Archive for the Antoni Pous Category

Zürichsee

Posted in Antoni Pous, Paul Celan, Segimon Serrallonga with tags , , , , , , on març 28, 2009 by joantdo

Vet aquí el poema “Zürichsee”, d’Antoni Pous:

 

Còrrec de silenci mut, dens de calitja humida.

A mig pendís de la nostra edat, fondal avall

cap al llac, un home atura un batre

afogat de gavines. Llac espillat d’ungles!

Ull clivellat de la terra! Per l’entrecuix del cel

com regala sang el puig antic dels homes!

Nin o ja noy, rusc, com t’eixamenes de crims

per l’ayre que us lliga! Ara, d’aquesta vora, arriba

l’enllapissada de la nafra solar.

 

 

Llac! Espill viat de sang! Fondal obert! Tancat! Ulls!

El cor del temps cedeix a aquesta voliaina roja.

Es reticula, vibra, entre filats d’espai bessons,

ara que l’ayre es refreda. Temps encebat de gluen!

Punt angulat d’arestes! A l’enxarxat de l’ull

com es sangtraeix la malva còrnia del vespre!

Iris o bé deu, canal, quina closa lenticular

glaça el bri que us grifolla? Ara, cristal·lí enfora, brunz

l’enllardissada de l’ungleig lunar.

 

Viaró de llums madur, dur de ferritja rodona.

Del cor glaçat dels anys, calladís amunt,

llisca, amunt, la brillantor sonora

el món absent dels pares. Clivell ensementat d’espurnes!

Tija vibrant de paraules! Per l’angulat de llums

quins rierons de veu distintament germinen?

Crims o ja mots, gruix rodonenc de l’ull,

quin buf de records us congela! Ací, d’aquesta vora, lluu

el cristall de la sangassa solar.

 

Ramon Farrés relaciona “l’enllapissada de la nafra solar” amb el vers “Llum alè enllantiat. Sang enllapissat”, traduït de Celan per Pous mateix. L’original, “Schneebett”, diu “Atemgeflecktes Gelucht. Strichweise Blut”; Reina Palazón ho traduirà per “Lámpara maculada de aliento. Estrías de sangre”. Igualment, la traducció de Celan “Veus, en el verd / de la faç de l’aigua clivellat” (“Stimmen, ins Grün / der Wasserflächte geritzt”; segons Reina Palazón, “Voces en lo verde / de la superficie del agua rayadas”). I també, naturalment, l’aparició insistent dels “ulls”, o del “cristall” final.

Pel que fa a l’ortografia arcaica, Segimon Serrallonga relaciona el “puig antic dels homes” amb el “puig d’Adam”, el “calvari” i, és clar, “Puig Antich” (sobre qui també ell fa un poema), “nin o ja noy” amb Andreu Nin i el Noy del Sucre, i “l’ayre” amb Francesc Layret. El primer vers (també ho indica Farrés) ve d’aquí:

 

Van pujant per camins envoltats de calma i silenci,

foscos, abruptes, del tot submergits en tenebres espesses.

 

Que és la traducció de Jordi Parramon del fragment de Les Metamorfosis d’Ovidi on s’explica com Orfeu i Eurídice pugen de l’Hades. Adela M. Trepat i Anna M. Saavedra, el 1930, ho traduïen així:

 

Prenen un corriol pendís a través del mut silenci,

escarpat, fosc, ple d’una calitja obaga.

 

No busquin “gluen”; no és en cap diccionari (cosa que significa, aviso, que el poeta no la va traure d’allà). De tot això, Segimon Serrallonga en dirà: “o se l’entén en el que diu (que és el que vol dir) o no se l’entén gens. No dóna la mà (no vol febleses) (no vol complaure)”. Resulta curiós llegir-ho vora aquest fragment sobre de la tesi de Pous sobre Llull:

Ha estat advertit per la majoria d’investigadors de l’obra de Llull, i ell mateix tot sovint ho adverteix amb un punt d’admiració, que ara i adés apareixen en els seus llibres mots rars, o inexistents, i terminologies especials. Per a situar l’abast d’aquests tractes familiars de Llull amb el seu català, cal tenir present, primer, que Llull pren el seu bé lingüístic de la llengua parlada i que sovint se’n serveix, sobretot en els aspectes narratius de la seva obra, a nivell de llengua parlada; i, segon, que sobre la base de la llengua parlada, Llull sotmet els mots a fixacions de restrenyiment i ampliació a nivell tècnico-científic.

El problema, en Pous, ja és com fer-se càrrec d’una tradició possiblement dual: “crims o ja mots”. Paraules que pareix que no venen d’enlloc, però també persones assassinades en una història que té ben poc d’oasi. En aquest tractament del llenguatge, però, devia pensar Serrallonga quan va escriure el seu al·lucinant “Lletres de goig a Toni Pous“, on el declara (inventant, per sufixació com Llull, un adjectiu per a Pous): “meitadívol“.

Escriure després

Posted in Antoni Pous, Feliu Formosa, Paul Celan with tags , , , , on desembre 28, 2008 by joantdo

Si tot és dintre, el primer recull de llibres de poesia de Feliu Formosa, conclou amb les traduccions de Trakl, Villon i Brecht: més concretament, amb un poema d’aquest últim anomenat “Als nascuts després“, on diu:

Quina mena de temps, en el qual
parlar d’arbres és gairebé un crim
perquè implica silenci sobre tants delictes!

Aquest poema, que segons Jordi Jané reflecteix l’estat d’ànim dels exiliats alemanys (com Brecht, que es buscava la vida pels Estats Units) durant la Segona Guerra Mundial, serà contestat per Celan:

UNA FULLA, sense arbre
per a Bertolt Brecht:
Quins temps aquests,
en què una conversa
és gairebé una malifeta,
perquè tanta cosa dita
inclou?

La traducció és d’Antoni Pous; segons Ramon Farrés (en un magnífic volum, encomiable per la capacitat de fer-nos atractiu el personatge de qui s’ocupa sense creure que ha d’ocultar-ne els defectes ni que ha de fer-ne un spot comercial), “malifeta” és una tria discutible, ja que “Verbrechen”, mot que significa literalment ‘crim’, respon al crim brechtià, plantejat sense cap eufemisme. Igualment, és molt probable que la paraula “Gespräch” respongui a Hölderlin/Heidegger.

Celan transforma l’exclamació brechtiana en una interrogació retòrica. Estèn el crim a tot intercanvi verbal, ja no pel silenci, sinó per tot allò que és dit en cada paraula. Aquesta consciència de tot el que es diu, enllà del moralisme brechtià, configura la llengua poètica de Celan, que investiga constantment (extenuant diccionaris, guies naturals, enciclopèdies) les formes de reprendre un idioma culpable tot evitant-ne el crim. És, per tant, la seua manera de respondre (també) a Adorno; després de quelcom que no és tant el mal absolut com el desequilibri entre noves capacitats tècniques i les banals debilitats humanes de sempre (por, conformisme, gregarietat, ressentiment, demència…), és possible seguir escrivint, al preu d’haver-ne mesurat totes les conseqüències. Fins i tot les més allunyades. Les aparentment més absurdes.