Archive for the El món coetani Category

Detalls (2)

Posted in El món coetani, Zbigniew Herbert with tags , , on Juny 8, 2009 by joantdo

A tota apologia que puguem fer sobre la particularitat dels detalls, i fins i tot a moltes discussions abrandades sobre què succeeix pel món, caldria potser afegir-hi el poema “El senyor Cogito llegeix el diari“, de Zbigniew Herbert:

A primera plana

un informe sobre l’assassinat de 120 soldats.

la guerra durava molt

t’hi pots acostumar

just a la vora

la notícia d’un crim cridaner

amb el retrat de l’assassí

la mirada del senyor Cogito

salta indiferent

per l’hecatombe dels soldats

per somorgollar-se amb delit

en la descripció de l’espant quotidià

un agricultor de vora trenta anys

baix l’estrès d’una depressió nerviosa

va matar la seua dona

i els seus dos fills

amb precisió són descrites

l’execució del crim

la posició dels cossos

i altres detalls

els 120 morts

es busquen en va en un mapa

l’excessiva llunyania

els amaga com una jungla

no estimulen la imaginació

en són massa

la xifra zero del final

els transforma en una abstracció

un tema per meditar:

l’aritmètica de la compassió

O sigui: els 120 soldats morts, contra el pagès que assassina la dona i els dos fills. I la mirada del lector que prescindeix amb indiferència dels primers per fixar-se delitosament en els segons. El “senyor Cogito” del títol és, per cert, una mena d’alter ego (quixotesc, segons Coetzee) de Herbert. Aquí i aquí tenen les visites que ha fet a cal senyor Farré.

Mirant les coses de totes bandes

Posted in Antonio Gamoneda, El món coetani with tags , , on Mai 22, 2009 by joantdo

Fa molt de temps (concretament des del Dia Mundial de la Poesia) que volia dedicar una nota a l’estil amb què els Telenotícies parlen de la poesia. Per a això, havia recollit frases soltes de la notícia amb què, aquell dissabte a la Primera, van referir-se al Dia citat. Són aquestes:

“gotas de poesía impregnan diariamente nuestras vidas”,

“adjetivos magníficos y metáforas luminosas, que invitan a la fantasía”,

“inspiración en dosis pequeñas”,

“ligera de equipaje, abandona su cuerpo de papel para mostrar el alma”

Sempre m’ha sobtat el to: com si, per als redactors, parlar de poesia (i de cultura) fos una oportunitat per esbravar-se. I em sorprèn la ideologia subjacent. En favor d’aquesta notícia concreta val la pena recordar que parlaven de l’ús de recursos poètics en la publicitat (per això poden afirmar que “gotas de poesía…”, etc.). Però aquesta poesia que ens impregna és per a ells “fantasia”, “inspiració”, “adjectius”, “metàfores lluminoses” i “mostrar l’ànima”.

És a dir: un concepte de poesia com a expressió de sentiments (recordin què diu el mestre Jordi Vintró: “la poesia és sentiment”;  a banda d’una “pura demència”, deia ell mateix en una altra banda…), sense gaire relació amb la realitat objectiva, amb moltes figures retòriques però sense gaire control racional.

I, com deia, jo volia fer una nota sobre això, però la veritat és que només diria banalitats snobs. Tanmateix: recordin bé tot el que he dit: pel que sembla, hi ha una certa ideologia segons la qual els poemes tenen a veure amb el cor, amb les vísceres, amb l’emoció, combativa o tendra, amb tot això. Coses molt fàcils d’imitar, molt difícils de transmetre autènticament, i sobretot molt difícils de donar sincerament. De la intel·ligència, però, no se’n parla mai.

I ara llegeixin això. I no em siguin mandrosos, que els conec. Llegeixin-ho fins a l’últim link.

Una contradicció (o potser només dues)

Posted in Dilemes, El món coetani with tags , , , on Mai 16, 2009 by joantdo

La poesia, diuen, és un gènere minoritari. En el sentit que ningú no en llegeix. Tot i que, a la que et despistes, la persona més inesperada ve i et planta davant la cara uns versets que ha escrit i que expressen el seu ésser més íntim. A la que et despistes una mica més, algú t’explica què és la poesia, i com ha de ser. Però poca gent en compra, ningú no en llegeix, i per tant poca gent gosa editar-ne pagant-s’ho de la butxaca.

En unes condicions així, certes discussions es fan absurdes. Més que certes discussions: certes intervencions en les discussions. Perquè hi ha gent (poetes) que defensen que (ells) són bons, i que la demostració de que són bons és que ja van per la segona edició (o tercera, o enèsima); o que fan un recital i omplen. Que tenen èxit. Que el públic no és tonto. Excepte quan es compra llibres d’aquell poeta fassilón. Però vaja, allò bàsic és que, si tenen èxit, és perquè són bons.

(Aleshores, vas i compares els quinze euros que costa un llibre de poemes normalet (o el preu gratuït dels recitals que es fan cada dos dies) amb els trenta que costa un concert (entenguem-nos: un llibre que tindràs tota la vida contra un concert que durarà una hora, potser dos). Els seixanta, posem per cas, que pot costar un concert al Palau Sant Jordi.)

I, per tant, un dels més grans creadors del nostre temps passarà aviat per casa nostra.

Tabac

Posted in Carlos Barral, El món coetani, Josep Pla with tags , , , , on Mai 14, 2009 by joantdo

Feia temps que volia compartir amb vostès una observació de Carlos Barral, publicada el juny de 1981. Comença explicant una anècdota: en un aeroport, un passatger descobreix que li han venut un bitllet per al sector de no fumadors. Es queixa, intenta que el canviïn de lloc i finalment, a base de ser directament impertinent, ho aconsegueix. Barral aleshores explica en quin estat es troba la prohibició del tabac als Estats Units:

Esa cruzada antitabáquica, por otra parte, ha engendrado una especie de paranoicos sumamente abundante que emplean buena parte de sus disponibilidades de conversación en el apostolado de la higiene y en convencer a todo hijo de vecino de que dejar de fumar es una suerte de resurrección espiritual y física que renueva para siempre la imagen del mundo y de nuestro papel en él. No se trata solamente de que el haber dejado de fumar mejora la salud y prolonga la vida, sino de que la vida es mejor y el mundo más hermosos cuando la viven y lo ven los que no fuman. Unos pelmas intolerables. (…)

Desaconsejar el tabaco es cosa distinta que reprimirlo y convertirlo en materia de execración social. Probablemente no existen en el mundo fumadores habituales que no sean conscientes de que el tabaco es agente patógeno y de que su adicción les hace daño, algun daño. Está bien que las instituciones sociales difundan noticias detalladas sobre la peligrosidad del tabaco, pensando en que, aunque todos los fumadores saben que el tabaco es malo, algunos no se dan bastante cuenta del grave riesgo sanitario que fumar implica. Pero no está bien que esas instituciones pasen por alto la dignidad de la costumbre de fumar y sus incidencias en la cultura social. Fumar, por lo menos desde mediados del siglo XVIII, es parte importante de la cultura gestual de las sociedades occidentales. El acto de fumar tiene para muchos estrecha relación con los mecanismos de estímulo de la atención, de los arranques de la reflexión o de la imaginación, y forma parte del código de gestos con valor semántico en la relación entre las personas. Todos sabemos que el que ha dejado de fumar sufre frecuentemente una especie de castración en sus hábitos expresivos que se hace notoria y desagradable a sus interlocutores. La pipa forma parte del disfraz de simpatía y de las armas de seducción de muchos personajes, y el cigarrillo otorga a las manos frecuentemente una excusa para demostrar su vivacidad en situaciones en que la inmovilidad es agresiva o proclama la indefensión. Fumar es insalubre, pero no absolutamente malo, y estaría bien que alguien se lo recordase de cuando en cuando a los que programan campañas de regeneración higiénica de las sociedades. Sus campañas convencen a muchos e impiden que muchos más contraigan un vicio seriamente perjudicial, pero engendran, como se ve, locos apostólicos e irritantes, irrespetuosos para con una vieja y noble forma de cultura social.

Hi podem estar més o menys d’acord; de tota manera, allò interessant és la manera com Barral, oposa al pragmatisme sanitari una mena d’estètica (gestual, cortesa) de les relacions. Jordi Jové, en el magnífic pròleg del llibre, recorda una frase de Ferraté: “estudio de ademanes”. El primer té de la seua banda l’objectivitat (fins que no es demostri el contrari), i Barral ho concedeix; però defensa, per la seua banda, la relació del tabac amb la reflexió, la imaginació i l’expressió. Una mica com quan Pla, a la televisió, parlava de la necessitat del cigar per trobar l’adjectiu.

Ecos de societat

Posted in El món coetani, Quim Monzó, Sergi Pàmies with tags , , , , , on Mai 4, 2009 by joantdo

El conte de Sergi Pàmies “Brindis” comença quan una desconeguda aborda el “tu” protagonista a la sortida d’una taula rodona. Aquest “tu”, que serà el focus del relat, és un escriptor de renom, ben relacionat amb el mundillo (publica articles al diari i, més endavant, contactarà sense problemes amb un editor i un crític de teatre, presentats tots dos en termes semblants: “si es pot parlar d’amics en el món de l’edició / del teatre”). El conte oscil·la entre el present i un temps futur que fa la seua aparició quan l’escriptor i la desconeguda comencen a besar-se, van a un hotel i entren a l’ascensor: “Imagines què et farà. És el millor moment: quan l’expectativa encara és un mar infinit, en aquest cas tempestuós”. I en aquest moment, el protagonista es veu a si mateix com un pirata i un capità.

La desconeguda és l’esposa d’un dramaturg desconegut. Després de fer l’amor amb l’escriptor, li entregarà obres del seu marit, a banda d’alguns contes seus, textos que l’escriptor fa arribar, primer, a l’editor (en el cas dels contes) i, després, al crític de teatre (en el cas de les obres del marit; però l’ordre en què envia els textos naturalment, no és casual). El resultat és que l’editor decideix publicar els contes, i l’obra teatral acaba sent estrenada al Teatre Nacional. L’última trobada entre tots tres, escriptor, dona i dramaturg, acaba queel primer té la sensació d’haver estat utilitzat.

Primerament, però, només tenim una seducció, basada en la vanitat de l’escriptor, que respon a l’afalac inicial de la dona amb un “comentari falsament modest”; l’únic interès d’ell per ella és merament sexual, motiu pel qual la conversa posterior només arrenca quan parlen d’ell: “T’afalaga escoltar-la, malgrat que, fugaçment, s’allunya del discurs monotemàtic -tu- per fer alguna referència al seu marit, un dramaturg inèdit i, diu, amb molt de talent. Et delectes en l’adulació amb la satisfacció de qui sent a les espatlles les mans d’un massatgista” . Té lloc aleshores el primer dels dos brindis que donem nom al conte, amb un reguitzell de referències literàries: “de Nabòkov a Rabelais, de Joyce a Mognes” on la quarta, com passarà després (“d’Ors a Rusiñol, de Goethe a Labittrhude”), és inventada. Hi ha potser una diferència entre ambdues llistes, almenys pel que fa als noms reals: en la primera es tracta d’escriptors de ficció, en la segona, no.

El temps futur, de tota manera, no és només un signe de l’expectativa del desig abans citada, sinó també de les pors amb què l’escriptor afronta la relació: “problemes, malalties de transmissió sexual, fins i tot (…) la silueta agotzonada del dramaturg” (aquest últim serà una pura fantasia fins al desenllaç, en el qual resulta que no correspon per a res a la imatge mental que se n’havia fet l’escriptor), “que la motivació que l’ha dut fins a tu potser no és una admiració autèntica, sinó la conseqüència d’una aposta, i que, d’amagat, ho deu estar enregistrant tot”, “pregant perquè aquesta no sigui de les pesades, de les que no prenen precaucions, de les boges, de les que es pengen”. Aquestes pors van acompanyades, però no ben bé confirmades, per una sèrie de signes: la roba interior tan perfecta que sembla posada per ensenyar-la, una cita errònia d’un llibre de l’escriptor; i, en les següents trobades, pel creixent desinterès sexual d’ella, que es limita al sexe oral. Hi ha, de fet, una inseguretat de fons en l’escriptor que explica alhora aquesta por i la vanitat, així com l’eufòria amb que emprèn la primera trobada.

De trobades, n’hi ha quatre. La primera és la inicial: van tots dos a l’hotel, fan l’amor, ella explica que ella i l’home són escriptors. En la segona, es troben per tal que ella li faci a mans les seues obres. No només està explicada en el temps futur que, poc a poc, va envaint el relat (en realitat, entre la primera trobada i la quarta, just a l’últim paràgraf, tot és futur, arribant a suggerir que tot és una sospita de l’escriptor), sinó que el polisíndeton accelera el relat: “I, a diferència del dia que us vau conèixer, tindrà pressa. I no acceptarà quan li proposaràs de tornar a l’hotel. I que no vulgui tornar-hi t’excitarà. I l’acompanyaràs fins al pàrquing. I allà, dins del seu cotxe, t’ho farà amb la boca. I sortiràs inquiet del vehicle, una mica decebut. I ella, amb el vidre abaixat i el motor en marxa, et recordarà que no t’oblidis del sobre (te l’estendrà com un albarà que haguessis de segellar)”. La tercera trobada té lloc quan ell li ha enviat els contes a l’editor i ella s’enfada (amb una indignació “convincent”; la tria de la persona fa que els indicis escampats aquí i allà sobre el caràcter estratègic dels actes d’ella no pugui correspondre sinó al punt de vista del protagonista), acabant d’una manera semblant: “et tornarà a dir que té pressa i, de nou, en un altre pàrquing però dins del mateix cotxe, t’ho farà amb la boca, d’una manera mecànica, més humiliant per a tu que no pas per a ella”.

Se’ns diu clarament que els contes d’ella són mediocres i s’insinua que ho són les obres d’el dramaturg (tothom les considera dignes d’estrenar-se, però tothom ho fa proposant canvis dràstics). En la primera trobada ella diu que les obres del seu marit “són molt bones però difícils d’estrenar “perquè no coneixem ningú””. Per això, el relat narra el procés dut a terme pel matrimoni (o potser només per la dona) per “conèixer algú” i assolir l’èxit literari, mitjançant l’afalac (no només a l’escriptor, sinó també a l’editor, com es veu en l’escena final), el sexe i una certa violència psicològica, visible especialment en la tercera trobada.

La violència psicològica reapareix en el conte “La lloança”, de Quim Monzó. El protagonista i focus del relat és Daniel Broto, escriptor famós que un bon dia es compra el primer llibre d’un jove autor, David Guillot. Se’l llegeix, i li agrada: “Quan finalment tanca el volum, ho fa amb la sensació d’haver llegit un recull interessant, i més per ser un primer llibre”. Temps després, en una entrevista, li demanen que recomani un llibre, i cita aquest, però la simple cita (títol, autor) és deformada pel periodista: “m’ha semblat un llibre molt bo”. Hi haurà encara una segona deformació de la declaració: els editors de Guillot afegeixen una faixa citant Broto, que hauria dit que és “un llibre extraordinari”. En ambdós casos, Broto se’n sorprèn, però decideix no intervenir: “no pensa fer-se mala sang per aquest detall”  i “no pensa posar-se pedres al fetge”; Monzó, com Pàmies (o viceversa), sembla construir els contes a partir de motius que van reapareixent amb variacions.

Aquesta doble deformació provoca la trobada entre Broto i Guillot; també aquest relat encadena trobades. La primera és un missatge al contestador en què Guillot agraeix la declaració del periòdic i deixa el seu número de telèfon per si Broto vol parlar amb ell. Alternant el discurs reportat i el discurs narrat, el narrador heterodiegètic insinua el to d’aquest missatge: hi ha diversos agraïments, Guillot tracta Broto de vostè, i admet la possibilitat que la trobada no tingui lloc: “Sap, esclar, que Broto deu tenir un munt de feina i que no deu poder perdre el temps amb nimietats com aquestes – “un jove escriptor que comença, ves” – (…) perquè Broto és, per Guillot, un mestre, l’escriptor viu més important, el que l’ha guiat en els seus inicis adolescents, el seu model literari fins i tot ara que ja comença a publicar, l’exemple que – si li permet la confessió – ha fet que es decideixi a escriure, a convertir-se en escriptor”. Hi ha, doncs, una modèstia (que s’endevina falsa en el primer incís citat) servil, un tracte deferencial, un afalac tòpic. I s’endevina, sota l’educació, una ansietat.

La segona trobada té lloc quan Broto signa exemplars del seu nou llibre, i apareix Guillot. Reapareix l’ansietat: “És prim i nerviós. Mira cap a una i altra banda, més que no pas a la taula on Broto firma, i un moment que els ulls de tots dos es troben, de seguida desvia la mirada”. Guillot informa Broto que, a partir de la seva declaració al diari, ha decidit seguir escrivint, i fins i tot ha començat a col·laborar en un suplement cultural. Com en el conte de Pàmies, la intervenció de l’escriptor consagrat és útil per a l’escriptor desconegut, tot i que no s’endevina cap estratègia rera Guillot. Aquest, de fet, segueix aquí amb la bona educació, amb l’afalac i l’agraïment servils (la signatura és “un somni fet realitat”) i, finalment, la proposta d’anar a prendre alguna cosa algun dia.

Per segon cop, Broto no truca Guillot, ara de manera més conscient: “la situació ha començat a fer-se-li molesta. No sap ben bé per què, no li ve de gust veure’l. Aquella insistència, aquella mirada ansiosa, tot aquell sabó” (en qualsevol cas, si Guillot té una tàctica, aquesta és contraproduent).

La tercera trobada és un altre missatge al contestador: Guillot li recorda a Broto que havien quedat que es telefonarien (cosa que no és certa). Hi ha un canvi: Guillot segueix amb afalacs (“Broto és un far, la llum de la literatura autèntica enmig d’un panorama literari cada cop més mediocre i banal”; afalacs que, naturalment, inclouen el menysteniment de tota la resta), però comença a tutejar Broto. D’altra banda, també aquí apareix un element fins ara no visible, la crítica al panorama literari; no només el que ja he citat sinó també l’afirmació “últimament es publica cada cop més” (que apareix aquí citada com a idea rebuda, com a tòpic), i la queixa per la “gent que es mou més per la fama d’un nom que no pas per la qualitat literària de la seva obra”, tot referint-se al públic de Broto i, per tant, insinuant una reticència respecte a aquest. Guillot insisteix que “no vol ser pesat” (que és justament el que és).

La quarta trobada té lloc en un programa de ràdio. Amb el tuteig instituït, Guillot perora sobre la trucada que Broto no ha fet; aquest últim “se sent vagament culpable, i això el molesta, perquè no s’hauria de sentir culpable de res”. Recorda aleshores una frase que el jove li va dir als grans magatzems: “Voldrà no haver llegit mai el meu llibre, senyor Broto!”.

El cinquè episodi no és ben bé una trobada: apareix un nou llibre de Guillot, i Broto el rep a casa per correu amb una dedicatòria que acaba, després d’un agraïment formulat en els seus justos termes (Guillot li deu a la declaració de Broto la segona edició del seu primer llibre i la publicació del segon): “En tot cas: em deus una trucada. No hi ha pressa. No vull robar-te el temps”.

La sisena i última trobada té lloc a Sitges, en una xerrada on, entre el públic, Broto veu “els ulls acusadors de Guillot”. Hi ha hagut, al llarg de totes aquestes trobades, un crescendo que, aquí, és a punt d’explotar, una transformació des de l’agraïment servil de la primera trucada fins a la insolència amb què Guillot comença a tractar Broto. Un procés paral·lel a l’ascens social de Guillot, que ara, “convertit en una de les promeses literàries locals”, “és l’eix central d’un grup de dos nois i una noia que riuen i xiuxiuegen en una punta de la taula”. Guillot, per tant, ha esdevingut ell mateix objecte del desig d’altra gent. És l’última trobada: el tercer i el quart llibre de Guillot li arriben a Broto sense dedicatòria, i finalment: “I també quan Broto publiqui un nou llibre i Guillot n’escrigui la crítica al diari, en la qual qüestionarà la importància desmesurada que – de manera incomprensible, escriurà – es dóna aquest autor”. És l’última frase del conte, aquella on la relació entre Broto i Guillot es capgira del tot, i esdevé un enfrontament directe.

A diferència de l’escriptor de Pàmies, Broto no és responsable de la prosperitat de Guillot; tot deriva d’una sèrie de confusions mal mesurades per l’escriptor, massa indolent per enfrontar-se a la manca de rigor ambiental (la que permet deformar les seves declaracions). Hi ha, així, una confusió bàsica: Guillot mai no sap que el seu llibre només li va agradar a mitges, a Broto, i encara amb la condescendència de veure’l com un primer llibre. Pren per bona, doncs, la declaració del diari; tot succeeix com si la seva hiperbòlica admiració per Broto fos una contrapartida de l’admiració que suposa en Broto per ell. I la manca de comunicació contradiu això, provocant un progressiu distanciament que, paradoxalment, es manifesta en un tracte cada cop més familiar. En realitat, Broto es troba a si mateix convertit en el centre d’una altra intimitat, en la mesura que ell és famós i l’altre, almenys fins al desenllaç, no. La incomoditat ve d’aquí: d’esdevenir objecte per a un altre subjecte, de ser manipulat (tot i que no pas d’una manera conscient com l’escriptor de Pàmies), i ser rebutjat si no es presta a la manipulació.

No queda clar aquí si l’obra de Guillot val la pena; la veiem només mediatitzada per la mirada de Broto (que llegeix amb desplaer el segon llibre tot i preguntant-se si això no és un “mecanisme d’autodefensa”, emprant així d’altra banda un terme molt revelador). Cal recordar, així, que de fet Broto compra dos llibres: el de Guillot i el d’un escriptor ucraïnès de moda. Però amb aquest últim no passa de la pàgina 36. Tampoc no se’ns diu si és que el llibre és, en si, mediocre. En qualsevol cas, Broto hagués pogut disfrutar amb aquesta lectura, i recomanar-la (sense comprometre’s; se’ns explica que tothom en diu meravelles, ja). Hi ha, per tant, una altra possible confusió, tot i que no s’explicita.

En qualsevol cas, si el conte de Pàmies denuncia les manipulacions i els jocs de poder del món literari, el de Monzó mostra els mecanismes de les relacions entre escriptors de diferents generacions (o de diferent pes), unes relacions mogudes pel desig de si, per la vanitat i la incomunicació.

P.S. La nouvelle “Davant el rei de Suècia“, per cert, és més enigmàtica que no sembla a primera vista; narrada en tercera persona, en  realitat és la història que explica el protagonista (acostumat a parlar així de si mateix) com a discurs d’agraïment pel Nobel. És ell qui ens explica que en altres temps va ser més alt, i que va ser reduït d’alçada per una mena de conspiració fantàstica. Hi ha hagut algun lector que ha considerat el text una al·legoria de com, per assolir l’èxit literari, cal rebaixar-se al nivell d’una societat pigmea, prescindint del fet que Amargós no és un narrador necessàriament fiable; que potser tot el que explica és un fantasieig, una ficció pròpia d’aquella manera d’escriptors que, com Balzac, insatisfets amb la seva infància se n’inventen una altra (contra els escriptors proustians que, feliços, la rememoren líricament).

Pedants, ignorants, arrogants

Posted in El món coetani with tags on Abril 27, 2009 by joantdo

No suporto la pedanteria. Encara més: no suporto aquella pedanteria autosatisfeta dels qui creuen que amb els seus propis coneixements, amb el que saben, ja fan prou. Que no els cal, encara, aprendre. La pedanteria dels que menyspreen allò que no entenen. O que ho redueixen a quelcom conegut per millor rebutjar-ho.

No suporto tampoc les etiquetes, les grans reductores. La manera com t’encasellen, com els pedants pretenen deduir, a partir del que ja ets, el que seràs. Aquella facilitat (tan temptadora) per construir ràpides generalitzacions, i convertir-les en dogma. Una especialitat de totes les generacions, dretanes o progres, educades pel franquisme, i de moltes de les educades per la mena de democràcia mitjançant la qual aquell s’ha perpetuat.

No suporto la ignorància arrogant, superbiosa, la que rebutja qualsevol mena d’esforç intel·lectual. Tant la dels que se’t quedaran mirant una estona abans de decidir que ets un “bitxo raro” perquè no t’agraden les cançons de Bisbal, com la dels que se’t quedaran mirant una estona per sobre l’espatlla abans de decidir que ets un mindundi que només escolta cançons de David Bisbal.

No suporto l’arrogància ignorant dels qui creuen que no els queda res per demostrar. Ni la pedanteria dels qui creuen que confonent el porc amb la velocitat (o els poetes capellans amb els polítics condescendents) demostren alguna cosa. Ni els qui creuen que les consignes repetides signifiquen alguna cosa que no sigui la seua progressiva pèrdua de pes, el seu esvaïment.

No suporto les proclames abrandades encadenades anafòricament, amb la seua trampa retòrica. Veient només les palles en l’ull aliè. No suporto tots els qui llegireu o escriureu aquest post pensant “quanta raó té, sort que jo no sóc així”.

L’ou de la serp, a Berlin

Posted in Christopher Isherwood with tags , , , on Abril 24, 2009 by joantdo

Christopher Isherwood relata l’ascens del nazisme com si fos una mena de cataclisme sord, imprevist, que trenca tota l’estructura argumental de Farewell to Berlin i, quan esclata, ho fa de manera aspra, aprofitant una el·lipsi i una transició cap a la forma del diari (que és de tota manera la que s’endevina en l’origen del llibre); tot plegat propicia la noció d’una metamorfosi, d’un canvi difícil d’entendre (com resulta difícil d’entendre que, de cop, la dispesera accepti el nou règim com si formés part de l’ordre natural) i, en les notes cada cop més fragmentàries del desenllaç, una imminència ominosa.

Isherwood, però, circumscrit a les circumstàncies del personatge que focalitza el seu relat, no mira de profunditzar en les causes objectives del fenomen. Eugeni Xammar i Josep Pla, que en aquella època també voltaven per allà, sí (i a Pla n’hi quedarà, per tota la vida, una por cerval a la devaluació de la moneda) i van entrevistar Adolf Hitler, quan tot just era un pelacanyes, quan encara no era pràcticament ningú. En les seues respectives versions de l’entrevista, Pla i Xammar deixen que el personatge s’esbravi; el primer subtitula el text “Monòleg”. L’efecte, involuntàriament, és més aconseguit que en la fantasia de Ricardo Piglia sobre la trobada del pintor mediocre Hitler amb l’escriptor neuròtic Kafka; segons Xammar, Hitler és

el ximple més substanciós que, des que som al món, hem tingut el gust de conèixer. Un ximple carregat d’empenta, de vitalitat, d’energia; un ximple sense mesura ni aturador. Un ximple monumental, magnífic i destinat a fer una carrera brillantíssima. (D’això darrer ell n’està encara més convençut que nosaltres mateixos)

Tornant a Isherwood, es limita a registrar només actituds, amb una certa nostàlgia pel Berlín d’entreguerres on eren possibles Sally Bowles o el blaibonetià Otto Nowak. Hi ha més sentiment que no examen racional: els nazis són, de fet, solament una ombra fora de camp, no caracteritzada, un mer suggeriment que el coneixement que tenim dels fets posteriors reforça i omple de sentit. Isherwood dóna les bases per pensar aquell canvi, sense desenvolupar-les explícitament: la misèria (i la por de la misèria), el recel, el cinisme, la desorientació.

Lluny, per tant, de l’opció al·legòrica plantejada per Jünger a En els espadats de marbre.

Mirar les coses de totes bandes (2)

Posted in Jean Bollack, Martin Heidegger, Theodor Adorno with tags , , , , , , , on Abril 16, 2009 by joantdo

 En tota discussió veritablement abrandada, arriba un moment en el qual qui parla ja no és cap dels presents, sinó una mena de lògica interna del llenguatge que, per a cada rèplica, ja té preparada una contrarèplica, com un clixé. Passa molt sovint amb les discussions de parella: unes mateixes frases són llançades contra l’altre, una vegada i una altra, sense que, temps després, cap dels dos enamorats es pugui reconèixer en les paraules dites; paraules que ja no creu, que ja no pensa, que ja no sent. De vegades també passa el mateix en les polèmiques literàries i filosòfiques. Per exemple, amb les creences nazis de Heidegger.

Fa dos mesos, més o menys, van fer una taula rodona sobre el tema. I fa poquíssim en parlava Gregorio Luri aquí a la vora. En ambdós casos, l’argumentació roman encallada en uns pocs motius que retornen; els ànims, pel camí, s’encenen. I les rèpliques esdevenen clixés. En una banda, es limita l’influx nazi en el pensament heideggerià a uns pocs anys; en l’altra banda, es recorda l’absoluta coherència d’aquest pensament durant l’època hitleriana i després de l’època hitleriana. El fet que ni tan sols que se li va demanar no va retractar-se’n. Cal discutir aleshores el pes real dels conceptes que varien. Quin és el sentit de “terra”; fins i tot el fet que els complexos jocs etimològics que permeten revelar l’ésser només existeixen en l’idioma alemany. Quines són les implicacions i conseqüències pràctiques d’aquesta implicació entre terra i idioma.

El problema, és clar, no rau en què va fer Heidegger. En tant que individu, el fet biogràfic seria una mera nota a peu de pàgina; el segle és ple de casos tan estranys o més que aquest, des de Yukio Mishima fins a Martí de Riquer. Però allà hi ha implicat un pensament, i a nosaltres ens cal decidir què fer-ne. ¿Llegir-lo? ¿Com llegir-lo? ¿Posar-lo sota sospita pel fet de ser nazi? Si hi estem d’acord, ¿som nazis? La discussió, és clar, resulta candent a Alemanya; es tracta, allà, de passar comptes amb el seu propi passat per no repetir-lo (recordin ara el cas de Günter Grass).

Així, hi ha la banda dels que estan d’acord (o estan fascinats) amb el que afirma Heidegger, i minimitzen l’hipotètic hitlerisme dels seus textos; i la banda dels que no li ho perdonen, i llegeixen d’una manera gairebé paranoica tots aquests textos, volgudament ambigus, llisquents, a la llum de la LTI. És, sempre, una qüestió de lectura. De lectura, justament, d’un pensament que pretén ser una hermenèutica filosòfica. Això fa el cas sigui diferent, si més no, del que passa amb Céline (on una consideració diguem-ne formalista ens en pot salvar l’estil; fins i tot el diagnòstic, ja que no la recepta). Hi ha fins i tot una tercera via, la d’Adorno: la de qui, considerant la seua lectura de Hölderlin i els textos sobre estètica, parla de “xerrameca kitsch”.

Perquè Heidegger mateix llegeix i interpreta altres textos. I per fer-ho prescindeix de la biografia de l’autor, del seu moment històric. Prescindeix fins i tot de la totalitat de l’obra; per això pot bastir una interpretació de la poesia de Hölderlin partint d’unes poques frases tretes de context. Com denunciava Adorno, aleshores la funció d’aquestes frases dins l’estructura global del text (el poema; però Heidegger també empra un fragment d’una carta) resta esborrada. Ja volen dir una altra cosa. Com indica Bollack, per a Heidegger el poeta revela l’ésser (cosa innegablement afalagadora), però només quan el llegeix el filòsof.

Musil i els poetes

Posted in El món coetani, Robert Musil with tags , on Abril 9, 2009 by joantdo

Vet aquí una de les “reflexions desagradables” de Robert Musil, “Una qüestió cultural”, més o menys extractada:

¿Podríeu dir-me vós què és un poeta? Per una vegada mereixeria la pena escriure aquesta pregunta des de la primera fins a la última lletra, com en els torneigs mentals en què la lluita gira al voltant de la pregunta: “¿Qui va assassinar al senyor Roca? (Llegeixin-ho a la novel·la que començarà a aparèixer demà al nostre suplement de passatemps)”, o: “Què pot fer el jugador de ‘Römisch’ número 3 si el jugador de ‘Römisch’ número 1 acaba la jugada d’una altra manera que com es recomanava a l’últim congrés de Bridge?”. Tanmateix, no és previsible que un diari faci aquesta pregunta sense més ni més, i si mai ho fes, tractaria de donar-li una altra formulació. Com a mínim ho diria d’aquesta manera: “¿Quin és el seu poeta predilecte?”. O també: “Qui és actualment per a vostè el poeta més gran?”. I: “¿Quin ha estat el millor llibre d’aquest any (també d’aquest mes)?”. Pareixen les més aconsellables pels seus efecte un si és no és suggestius. Gràcies a tot això l’home s’assabenta de quan en quan de quina mena d’escriptors hi ha, que sempre són els més grandiosos, significatius, autèntics, reconeguts, i els més llegits. Però les preguntes: “¿què és un escriptor sense sidecar?”, “¿una criatura que escriu amb sobrietat és un escriptor?” i “¿n’és el conegut autor de …?”, mai no s’han plantejat des que la humanitat té memòria. El món se n’avergonyeix irremissiblement, com si en aquestes preguntes descobrís el soroll d’una trompeta de correus en temps del Romanticisme. El que és bo és que tots som capaços de dir, sense dubtar-ne ni un moment, que Marcilla és una marca de cafè o que això és un Twingo i allò un avió sense motor. Per contra restarem perplexos el dia que la quitxalla ens demani amb curiositat: “Besavi, diuen que en la teua època hi havia poetes. Què és això?”. A la millor tractareu d’explicar-los que no hi ha cap necessitat que existeixin els poetes, com no hi ha necessitat que existeixi el diable, ja que la gent diu de vegades amb gran seguretat; “Dimonis!”, “Pobre diable!”, “És de la pell del dimoni!” i altres coses paregudes. Però la gent no pensa en el diable, nogensmenys. Aquestes expressions formen part de la vida d’una llengua, i en la vida de la llengua catalana no existiria el terme “assegurança contra accidents”, ni la més minsa expressió d’això. Tanmateix, aquest pretext és fàcil de rebatre. Perquè, encara que la paraula “poeta” amb prou feines té significat en la història de la mentalitat de la nostra època, les generacions venidores trobaran la seua inesperada i indeleble petjada en la història de l’economia. Si ens deturem a pensar quanta gent viu avui en dia de la paraula “poeta”, no acabarem mai, encara que prescindim de la meravellosa mentida que diu que l’estat justifica la seua existència en funció de l’art i de la ciència i de l’esplendor diví a què puguin dur-nos. Podríem començar amb les càtedres i seminaris de literatura i acabar per tota la infraestructura universitària, passant pel negociat, els bidells i els secretaris i altres treballadors que participen en el seu manteniment. I, si comencéssim pels editors, ens entrebancaríem amb tots els treballadors de l’editorial, els venedors a comissió, els distribuïdors, les impremtes, les fàbriques de paper i de maquinària, els ferrocarrils, correus, els funcionaris d’hisenda, els diaris, els departaments ministerials, els directors generals: diré per escurçar que si cadascú de nosaltres s’estigués tot un dia estirant el fil de la imaginació – això depèn de la paciència de cadascú – coincidiríem que hi ha milers de persones que viuen gràcies als poetes, de vegades bé, de vegades malament, algunes exclusivament i d’altres en part. I tot això malgrat el fet que ningú sap què és un poeta, malgrat el fet que no podríem assegurar que n’haguéssim conegut algun, i malgrat el fet que ni les convocatòries de premis, ni les acadèmies ni les declaracions honorífiques ens poden oferir la seguretat d’haver enxampat viu a un veritable poeta. Sospito que només n’hi ha unes dotzenes en tot el món. És del tot incert que visquin de la poesia o que ho facin altres per ells: n’hi haurà alguns que estaran en condicions de fer-ho, però d’altres no. Tot això és una mica fosc. Si volguéssim establir comparacions amb d’altres camps, ens trobaríem que hi ha innumerables persones que viuen dels pollastres, o també dels peixos; en canvi, els peixos i els pollastres no viuen, sinó que moren d’això. Fins i tot hauríem d’afegir que els nostres peixos i pollastres viuen durant un temps gràcies al fet que algun dia moriran. Però tota la comparació resulta un fracàs perquè sabem què són aquestes criatures, sabem que realment existeixen i que no suposen cap entorpiment per a la criança de peixos o pollastres, mentre que un poeta implica un trastorn decisiu en la bona marxa dels negocis muntats sobre la poesia. Si té sort o diners, no som gaire tiquis-miquis amb ell; però a la primera relliscada, si la sort o els diners no reclamen el seu dret de primogenitura, se’ns apareixerà com un esperpent que onsevulla que vagi tindrà l’acudit de recordar-nos la confiança que els grecs van dipositar en els nostres avantpassats. Després d’unes protestes solemnes i idealistes sense importància, les editorials li demanaran si es veu capaç de fer una obra que garanteixi unes vendes de trenta mil exemplars; i a la redacció li proposaran que escrigui narracions curtes que, naturalment, s’acomodin a les necessitats d’un periòdic. Ell haurà de replicar que d’aquestes coses no n’entén; i d’aquesta manera només aconseguirà provocar un justificat malcontentament entre els empresaris teatrals, les associacions de llibreters i d’altres gremis culturals. Ja que per totes bandes és ben considerat i, com que no s’avé a obres taquilleres, ni a novel·les d’entreteniment, ni a pel·lícules, al capdavall hom té el negre pressentiment que – ja que rebutja totes aquestes possibilitats per a les quals diu no servir – no pot tractar-se sinó d’un talent privilegiat. Però fins i tot així no poden ajudar-lo, i qualsevol humà acabarà enfadant-se per tal que el deixi en pau. (…)

Riba, psicòleg

Posted in Carles Riba, El món coetani, Enrique Vila-Matas with tags , on Abril 4, 2009 by joantdo

Carles Riba té, perdudes dins els seus escrits crítics, dues magnífiques expressions, dues lúcides observacions psicològiques.

La primera és relativa a la “falsa immodèstia”. Segons Riba, més que falsa modèstia, l’actitud de qui intenta dissimular que sap que és superior, sovinteja l’actitud de qui en el fons del fons coneix la seua inferioritat, i de portes enfora intenta dissimular-la tot fingint una falsa vanitat. Podríem reblar l’oposició amb un text de Vila-Matas, d’un pròleg per a Sergio Pitol:

Siempre he pensado que sólo pueden ser generosos aquellos escritores que, dentro de su humildad kafkiana pero conocedores de su sosegado y suficiente talante de hombres de letras, no temen que nadie pueda hacerles sombra. Eso los hace desprendidos. Su literatura no depende de lo que hagan los otros, sino de lo que escriban ellos. Saben que no serán ni peores ni mejores porque otros escriban cosas infames o sobresalientes. Y eso explica que a veces, creyendo verla en los otros, elogien su propia elegancia sin darse cuenta de que es a ellos mismos a quienes en realidad están elogiando.

La segona observació ribiana és sobre els temibles semiprofans. En una paraula: els pedants. Aquella gent que disposa d’un tou (no gaire elaborat) de cultura general fet  de dades soltes, d’idees rebudes, i l’empra per moure’s pel món amb aires de superioritat. No hi ha pèrdua: són els primers a mirar per sobre l’espatlla la gent pressumptament inculta. I que cometen planxes monumentals, amb la falsa seguretat (la falsa immodèstia) de pensar-se que ja ho saben tot. Com l’home que, quan Riba li va enviar un poema de felicitació en versos blancs, li va dir “no home no, ¿ara em ve amb modernors? si a vostè el que li va bé és la cosa clàssica…”. Cito l’anècdota de memòria; perdonin, doncs, les imprecisions. Jo en recordo un que jurava i perjurava haver llegit “alguna” novel·la de Marcel Proust.

Ara: procuren moments divertidíssims.