat temporal, calgui fer-ho mitjançant un prefix que significa “després”. Encara més: no sé si em crec, tal com diu ell, que en el fet que la poesia espanyola no està al dia “está el origen de su poco interés para el público”. ¿Quin públic, concretament?

I naturalment la meua manieta: “això no és un manifest, tan sols una aproximació transitòria i inacabada al camí que volem prendre” (i tanmateix, quatre pàgines més tard dóna una taula de característiques, com un decàleg). El jovent és massa llest per a fer certes coses; però ja em veig algun maduret esmerçant-se a “admetre simbolisme explícit”, “símbols i/o formes espacials”, “incloure publicitat”, “admetre l’ordinador com a part determinant del producte poètic final, que no ha de poder declamar-se”, “antitradicional i sense pretensions revolucionàries”…

Una contradicció (o potser només dues)

Posted in Dilemes, El món coetani with tags , , , on Mai 16, 2009 by joantdo

La poesia, diuen, és un gènere minoritari. En el sentit que ningú no en llegeix. Tot i que, a la que et despistes, la persona més inesperada ve i et planta davant la cara uns versets que ha escrit i que expressen el seu ésser més íntim. A la que et despistes una mica més, algú t’explica què és la poesia, i com ha de ser. Però poca gent en compra, ningú no en llegeix, i per tant poca gent gosa editar-ne pagant-s’ho de la butxaca.

En unes condicions així, certes discussions es fan absurdes. Més que certes discussions: certes intervencions en les discussions. Perquè hi ha gent (poetes) que defensen que (ells) són bons, i que la demostració de que són bons és que ja van per la segona edició (o tercera, o enèsima); o que fan un recital i omplen. Que tenen èxit. Que el públic no és tonto. Excepte quan es compra llibres d’aquell poeta fassilón. Però vaja, allò bàsic és que, si tenen èxit, és perquè són bons.

(Aleshores, vas i compares els quinze euros que costa un llibre de poemes normalet (o el preu gratuït dels recitals que es fan cada dos dies) amb els trenta que costa un concert (entenguem-nos: un llibre que tindràs tota la vida contra un concert que durarà una hora, potser dos). Els seixanta, posem per cas, que pot costar un concert al Palau Sant Jordi.)

I, per tant, un dels més grans creadors del nostre temps passarà aviat per casa nostra.

Als marges de l’article

Posted in Dilemes, Ramon Solsona with tags , , , , , on Març 19, 2009 by joantdo

Ull de bou, de Ramon Solsona, és un recull d’articles periodístics que té un detall curiós, i del qual potser caldria pendre nota si la gent segueix insistint a publicar blogs en forma de llibre: alguns dels articles, reproduïts més o menys fidelment (però no tots, per motius que en cada cas l’autor explica) van acompanyats per un breu resum, amb citacions, de les reaccions (en forma de carta al director o en forma d’article) que va provocar, a banda de notícies confluents. Com si, posem per cas, algú publiqués el seu blog acompanyant-lo del palimpsest de comentaris que n’ha fet altri (i, desenganyem-nos: són la sal de l’assumpte).

Solsona, d’altra banda, és d’aquells escriptors capaços de jugar-s’ho tot per un efecte verbal. Des d’un article on totes les “ç” esdevenen “ñ”, fins al relat de Llibreta de vacances on la Barcelona pre-olímpica esdevé un cos humà sotmès a mil operacions quirúrgiques, mitjançant un divertidíssim joc de metàfores (gens gratuït, d’altra banda). Així, l’article “Lo Parot” està escrit en una llengua que reprodueix fidelment la parla de la gent d’Horta de Sant Joan (i aquí ve el que els deia dels canvis en el article; Solsona al comentari admet que l’ajuda d’un filòleg li ha permès refinar una mica més el joc a l’edició en llibre).

Al comentari mateix, Solsona reprodueix un fragment d’un altre article seu, que em permet transcriure aquí una cosa que, si la digués jo, no quedaria tan bé:

Hi ha una implícita escala de valors socio-lingüístics que situen el català del nord per damunt del barceloní: és el català genuí, de soca-rel, l’autèntic. I per sota hi ha l’occidental, curiós, casolà, rural, menys autèntic a mesura que s’acosta a l’Ebre. Com més a l’oest i més al sud, la consciència lingüística és cada vegada més vacil·lant, perquè la gent no veu reflectida la seva parla als mitjans de comunicació i se’n senten insegurs. Més i tot: diferencien entre el català i allò que parlen ells.

Perdut dins els sucosos volums miscel·lanis de coberta dura de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, em sembla que en homenatge a Badia i Margarit, hi ha un article que descriu un estudi fet a l’Institut Joaquim Bau, de Tortosa, uns anyets després que hi estudiés jo. I comproven un curiós fenomen. Els estudiants es troben que a casa tota la vida han dit “llepolies” (per exemple), però que a classe i a la tele i als llibres s’escriu “llaminadures”, paraula que els és estranya; però alhora tenen la idea que “llepolies” no és la correcta. Per tant, acaben recorrent a una altra opció, sancionada també tant per l’escola com pels mitjans, encara que una mica subreptíciament: “txutxeries”.

Conceptuals

Posted in Arts, Dilemes, El món coetani, Paul de Man with tags , , , , on Març 12, 2009 by joantdo

Caldria passar potser per l’art; per una polèmica subjacent en l’art de les últimes dècades, i que enfronta la pintura d’ofici amb els experiments conceptuals. Una tensió especialment vibrant en un moment històric molt determinat: el pas dels anys setanta als anys vuitanta. El relat historiogràfic convencional ens parla de l’esgotament de l’art conceptual i del retorn de la pintura; Kevin Power, en un dels volums d’Impasse, ho explica així:

Després de la sequera d’allò conceptual i allò post-minimal dels anys seixanta i setanta, el retorn al que s’anomenava “el plaer de la pintura” va suposar un retorn de la pintura com a artefacte, com a expressió i, evidentment, com a bé de consum: un article vendible! (…) És gairebé com si l’art espanyol presentés les seves credencials en termes d’una adhesió neoconservadora a la pintura de l’alta cultura o de l’escultura de materials noble

El procés té paral·lels gairebé massa indiscutibles amb la Transició coetània, amb el pacte d’oblit i, pràcticament, de no agressió (per part d’un sol sector), que acabarà ofegant tot de possibilitats inèdites apuntades en els crispats anys setanta. Paral·lels, així mateix, amb l’evolució de la literatura del període. La idea de postmodernitat, així, o més aviat la recepció de la idea de postmodernitat en el context espanyol, pren un caire de restauració conservadora. Així com es passa de l’art conceptual a la pintura neoexpressionista, s’abandona el textualisme tot recuperant la narrativitat tradicional.

Sota els últims alens del règim franquista, el conceptual espanyol agafa un caire fortament polititzat, i és justament el dilema sobre les relacions entre política i creació allò que el reduirà a mera possibilitat i, finalment, a zona d’oblit. Per això una retrospectiva sobre el Grup de Treball que es va fer fa uns anys al MACBA estava integrada, bàsicament, per textos: els articles de la polèmica amb Tàpies, l’atac a les escultures d’autopista, etc. Allò que escombren els anys vuitanta en expulsar el conceptualisme és una problematització del llenguatge, una aturada reflexiva prèvia al treball creatiu dedicada a examinar aquest d’una manera crítica. S’examina la funció social i política de l’art, el paper de la representació, dels marcs, dels recursos; s’exploren possibilitats alternatives. Es nega la transparència dels mitjans. La teoria arriba a tenir tanta importància com la pròpia obra; el retorn a la pintura, en el fons, és una més de les formes d’allò que Paul de Man va anomenar la resistència a la teoria. “Jo pinto i prou” és una professió d’ingenuïtat, per tant, profundament retòrica; tant com la seua paral·lela “jo escric i prou” (tanmateix, més evidentment contradictòria; teoritzar també és escriure).

Si ens avinguéssim a simplificar, podríem parlar de dos cicles històrics en l’avantguarda. El primer, inaugural, és el de les anomenades avantguardes històriques: tot el seguit d’ismes apareguts durant les primeres dècades del segle XX, abans de la Segona Guerra Mundial. El segon cicle, sovint anomenat segona avantguarda, té lloc entre els anys seixanta i setanta del segle, un cop superat aparentment el trauma de postguerra. Un moment en el qual la primera avantguarda és sotmesa a una revisió crítica, un procés en el qual es revaloritza, especialment, DADA. Ja no hi ha la ingenuïtat de la primera onada; la segona avantguarda se situa, de fet, en un lloc pràcticament inhabitable. Segons Peter Bürger, l’atac principal de l’avantguarda anava adreçat contra l’estètica burgesa, l’estètica basada en l’autonomia kantiana de l’art; per això la seua culminació podria bé ser el ready-made duchampià, que atempta contra la institució artística en bloc. Bürger mateix identifica un segon moment en el qual el gest de Duchamp, irrepetible, es reprèn, però ja codificada, admesa dins la institució: el moment en què la performance, el happening, el ready-made, entren en el museu.

Les avantguardes se situen aleshores en una contradicció aparentment irresoluble: la intenció és trencar, innovar, però el procediment emprat és un reciclatge de mètodes ja emprats, una adaptació als mecanismes del món de l’art. En altres termes: l’avantguarda esdevé allò que no era, esdevé tradició. Cal tenir present això per entendre el reviscolament tradicionalista dels anys vuitanta (que, malgrat les aparences, s’ha mantingut fins avui dia). La tradició prèvia al romanticisme consistia en un seguit de temes, procediments, formes, que anaven passant de mà en mà fins a esdevenir patrimoni comú: per això qui fa un sonet no és considerat automàticament un imitador de Giacomo da Lentini. Per contra, la modernitat crea el concepte forma intransferible; la noció d’originalitat crea automàticament la d’epigonisme. I quan un poeta fa un cal·ligrama esdevé, automàticament, un imitador d’Apollinaire. La fal·làcia està servida: hom parla d’esgotament de l’avantguarda (ja que l’avantguarda es repeteix) i, certificat això, torna a fer sonets, en els quals ja no es reconeix la imitació. En un altre nivell, es critica l’entrada de les obres avantguardistes en el museu, com si fos un contrasentit (paral·lel a la recent polèmica sobre els polítics antisistema que van en cotxe oficial) i no un fenomen derivat de la marxa habitual de les coses (és a dir, del fet que, amb el temps, la ruptura és acceptada per la societat, assumida pel “sistema”).

 

 

La lluita pel fracàs

Posted in Dilemes, Elias Canetti with tags , , , , , on febrer 20, 2009 by joantdo

Enrique Lynch, en un llibre de fa uns anys, recorda allò que afirmava Elias Canetti sobre Kafka:

El veritable alliberament sorgeix en canvi d’una estratagema (…). El fracàs configura l’expressió de la suprema desobediència; fracassant deliberadament (…) es revela la més radical condemna del poder i els seus aliats.

Sobretot si el poder es nodreix de petites ambicions individuals. De la caseta, de l’hortet.

Allunyant-se de la música

Posted in Antonio Machado, Dilemes, Félix de Azua with tags , , , , , on febrer 18, 2009 by joantdo

En el seu divertidíssim Diccionario de las artes, Félix de Azua recorda que la poesia va nàixer lligada a la música, és a dir, com a lletra de cançó. Ho fa dins l’entrada “Música”. Azua, tot sigue dit, és un melòman d’aquells amb un concepte extrem: música és per a ell, d’acord amb la definició de Stravinski de la música com construcció del temps, el concert en viu. I prou. La partitura és un manual d’instruccions; el disc, una fotografia esgrogueïda i, encara, manipulada (les interpretacions de Glenn Gould, per exemple, no corresponen a cap moment real, per molt que s’hi sentin esbufecs). Els MP3 segurament deuen ser una diapositiva.

Seria quan comencen a sorgir les partitures, doncs, que la gent s’adona que allà hi ha una lletra i la lletra comença a independitzar-se:

La separación de música y poesía fue un efecto no calculado de la invención de la escritura musical, la cual permitió algo insólito: conservar la historia del tiempo musical. La notación musical historizó a la música y la separó de la otra escritura, la alfabética.

La poesia, així, esdevindria una cosa autònoma en ser escrita. Cal afegir, d’altra banda, que en les entrades sobre “Història” i sobre “Winckelmann”, Azua situa la primera a l’altra banda de l’obra d’art. Alguna cosa d’aquest origen, si admetéssim aquesta genealogia, somniaria encara Antonio Machado quan parlava del temps i defensava el ritornello de la rima; i Machado és, cal no oblidar-ho, un genial poeta anacrònic. Però potser per això tots els poetes orals seriosos acaben, si fa no fa, cantant.