Archive for the Andreu Vidal Category

Reescriptures (3)

Posted in Andreu Vidal, Jaume C. Pons Alorda, Pau Vadell with tags , , , , , , on Mai 7, 2009 by joantdo

El poema “Els dies histèrics (un nou ordre)”, de Jaume C. Pons Alorda, fa així:

Destruïda s’esberla ara

la roda roent dels dies

com un cadàver fràgil, sincer, demacrat

per l’òxid

dels seus propis mecanismes.

La llet no surt

de les sines pansides; res no es

podreix i es manté

en la lleugera indiferència; els arbres

no arrelen, es clouen talment mòmies de llum quietes

sobre les pedres de l’ofrena;

els excrements no fugen

dels cossos

que els rebutgen.

Tot

el que hem escrit

és sols un espasme fetal imaginari.

Tingues

sempre present, Andreu,

que ni tu ni jo mai no naixerem.

“Azbe”, poema d’Andreu Vidal del llibre Els dies tranquils (per cert, no es capfiquin gaire buscant a quina mitologia no estrictament privada pertany el títol; ve d’una marca de claus), fa així:

Calla, Azbe, i escolta

aquest silenci vast,

ferit d’aromes i colors terribles.

Ara és el temps

que els arbres s’equivoquen

i els ocells, desesmats,

mosseguen les tres cares de la nit.

Ningú no resa

dins la casa dels somnis.

Ningú no cau pels escalons del cel.

I la precisa

maquinària del temps, fulgent prodigi

de peces i engranatges, va girant

de cap enrera,

roent, xerriquejant:

Torna la llet

a les sines pansides; lentament

la carn es despodreix i les arbredes

arrelen cap al cel;

la llum

retorna cap al sol, passant la lluna,

i un déu de pedra

sura sobre el mar.

Tu i jo,

dolça i tràgica Azbe,

encara no hem nascut.

En una altra banda, com al final del Llibre de les virtuts, apareix algú fullejant una revista de moda. Cilici, de Pons Alorda, abunda en aquestes apropiacions, concebudes com un diàleg amb els morts (tot i que la “gran llàgrima solar” del cinquè poema d'”Autòpsia” em remet, fins on jo sé, a un poeta en principi viu, Joan Tomàs Martínez Grimalt: “gran llàgrima solar / devorant la cara oculta / del satèl·lit”); per molt que en el primer poema del llibre el jo poètic en dubti, considerant-ho un “patètic / joc literari”.

Morts que per la seua banda dialogaven amb altres morts. Com Andreu Cloquell esmenant “El mutilat” de Gabriel Ferrater, com si esmenés (amb bossa de plàstic? sense?) la seua fi. Mentre Pons Alorda, a Els estris de la llum, esmena novament Cloquell:

Perdona’m, però t’equivoques.

Les taules sí són de marbre.

El vi sempre ha estat blanc.

Ja pots descansar en pau.

La inversió absoluta, de tota manera, delata un neguit. Un problema gairebé generacional. El de saber com continuar, què fer amb la tradició rebuda. Tots aquests llibres s’omplen de citacions, de lemes, de dedicatòries. Hi ha com un desconcert respecte al punt de vista que cal adoptar respecte al passat. ¿Continuar? ¿Trencar? ¿Com trencar amb un passat immediat que es pretenia rupturista? ¿Cal seguir continuant amb una tradició que en si ja no va canviar res? Diran que és un problema comú a tots els poetes adolescents mínimament ambiciosos; però intentin respondre la pregunta després d’un segle d’avantguardes (i transavantguardes). Vegin-ho, perfectament expressat, en un poema de Pau Vadell:

Ningú no ens diu la veritat, i jo vull creure.

Tenc set de la font rajada.

Les generacions, rates en descomposició.

Plàstiques figuratives, dins sobres de neoprè.

Vull creure en la literatura que no retura.

Vull creure en l’avorriment

com a despulla d’un escrit que s’elimina per ell mateix.

Ningú no ens diu la veritat, i tenc tanta set,

que em beuré les ferides del llenguatge.

(recomanacions per a la lectura d’aquest
poema: agenolla’t davant d’algú major que tu.
Posa cara plorosa, plora o tira’t un pitxer
d’aigua a sobre. Després, com si imploressis
pietat, amb veu fràgil però amb energia, vés
cridant, fent alts i baixos. Si l’emoció és molt
forta, per no contenir-se, finalment digues:
“Oh, my God!”)

Anuncis

Dies de tardor

Posted in Andreu Vidal, Rainer Maria Rilke with tags , , , on febrer 14, 2009 by joantdo

Heus ací un poema de Rilke, “Dia de tardor“, traduït per Joan Vinyoli:

Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l’estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.
Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dóna’ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort la suprema dolçor.
Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d’aquí d’allà, mentre les fulles giravolten.

I heus ací “Herbsttag” (que és el títol original del poema anterior), d’Andreu Vidal:

Gran és l’horror i vana la certesa.
Pel carrer estret, ni un res que es mogui,
ni un fràgil tel
que engendri músiques funestes. Tot és
mòrbida llum que s’evapora, estepa, pols.
Qui no ha après ara, ja no aprendrà mai.
Qui ara dubta, dubtarà per sempre.
I errarà sol, per erms i fondalades,
i entre les dunes vagarà inquiet,
mirant el cel, cercant, l’esma difunta,
entre els prims vels de l’aire
una incerta ranura, un carrer estret.

En aquest eco, Margalida Pons hi veu “un recurs d’alteració del significat: la noció d’original s’esfondra i el sentit passa a dependre de l’urc de qui el rapinya” (fins i tot “L’animal que no existeix” ve, per cert, d’un sonet a Orfeu). La mateixa apropiació, però, evidencia les distàncies: en el primer vers ressona un aforisme de Für Zamme: “El coneixement és el pitjor dels vicis: la certesa és l’infern”. El “Senyor” inicial desapareix, i ja no hi ha fruits, només estepa i pols, un desert de desolació anònima com el de Valente. “El temps ha arribat” es trasllada al dístic, que ja no parla de la casa i la soledat, sinó de l’aprenentatge i el dubte (és a dir, l’absència de certesa). Només el desenllaç és el mateix: l’errabundeig infinit, neguitós.

(Actualitzat el 6 de març de 2009 gràcies als bons oficis de Josep Porcar)