Archive for the Antonio Gamoneda Category

Mirant les coses de totes bandes

Posted in Antonio Gamoneda, El món coetani with tags , , on Mai 22, 2009 by joantdo

Fa molt de temps (concretament des del Dia Mundial de la Poesia) que volia dedicar una nota a l’estil amb què els Telenotícies parlen de la poesia. Per a això, havia recollit frases soltes de la notícia amb què, aquell dissabte a la Primera, van referir-se al Dia citat. Són aquestes:

“gotas de poesía impregnan diariamente nuestras vidas”,

“adjetivos magníficos y metáforas luminosas, que invitan a la fantasía”,

“inspiración en dosis pequeñas”,

“ligera de equipaje, abandona su cuerpo de papel para mostrar el alma”

Sempre m’ha sobtat el to: com si, per als redactors, parlar de poesia (i de cultura) fos una oportunitat per esbravar-se. I em sorprèn la ideologia subjacent. En favor d’aquesta notícia concreta val la pena recordar que parlaven de l’ús de recursos poètics en la publicitat (per això poden afirmar que “gotas de poesía…”, etc.). Però aquesta poesia que ens impregna és per a ells “fantasia”, “inspiració”, “adjectius”, “metàfores lluminoses” i “mostrar l’ànima”.

És a dir: un concepte de poesia com a expressió de sentiments (recordin què diu el mestre Jordi Vintró: “la poesia és sentiment”;  a banda d’una “pura demència”, deia ell mateix en una altra banda…), sense gaire relació amb la realitat objectiva, amb moltes figures retòriques però sense gaire control racional.

I, com deia, jo volia fer una nota sobre això, però la veritat és que només diria banalitats snobs. Tanmateix: recordin bé tot el que he dit: pel que sembla, hi ha una certa ideologia segons la qual els poemes tenen a veure amb el cor, amb les vísceres, amb l’emoció, combativa o tendra, amb tot això. Coses molt fàcils d’imitar, molt difícils de transmetre autènticament, i sobretot molt difícils de donar sincerament. De la intel·ligència, però, no se’n parla mai.

I ara llegeixin això. I no em siguin mandrosos, que els conec. Llegeixin-ho fins a l’últim link.

Anuncis

Recitals

Posted in Antonio Gamoneda, Dilemes with tags , , on Octubre 25, 2008 by joantdo

Dins l’extens pròleg del llibre Sense contemplacions, Manuel Guerrero lligava la suposada i tòpica efervescència dels recitals poètics dels noranta amb la noció debordiana de societat de l’espectacle; un apunt que no desenvolupa gaire més. Més recentment, en taules rodones i discussions hom ha observat el curiós fenomen que als recitals de poesia hi va molta gent, però en canvi cada vegada es compren i es venen menys llibres de poesia (fins i tot a la sortida del propi recital, i descomptant, naturalment, les sempre honroses excepcions).

En principi, pareixeria una mena de contradicció. En realitat, hom tendeix a concebre la relació entre llibre i recital a partir del model disc/concert creat dins la música pop, dins del qual ambdós articles de consum es potencien mútuament. Però no és així: el recital i la lectura íntima són dos moviments absolutament oposats, contraris. El recital és un esdeveniment públic, social, intrínsecament gregari: hom hi va per veure gent, per quedar bé amb l’amic poeta, per demostrar públicament que té sensibilitat, perquè passava per allí, perquè vol lligar, perquè l’han enredat, perquè vol aconseguir una llanterna per poc preu o perquè li agrada què fa el poeta en qüestió.

En el recital, hom es bressola, dolçament o abrupta, en el ritme, la veu, els gestos, dins una experiència sensorial (en el millor dels casos gairebé extàtica, fascinada) que sempre va més ràpida que la construcció del sentit. Tot sol a casa, en canvi, no hi ha res a demostrar si no és a si mateix; és el moment, potser, de la sinceritat, si tal cosa realment existeix. El moment de perfer activament el poema; tot sol, sense ajuda. L’hora de la invisibilitat.

Ara bé: si examinen els comentaris a aquesta notícia, i la pròpia notícia en si, amb la no gaire subtil manera com el titular busca crear (i crea) una polèmica que altrament no tindria lloc, hom tendeix a veure oralitat i llibre com a possibilitats que no coincideixen més que dins el conflicte. Fins i tot el paràgraf anterior, que vaig escriure fa uns mesos, ho podria suggerir. Però l’arrel del problema possiblement no és aquí: una de les trampetes de l’article d’El País per fer forrolla és introduir un tros de text separat sobre la polèmica de Gamoneda amb Benedetti ; un afegitó que, deixant a banda les reticències de Gamoneda a l’oralitat, que comentàvem ahir, no té cap relació amb el tema principal de l’article (el periodista, aquí, ignora l’atac simplista d’Agustín Fernández Mallo contra les lectures orals, inclòs a Postpoesía). És com si el periodista volgués parlar d’una altra cosa; el terreny de joc veritable seria finalment l’etern problema castellà entre poesia que s’entén i poesia que no s’entén (la modernitat mal digerida, vaja). Ara badallin amb mi…

Apartem la brossa, doncs: el problema és voler dir alguna cosa quan no saps encara com ni què, i agafar el full en blanc i trobar la manera d’escriure-la. O, a partir del text escrit, embastat o pensat (per mi o per altri), posar-se davant d’algú i comunicar-lo. En certa manera, fins ara els rapsodes ho han tingut fàcil per manca de tradició. A partir d’ara, amb tres o quatre poetes (en llengua catalana) capaços de dur una veritable doble vida, ja no hi ha excuses: no n’hi ha prou amb agafar el llibre i llegir-lo en veu alta com qui canta els números de la grossa de Nadal; ja no n’hi ha prou, ni tan sols, amb muntar el número o fer una festa de final de curs. ¿El futur ja no cap en els llibres? Tractant-se d’un diari, resulta poc elegant recordar que segurament el futur no cap en el paper…

Dos moments

Posted in Antonio Gamoneda, Dilemes, Stéphane Mallarmé with tags , , , , on Octubre 6, 2008 by joantdo

El primer, fa poc. És un debat de i sobre petites editorials en un terrat de Ciutat Vella. Un dels presents engega una digressió: segons ell (i cal que poseu tota exageració a compte de la memòria de qui ho cita), editar poesia és com editar teatre. Cal no oblidar, ve a dir, que la poesia no és més que una lletra de cançó emancipada; que el recital és el seu espai natural. És de l’oralitat que en ve la importància del ritme i del to, de totes les figures del paral·lelisme posades a lloc per Jakobson. Escriure-ho, publicar-ho, és una activitat derivada; suggereix, àdhuc, que els llibres de poemes haurien d’anar acompanyats de discos amb els poemes recitats (no necessàriament per l’autor, afegeix amb molt de sentit comú).

Segon moment, ja fa més temps. Antonio Gamoneda fa una xerrada en una biblioteca pública al carrer de les Camèlies. Recorda que amb l’aparició de la impremta i, en la poesia espanyola, amb Garcilaso, un nou camp de possibilitats s’obre per a la poesia. L’exemple que dóna ell és l’hipèrbaton; el text llegit permet una major interacció temporal. És a dir, el lector pot tornar enrera, recuperar el fil. L’exemple extrem és potser Mallarmé (que, tanmateix, pensava Un coup de dés com si fos una partitura…). Apareixen, per tant, nous recursos que oralment no funcionarien.

En la cruïlla d’ambdós moments es troba el problema de fer un recital.